dilluns, 31 de desembre de 2012

Voldran que et moris

Voldran que et moris

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t'estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l'amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Joan Margarit 

Museu Pau Casals


dilluns, 10 de desembre de 2012

No era lluny ni difícil

No era lluny ni difícil


Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Joan Margarit 





dissabte, 8 de desembre de 2012

Falta de temps

Zygmunt Bauman: "El primer lloc entre les nostre preocupacions més freqüents, entre les preocupacions que consumeixen més energies i crispen els nervis és la falta de temps"

La falta de temps és un dels trets fonamentals de la modernitat líquida. La societat actual ens fa viure en un estat d'emergència i urgència permanent. D'aquí sorgeix la nostra obsessió per la falta de temps. De fet viure contínuament apressat  amb l'angoixa de la manca de temps ens permet no viure l'angoixa del buit, de no tenir o no saber què fer amb temps per pensar i plantejar-se els problemes bàsics.

Elzbieta Tarkowska: "la cultura presentista premia la velocitat i l'eficiència, i no afavoreix ni la paciència ni la perseverança"

Em falta temps, és  una de les expressions que més s'escolten arreu en aquest món occidental en el que vivim. És una sensació que en ocasions ens paralitza i no ens deixa avançar en les nostres tasques diàries, i de ben segur, que moltes vegades, no és cert que ens manca temps, simplement ens manca planificació, un moment per aturar-nos i pensar el que és prioritari i què és superflu i per on ens cal començar.


Thomas Hylland Eriksen: "Les conseqüències de la pressa extrema són aclaparadores: el passat i el futur, com a categories mentals, estan amenaçats per la tirania del moment ... fins i tot l'"ara i aquí" està amenaçat, ja que el moment següent arriba tan ràpidament que es fa difícil viure en el present"

Quan tenim aquesta sensació de manca de temps el que hem de fer és aturar-nos, pensar i viure el present. No ens hem de deixar endur per aquesta angoixa. De ben segur que moltes vegades no és veritat que ens falta temps.

Canterbury



dilluns, 26 de novembre de 2012

Sou molt grans!


It's only rock and roll but I like it, el primer vídeo que recordo haver vist d'ells en aquella televisió encara en blanc i negre, en el programa Beat Club de Ramon Trecet.


divendres, 23 de novembre de 2012

Abocats al divorci

Tot comença fa molts i molts anys amb un casament per interessos allà al segle XV. Com tots els matrimonis la vida en comú ha tingut els seus alts i baixos. En molts moments ens hem sentit maltractats i vexats, però la vida en comú ha continuat malgrat tot ja que no teniem cap altre sortida possible, o al menys aquesta no s'albirava per enlloc. 
En els darrers temps ens hem anat allunyant. Cada cop ens sentim més lluny de la que ha estat la nostra parella tants i tants anys. Hem mirat de trobar punts d'encontre, d'explicar-li el nostre desencís, de que ens agradaria mantenir una relació diferent: introduir certs canvis que no ofeguessin la nostra iniciativa i la nostra manera de ser. Però no ens han escoltat. Hem rebut la indiferència com a resposta. Riuen les nostres propostes i no ens donen res del que demanem.
Fatigats i sense trobar altra sortida viable ens decidim a demanar el divorci, amb aquella escena tan típica: "hauríem de parlar de lo nostre. Ja fa temps que no funciona ....". No s'ho creuen, no ens escolten, no s'avenen a raons. S'enfaden i ens amenacen. Per moments fan el ploricó per tal de tocar-nos la fibra sensible, però ja no fa efecte. Ha estat massa temps d'aguantar una situació desigual. Ho tenim decidit i no hi ha volta enrere. Només ens resta un camí: la IN-DE-PEN-DÈN-CI-A. 


dijous, 22 de novembre de 2012

En caure la tarda

Miquel Gironès, 64 anys, obès, arriba a casa un divendres al vespre després d'un dia de feina en el que no ha parat de ploure des del matí. Viu sol i afronta de nou un llarg cap de setmana de solitud. Pateix d'insomni i no pot dormir. Pel seu cap passa la pel·lícula de la seva vida de manera desorganitzada, els pares, les dones, els negocis, la malaltia, els veïns, els sentiments, les reflexions dels que podia i no va ser .... Podríem dir que es la revisió d'una vida fracassada, encara que en alguns moments no és tan clar aquest fracàs.
Només amb això en Jordi Coca és capaç d'escriure una narració en forma de monòleg amb la que aconsegueix mantenir l'interès del lector. Podria ser perfectament una obra teatral o un guió de cinema. Sorprèn la habilitat per construir una narració amb tants poc elements. Es fa palès el bon ofici d'escriptor de Jordi Coca que no necessita d'un gran argument per vestir una història que es fa agradable de llegir.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Helpless

Invariablement aquests acords, i aquesta harmònica em transporten a l'any 1974 i al vell i mític Wembley Stadium amb un festival de música que després d'escoltar a Joni Mitchell i a The Band acabava a dalt de l'escenari amb els Crosby, Stills, Nash and Young que van oferir un concert de llarga durada fent totes les combinacions possibles entre ells. Han passat els anys però encara figuren a la memòria i de tant en tant afloren de nou a la superfície.
A voltes una cançó s'et fica al cap i sona hores i hores. Ha estat el torn d'aquest Helpless de Neil Young que sempre m'emociona per la seva senzillesa. No cal gran cosa per fer música que arribi al fons de l'ànima.





There is a town in north Ontario,
With dream comfort memory to spare,
And in my mind
I still need a place to go,
All my changes were there.

Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us

Helpless, helpless, helpless
Baby can you hear me now?
The chains are locked
and tied across the door,
Baby, sing with me somehow.

Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us

Helpless, helpless, helpless.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo deixeu-me ser valent en l'intent.

Els meus Jocs Olímpics del 92 van ser ben diferents. Aquests dies se'n celebra el 20è aniversari. Els meus esportistes olímpics eren ben diferents. Van ser els dels Special Olímpics. Abans de la cita del 92 a Barcelona i a Vilanova vam estar també a Lleida el 1988 i a Igualada el 1990. Però aquestes primeres edicions res van tenir a veure amb la grandiositat del 92. Allà va canviar tot. Vam deixar de dormir en uns matalassos al terra per instal·lar-nos en uns bungalows. Vam deixar de menjar en una nau industrial habilitada com a menjador per fer-ho ja en un lloc normalitzat. 
Aprofitant-se dels seus germans grans va ser els primers Jocs Special Olímpics mediàtics. Van sortir per primera vegada a la televisió en aquella fastuosa i en alguns moments interminable cerimònia al Sant Jordi. 
El mateix dia de la cerimònia inaugural el batlle de la nostra ciutat, Toni Farrés, i una bona representació del consistori ens va rebre oficialment al Saló de Plens i ens van lliurar la bandera de la ciutat amb la que desfilaríem al vespre. Per primera vegada els nostres nois i noies se sentien importants. 
Abans de la desfilada van ser unes llargues hores d'espera a l'estadi Olímpic. Es va fer pesat, però va ser una gran cerimònia. Vam sortir per la tele. El Sant Jordi estava ple a vessar i ens aplaudíem a nosaltres. Els seus ulls brillaven d'il·lussió i els nostres en alguns moments s'humitejaven d'emoció, i un notàvem un nus a la gola. "Qualsevol nit pot sortir el sol" "Boig per tu" i "Amics per sempre" formen la banda sonora d'aquell llarg dia. 
Al dia següent començava la competició a Vilanova i la Geltrú. Vam presentar un equip de bàsquet de petits en ple període de formació i encara amb molt per aprendre, un parell de nois a bàdminton que jugaven prou bé, i tres a atletisme. Aquests van competir a l'estadi Olímpic sota un diluvi que va convertir el dia de la competició en tota una odissea que és molt millor no explicar. No van pas ser els millors jocs de la història, però si que van ser els que van donar una molt bona imatge pública de l'esport dels disminuïts psíquics. L'organització va aprendre molt de les errades i van servir de punt d'arrancada per organitzar uns nous jocs magnífics dos anys després a Granollers 1994 i més tard a Reus 1996. 
Es va donar a conèixer un esport i uns esportistes dels que al llarg d'aquells anys vaig aprendre molt. Més d'una dècada compartida amb ells, entrenant diferents esports i participant en tota mena d'esdeveniments i competicions van farcir aquells anys d'anècdotes i emocions de tots tipus que no m'he pogut d'estar de recordar aquest vespre mentre veia per la televisió la transmissió de la cerimònia inaugural d'enguany.


dijous, 20 de setembre de 2012

Platja dura

PLATJA DURA

Són llaguts o baladres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?
                                      Deixo que es trobin
paraules a l'atzar, deixo que em pugin
intensament records
que encenguin fogueres,
que matin gels.

Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m'agraden els llavis
incandescents.

A l'esplanada de l'ermita
s'hi feien arrosades.
Sé les graelles plenes
de carn i l'ombra
de les alzines
sureres.
             No compliquis
gaire més els records.
                                  Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
                Deixa-les anar
com un estel
des d'un turó.
                      Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa de la platja dura
dels anys viscuts.

Joan Vinyoli

Calafell
 

dimarts, 18 de setembre de 2012

La nostra ciutat particular

Som molts els habitants d'una mateixa ciutat, però no tots compartim la mateixa ciutat. Cadascú té una imatge personal de la seva ciutat que poques vegades té a veure amb la imatge personal que els altres habitants tenen de la mateixa ciutat. El mateix passa quan hom visita una ciutat. Cadascú és fa una idea i un mapa diferent del mateix lloc.

És completament diferent la ciutat de cadascú en funció del seu mitjà de transport habitual. Les distàncies i els llocs significatius varien molt d'un a un altre. No és el mateix la ciutat contemplada per l'ull de que qui sempre, o gairebé bé sempre, es desplaça a peu que de la persona que sempre va tancat dins del seu automòbil. No es veu ni es gaudeix del mateix caminant, anant en transport públic o en vehicle privat. Els referents no poden ser els mateixos, fins el punt que moltes vegades no tenen res a veure uns amb altres. Llocs i espais molt estimats per algunes persones, són llocs sense interès o sense sentit per altres. 
De fet crec que tots ens acabem elaborant en el nostre cap una mena de mapa de la ciutat amb les nostres peculiaritats personals en funció dels llocs que personalment són significatius. Hi ha llocs i espais en els que ens sentim còmodes o que estimem i d'altres llocs que ens inspiren temor i que tenim tendència a evitar.
Les ciutats són grans, i excepte un reduït nombre de persones que necessiten per raó de la seva pròpia feina tenir un coneixement aprofundit de la mateixa, hi ha poca gent que puguin dir que tenen la ciutat al seu cap. La ciutat que tots tenim el cap situa al centre en els llocs habituals per nosaltres, ja siguin casa nostra, el lloc de treball o el lloc de reunió amb els amics. I a partir d'aquest centre particular ens situem a nosaltres mateixos i tot el que ens envolta.

Cada persona elabora un mapa personal i diferent de la seva i del seu espai personal i aquest mapa és el que guia els nostres moviments per carrers i places. 



dilluns, 10 de setembre de 2012

Quan a vegades penso

QUAN A VEGADES PENSO

Quan a vegades penso,
mirant sense mirar,
tocant sense tocar, flairant sense flairar,
oint sens que m'arribi
cap so, quiet com una pedra:
És cert que sóc?
                          És cert que ets ?
                                                      És cert que són ?
en fer-me la pregunta que se sap
dreta i de roca als límits del silenci.
ja sóc, ja ets, ja són.

Joan Vinyoli 

A prop dels estanys de la Pera


diumenge, 9 de setembre de 2012

Necessitem valentia i imaginació

La crisi ja fa temps que dura i a tothom se li fa evident que s'allargarà molt més, encara que els polítics no ho vulguin reconèixer públicament. 
Els diferents governs no tenen prou diners degut a que l'activitat econòmica ha caigut en picat per afrontar les despeses pressupostades i bàsicament per pagar els grans deutes de les èpoques de les vaques grasses. Aleshores amb més o menys adaptacions la gran recepta que apliquen tots és retallar la despesa de serveis socials fent minvar l'estat del benestar, i augmentar els impostos dels que menys tenen. Les classes més benestants ben poc estan aportant per sortir d'aquest azutzac en el que ens trobem tots pelgats. Els governs no s'atreveixen amb ells. Està clar que els hi tenen por.
Alguna de les mesures fan riure, per no posar-se a plorar. L'amnistia fiscal que tenia que recaptar 2500 milions, fins ara tan sols en porta 50. No puc entendre que si fan falta diners no es posin a escarbar en el frau fiscal.
Aquesta setmana també ha rebut un bon pessic el ministeri de Defensa amb un augment considerable del seu pressupost.
A la xarxa sorgeixen propostes i més propostes, però els governs a la seva. Tots tenim coll avall que s'estan preparant noves mesures i també sabem qui serem els afectats. No en faran cas, però aquí van algunes idees:
  • Tenim un 25 % d'atur. Si tots els que estem treballant renunciem a treballar un 25 % del que treballem amb la baixada de sou corresponent, tots els aturats podrien treballar i ens estalviaríem primer el malestar que genera estar aturat i segon tots els diners que cal pagar en subsidis i ajudes.
  • Deixem de ser hipòcrites i legalitzem i ordenem la prostitució i gravem-la amb impostos especials. Pot ser una bon font d'ingressos.
  • També es podria legalitzar la droga i gravar-la amb impostos. La seva il·legalitat no priva a qui en vol consumir de seguir consumint. No crec que a la llarga augmentés pas el consum. Seria una bona font d'ingressos, ens estalviaríem tot el mercat negre i els delictes al seu voltant i la policia podria esmerçar esforços en altres tasques de seguretat ciutadana que tots agrairíem.
En temps de crisi i quan la crisi és profunda cal imaginació i ser valents i els nostre polítics no ho són. 

Serrat de la Llaguna

dissabte, 1 de setembre de 2012

Meridià de sang



El títol no enganya és un llibre ple de sang i fetge en el que un grup d'homes a mitjans del segle XIX travessa el Nord d'Amèrica de mar a mar, d'Est a Oest, des de la desembocadura del Mississipí fins arribar a San Diego tot donant tombs pel desert i omplint de sang arreu per on passen, en els límits fronterers entre els Estats Units i Mèxic.

"Genets espectrals blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, desproveïts d'ordre"... "Van entrar a la ciutat demacrats i ronyosos i fent pudor de la sang dels ciutadans per a la protecció dels quals els havien contractat"

El protagonista principal no té nom. És el noi, anomenat així al llarg de gairebé tot el llibre, menys cap al final que anomena com el home. Molt al principi ens diu "ara és quan el noi es desfà finalment de tot allò que ha estat. Els seus orígens s'han tornat remots com el seu destí ..." I a partir d'aquí el noi deambula per tots aquests llocs i actua com espectador mentre sobreviviu en aquest anar d'un lloc a un altre sense sentit i sense objectiu excepte sobreviure al preu que sigui formant part d'aquesta mena de "banda".

"Avançaven com homes entestats en un propòsit els orígens del qual els precedia, com hereus naturals d'un ordre alhora imperatiu i remot. Perquè per molt que cada un d'ells fos diferent, conjuntament formaven una cosa que abans no existia i en aquella ànima comuna hi ha buits amb prou feines concebibles."

El llenguatge i les imatges i les descripcions són brutals amb tots els detalls fins i tot els més mòrbids. Quan acabes el llibre et quedes amb la pregunta a l'aire de quin objectiu té l'autor quan l'escriu. De fet es repeteixen les imatges violentes d'altres llibres seus, però possiblement amb més cruesa, així com també els personatges solitaris de poques paraules i minses relacions socials.  Aquesta visió apocalíptica del món és la visió del món que té l'autor ?
Consideracions sobre Déu són també una permanent en els llibres de Cormac McCarthy i aquí també hi són presents, però un Déu particular.

"Els dons del Totpoderós estan repartits amb una balança que només ell entén. No és un repartiment equitatiu i estic segur que ell seria el primer de reconèixer-ho si algú gosés preguntar-li a la cara"
El jutge, un dels pocs personatges més complexos i omnipresent que a vegades actua com una mena de Déu diu: "Tot el que existeix a la creació sense que jo ho sàpiga existeix sense el meu consentiment"

De fet a mesura que van passant pàgines plenes de potents imatges de immensitat, destrucció, calor, pols, malaltia, bogeria, fam, infern, misèria i sang pensava que d'aquestes pàgines podria sortir una pel·lícula molt més violenta que el famós Grup Salvatge  És la descripció d'un món primitiu i curull de violència. Aquesta està arreu, a flor de pell i esclata en el moment menys impensat i sense cap raó que l'expliqui simplement és allà. En alguns moments sembla el camí en direcció a l'infern, o potser l'infern mateix.

"El camí del transgressor és dur. Déu va fer aquest món, però no el va fer per a tothom, oi que no ? No crec que em tingués gaire en compte".
"Un home no pot conèixer la seva ment perquè la seva ment és l'única cosa que té per conèixer-la. Pot conèixer el seu cor, però no vol. I be que fa. Val més no mirar-hi allà dins. No és el cor d'un ésser que està recorrent el camí que Déu li ha traçat. Es pot trobar maldat fins i tot dins l'ésser més petit, però quan Déu va fer l'home tenia el dimoni a tocar. Un ésser capaç de fer qualsevol cosa. Pot fer una màquina. I una màquina que faci la màquina. I un mal pot durar mil anys sense manteniment"

Descriu als indis com salvatges, però vist el comportament, els costums i la vestimenta de la companyia del Glanton al llarg de totes les pàgines del llibre, és més aviat discutible qui són en realitat els autèntics salvatges.

"Com si en el trànsit d'aquells genets hi hagués alguna cosa tan profundament horrible que fos percebuda fins i tot pel gra més subtil de la realitat"

"Tant se val el que els homes opinin de la guerra. La guerra perdura. És com preguntar el que opines de les pedres. La guerra sempre ha existit. Abans que l'home existís, la guerra ja l'esperava. L'ofici suprem a l'espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera"

Que en diu la xarxa:

Lleixes
El rastre de Clarisse
B de llibre
Món de llibres
Els llibres del senyor dolent
La veritat dins la ficció

dimarts, 28 d’agost de 2012

Jo confesso


"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho   ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...."

Sant Pere de Burgal
Així de contundent i suggeridor inicia Jaume Cabré la seva darrera novel·la. És tota una declaració d'intencions de les confessions de Adrià Ardèvol, un intel·lectual de prestigi que explica la seva vida a algun molt especial: des de la seva infantesa sempre acompanyat pel sheriff Carson i Àguila Negra fins a la seva degradació per l'Alzheimer.

El llibre va està esperant pacientment el seu moment de ser llegit. Volia tenir temps per endavant per gaudir-lo. Hi ha pagat la pena. M'ha enganxat des d'un inici. No el podia deixar. Els seus personatges, la seva trama que salta d'un lloc a un altre, perfeccionant tècniques que ja havia emprat en L'ombra de l'eunuc i les Veus del Pamano. En aquell llibre passen per les seves pàgines 75 anys d'història d'Espanya, però ara ho ha ampliat i s'ha atrevit amb 500 anys d'història d'Europa enllaçant períodes i personatges. El paral·lelisme i barreja que fa entre els temps i la forma de funcionar de la Inquisició i dels camps d'extermini nazis tot confonent personatges i situacions és un dels moments més vibrants. Barreja personatges reals amb els personatges de ficció. Alguns dels professors d'Adrià Ardevol, així com alguns músics i també d'altres personatges que apareixen al llarg de la novel·la són persones reals: Isaiah Berlin, Nicolau Eimeric, Coseriu, ...
El misteri al voltant del violí i els seus diferents propietaris, un instrument maleït, que dóna unitat als fets i que en alguns moments ens sorprèn amb cops d'efecte que no esperem està present al llarg de totes les pàgines, així com altres petits detalls.

Gaudia tant de la seva lectura que a mesura que m'apropava al final he alentit el meu ritme per tal de prolongar el plaer.

"El dolor no és obra de Déu, sinó una conseqüència de la llibertat humana"


"Per tot això, començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant a tocar, però inabastable; segurament, inabastable, per a tothom"

"Tot, les vides i els relats, comença així, amb un inofensiu gra de sorra que passa inadvertit"

"El mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant"

"No temo la mort; només m'hi enfado. M'enutja la mort però no em fa por. On tu ets, no hi ha la mort; on hi ha la mort, no hi ets tu. Per tant, tenir-li por és perdre el temps"

"T'has fixar que la vida és una insondable casualitat. Dels milions d'espermatozous del pare, només un fecunda l'òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d'éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo ..."

"... hi ha retalls de l'ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona .."

.... La flama de la seva espelma es va apagar i no veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc"


Llegit a la xarxa:

dissabte, 18 d’agost de 2012

Som energia

Com amb altres qüestions que a vegades aparco i deixo per més endavant feia temps que volia canviar de companyia elèctrica. Endesa, la companyia de tota la vida no em feia el pes, segurament el que va fer vessar el got van ser algunes actituds d'aquesta companyia arrel de la gran apagada en més de 300000 llars de Barcelona de juliol del 2007, així com de la gran nevada de fa un parell d'hiverns que va deixar sense servei elèctric a moltes poblacions de la província de Girona al llarg de molts dies. Una empresa, com totes les grans empreses del sector que guanya milions i que cada any reparteix dividends als seus accionistes, però que no fa les inversions necessàries per mantenir les seves línies com cal, mentre els seus directius cobren uns bons sous. A més a més darrerament cada dos per tres pugen les tarifes que paguem els usuaris al meu entendre amb explicacions molt poc justificables. Ens volen fer combregar amb rodes de molí amb l'excusa que aquestes companyies fan un gran esforç ja no fan res més que perdre diners.
Em cansa que les grans empreses s'aprofitin de nosaltres, prefereixo petites empreses, empreses més locals. En aquest cas concret tenia interès en alguna companyia que apostés per una energia més verda i sostenible en lloc de les grans fonts d'energia tradicionals i contaminants.
Va ser en aquestes circumstàncies, i encara no sé massa com, que vaig rebre informació de Som Energia, una cooperatiu amb l'objectiu de treballar per oferir energies renovables als seus socis. Em vaig informar del seu funcionament i objectius i em van semblar una bona alternativa a l'actual model energètic de les grans empreses d'energies que ens tenen lligats de peus i mans i que podia ser una forma d'aportar el meu granet de sorra i ajudar a propiciar un canvi de model. Doncs dit i fet:
Aviat farà un any que sóc soci de Som Energia i des de ja fa uns mesos els tinc com a comercialitzadora d'electricitat i de moment n'estic molt satisfet.


dimarts, 7 d’agost de 2012

L'últim dia abans de demà


Una vida marcada per les morts i les desaparicions i pel que podia ser i no va ser. Tenia l'aspiració d'assolir un altre món, però finalment no va ser així. Aleshores toca arrossegar-se per una vida grisa. Els moments brillants de la seva vida formen part d'un passat llunyà.
La construcció narrativa no segueix un fil cronològic sinó que està feta de retalls, de diferents moments de la vida del protagonista: l'escola, l'amistat, l'amor, la solitud, les diferents relacions socials. Podem dir que aquest és el problema del protagonista. No sap manegar-se en la complicada xarxa de les relacions amb els altres. No està mai del tot segur de fer el que ha de fer, o el que s'espera d'ell que faci.
Terranova, una altra terra, el desig d'un altre món que mai ha existit. El paradís perdut i ignot està molt lluny. Mai hi ha arribat i tampoc sabia com arribar-hi. Ningú ens mostra el camí.
L'escola rancia dels "hermanos" és el pol oposat del que serà l'explosió de la seva vida universitària, el món del sex, drugs, and rock and roll, possiblement menys sex, drugs and rock and roll del que a molts ens hagués agradat. Tot s'hi val, però no és fàcil. Després d'una educació fosca i repressiva i busquem la claror i la llibertat total, però no sabem pas ni on, ni com trobar-la. La busquem en l'art (literatura, pintura, fotografia, música) en el sexe i en les drogues. És el moment del sexe lliure i de l'eclosió de les drogues. Però en lloc de la llibertat és molt fàcil endinsar-se en un túnel fosc del que no se sap sortir, per què ningú ens ho ha ensenyat.

  I saw the best minds of my generation destroyed by 
              madness, starving hysterical naked, 
       dragging themselves through the negro streets ... 


Les diferents escenes s'entrellacen i sense ser-ne conscient vas penetrant en la història. El ritme és ferotge. No et permet aturar-te i t'obliga a seguir i seguir endavant.

Les decisions que prenem al llarg de la vida estan massa influenciades i mediatitzades per l'entorn. Realment molt poques vegades acabem fent el que volem i ens deixem portar pel que és més còmode, el més fàcil, el que suposa assumir menys riscos.
Els projectes i somnis de joventut poques vegades s'enllesteixen i arriben a la seva fi. Com a molt queden al calaix de la memòria o simplement perduts en el no-res.
Els dubtes i la solitud de la joventut. Cap on anem ? Què volem ? Només tenim una certesa, no ens volem convertir en la generació aposentada i burgesa que per nosaltres representa la vida que veiem que porten els nostres pares.

I com ja aponsentat ens ve l'anoyarança dels vells temps, les nit borroses que mai acabaven i que no retornaran. Allà estan, allà resten al fons dels nostres records, un camí que ni tan sols ens van atrevir a iniciar. Potser era massa arriscat, qui sap ?, però ben aviat, molt més aviat del que ens pensem vam encetar el camí de la vida acomodada, aquella que tant havíem criticat i refusat.
No ens agradava semblar-nos als nostres pares, però moltes vegades acabem sent com ells i assolint molts fracassos, lluny de tot allò que havíem somiat.

dijous, 2 d’agost de 2012

Vida de consum


Es tracta d'un llibre publicat el 2007 i en el que entre altres podem llegir les següents afirmacions:

"Els consumidors de la societat consumista són entrenats des que neixen i al llarg de les seves vides"

"S'empren moltes estratagemes en el màrqueting dels béns de consum per tal d'encoratjar els joves (i cada cop més joves) adeptes al consumisme a no desenvolupar un vincle a llarg termini amb les coses que compren i de les quals gaudeixen."

"S'ha oficialitat la idea que viure a crèdit, amb deutes i sense estalvis és un mètode correcte i adequat de portar els assumptes humans en tots els àmbits, tant en el de la política vital individual com en el de la política estatal"

"Els préstecs estatals (parlant dels Estats Units), igual que el deute dels consumidors, estan pensats per finançar el consum, no pas la inversió. Els diners importats que caldrà retornar tard o d'hora (encara que l'administració actual fa grans esforços per ajornar el pagament ad calendas graecas) no es gasten en inversions potencialment rendibles, sinó en la tasca de sostenir el boom consumista i, així, potenciar el "factor del benestar" entre l'electorat, i en el finançament del dèficit federal creixent, que és agreujat (malgrat les retallades cada vegada més fortes en els serveis socials) per una constant reducció d'impostos per als rics"

És clar que ha estat en gran part aquesta política d'endeutar-se per consumir sense aturar-se, i sense pensar en res, tot comprant bens de consum del tot prescindibles que ens ha portat a aquesta crisi de la que ara no sabem com sortir.

En una societat de consumidors és normal que els impostos recaiguin en el consum i per tant en els consumidors (la majoria de la població) i no en els productors (o sigui, els rics). Per tant, també podem considerar que la solució de la crisi s'estigui buscant en el augment d'impostos sobre els consumidors, la majoria de la població, i no sobre "els pobres productors", els rics.


Segons Zygmunt Bauman la societat de productors utilitzava la llibreta d'estalvis, mentre que la societat de consumidors acostuma a viure a crèdit. La base de la societat dels productors eren els ingressos, mentre que la base de la societat dels consumidors són les despeses. Vam passar d'una societat de productors a una societat de consumidors, de la societat sòlida a la societat líquida. Ara bé, la crisi actual és una crisi del model líquid o una crisi del model sòlid provocat pel model líquid ? O potser encara cal ser més agosarat i pensar que la crisi ens portarà a un nou model ?
Les primeres consignes a l'inici de la crisi van ser que s'havia de refundar el capitalisme (N. Sarkozy) i que la solució de la crisi estava en consumir més. A hores d'ara s'han apagat aquestes consignes i el foc de la crisi segueix igual de virulent. De fet no hi ha cap consigna. Simplement assistim com espectadors preocupats a l'espectacle diari dels mitjans de comunicació, els polítics i els mercats amb tots els seus números i paraules tècniques a voltes força incomprensibles. 
Sense entendre massa res, el que si que veiem és que la situació es preocupant i que cada vegada anem pitjor. Ningú sap massa cap on anem i tampoc que és el que cal fer i les mesures que es prenen no se sap massa quin resultat tindran, però si que és clar a qui perjudiquen.


                                  
                                                               

dijous, 26 de juliol de 2012

Tapiman


Tapiman era per mi un nom mític de la música de principis dels 70 dels que havia sentit parlar, però que mai havia escoltat la seva música. El seu nom ressonava al meu cap. Només sabia que Tapiman venia del mal nom del bateria, "Tapi" que també havia estat bateria dels no menys mítics Màquina i després dels Lone Star.
L'altre dia remenant els CDs de la biblioteca (costum habitual) vaig veure el seu CD i cap a casa. Ha estat una gran descoberta. Música feta a casa fa 40 anys (1972) i amb una qualitat i una força extraordinàries. 
Grup ben senzill com molts altres de l'època, imitant a formacions com Cream, baix, bateria i guitarra. I un altre sorpresa el guitarra de Tapiman, és Max Sunyer a qui he escoltat i he vist moltes vegades en altres grups (Iceberg, Pegasus). No sabia que havia format part d'aquesta aventura.
Com no? He aprofitat per informar-me. Josep Mª Vilaseca era conegut com a Tapi, perquè vivia al carrer Tapioles. I el nom del grup prové d'ajuntar Tapi amb les inicials del primer guitarra del grup, Miguel Angel Núñez, que va abandonar la formació per anar a fer el servei militar.
Escoltant el disc, no tenien res a envejar a d'altres grups de l'època i pel que he llegit el seu directe també era molt bo i contundent. En aquella època començava a escoltar música interessant, però el meu primer concert no va arribar fins a finals de 1973. O sigui, que vaig arribar tard. Tota una llàstima.
Un so d'una guitarra excel·lent com la de Max Sunyer amb una base rítmica de gran potència al fons dóna com a resultat un més que recomanable CD ple de música de rock i blues progressiu amb influències del jazz. Només una objecció, el terrible anglès de les seves lletres. Però com es podia pronunciar bé l'anglès en el llunyà 1972, si 40 anys després aquesta encara és una de les gran assignatures pendents d'aquest país.


dimarts, 24 de juliol de 2012

Cases abandonades

Pateixo una mena de fascinació pels llocs amb cases abandonades i a voltes enrunades.
Davant d'un edifici sense ús, solitari, abandonat i mig enrunat ja sigui en un poble petit, a la ciutat o al bell mig del bosc, a vegades, en llocs veritablement inversemblants em faig les mateixes preguntes. Què hi fa allà ? Qui el va manar construir ? Quan i per a què va ser abandonat ? Quina tipus de família hi ha viscut ? Quins secrets amaga ?
Quant és possible m'agrada donar un tomb per les seves estances i imaginar les històries passades entremig d'aquells parets. Sovint em trobo amb algunes bretolades i algunes pintades de mal gust, que de fet, també formen part de la història d'aquelles pedres. També és cert que molta gent passa pel costat d'aquestes parets sense fer cap cas. Per sort no tots els humans som iguals.
No faig ni sortides, ni excursions especials per veure aquests llocs. Simplement quan em topo amb ells, m'agrada, me'ls miro, em fan volar la meva imaginació, faig alguna foto i alguna vegada un cop a casa intento trobar informació. Avui amb dia amb Internet i el senyor google i a vegades també amb els blogs d'alguna gent tot resulta molt més fàcil. Algunes preguntes tenen resposta, però d'altres només poden generar fabulacions
Possiblement aquesta fascinació té a veure amb el gust per la literatura. Que és la literatura sinó la tafaneria per conèixer històries i posar-nos dins de la pell d'altres ?

Molí del Forat (Berguedà)

dilluns, 16 de juliol de 2012

Fa temps que avisen, però no escoltem.

Fa temps que ho diuen, però no els hi fem cas, o és que potser no tenen raó i podem continuar anys i anys en la mateixa línia consumista i de malbaratament sense que passi res ?


Si queremos procurar recursos decentes a la población del Globo, es preciso que con toda urgencia se detenga en todo el mundo el crecimiento demográfico. Si queremos proteger el medio ambiente, hay que frenar al mismo tiempo el consumo de carne, la construcción de autopistas y de automóviles, la urbanización delirante, la anarquía de las residencias secundarias, la industrialización sin freno, el superconsumo de energía ...

René Dumont, 1974
La sociedad de consumo


"Hay pocas señales de que el “mundo del despilfarro”, la “sociedad de la abundacia”, el “estado del bienestar” acepte realmente estas premisas. Es decir, no las aceptarían quienes los dirigen, manipulan o controlan. El abismo puede que esté a unos años vista. Pero el consumidor, el protagonista de la sociedad de consumo, no mira hacia delante ni hacía atrás: se consume para el presente, se vive para un presente que no se desea perder
Eduardo Haro Tecglen, 1975
La sociedad de consumo

Mira que en fa d'anys d'aquestes afirmacions i en el camí molts pensadors han avisat i no ha servit per res. Seguim en un món presidit pel consum, l'únic veritablement important. Fins quan ?

dimarts, 10 de juliol de 2012

La vida que hom porta poques vegades canvia

Cada momento de su vida es un giro y cada giro una elección. En algún momento usted eligió. Lo que vino fue una consecuencia. Las cuentas son escrupulosas. Todo está dibujado. Ninguna línea se puede borrar. En ningún momento he pensado que pudiera inclinar la balanza a su favor. ¿Cómo iba a hacerlo? El camino que uno sigue en la vida raramente cambia y más raramente aún lo hace de manera brusca. Y la forma de su sendero particular era ya visible desde el principio.....

Me està pidiendo que me vuelva  vulnerable y eso no puedo hacerlo. Solo tengo una manera de vivir. Y  no contempla casos especiales. Un cara o cruz, quizá sí. En este caso con poco éxito. La mayoría de la gente no cree que pueda existir semejante persona. Se hará cargo del problema que eso les supone. Cómo imponerse a aquello cuya existencia uno se niega a reconocer. ¿Lo entiende? Cuando yo entré en su vida su vida ya había acabado. Ha tenido un principio, un desarrollo y un final. Esto es el final. Puede decir que las cosas podrían haber sido de otra manera; que podrían haber tomado otros derroteros. Pero ¿y cómo? Las cosas no son de otra manera. Son de esta. Me pide que haga como que el mundo es lo que no es.

Anton Chigurh el personatge
interpretat per Javier Bardem
Cormac McCarthy
No es país para viejos

divendres, 6 de juliol de 2012

La mort



Ara el meu comiat serà per sempre:
ja no podràs sortir ni tornar a entrar.


          .... Desembre. L'últim
desembre amb tu. Després buscar
dintre de mi la teva veu perduda.

He tractat amb la mort.
L'he sentit colpejar com una mosca
en la claror del vidre i l'he observat
vagant pel cel de tarda de llevant
en el calmós anyil.


Les teves mans són tot el teu passat ....


Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.


Ara ets una altra.
Com un vent del desert bufa la mort
deixant-te el rostre sec per la morfina.


Te n'has anat i queda
aquest cos devastat per un saqueig ...


D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.


L'últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s'acabi.


I de sobte la casa és massa gran ...
... La casa, gran i buida, mira i mira
el seu propi silenci.


Intento recordar però els espais
on ja no hi queda res són massa grans.
És tan buit el mirall de la memòria:
breus esclats amortits, perquè la gran,
veritable memòria és la mort.
Allí hi seran tots els instants perduts
construint el jardí sense ningú,
la casa buida, el sol a les finestres,
la vida espantadissa
com un ocell que creua fugitiu
per l'escenografia de l'oblit. 


Joana
Joan Margarit

dijous, 21 de juny de 2012

Emili Teixidor i jo


Precisament en aquest moment estic llegint una de les poques seves novel·les que encara no havia llegit "Retrat d'un assassí d'ocells". 
Vaig conèixer a l'Emili Teixidor en una escola d'estiu a Barcelona després del meu primer any de mestre. Era el 1982 en un curs de tarda. Recordo perfectament que per aquell curs van desfilar Roman Gubern per parlar del llenguatge dels còmics, Sergi Shaff de la realització televisiva, Jordi Cadena de la direcció cinematogràfica, un periodista que ens va explicar el projecte d'una nova revista setmanal d'opinió "Actual" de curta durada. L'Emili Teixidor actuava d'amfitrió. L'objectiu era que a les classes de llengua de les escoles també s'introduïssin aquests altres llenguatges.
El llibre de les mosques va ser el primer llibre seu que vaig llegir. Em va enganxar sobre tot, el món sòrdid i ple de misteri de la comarca d'Osona que descrivia. A partir d'aquesta primera lectura vaig llegir la resta dels seus llibres a mesura que els va anar publicant. M'atreia el seu món literari dels vençuts al voltant de la Plana de Vic. Per la seva edat molt propera a les meus pares algunes de les seves descripcions coincidien amb algunes de les històries i anècdotes que des de petit havia escoltat a casa. Els meus pares són tots dos de pobles de la La Plana.
En alguns sortides per Osona intentava descobrir els paisatges d'algunes de les seves novel·les. Cap altre dels seus títols em va impactar tan com la primera que vaig llegir, ni tan sols el famós Pa Negre. La vaig rellegir després de veure la pel·lícula però tampoc em va entusiasmar. M'agrada el seu llenguatge, la seva manera d'explicar-se, el vocabulari i les expressions de la Plana, però la història no m'atrapa. En aquest cas crec que la versió cinematogràfica és molt millor, en aquest cinema fosc i una mica tel·lúric de Villaronga.
L'he escoltat en algunes conferències sobre la lectura. Parlava de la importància de llegir i dels diferents nivells de lectura. Influït per ell vaig tornar a interessar-me per la poesia, un llenguatge que sempre m'havia costat de digerir i al que darrerament m'he afeccionat. A l'escola vaig provar amb cert èxit una de les seves propostes: en lloc d'escriure cada dia la data a la pissarra, escriure un vers. Als alumnes els hi agradava. 
Per dues vegades va visitar l'escola on treballo, abans de que es convertís en un escriptor mediàtic arrel de l'èxit de Pa Negre. Els alumnes de 6è van gaudir de la seva presència. No vam proposar la lectura obligatòria de cap dels seus llibres sinó que aprofitant la varietat de les llibres infanto-juvenils de l'Emili vam oferir la possibilitat de que cadascú llegir el llibre que volgués i va ser tot un èxit. Tant l'Emili com els alumnes van estar encantats de tot plegat. De ben segur que alguns ho hauran recordat aquests dies.

Ens quedaran els seus llibres tan per infants i joves, com adults i les seves lliçons de mestre. Adéu-siau Emili.

diumenge, 10 de juny de 2012

Avalador per obligació

Un nou capítol de la crisi s'acaba d'engegar, una crisi que de forma constant està envoltada de rumors i més rumors. I ara caldrà esperar nous esdeveniments. No crec pas que s'acabi aquí. Tot plegat sembla tenir molt mal pronòstic
D'economia no en sé un borrall, excepte la que em permet sobreviure en aquest món convuls sense massa entrebancs ni ensurts. Però que l'Estat s'endeuti amb Europa per aquestes quantitats que ni tan sols sóc capaç d'imaginar em mareja i em preocupa al mateix temps. I s'endeuta per deixar aquests diners als pobrets bancs que han arribat a aquí per la seva mala gestió.
Són de fiar aquests bancs ? I si aquests bancs no tornen els diners què ens tocarà fer ? Els haurem de tornar nosaltres amb els nostres impostos. Penso que seria molt millor en lloc de regalar aquesta milionada als bancs mals gestionats crear un banc públic i tenir-ho tot controlat. Però segur que no ho faran.
Estem caminant ben a la vora de l'estimball i sense xarxa de seguretat i amb uns gestors que s'expliquen poc i malament i als que no tinc cap mena de confiança. ¿ Com ens podem creure que ens deixaran aquests diners sense posar condicions ? Ho haurem d'anar descobrint al llarg de la setmana. No ens poden explicar tot amb una sola vegada no sigui que ens espantem.

Colònia Güell

dijous, 7 de juny de 2012

Joan Margarit


Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se'n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer.
És una de les coses més gratificants de la senectut: ja no cal planificar, gaire a curt termini, gens a llarg termini. Un altre aspecte gratificant d'aquesta etapa és que es disposa d'una visió panoràmica sobre la pròpia vida que permet explicar-se per què les decisions van ser les que un prendre en cada moment, és a dir, alliberar-se dels propis fracassos

La lluna és un glaçó en el vas de la fosca que m'ofereix la vida

En alguna ciutat del pensament
jo t'estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l'esfera de la lluna sobre el mar

En començar un concert
Embarcat en la música
salpo del moll de la realitat
mar fosca endins

Església
He entrat dins el silenci i la penombra.
M'assec en la duresa d'un dels bancs
La por de la mort impregna cada volta

Riera
Canalitzada i seca,
va per fora del poble fins al mar
amb el terra i els murs de formigó,
ampla i blanca a la llum de la lluna.
Les vores, sobre els murs, entre les canyes,
són plenes de ginesta i de fonoll.
De tant en tant, la fosca perfumada
l'adornen en silenci les finestres
enceses entre els horts.
Per la riera vaig fins a la platja.
Ni carrers ni camins, només l'amplària
nua i abandonada esperant l'aigua
furiosa i brutal de les riuades.

Escac
La memòria es va esfilagarsant
com les cordes trencades de les barques
que el temporal s'ha endut.

El pare
El recordo acostant-se, indefens, al final.
Però, amb trajo i corbata,
semblava encara com si estés manant.
Tenia molta por. Molta. I en canvi,
transmetia una nova dignitat
agafant, elegant, l'últim revolt.

Quimioteràpia
Avui ha de començar.
Abans de l'alba es desperta
en la fosca de la cambra.
Prevaldrà la fosca, pensa:
el sol negre a l'alba negra
sorgirà en la ciutat negra
amb un port fosc a un mar fosc.
Ho sap perquè dintre teu
ja hi ha un hoste que no entén,
abstracte d'obscuritat.
Per reposar cal el negre
de quan es tanquen els ulls,
i fora és fosc, i la cambra
és tan fosca com la ment.
Dins la ment creix la tristesa.
Dins la tristesa, la por.
En obrir la persiana
un sol vermell surt als vidres,
brutal i desolador.

Foto: Carlos Pérez Siquier

dijous, 17 de maig de 2012

A voltes amb la crisi


Ja portem tant de temps submergits en aquesta crisi que aviat oblidarem quan va començar i que no fa pas tant que vivíem com uns nous rics gastant per sobre de les nostres possibilitats i generant més deute del que realment ens podíem permetre. Aquest és el nostre greu problema. Tots plegats, particulars, empreses, bancs i governs hem estat uns mals gestors dels nostres diners. I ara que aquestes alegries s'han acabat ens lamentem i no ens sabem adaptar a aquest nou escenari. Sobre tot, els que no saben adaptar-se són els malauradament tenim la mala sort que ens manen.
Com diu Salvador Cardús al diari Ara en l'article de dimarts 10 d'abril, del desconcert a la incertesa: "la crisi ha estat provocada per un excés de desregulació moral al llarg de tots aquells anys de creixement esbojarrat" Ha estat una errada "establir un sistema il·limitat de drets sense deures és el que ha dut a fer-ne un ús irresponsable" 
Vivim en una bombolla. En part tots en som responsables, però el grau de responsabilitat no és el mateix. Qui té més coneixements i més poder és més responsable que persones amb menys coneixements i menys poder. Hi ha una dita catalana molt antiga plenament aplicable en aquesta situació hem estirat més el braç que la màniga. Hem pres riscos i hem perdut i ara no sabem com sortir de la trampa que nosaltres mateixos hem creat. Els rics en sortiran enfortits però el pobres ens sortirem més pobres que abans si no fem un tomb i introduïm canvis radicals.
Els governs necessiten diners. Saben on són els diners, però no els van a buscar allà els busquen posant taxes a tort i a dret, rebaixant les despeses en necessitats bàsiques enlloc de demanar diners a qui més en té.

Estem en una crisi a llarg termini i quan aconseguim sortir-ne estarem en un altre món. Tot haurà canviat. Ningú sap que ens trobarem en aquest món que encara no som ni tan sals capaços d'imaginar.
On ens estan portant ? Ho sap algú ? o simplement van fent pedaços, ara aquí, ara allà que no ens porten a enlloc. O ens hi posem o tot plegat acabarà molt malament.


Canet de Mar






dimarts, 15 de maig de 2012

El sol arriba

Vilhelm Hammershoi de la web http://www.hammershoi.co.uk/
Ha arribat la desitjada llum del sol que s'escola per la finestra oberta en la casa deserta i misteriosa. Està neta i polida, però les seves habitacions resten buides des de fa temps. Ja no hi ha records dels seus darrers habitants. Quins seran els motius que els va portar a abandonar aquesta magnífica casa ? ¿ On deuen viure ara ? Estaran vius ? Les preguntes sobre aquests enigmes s'amunionen al meu cervell, sempre que em trobo amb aquests edificis enormes i buits. Em plau sobre manera recórrer les seves estances i contemplar les seves parets i deixar vagabundejar la meva imaginació

Com cada edifici desaparegut o abandonat, aquell havia acollit un micromón, una crònica no escrita de passos, paraules, crits, gestos, gemecs, sorolls quotidians que potser algú en algun lloc recorda. O potser no.”

Manuel Baixauli 
L'home manuscrit

dilluns, 16 d’abril de 2012

El rei ha caigut

Vist a Vilaweb.cat, no em puc estar de publicar-ho: un vídeo i una lletra ben actual



El rei, senyors, ha caigut!
la notícia és ben sonada,
no fa molt que s'ha sabut,
que la ràdio l'ha esbombada.
Si és que res s'aguanta dret,
ni la cosa més preuada.

El rei, senyors, ha caigut!
I ja ho sap tota l'Europa,
tot de guàrdies han vingut
per si cal repartir estopa.
Si és que res s'aguanta dret,
i a tot arreu es retopa.

El rei, senyors, ha caigut!
Ha estat una errada humana,
ha passat a Candanchú
el darrer cap de setmana.
Si és que res s'aguanta dret,
no s'aguanta ni qui mana.

El rei, senyors, ha caigut!
Ha estat una relliscada,
té l'avantbraç fisurat
i alguna altra rebregada.
Si és que res s'aguanta dret,
tot se'n va de revolada.

El rei, senyors, ha caigut!
I ara li retreu la filla
que haurà d'anar escaiolat
al casament de Sevilla.
Si és que res s'aguanta dret,
fins el més sagrat perilla.

El rei, senyors, ha caigut!
Confrares, prenguem candela,
que fins el més saberut
pot clavar-se una gardela.
Si és que res s'aguanta dret,
tothom patina quan gela.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Sala d'espera

Ens queixem i molt del funcionament de la sanitat pública. A l'hora en fem una gran defensa quan des dels diferents governs ens retallen els serveis, i qualsevol tipus de reforma genera sempre un gran enrenou tant en tertúlies com en els mitjans. 
Però en realitat la cuidem ben poc. Hi ha individus que per qualsevol fotesa acudeixen a urgències, fent que en ocasions aquests serveis es col·lapsin sense cap necessitat. A les sales d'espera tant dels ambulatoris com dels especialistes, les infermeres s'atipen de cridar a persones que no hi són, per alegria dels que estem allà esperant i que d'aquesta manera entrem abans i no hem d'estar tanta estona esperant. També és ben cert que a vegades aquestes esperes s'allarguen massa, però també és cert que a tots ens agrada que el metge ens atengui sense pressa i s'ocupi de nosaltres i de la nostra salut tot el temps necessari.
En realitat cada vegada que tinc que anar al metge no puc entendre que la gent que ha demanat hora i que per qualsevol motiu no hi pot anar com és que no truca, i avisa de la seva absència. És tan difícil fer-ho ? Es tracta d'una simple qüestió d'educació i que de ben segur que tots ho agrairíem, per començar el propi personal sanitari. D'aquesta manera ajudaríem a un millor funcionament de tot el sistema, que a vegades sembla que ens preocupa molt, però en realitat mostrem molt poc la nostra preocupació.

Arbúcies, juny 2011