dijous, 29 de març de 2018

Sóc una dona honrada?


"Sóc una dona honrada?" és la primera novel·la de Mercè Rodoreda, publicada el 1932.
Rodoreda de jove. Foto manllevada de la web d'escriptors.cat
Dos veus narradores, ella, Teresa, i ell. Està escrit com una mena de diari dels dos protagonistes.

Ella viu en un poble de vida rutinària i tradicional. Està casada amb el notari. Porta una vida avorrida. Ell és jove i arriba nou al poble per fer de passant del notari. Des del primer moment es fixe l’objectiu: pescar la dona amb el seu ham.

Ella es mostra molt crítica amb la societat tradicional que li ha tocat viure però viu dins d’un món ple de convencionalismes.

La confessió! Quina gran cosa per als qui són bons! Quina manera més polida d’invitar-te a pecar! Tot et serà perdonat! Però és possible ... que si només faig que fer mal, amb una benedicció al meu damunt i quatre mots en llatí quedi esborrat tot el que he fet? Jo no podria perdonar-me mai una mala acció. Tinc massa consciència per recolzar-me en aquesta gran comoditat que és la confessió. Jo puc enganyar tothom, jo puc cometre cent adulteris l’un darrere l’altre, mentre després vagi a fer conversa amb un sacerdot que darrere la reixeta t’escolta complagut i que, moltes vegades, s’hauria de canviar de lloc amb el qui confessa. Per què una reixeta? Per què no poder enraonar amb qui sigui cara a cara, vencent la vergonya? ..... I encara hi ha qui protesta de la religió catòlica ... Quines ganes de tenir càrrecs de consciència i turmentar-te despietadament pels errors que has comès? Confessa’t. Encara que després tornis a reincidir. Tot et serà perdonat mentre la gent vegi que entres a una església i prens Nostre Senyor

De la dona honrada ningú no en fa esment. És un ésser inofensiu que no atrau l’atenció de ningú. “-Que és imbècil aquesta dona! Mira que ésser honrada!... Ja es veu que és una infeliç!” I no comprenen els qui això diuen el mal que fan. I no comprenen que les seves dones sabent com pensen s’esforcen a no ésser unes infelices.
És trist saber que jo sóc una infeliç, però fóra pitjor que no ho fos

Per part d’ell tot havia començat com un simple joc de seducció, però marxa uns dies a Barcelona i allà pensa “si pogués tenir a prop meu Teresa! Desitjada per inassolible, desitjada perquè ets bona, desitjada perquè saps defugir. Teresa, que avui apareixes davant meu amb tota la puixança de la teva ferma voluntat. Tinc avui un dia força sentimental, un dia d’aquests que si tu venies als meus braços ja no podries fugir-ne

Es considera enamorada d’ell. De fet el qualifica del seu amant però en canvi al mateix temps escriu: “Jo sé que mai deixaré el meu home .... Jo sé que ell m’estima, a la seva manera, és cert, però m’estima. Ens lliguen tots els anys que hem viscut junts, tots els anys que ens hem estimat; ell té totes les meves il·lusions de fadrina i les meves decepcions de casada; té el que cap altre home no podrà tenir de mi. Fou ell el gran amor de la meva vida. I que diguin el que vulguin, de debò, però el que es diu de debò, només s’estima una vegada

Jo no crec en la felicitat de l’adulteri: és d’imbècils creure-hi. L’adulteri, per gent mancada de dignitat i esclava de la seva sexualitat, que és el pitjor dels esclavatges, encara pot donar una petita dosi de felicitat. .... Però ... l’adulteri ... esdevé la cosa més baixa, més repugnant i més fastigosa que hom pugui imaginar. I jo que soc adúltera detesto l’adulteri” I es pensa adultera sense que aquest adulteri s’arribi mai a consumar. En el seu dietari expressa tots els seus dubtes i angoixes, encara que ella mateixa reconeix que “Ens passa molt que les nostres paraules no són sempre exactes als pensaments que volem expressar

Està ben a prop de sucumbir als seus desitjos, però en el darrer moment desisteix i ell deixa el poble sense haver assolit el seu objectiu de Don Juan.

El meu enamorament, el meu adulteri que tot i ésser-ho no ho ha estat” “La felicitat no existeix; la felicitat se l’ha de fer cadascú; si hom es refia dels altres per assolir-la està ben perdut”. “Tot el que desitges pensa que un cop aconseguit ja no ho apreues i que tot el que obtens perd aquell caire tan bonic de les coses inabastables” “Sé que dubtaré si vaig fer bé o malament en defugir l’amor que se m’oferia... Sabem mai si fem bé o malament?

I acaba amb una reflexió final sobre la pregunta que es fa en el mateix títol. Ha estat honrada?
Si jo hagués estat infidel, hauria obeït el meu impuls, o era l’impuls d’ell el qui manava la meva voluntat? Qui sap com som i què som? Volem i dolem. Però gairebé sempre les nostres decisions obeeixen a prejudicis, idees, creences que de menudes ens han inculcat.
Soc honrada, jo? Ell potser creu que no. Jo crec que sí. Cal ésser honrat i ésser honrat és el que jo he fet; encara que no hagi fet el que volia perquè no he pogut, i sigui, la meva, una honradesa força dubtosa.”