dimecres, 30 d’agost de 2006

Els assassins de Franco

Era un dia gris i amb un fort vent. Pujava amb el cotxe per la Serra de Pàndols cap a la Cota 705 per visitar el Monument en memòria a la quinta del biberó que va lluitar a la Batalla de l’Ebre. A la radio entrevistaven a Francesc-Marc Àlvaro que parlava sobre el seu llibre “Els assassins de Franco”. El que explicava resultava interessant i vaig decidir comprar el llibre.
A l’estiu, temps de descans i lectures he trobat el moment per llegir-lo. El títol del llibre és una mica grandiloqüent i excessiu pel seu contingut. La tesi que defensa l’autor és que la transició va passar de puntetes sobre el franquisme, sense jutjar el que havia passat, ni als seus responsables, falsejant el passat.
“Hi ha uns perdedors objectius de la transició, que són les víctimes del franquisme, apartades en benefici del consens, soterrades entre la indiferència, el deshonor, l’oblit i la incomprensió. ... Si hi hagués hagut de debò una reconciliació, les víctimes haurien tingut el seu reconeixement. El franquisme fa moltes víctimes encara que la transició no descobreix cap criminal ni cap botxí de la dictadura, aquesta és la contradicció. Els franquistes es presenten a si mateixos com a salvadors i com a benefactors. Si tots els implicats en el règim eren benefactors és impossible que hi hagués víctimes. Els líders de l’oposició que condueixen la transició accepten aquest argument fal·laç de l’establishment franquista i l’incrusten i el consoliden en el nou ordenament democràtic”(194).
“La transició democràtica va ser una enorme impostura. La dels herois d’una oposició incapaç de derrocar Franco i la dels exfranquistes que volien continuar tenint vida política. I la de tota una societat que, anestesiada durant anys, va acceptar o consentir, activament o passivament, una sortida de la dictadura que no va passar ni per la reconciliació, ni pel perdó, ni pel reconeixement de les víctimes, ni per la veritat dels fets històrics. Vam escombrar tot això sota l’estora per tal de construir un mite nou, bell i pràctic que conjurés el fantasma de la Guerra Civil i les antigues i acumulades violències. La subordinació absoluta del passat al futur va fer bones totes les impostures i totes les seves derivades: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’uns i d’altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata. No es va jutjar ningú, es van crear noves paraules i es va acceptar el cromo”(204).

diumenge, 27 d’agost de 2006

Les col•leccions de temporada

S’apropa la tornada a la feina i l’inici del nou curs escolar i com cada any a les diferents televisions ens envaeixen amb nombrosos anuncis de les col·leccions dels més impensables i inimaginables objectes. Ja em costa d’entendre l’afany d’algunes persones per fer col·leccions de determinats objectes. Vinga acumular i acumular. Quin objectiu hi ha al darrere d’aquesta afició al col·leccionisme ?
Però encara es fa més difícil pensar que hi ha algú que pugui fer una col·lecció complerta d’aquestes que anuncien a la televisió aquests dies: de bombers, de citroën dos cavalls, de la construcció d’un rellotge amb les més diverses musiquetes, de cases de nines, didals, etc.
Algunes d’aquestes propostes de col·leccions es repeteixen any rere any amb alguna petita novetat, però d’altres són diferents. Sempre van acompanyades d’una oferta de llançament més econòmica.
I a on guarden totes aquestes andròmines ? En una prestatgeria al menjador o a la sala d’estar on puguin ser admirats per les visites ?
Al menys fa anys s’oferien moltes col·leccions de llibres a preus econòmics. Havia comprat algunes vegades l’oferta inicial que incloïa un 2 x 1 a un preu molt interessant. I fins i tot, vaig fer dues col·leccions complertes: El Costumari Català de Joan Amades i les obres complertes de Sigmund Freud.
El que està clar que aquestes empreses que any rere any es dediquen aquest negoci tan singular han de fer diners, sinó ja haurien abandonat aquest pràctica. És evident que al menys els primers números d’aquestes coles els venen. No sé quin percentatge de gent deu arribar a completar-la sencera. I entre mig tenim els quiosquers i llibreters que han d’emmagatzemar aquests paquets tan voluminososi poc ecològics. Després els polítics s’omplen la boca de reciclar i reutilitzar. És evident que aquestes presentacions podrien ser molt més senzilles, no ?
Però mentre hi hagi clients disposats a comprar-los, haurem de suportar cada any per aquesta època aquest bombardeig publicitari constant. Som així d’estranys els humans! Ens deu agradar comprar coses inútils amb les que després no sabem què fer.

divendres, 25 d’agost de 2006

També he caigut: ja tinc mòbil!

He resistit i he resistit, però finalment tinc mòbil. Cada cop resten menys resistents a aquesta andròmina moderna. Poc a poc tots anem caient en la temptació de posseir aquests petit tresor cada cop més imprescindible.
De fet no en tenia perquè malgrat considerar-lo un estri interessant no trobava quina utilitat podia tenir personalment per mi. Algunes vegades tan els meus pares com els meus fills insinuaven que aniria bé que tingués un mòbil, però com sempre els hi feia poc cas i no insistien. Però darrerament he anat considerant que podia ser-me útil en algunes circumstàncies, en concret, quatre:
1.- Les poques vegades que faig servir el cotxe.
2.- En algunes de les meves escapades solitàries per algun racó dels nostre país.
3.- En les excursions de muntanya en solitari.
4.- Quan a casa connectat a Internet estic sense comunicació telefònica ja que no tinc connexió ADSL. Això vol dir que gairebé totes les tardes i moltes nits estic incomunicat amb el món exterior per via telefònica. Tampoc és que em molesti. De fet m’agrada i ja m’està bé.

Malgrat haver pres la decisió, el moment de la compra no va estar fàcil. D’alguna manera semblava que traïa els meus principis. Ara espero que sàpiga utilitzar-lo amb mesura i no caigui en alguns dels comportaments de utilització compulsiva que en ocasions he pogut observar pel carrer i en el transport públic. De moment en la setmana que fa que el tinc dorm al fons d’un calaix i de poc m’ha servit. Ja veurem.

dijous, 24 d’agost de 2006

El temps

“No hi ha temps perdut, sempre és aprofitat”

JOSEP Mª ESPINÀS
A peu per Aragó. El Somontano

dissabte, 19 d’agost de 2006

Las Intermitencias de la Muerte



El darrer llibre de José Saramago, ja feia temps que el volia llegir. És un autor que m’agrada i estava intrigat per saber com desenvolupava el tema plantejat en la novel·la: un país en el que la mort deixa d’actuar.
És una nova faula com les que presenta en anteriors llibres seus. En “Assaig de la ceguesa” explica el que passa en un Estat en el que una epidèmia deixa a la seva població sense visió. En aquest mateix Estat anys més tard en “Assaig de la lucidesa” la població vota massivament en blanc en les eleccions, i això també provoca les més inesperades reaccions, sobre tot, per part dels governants. Ara ens trobem davant d’un altre fet insòlit: des de l’1 de gener en un país no mort ningú.
Segueix amb el seu particular i inconfusible estil i sentit de l’humor, amb personatges que no tenen nom propi, amb pocs punts i a part i amb una puntuació especial de les frases en els que insereix els diàlegs dels personatges en estil directe però sense utilitzar el convencional guionet.
No és un dels seus millors llibres. Malgrat que els primers capítols del llibre resulten brillants. Després sembla no trobar la manera de continuar amb la històriai una part del desenvolupament resulta carregosa, de poc interès i més aviat confusa. Però a partir del moment en que es centra en la descripció de la mort i el seu habitatge, i la relació d’aquesta amb un violoncel·lista recobra l’interès ja fins el final.

dimarts, 15 d’agost de 2006

Contra la fam i la guerra



El títol ja és ben il·lustratiu del que es pot trobar al seu interior. Segurament no calen molts arguments per tal d’estar a favor del que reivindica el títol del llibre.
La seva lectura dóna arguments contundents. Està clar que en el món d’aquest inici de segle aquests són dos dels grans problemes que estan molt lluny de ser solucionats. De fet, els grans mandataris i les grans organitzacions econòmiques no mostren cap interès per canviar uns signes del nostre temps que cada cop s’agreugen més i més. Acabem de viure un exemple ben recent amb entre la guerra Israel i l’Hesbol·là i el trist paper que ha fet la ONU i la UE
S’ha decidit enviar una força d’interposició a la zona sota comandament de la ONU, però que estarà integrat  per soldats de diferents exèrcits. Oliveres en el seu llibre reclama la utòpica eliminació dels 22 milions de soldats que se suposa que hi ha al món i la seva substitució per una veritable força especialitzada en ajuda humanitària dependent directament de la ONU, que xifra en uns 500.000 efectius. Possiblement un primer pas seria que l’ONU comptés amb aquesta força i no tingui que anar mendicant als diferents països.
Està clar que un món diferent, on tots poguéssim viure millor no sembla una cosa tan difícil, però hi ha molts interessos en joc. Tots hi hem de posar de la nostra part en la nostra vida diària, no podem esperar que la iniciativa sorgeix de les empreses o dels polítics. Hem de començar per nosaltres. En el llibre hi ha algunes propostes interessants.

diumenge, 13 d’agost de 2006

La riquesa

“La pobresa no ve per la disminució de les riqueses, sinó per la multiplicació dels desitjos”

PLATÓ