dissabte, 21 de maig del 2011

Medem, més Medem

De nou una pel·lícula de Julio Medem al cinema. Des d'una tarda que gairebé per casualitat vaig quedar bocabadat en la foscor del cinemes Verdi davant de Tierra que he vist totes les seves pel·lícules. Haig de dir que sempre m'han agradat. Simplement és un cinema diferent.
A part de Tierra que he vist vàries vegades l'altre pel·lícula de Medem que més m'ha captivat va ser Los Amantes del Círculo Polar.
Amb aquests antecedents l'estrena de la seva nova proposta ha estat d'obligat compliment. Com sempre no m'ha decebut gens.
Hi vaig anar sense informació prèvia. Imatges, plans, música estan cuidats fins el darrer detall. En alguns moments la història no resulta massa interessant, però s'aguanta bé per lo ben tractada que està i l'actuació de les dos úniques protagonistes. En la habitació on passa tot, tots els petits detalls són importants.
Vaig sortir satisfet del cinema.

dilluns, 9 de maig del 2011

Els convidats


I ell va sentir que l'omplia una mena de buidor, una estranyesa sobtada, una aturada de cos i cervell, que el va deixar com paralitzat per un moment, sense saber què fer ni què pensar. Com si esperés que algú li digués el que havia de fer i com s'havia de trobar

Emili Teixidor en el seu darrer llibre torna a recrear l'ambient opressiu de sempre de la postguerra a la Plana de Vic i en concret al seu poble Roda de Ter. Repassa tots els personatges que omplien un poble poc després d'acabar la guerra amb les seves ambicions, els seus dubtes, les seves febleses, les lluites pel poder, .... Van desfilant a poc a poc pels diferents capítols de la novel·la. No és una novel·la històrica, però la seva lectura serveix per fer-se una idea clara del que devia succeir en els pobles en aquells temps de canvi i trasbals. I són ben presents els presoners obligats a treball forçats, i les nenes recloses a l'espera de ser recollides per una família com cal i així ser salvades.
Els convidats al casori de la filla del cacic són uns elements fantasmagòrics i gairebé invisibles ja que en cap moment se sap amb exactitud qui seran. Ara bé estan sempre presents però no acaben mai d'aparèixer i quan s'apropa el gran moment tot s'acaba per una sobtada tragèdia. El final és massa sobtat i resten massa enigmes per resoldre que fan pensar en una possible continuïtat.

dilluns, 2 de maig del 2011

Els temps no han pas canviat tant

Sembla mentida que estiguem al segle XXI quant en un sol cap de setmana es poden contemplar fets com aquests:
  1. Una boda reial seguida per milions de persones tant en directe com a través de la televisió. Encara hem d'aguantar a les famílies reials i el seu espectacle. Sobre tot em va molestar veure'ls sortir al balcó a saludar a la plebs que els que aclamava.
  2. La beatificació de Joan Pau II també seguida per una multitud emocionada en aquest cas de pelegrins davant d'una església que segueix fent ostentació del seu poder i de la seva riquesa, tot predicant que és la església dels pobres.
  3. La posada en escena dels sindicats amb tota la parafernàlia habitual de les seves banderoles i els discursos amb el llenguatge de sempre, dels mateixos que fa anys que estant al capdavant vivint de les subvencions del governs contra els que diuen lluitar.
¿ Quan ens traurem de sobre a tota aquesta gent que fa anys que viuen de nosaltres i encara anem i els hi riem les seves gràcies ?