No hauria de ser tan difícil, no?

La història és una mica llarga però intentaré no oblidar-me detalls.

El 21 de setembre d’enguany la empresa Nedgia a través d’Elecnor van realitzar la inspecció periòdica obligatòria de la instal·lació del gas al domicili de la mare. L’inspector era castellanoparlant, però no vaig tenir cap problema per parlar en català. No van detectar cap anomalia i aquell mateix dia vaig rebre el certificat de la inspecció. Aquest era en castellà. Vaig pensar que era així perquè no l’havia demanat en català. De fet, no m’ho van preguntar.

 

Al cap de pocs dies, en concret el 7 d’octubre, em tocava la inspecció al meu domicili. En aquest cas la inspectora era catalanoparlant. Alertat pel que havia passat feia poc, vaig demanar rebre el certificat en català. Em va dir que cap problema, i em va mostrar com ho feia constar en la seva aplicació del mòbil. De nou vaig rebre el certificat en castellà.

Una mica emprenyat vaig reclamar a través d’un formulari que vaig trobar a la seva web, i també al telèfon d'atenció al client. Em van dir que cap problema, i que me l'enviarien en català.

L'11 d'octubre rebo un correu electrònic escrit en castellà i on em diuen que m'adjunten el document que he sol·licitat:

“Estimado Señor:

Hemos recibido su solicitud, remitimos el documento solicitado. Ante cualquier consulta no dude en contactarnos por los medios que la empresa pone a su disposición.

Un cordial saludo”

Quina és la meva sorpresa quan obro el certificat adjunt i aquest continua escrit en castellà. Torno a trucar al telèfon d'atenció al client i reclamo rebre el certificat en català per segona vegada. Han passat els dies i ja no he tingut cap més resposta des de Nedgia, i per tant, segueixo sense tenir el certificat en català, tal com considero que és el meu dret després d'haver-ho sol·licitat així per tres vegades: la inicial en el moment de la inspecció, i dues vegades més al telèfon d’atenció al client de la companyia

Ja cansat de picar a una porta que malgrat tota la amabilitat de les persones que m’han atès considero que està tancada, i que és una via de reclamació del tot esgotada decideixo elevar la meva queixa a l’Agència Catalana del Consum, i al mateix temps fer públic aquest nou atemptat als drets lingüístics que com a català suposo que tinc.

Penso que no és tan difícil escriure un certificat en català tal com he sol·licitat, i que si no ho fan és simplement perquè no els hi dona la gana.

El darrer capítol de la història s'ha produït el 23 de novembre a la tarda. Els hi havia fet arribat per twitter l'enllaç a aquest escrit, i m'havien respost que ells sempre respecten la preferència lingüística del client. Evidentment els hi vaig respondre que no era el meu cas. 

La tarda del 23 de novembre m'ha trucat per disculpar-se i dir-me que han revisat que tinc activada com a llengua preferent el català i que no entenen com ha pogut passar. Els hi he demanat que em re-enviessen el certificat en català i la resposta ha estat que no és possible, ja que un cop generats els certificats no es poden tornar a generar. O sigui que tant si vull com no em quedo amb el certificat en català.  

PD. Agrairia que tothom que llegeixi aquest escrit de queixa d’un català emprenyat en faci tota la divulgació possible.

Carabasses per la banca

El servei que la banca ofereix a l’usuari va de mal en pitjor. Amb tantes fusions gairebé han anul·lat la competència. S’han dedicat a tancar sucursals i a enviar als clients als caixers o als serveis a través d’Internet i del mòbil. Han limitat l’horari del servei al client per finestreta i gairebé per qualsevol fotesa et fan demanar cita prèvia.

Aquest matí he hagut d'anar a resoldre una qüestió que no havia estat capaç de resoldre per internet i he estat una bona estona a la cua. Els empleats fan el que poden per ajudar a l’usuari però hi ha molta gent gran, i no tant gran, que té molts problemes amb totes aquestes novetats tecnològiques i han d’aguantar llargues cues i unes bones estones d’espera per solucionar qualsevol enrenou dels seus comptes.

Cobren comissions per a qualsevol servei i les augmenten any rere any sense que tinguem dret a queixa. Avui mateix per realitzar una transferència de poc més de 13 €, he hagut de pagar-ne 4 de comissió. Un abús que he aguantat perquè ja feia dies que volia deixar enllestit el tema. Si canvies el compte de banc el més probable és que d’entrada t’ofereixin l’oro i el moro però que a la llarga acabis pagant les mateixes comissions si fa o no fa.

Mentre estava esperant m’ha passat pel cap un impossible: retirar els diners del banc tancar el compte i gestionar tot a l’antiga manera. Ja sé que no és possible, i que també té els seus inconvenients, però de ganes en tinc moltes.

Amb la fusió de Caixabank i Bankia tancaran més sucursals. El més segur és que les fusions encara continuïn. La del Banc Sabadell es dona per segur que serà la següent. S'han aprofitat del covid-19 i ja ens hem acostumat a veure cues a la porta de les entitats bancàries. Als clients només ens queda el dret a rebequeria i poca cosa més. La banca es mereix rebre unes bones carabasses com aquestes de la foto que estaven ben a prop del banc en el que realitzat la gestió aquest matí.

 

Rodejats d'incivisme sense solució

Passen els anys i canvien els governs municipals, però determinades conductes persisteixen, i fins i tot, van a més. Dóna la impressió que cap govern municipal, sigui del color que sigui, està disposat a posar-hi remei. Hi ha unes normes de convivència de respecte als demés que hi ha persones que se les salten una rere l'altre sense patir cap conseqüència. No m'agraden les sancions, però tinc la impressió que hi ha persones que aquest és l'únic llenguatge que entenen, o sinó ja em direu què podem fer per eradicar, d'una vegada per totes, petits detalls de les nostres ciutats i pobles que em molesten, i molt, i que no van pas a menys:

• Cagarades de gossos per les voreres i parcs, i gossos deslligats a llocs on hi ha cartells que indiquin que han d'anar lligats. Cal afegir els gossos impertinents que borden a tothom o que s'acosten a ensumar-te i que estas obligat a aguantar. No sé que faríem si anés deixant les meves cagarades pel carrer, escridassant a tothom qui passi pel meu costat, o ensumant a tota la gent que se'm creui en una vorera.
•  Cotxes aparcats per tot arreu sense respectar les prohibicions: passos de vianants, sobre les voreres, impedint el pas dels vianants, en doble fila per anar a comprar el pa, o al caixer o a la farmàcia. Quan hom compra un cotxe i l'utilitza ja sap quines són les normes i que pot tenir problemes per trobar lloc d'aparcament. No hi ha excuses per deixar-lo en el primer lloc que em sembli. Vivim en una mena de jungla urbana d'asfalt on tot és valid. Ho sento però no són maneres de conviure en una societat que s'autoanomena civilitzada.
• Mobles i el que no són mobles al costat dels contenidors d'escombraries. No hi ha zona de contenidors d'escombraries que estiguin lliures de brossa fora dels contenidors. En alguns llocs fa veritable fàstic passar pel seu costat. I això no passa un dia de tant en tant. És a diari que haig de contemplar i a vegades ensumar aquest panorama. La darrera notícia és que l'Ajuntament dedicarà més recursos a enretirar totes aquestes andròmines i brutícia. Potser així tindrem les voreres més netes, però la impunitat dels malfactors seguirà.
• Persones llençant o deixant caure, papers i embolcalls al terra quan tenen una paperera ben a la vora. I no provis de dir res! Ja que a qui pot caure la esbroncada és a tu per impertinent.

La llista podria ser més llarga. Trobo difícil cercar-hi una solució, però està clar que aquesta no passa per fer els ulls grossos, cal denunciar-ho i sancionar-ho. Una possibilitat podria ser la famosa policia de proximitat de la que tantes vegades se'n parla a les campanyes electorals municipals, però que un cop acabada la campanya no he vist cap govern municipal que hi posi fil a l'agulla. Tan difícil ha de ser ?

Digueu-me insensible

Ho entenc 150 morts són molts morts. L'avió ha sortit des de l'Aeroport del Prat. Entre les víctimes hi ha molts catalans. Això el converteix en quelcom molt proper per nosaltres. Ho tenim a prop. Tot molt lamentable, sobre tot, pels morts i els seus familiars. Però tan sols és simple accident amb un resultat fatal i sobre el que cal esbrinar les causes.

Però que aquest tipus de notícies omplin hores i hores dels informatius i que a les tertúlies, els tertulians de torn sense cap coneixement específic de res, facin les seves elucubracions sobre les possibles causes, em sobra. El que cal fer ara és rescatar i identificar els cadàvers el més ràpidament possible, atendre als familiars i persones més properes als mateixos i esperar a que l'estudi de les caixes negres ens permeti conéixer les causes per posar-hi remei per properes ocasions. I si s'escau depurar responsabilitats. És una notícia de la secció de successos que lamentablement cada cop ocupen més espais en els informatius.

Desplaçar enviats especials al lloc dels fets, connexions en directe, condols i més condols arreu, dels polítics i de gent anònima que omple les xarxes no hi trobo sentit. Tot plegat s'acaba semblant massa al periodisme groc i a programes tipus "Sálvame" que a vegades tant es critiquin des dels suposats programes seriosos. Convocar gabinets de crisi per part dels governs també em sembla una exageració. Cal gestionar-ho de manera eficaç, però tampoc fa falta un gabinet de crisi presidit pel president. 

Segurament els mitjans cerquen índex d'audiència i els polítics sortir a la foto. Potser és que com especie ens agrada massa el morbo d'aquestes desgràcies col·lectives. 

Quants dies haurem de suportar aquesta notícia obrint els informatius ? Hauria passat el mateix si l'accident fora a l'altra banda del món ?

Digueu-me insensible si voleu, però no m'agrada aquest circ que s'organitza al voltant de les desgràcies col·lectives. Les víctimes i els seus familiars no s'han de convertir en el centre de les mirades. Respectem que passin aquests mal moments en la intimitat.

Diuen NO. Diguem PROU

Ara que encara som junts

diré el que ells i nosaltres sabem,

i que sovint oblidem.

Hem vist l'amenaça

ser llei per a tots

Hem vist la Constitució,

que sols és la Constitució

ser la única llei del món.

NO

ell diu NO

diuen NO

Vosaltres no sou del nostre món.

Hem vist la incomprensió

ser el pa

dels governants espanyols.

Hem vist tancades

totes les portes

del diàleg cap a un món nou.

Ells diuen NO. Nosaltres diem PROU

L'enigma de la fotografia

Lluís Foix il·lustrava el seu article "Las grietas del sistema" amb la següent fotografia:

Aquesta mateixa fotografia va ser utilitzada per altres mitjans informatius.

Segons van explicar a les notícies Angela Merkel i Mariano Rajoy van fer 6 kms. del Camí de Sant Jaume. En la fotografia és molt evident que estan parlant animadament, o al menys això aparenta. L'enigma és en quin idioma? A Rajoy, com a tots els presidents de govern espanyol, se l'ha criticat abastament pel seu desconeixement en idiomes. L'única explicació que trobo és que la Merkel parla castellà o que la fotografia està feta de tal manera que ens porta a engany. Ja sabem que el món de la imatge és el món de la il·lusió i de la falsedat. O potser, Mariano Rajoy ha aprofitat les vacances de l'estiu per fer un curs accelerat d'alemany ?

El pas del temps

El temps passa inexorablement, s'esmuny sense pressa davant nostre. No podem fer res per aturar-lo. A poc a poc l'hivern dóna pas a la primavera. Ho podem comprovar aquests dies en els ametllers. Fa poc encara sense flor i de cop i volta i gràcies a la bonança meteorològica s'ha produït com cada any el gran esclat de la seva floració.

D'infant i de jove el passat sempre sembla molt llunyà. Ja de més gran tot sembla que va passar ahir i ben aviat a la teva història personal comencen a aparèixer, fa 40, 30 o 20 anys vaig anar, vaig fer, .... I comences a ser conscient que han passat molts anys. 

Intentes recuperar la memòria recorrent llocs i espais que tens vinculats a la teva infantesa. No fa massa vaig voler anar al "rompeolas". Allà on de nen havia anat amb els meus pares amb "les golondrines" en alguna tarda de diumenge. També hi havia anat després amb els meus fills quan eren petits. Havia llegit a la contraportada de El Periòdico que el restaurant que hi havia al final i on en una paradeta acostumaven a comprar-me xufes ja no existia. Però un cop estava allà on suposava que havia d'estar aquest espai de la meva memòria, no sóc capaç de localitzar on està el llarg espigó del "rompeolas". Tinc en el record de la meva infantesa una imatge d'un "rompeolas" llarg i ara tot s'acaba en l'Hotel Vela i res més. No acabo d'entendre com devia ser aquest lloc als anys 60 i 70. Suposo que tot ha canviat molt i aquell món ha desaparegut amb tots els canvis urbanístics de la modernitat.

Un altre diumenge al matí tot passejant pel barri de la Rivera, un dels llocs que de tant en tant m'agrada visitar, entro al Born. Ja hi havia estat i les restes arqueològiques no suposaven cap novetat. També és un lloc del que tinc records de la meva joventut. Era zona de pas per anar agafar el tren a l'estació de França. Aleshores em cridaven molt l'atenció els magatzems on s'acumulaven sacs i sacs i la seva activitat frenètica També tinc ben viva a la memòria el record d'una representació del Juan Tenorio organitzada al finals dels 70 per aquella Associació de Músics i Actors vinculades al Saló Diana en la que entre acte i acte actuaven algun dels grups de la moguda laietana i en la que Pau Riba interpretava a Doña Inés. 

El Born és un espai on el pas del temps és molt evident. Les restes de la Barcelona anterior al 1714, pedres de les cases on havia viscut gent, carrers desgastats pel pas de moltes persones i que van patir el pas del temps I molt després el mateix mercat, primer mercat minorista i després majorista i finalment tancat al llarg de molts anys i després recuperat després de moltes anades i vingudes i projectes i més projectes.

De compres al forn

Fa uns dies al sortir de la feina vaig passar pel forn anar a comprar pa i vaig contemplar aquesta escena.

Davant meu, hi havia un parell de mosses. Devien ser adolescents d'institut. Suposo que compraven el berenar. Una d'elles "normaleta", l'altra amb sobrepès o potser directament obesa:

• La "normaleta" va comprar un "panini", un croissant de pernil dolç i formatge, i un biofrutas: preu 4 €
• La obesa va comprar: un "panini", un croissant de pernil dolç i formatge, un croissant de xocolata i un biofrutas: preu 5.4 € 

5.4 € per berenar són gairebé 1000 pessetes.  D'això no en podem pas dir crisi. Tampoc ho podem pas qualificar d'un berenar massa saludable. Semblava més una rutina que un fet extraordinari. Si és així cada tarda, és tot un pressupost a final de mes, i tampoc podran pas dir que no mengen i que s'engreixen de l'aire.

La protecció de les llengües de l'Estat Espanyol

Després de la mort del dictador i d'una transició inmodèlica com la qualifica el professor Vicenç Navarro i que ens condueix a una democràcia insuficient el 6 de desembre de 1978 s'aprova la Constitució Espanyola.
En el seu article 3 es pot llegir:

"1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció."

Han passat més de 34 anys i el compliment d'aquest article 3.3. està clarament per veure. És cert que la visibilitat i utilització de les les altres llengües espanyoles ha millorat molt en aquest temps, però encara estem molt lluny del que realment hauria de ser.

Les darreres actuacions d'alguns governs autonòmics inventant-se noms i orígens inversemblants per algunes d'aquestes llengües davant la conformitat del Govern Central en són un bon exemple.

En cap moment hi hagut interès en protegir la riquesa lingüística de l'Estat. Algunes llengües molt minoritàries (asturià, aragonès, ...) s'han menystingut i van camí de desaparèixer si no s'articula alguna mesura urgent que no es veu per enlloc.

Però tampoc podem dir que gallec, eusquera i català hagin reeixit molt més en tot aquest període de temps. És cert que són llengües oficials en els seus territoris i que es poden escoltar en alguns televisions públiques així com en altres mitjans de comunicació amb una certa normalitat. Però fora del seu territori són del tot inexistents.
En cap cas s'han arbitrat mesures per donar conèixer aquesta riquesa lingüística, ans el contrari. Tampoc hauria estat pas tan difícil, però quan no hi ha voluntat política no hi ha res a fer.
Fora dels seus territoris a l'ensenyament no hi ha cap presència de les mateixes. No hauria estat tan difícil oferir a la Secundària crèdits de totes les llengües arreu d'Espanya. Tampoc veig difícil impulsar la creació de departaments de català, gallec i eusquera en les diferents universitats espanyoles. Però no ha estat pas així. És més darrerament hem d'aguantar a un ministre molt desagradable que es marca com a objectiu espanyolitzar als alumnes catalans com s'havia fet en altres temps que encara no s'han oblidat.
Vaig quedar gratament sorprès al anar a comprar a un Eroski d'Iruña i veure com tots els productes de la seva marca blanca estan etiquetats en les 4 llengües. Tampoc sembla massa difícil generalitzar aquesta practica. Encara que si que deu ser difícil, ja que aquí al Principat malgrat tenir des de fa temps una llei que obliga a etiquetar al menys en català, els prestatges de tots els comerços estan farcits de productes que la incompleixen sense que passi res.
Però aquest tampoc va ser l'únic lloc on em vaig topar amb aquesta agradable sorpresa. A la Comunitat de Nafarroa alguns cartells així com monuments també estan retolats amb les 4 llengües de l'Estat.

Zuen oroimenak, askatasuna
Vuestra memoria, la libertad
La llibertat, vostra memòria
La vosa memoria, liberdade

Serà que molesten aquestes altres llengües i que el seu únic interès és el castellà, la llengua de l'imperi ?
¿Em podeu explicar on estar el compliment del que diu la per alguns coses sacrosanta Constitució Espanyola?  "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció"