dimecres, 30 de juliol de 2014

Kafka a la platja: prou de Murakami

Des de la meva primera lectura de Murakami, Tòquio Blues (2010), que Kafka a la platja va entrar a la llista de llibres que volia llegir, però no acabava de trobar el moment. L'estiu passat em vaig submergir en 1Q84 i ha estat arrel de repetir la lectura de Tòquio Blues degut al club de lectura d'enguany que he fet una mena de marató de Murakami que dono per acabada.
Els primers llibres haig de confessar que em van enganxar. Aquest Kafka a la platja m'ha agradat fins passada la meitat del llibre, però després m'ha costat d'acabar.
Com ja vaig explicar al comentar After Dark són llibres massa repetitius en la tipologia de personatges i la forma d'estructurar la història i per altra banda la part més fantàstica del llibre que sempre acostumen a tenir les seves novel·les, aquest cop no m'ha convençut. De fet m'ha semblat poc creïble i amb molts caps per lligar. Amb tot crec que és un autor recomanable, amb una part poètica i amb frases que fan reflexionar sobre la realitat del món que ens envolta.

"Hi ha un món paral·lel a aquest en que vivim, i si vas em compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d'aquest punt, perds el camí i ja no pots tornar. És com un laberint." En totes les obres de Murakami emergeix aquest món paral·lel. Però en aquest llibre crec que s'ha perdut en el laberint i en alguns moments no ha sabut tornar.

"El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós" Enigmàtic, no?



"No es poden tancar els ulls. No serveix per res. Encara que no les vegi, les coses no desapareixen. De fet, quan els torni a obrir encara li semblarà pitjor. El món on vivim és així. Cal tenir els ulls ben oberts. Només els tanquen els covards. Només els roïns desvien els ulls de la realitat. Encara que tanqui els ulls i es tapi les orelles, el temps avançarà: tic-tac, tic-tac, tic-tac" El temps i el món avancen i canvien encara que nosaltres no ho desitgem i tanquem els ulls per no veure-ho. Ara bé, moltes vegades tenir-los ben oberts tampoc ens serveix per massa.

" ... quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i quan intentes fugir-ne com sigui te l'acabes trobant davant". A qui no li ha passat ?

"Normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere. Però a vegades també arriba un punt en que no és pot tirar endavant". Malgrat tot estem obligats a tirar endavant encara que no vulguem o no sapiguem com.


"El que està fet ja està fet. No es pot tornar enrere ... El passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis no pots refer-lo" A vegades ja ens agradaria tornar enrere i escollir un altre camí, però això no és possible. Hem de viure amb el nostre passat a l'esquena i aprendre d'ell que no és fàcil



"Hi ha vegades en que el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornen a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. ..." Ay el destí! que ens porta d'aquí cap allà. ¿Quantes vegades no he tingut la sensació de no ser jo mateix el que prenc una decisió? Fins on som amos del nostre destí ? Malgrat no ser-ne ben be amos ens cal serrar ben fort les dents i seguir endavant i veure que ens té preparat.

La xarxa opina:

divendres, 11 de juliol de 2014

Més Murakami: After Dark


After Dark és una novel·la curta amb tots els ingredients típics de les històries de Murakami i el seu particular món:
  • Protagonista masculí jove que encara està cercant la seva posició en aquest món tan complex que ens ha tocat viure i amb problemes amb els seus pares
  • Trobada peculiar amb una noia, amb la que es relaciona de manera especial.
  • Personatges secundaris no menys importants pel desenvolupament de la història
  • Elements fantàstics i impossibles barrejats amb la trama real de la novel·la
  • La importància de la música al llarg de tot el relat
Podríem gairebé dir que el narrador de la història és una càmera de cine a través de la que veiem i seguim tota la història que transcorre entre la foscor de la mitjanit i el moment en que surt el sol.

"La ciutat sembla un enorme ésser viu. O potser un ens col·lectiu format de diversos organismes autònoms. Les nombroses artèries s'estenen fins als extrems d'aquest cos inaprehensible, hi fan circular la sang i en renoven les cèl·lules sense parar. Envien informació nova i recullen la vella. Envien nous béns comestibles i recullen els vells. Envien contradiccions noves i recullen les velles. Al ritme del seu pols, totes les parts del cos s'encenen i s'apaguen, s'escalfen i s'estremeixen. Som a prop de la mitjanit i, tot i que ja hem superat el punt de màxima activitat, el metabolisme basal que manté la vida no s'atura. La remor que emet la ciutat és com un baix continu. És una remor regular, monòtona, però carregada de premonicions."

Mentre es va desgranant la història en la que realment passen ben poques coses els personatge també ens deixen algunes reflexions:

"Em pregunto com és que tots acabem fent vides tan diferents"

"... com una mena de pop. Com un pop enorme que té una força esgarrifosa i que viu al fons del mar. Com un pop que té moltes potes molt llargues i que avança enmig de la foscor absoluta que hi ha sota l'aigua. Mentre escoltava els judicis, no podia evitar imaginar-me aquella bèstia. És un animal que pot ser moltes coses. A vegades adopta la forma de l'Estat i altres vegades la de la Llei. I hi ha cops que es converteix en coses més perilloses i complicades. Per més que li talles les potes, després li tornen a créixer. És impossible matar-lo, perquè és massa fort i viu en un lloc massa fondo. Ni tan sols se sap on té el cor. El que sentia en aquell moment era una por terrible. I la certesa que, per més lluny que n'anés, mai no podria escapar-me'n. A aquesta bèstia tant li fa que jo sigui jo o que tu siguis tu. Davant d'ella tots els homes perdem el nom i el rostre. Ens convertim en un número i prou"

"No et queda altra opció que viure sol en aquest món on has caigut, ple de foscor" Malgrat està rodejat de gent i cercar la relació amb els altres i tractar de trobar respostes a les nostres preguntes vivim sols al mig de la foscor.

"Al món hi ha coses que només pots fer sola i coses que només pots fer amb algú altre. I és important combinar-les bé"

"Sembla que s'ha completat un cicle, que totes les anomalies s'han resolt, que les confusions han quedat amagades,  i que tot plegat ha tornat a l'estat original. Al voltant nostre, causa i efecte es donen la mà, síntesi i divisió estan en equilibri. Al final, tot s'ha desenvolupat en un lloc inabastable, com en una escletxa molt profunda. Entre la mitjanit i la primera claror del dia, aquests llocs obren accessos secrets en la foscor. Són llocs on els nostres principis no tenen cap efecte. És impossible predir quan aquests abissos engoliran algú i quan l'escopiran cap a fora" Tractem de viure en equilibri, però no resulta tan senzill

"El nou dia està a punt de començar, però el vell encara arrossega el seu vestit feixuc. El temps vell i el nou s'envesteixen i es barregen, talment com l'aigua del riu i la del mar lluiten en una desembocadura. A en Takahashi li costa distingir en quin cantó del món és el seu centre de gravetat" Els personatges de Murakami estan sempre plens de dubtes que no semblen saber resoldre.

"No crec que la nostra vida es pugui dividir tan fàcilment entre el que és clar i el que és fosc. Entremig hi ha una zona d'ombres és el que fa una intel·ligència íntegra. I per tenir una intel·ligència íntegra es necessita temps i esforç" Els personatges de Murakami ho intenten però no sempre se'n surten amb èxit.

" ... una gran metròpoli que es desperta. Trens de diferents colors que es mouen en totes les direccions, portant gent d'un lloc a un altre. Cadascuna de les persones transportades és un individu amb un rostre i una personalitat diferents, i alhora és un component anònim d'una col·lectivitat. Tots són alhora un tot i una part. Gestionant aquesta dualitat de manera hàbil i oportuna, van complint el ritual del matí amb traça i eficàcia. Es renten les dents, s'afaiten, trien corbates, es pinten els llavis. Miren mig de reüll les notícies a la tele, intercanvien unes quantes paraules amb la família, mengen i defequen."

Acaba la nit i desperta el nou dia i tothom entra en la seva rutina diària. Ja ha passat el perill, però tornarà de nou al cap de poques hores.

Què diu la xarxa ?

dijous, 3 de juliol de 2014

#Vinyoli100

3 de juliol de 1914 naixia Joan Vinyoli. Avui fa exactament 100 anys.

LA PARAULA

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.

MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamigera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh! aventura total!

A hores petites (1981)