dimarts, 29 d’agost del 2017

Balanç d'una vida


Darrerament he llegit un parell de llibres de Manuel de Pedrolo. M’han agradat i vaig decidir continuar llegir alguns llibres de la seva àmplia obra. Quan repasso els volums de la seva obra que hi ha a la biblioteca em topo amb la contraportada d’aquest: un recent jubilat, que arribat a aquest punt de la seva vida, fa balanç de la mateixa. Està clar que ara que fa poc que m’he jubilat és el moment idoni per la seva lectura.
Estem en el 1953 i en Rogeli té 63 anys i està jubilat des de ja fa uns pocs anys. Viu amb la Rosa, la seva dona, i els seus dos fills Ramon i Mercè. El Lluis, el fill gran, ja està casat i amb un fill i no viu amb ells.
El propi Rogeli és el narrador. Amb petites pinzellades com un pintor impressionista presenta els personatges, la seva vida quotidiana, els seus pensaments, la seva família, ... En fa una descripció meticulosa de tot el que passa al seu voltant i també dels seus pensaments i emocions.
 Es passa sol la major part del dia
 No hi ha res d’alegre, no pot haver-hi res d’alegre en aquesta casa
 Té les frontisses rovellades ... Quan s’incorpora es posa les mans sobre els ronyons. Li fan mal. És vell i el seu organisme ja no val gran cosa.”
Les coses són com són ... A la seva manera és un fatalista
 La cendra del jorn, de tots els jorns inútils de la seva vida, li cau a sobre a grans grapats
Els altres parlen, ell calla. No sap que dir. No té res a dir. I, si diu alguna cosa, encara és pitjor
Això, però, l’humilia més que tot el restant. Fes això, fes allò, com qui mana una criatura, un servent. De vegades li vénen ganes de dir que no, que ja en té prou. Encara no ha reunit mai el valor necessari per fer-ho, però. I cada dia li costarà més. Si des del principi s’hagués quadrat ... Ara no hi ha res a fer. Sospira resignat”.
Una amargor profunda, insòlita, gairebé desproporcionada al motiu que la provocà, s’apoderà d’ell. Es veu abandonat, deixat de racó com un objecte inservible. I cada dia és pitjor. Cada dia serà pitjor
Aleshores és quan inicia una mirada retrospectiva de la seva vida per trobar els moments en que aquestes renúncies comencen.
1949
El dia de la seva jubilació: “Només una cosa li feia una certa angúnia, aleshores, quan pensava en aquest dia: retirar-se voldria dir que ja era vell. I ho és. Té seixanta anys” “Abans semblava que no hi havia d’haver una darrera vegada. Tot seguiria indefinidament. Ara veu que no!. Tot s’acaba.
 Veu de cop, que la vida només és això: renunciar, limitar cada dia una més les pròpies possibilitats” “I com omplirà les hores, els dies, ara? Tot el dia per a ell. No ho pot concebre. Una mena de diumenge que no s’acaba mai. ... I, així i tot, de vegades és llarg. Com deurà ser, doncs, un diumenge ininterromput?” Aquest no és pas un bon inici per la jubilació. No té cap semblança amb el meu.
1943
Es posa malalt, la grip, i ha de fer llit uns dies. El canvien d’habitació per evitar contagi. Aquest canvi ja serà per sempre.
 “... La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: que dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. Cada episodi semblava començar i acabar en ell mateix. I no és així. Tot es relaciona. Al llarg dels anys, un acte en porta un altre. I devia haver-hi, deu haver-hi hagut un acte que ell, en el moment oportú, podia no haver consentit. És aquest l’acte que cal trobar. Aleshores, si el troba, podrà abastar d’un sol cop d’ull la cadena que l’ha menat al dia d’avui i que l’ha convertit en un home acorralat, més dependent dels altres que un infant. Un home sense voluntat.”
1938
No és jugador, però una tarda a la taverna amb els amics, en una partida de 7 i mig perd tota la setmanada. “S’asseu davant de la taula, el cap entre les mans, desgraciat com un infant perdut en un món hostil” ... “Si les coses es podien fer dues vegades ...”
I com i què explicarà a la seva dona? Aquest és el problema principal:  Com fer-li entendre que, arribat un cert moment, hom ja no és mestre dels propis impulsos, que la cosa és més forta que la vostra voluntat, que una mena de frenesí se us emporta i ja no veieu res, res llevat del que té lloc al vostre davant, sobre el drap verd?
I com no, aquest fet també va tenir conseqüències i va posar més limitacions a la seva llibertat.
Hi ha buits, en el seu record, que cal omplir. Els omple aproximadament. Deixa d’ésser fidel  a la veritat del detall. La veritat del conjunt, però, no és alterada. Resta la que fou, tan grisa i tan pobra i tan llastimosa com fou. Prosseguirà. Anell rere anell, reconstruirà la cadena sencera
1931
Una nova companya de feina, més jove, vídua, veïna amb qui fa el camí d’anada i tornada a la feina, li comença a agradar.
No està acostumat a raonar els seus impulsos i les seves cobejances. És un home elemental” Un home simple i indecís que li agrada la vida rutinària, però que té una mala convivència a casa amb la seva dona, la Rosa, una dona molt dominant i de mal caràcter.
Els esdeveniments sempre l’han desbordat”. A tot li dóna mil voltes i no acaba de prendre una decisió en ferm.
Moltes coses que han vingut després parteixen d’aquell dia, i ell, aleshores, quan va cedir, ja pressentia que aquesta derrota li feia perdre peu per sempre. Però també s’ha de confessar que no era la primera. Abans n’hi havia hagut d’altres. I, algunes d’elles, tan o més importants. Per lluny que remunti, en la seva memòria, sempre s’ha de dir el mateix: hi ha precedent. És que no acabarà mai?”
1923
Es produeix la mort sobtada del sogre per un atac de cor. En l’enterrament “tot té una aire d’irrealitat, vagament fantasmagòric: la immobilitat del seguici, la gravetat dels sacerdots, aquests mots llatins que ressonen més com una amenaça que com una promesa”. “En un tres i no res, el taüt desapareix nínxol endins, i aquest instant també és solemne. És per sempre, per sempre
I sense voler-ho ell, la sogra es va quedar a viure amb ells “No va dir res. Quinze dies després, la sogra seguia allí. Al cap d’un mes no s’havia mogut.
Sempre ha estat covard, ara ho veu, ara que ja és tard per a rectificar ... Ell era l’amo. O potser no. Potser ja no ho era tant com es pensava, ... Mil detalls de la seva vida ho demostraven. Mai havia estat prou decidit per a imposar-se, per a fer valer la seva voluntat. Sempre havia cedit davant la pressió dels altres, de la seva dona, de les circumstàncies...”
1919
 Junt amb la il·lusió de tenir un fill ... hi havia un cert temor ... El temor de l’home senzill, de tot home potser, davant dels fets que modificaran íntimament el sentit de la vida
El nom del primogènit serà una altra de les batalles perdudes. En Rogeli vol que segueixi la tradició familiar, el mateix que el sogre i futur padrí.
Segons em van explicar els meus pares, el meu avi que es deia Joan també volia imposar el seu nom al seu primer net. Els meus pares no volien i l’avi no va ser el meu padrí. Aquest fet va suposar uns anys de no parlar-se entre ells. De trifulgues d’aquest estil a la família hi ha unes quantes.
“ ... Ell era un zero a l’esquerra...La Rosa passava per damunt d’ell, hi havia passat sempre, des del principi... D’una manera o altra, sempre havia dut la iniciativa. Que clar que ho veia tot, ara! Ara que havia arribat gairebé al final, comprenia l’error de la seva vida. Perquè havia estat un error. Però com podia saber-ho aleshores, quan era tan jove i la Rosa semblava tan desitjable?
1913
En Rogeli era la indecisió personificada. En el fons sabia, potser, que acabaria per cedir”... “Quelcom dintre seu, li deia que cometia una ximpleria, que les coses amb ella havien començat malament i que ja mai més no s’arranjaria
I ja està. Cercava l’origen de la seva misèria. Ací el té. Ja no pot anar més enllà. Més enllà no hi ha res. El que hi ha més enllà no compta
Aquí està el primer error del que amb els anys deriven els demés. La lectura del llibre m’ha estat plaent i entretinguda, però també se m’ha fet molt evident que la meva jubilació i la meva vida poc tenen a veure amb la del Rogeli.

També en parlen a:

diumenge, 20 d’agost del 2017

No aconseguireu el meu odi



Fa tres mesos que he llegit aquest breu llibre i tenia pendent escriure un petit comentari. Els fets d'aquest dies me l'han recordat.
Antoine Leiris és un jove periodista francès. La seva dona va morir en l’atac terrorista a la Sala Bataclan. El llibre en forma de diari explica de manera molt corprenedora les seves reaccions, pensaments, emocions i sentiments des d’aquell precís moment en que la seva vida fa un gir radical que mai havia pensat.
La majoria de nosaltres assistim a la barbàrie dels atemptats asseguts davant de la televisió. Sentim ràbia i impotència però evitem pensar que també ens podria passar a nosaltres. Aquesta és la realitat. Tan sols uns pocs estan allà i en pateixen les conseqüències directes i indirectes. Un instant d’estar en un lloc inoportú ens pot conduir a trobar-nos en la mateixa situació d'aquest periodista francès. De ben segur que no tothom reacciona igual. Hi ha tantes reaccions com persones, però llegir el que passa pel cap d’Antonie Leiris ens pot ajudar millor a comprendre situacions tan extremes com aquesta que de ben segur que queden gravades per sempre més en la nostra ment i que no s'obliden mai.
No tornarem mai a la nostra vida anterior. Però no construirem una vida contra ells. Avançarem en la nostra pròpia vida
La nostra vida compartida desfila davant dels meus ulls. Tinc la impressió de no haver-ne tingut mai cap altra ... Els moments més bonics de la nostra vida no són els que enganxem als àlbums de records ...
Voleu que jo tingui por, que miri els meus conciutadans amb desconfiança, que sacrifiqui la meva llibertat per la seguretat. Partida perduda
Aquell 13 de novembre és la història de la lluna que no tornarà a aparèixer
Tancar la porta del pis avui es deixar una vida darrere nostra. A partir d’ara ens serà aliena. Un lloc on ja no vivim. Un lloc on tenim la impressió de no haver viscut mai. Una caseta dins nostre, d’olors que ens són familiars, de costums arrelats, l’estimem, ens hi sentim a gust, però ja no hi podem entrar

Més comentaris a la xarxa:

divendres, 18 d’agost del 2017

Anem dient les coses pel seu nom!


Fa poc més de 24 hores que ha passat i encara no me’n sé avenir. Ahir vaig passar la tarda enganxat als diferents canals de televisió i a Internet. Les Rambles, les meves estimades Rambles malgrat la invasió dels turistes, un lloc sempre ple de gent, era un objectiu fàcil i previsible, i al mateix temps, molt difícil de protegir. És una loteria macabra. Han estat ells els morts i ferits, però podia haver estat jo o qualsevol altre. Hem tingut el terror ben a prop a tocar de casa.
La imatge de la furgoneta aturada sobre el mosaic de Joan Miró és tot un símbol: la barbàrie aturada davant l’art d’un artista que sempre s’havia significat pels seus gestos a favor de la pau.
Aquest matí esmorzo amb la notícia dels fets de Cambrils. La sensació d’impotència i ràbia continua. Com cada matí surto a córrer una estona, i després a comprar. Copso una atmosfera diferent, o potser sóc jo que no estic igual. No puc deixar de pensar en el que ha passat. Com és possible ? És un mal son que s’ha fet realitat davant dels nostres propis nassos.
Malgrat que els llibres delprofessor Adolf Tobeña demostren amb claredat que l’agressivitat forma part dela pròpia naturalesa humana em costa pensar amb persones capaces de fer el que han fet. Què havia de sentir el conductor de la furgoneta mentre atropellava persones innocents que no coneixia de res?
Ens estem acostumant a viure amb aquestes notícies. No existeix el risc 0 d’atemptats. Com escriu Ulrich Beck:El miedo condiciona la vida. La globalización del peligro terrorista se manifiesta mediante la expectativa de atentados posibles en cualquier parte y en cualquier momento. La seguridad desplaza la libertad y la igualdad del lugar preminente que ocupaban en la escala de valores.” Què hi podem fer com a societat per minimitzar aquest risc? Les mesures policials no són suficients. Ens cal pensar més enllà, ens cal anar més enllà. Quines són les raons profundes d’aquests fets?
I no ens equivoquem, no és veritat que no tinguem por. Ben aviat ens oblidem dels fets i seguim les nostres rutines. No podria ser d’una altra manera, no podríem viure amb una por constant, però por en tenim.

dilluns, 7 d’agost del 2017

SIRIA: un conflicte complex sense solució?

Síria i el seu conflicte “intern” fa temps que amb més o menys intensitat apareix dia sí, dia també en els telenotícies i en els diaris. Bé de fet, hauria de dir que darrerament està una mica desaparegut, ja que la notícia internacional de moda és Veneçuela.
Però no és massa senzill d’entendre tot el que passa al seu voltant. De retruc ha generat el “problema” dels refugiats que arriben a Europa i també l’aparició en escena d’un mal son com és l’ISIS. Em va sembla que la lectura d’un llibre com aquest, escrit i publicat el 2016, podria resultar clarificador.

Síria és el tauler de joc. Allà s’està jugant la partida. A mesura que ha passat el temps si han afegit jugadors. Ja fa sis anys que va començar i la solució ni està ni se l’espera. Morts, destrucció, ruïnes, pobresa, desplaçats, .... I van sumant.
A l’inici semblava un esclat més de les primaveres àrabs, una revolució popular contra el president Bashar Al-Asad, un dictador. Aquest no volia perdre el seu poder i els seus privilegis. Havia aprés la lliçó del que poc abans havia succeït en altres països àrabs: Tunísia, Egipte, Líbia, ... Va reaccionar amb duresa i violència contra les manifestacions dels seus ciutadans. No es va estar de res. Com que la comunitat internacional no tenia recanvi per Bashar Al-Asad, el va deixar fer, i l’escalada de violència va anar en augment. Síria es va convertir en un país ingovernable.
La revolta popular era pacífica. Malgrat la incitació a convertir-se en violenta s’hi resistia, però finalment l’opció violenta es va obrir pas i van començar a rebre armes des de Turquia, Qatar i Aràbia Saudí. El tauler es començava a complicar.
La entrada en escena de los paises del Golfo movilizó a Iràn y a sus satélites. A partir de otoño de 2011, Hezbollah se involucró en la guerra siria ante la alarmante pérdida de territorio por parte del régimen.” Es va embolicant la troca.
I què ha fet la comunitat internacional per ajudar a resoldre el conflicte? Res o pràcticament res.
Mientras Siria se deslizaba hacia el abismo, los paises occidentales mantuvieron un doble discurso. Por una parte , anunciaron su apoyo diplomático a la oposición, pero por otra insistieron en la necesidad de que se alcanzara una solución negociada”. El joc de la puta i la Ramoneta ja havia començat.
I no massa més tard, Estats Units, França i el Regne Unit van començar a recolzar als rebels. Es produeixen molts intents d’actuar units els diferents grups rebels que s’enfronten al règim, però en realitat no ho acaben d’aconseguir mai. Hi ha massa diferències polítiques, religioses i ideològiques i també de egos personals. Les ajudes externes tampoc són de massa ajuda per tal que es produeixi aquesta unió. Els rebels dividits poc tenen a fer amb la maquinària militar a la que s’enfronten. Alguns d’aquests grups també comencen a matar, massacrar i torturar de forma indiscriminada. Apareixen els primers grups islamistes radicals.
Es crea un Consell en l’exterior, però després de molts canvis i diferents intents, es rebutjat des de l’interior acusat de no conèixer les veritables necessitats, ni tampoc que estava realment passant.
 El principal punto dèbil de la revolución siria ha sido desde el comienzo que carece de una dirección política revolucionaria. La revolución apareció espontáneamente siendo portadora de consignas muy generales, consignas nobles, però sin tener un programa claro y en un entorno local, regional e internacional hostil. Ha buscado una dirección pero en vano” diu Faruk Mardam-Bey prestigiós intel·lectual sirià el 22 de novembre de 2014.
Només iniciar-se les revoltes, Bashar Al-Asad deixa en llibertat un nombrós grup de radicals islamistes que tenia empresonats, per tal que intervinguin en les revoltes. Així busca el recolzament internacional contra l’islamisme radical. A la llarga ho aconseguirà.
Els primers en aparèixer en escena és el front Al-Nusra una franquícia d’al-Qaeda.  Després amb el ISIS. el Front Al-Nusra acaba arraconat: “Como otros grupos yihadistas, el ISIS comulga con la doctrina salafista wahabí. La yihad, considerada una obligación para todos los musulmanes, supone su principal mandamiento. Esta yihad no solo es defensiva, sino sobre todo ofensiva. Además de contra los occidentales, debe dirigirse contra los musulmanes reacios a aceptar el credo salafista
Les files es nodreixen de radicals d’arreu, de tots els països àrabs, però també dels països occidentals. El seu primer enemic són els governants dels països musulmans i el segon els occidentals. Segons ells estan lliurant un combat decisiu entre musulmans i infidels que precedirà la fi del món i l’arribada del Messies.
Són molt bel·ligerants contra els kurds,  contra els yazidites i les minories cristianes a qui han assassinat sense pietat al llarg de tot aquest temps. Contra el ISIS intervé Estats Units i la seva aviació, malgrat que en molts dels seus atacs causa danys colaterals sobre la població civil. Després del que va suposar la sorpresa inicial el ISIS ha perdut molta força i molts del territoris que havia conquerit. La contribució de Bashar Al-Asad en la lluita contra el ISIS ha estat molt minsa. El ISIS tampoc és l’enemic declarat de l’oposició siriana. Els principals combatents contra el ISIS han estat els kurds.
Els països occidentals no van reaccionar i es van trobar davant de dos problemes: la extremada violència del govern contra el moviment rebel i la crisi dels refugiats. La seva preocupació era no implicar-se en una guerra que podia desestabilitzar una regió ja prou desestabilitzada. De fet no intervenen fins l’aparició de ISIS.
Rússia defensa el seu aliat Bashar Al-Asad des del primer moment.
També entren en joc les potències locals, així com els emirats del Golf i Qatar. Cadascú juga les seves cartes com millor li va pels interessos de la seva partida particular.
Iran i els seus satèl·lits xiïtes juguen les seves cartes a favor de Bashar al-Asad per preservar les seves àrees d’influència en front d’Arabia Saudí. Amb Iran participen les milícies de Hezbollah, Afganistan i Pakistan. Tot plegat també disfressat d’una pàtina religiosa, però en el fons és una qüestió de predomini econòmic.   
Arabia Saudí també s’implica directament en el conflicte ajudant als grups rebels. “Este apoyo estaba directamente relacionado con la máxima preocupación de la política exterior saudí: la necesidad de contener a Irán. Otro objectivo era expandir la ideologia wahabí” Tampoc vol donar ales als rebels per una possible revolta en el seu propi país, per tant, mesura el seu recolzament amb comptagotes.
La lluita pel predomini en la zona entre Arabia i Iran no es pot només interpretar com una lluita entre sunnites i xiïtes, sinó també per una lluita estratègica, ètnica i ideològica.
Turquia és un altre dels actors principals del conflicte. Turquia no vol donar ales a la minoria kurda que també actua en el seu país. Per altra banda és un dels països que ha rebut més refugiats provinents de Síria (gairebé 3 milions a mitjans dels 2016). Comparteixen amb Síria més de 900 kms. de frontera. Son contraris a Bashar al-Asad i al moviment kurd, alhora, per tant el seu paper no és mai massa clar.
Malgrat que la seva frontera ha estat un dels llocs per on han entrat més yihadistes, també està molt preocupat per l’ISIS, ja que també han rebut les conseqüències en el seu territori en forma d’atemptats.
Si algo han dejado claro todos estos años de guerra es que ninguna de las partes dispone de la suficiente fuerza para imponerse sobre sus rivales en el campo de batalla. La progresiva balcanización de Siria, dividida entre el régimen, los rebeldes, los yihadistas y los kurdos así parece demostrarlo. Desde el estallido de la revolución, la situación sobre el terreno ha cambiado de manera drástica. La multiplicidad de actores implicados en su desarrollo y la diversidad de intereses que defienden han agravado la guerra hasta llevarla a un punto de no retorno. De una movilización popular en demanda de libertades y reformas se ha pasado a una guerra regional en la que intervienen no solo Irán y Arabia Saudí, sinó también Turquia, Qatar i Emiratos. La presencia del ISIS y del Frente al-Nusra ha sido empleada a su vez por Estados Unidos y Rusia como pretexto para justificar su intervención en un país en ruinas
S’ha convertit en un conflicte en el que tot val, sense tenir en compte cap de les normes internacionals. Aquesta afirmació es pot aplicar a tots els grups en conflicte, ningú en té l’exclusiva.
En el cantó dels rebels hi ha tot un conjunt de grups dispersos amb interessos molt diferents i que no aconsegueixen posar-se d’acord. Van des dels moderats als grups salafistes i el Front de Al-Nusra. “Difieren notablemente en torno al futuro de Siria, puesto que los primeros defienden un Estado laico y democràtica y los segundos son partidarios de uno religioso regido por la sharia. Su enemigo común és Bashar al-Asad, però no está claro que ambos bandos puedan ponerse de acuerdo en el sistema político a implantar en el caso de que su régimen se desmorone” Depenen molt de les ajudes externes que reben i dels seus objectius que en molts casos no són tampoc que guanyin els rebels.
Un dels actors del conflicte: ISIS. “A estas alturas parece evidente que su ascenso no hubiera sido factible sin la connivència de algunos actores clave de la región. Si bien es cierto que, hoy por hoy, representa una amenaza a escala global, también lo es que muchos lo consideraron en el pasado o lo siguen considerando en el presente un enemigo útil que conviene preservar. Este es el caso del presidente sirio Bashar al-Asad, quien no ha dudado en presentarse com un mal menor ante la comunidad internacional, però que en un primer momento contribuyó a su creación mediante la liberación de cientos de islamista radicales
Els kurds han creat una mena d’estat federal en el Nord de Síria. Això no agrada als opositors, ni a Bashar al-Asad, ni als turcs, ni a ISIS que en paguen les conseqüències ja que són els kurds els primers que aconsegueixen aturar el seu avanç.
I els que han pagat les conseqüències més dramàtiques d’aquest conflicte sense fi es la població civil: entre 330.000 y 470.000 morts, 75.000 desapareguts, 4.800.000 refugiats en països de l’entorn, 1.120.000 refugiats en Europa, 9.000.000 de desplaçats, les dues terceres parts de la població siriana. “Este catastrófico escenario confirma la existència de toda una generación perdida en Siria con niños que, en muchos casos, ni tan siquiera han podido aprendrer a leer o escribir.”
El problema de l’ingent nombre de refugiats en els països veïns, països també amb els seus problemes, i que ja han vist que aquest contingent és i serà per molt de temps no sembla tenir vies de solució.
I aquest problema és trasllada a Europa que no mostra cap política efectiva davant aquest allau de refugiats. Mentrestant aquestes persones han de suportar situacions de vida inhumanes derivades d’un conflicte que fa massa temps que dura i que a hores d’ara no hi ha cap perspectiva de que s’acabi aviat.
Des de l’inici del conflicte hi hagut tímids intents d’assolir acords de pau, però en cap moment han passat de tímids. El vet de Rússia a l’ONU ha estat una constant, però la resta de països tampoc han posat veritable interès.
Obama després de les fracassades intervencions americanes a Iraq i Afganistan no volia intervenir directament en un nou conflicte en la zona. La solució negociada que era la seva estratègia inicial resultava impossible. De fet mai han volgut la caiguda del règim de Bashar al-Asad per les incerteses que suposaria. A hores d’ara estan més preocupats per ISIS que per una altra cosa. I de Trump no es poden esperar pas grans solucions.
Tant les propostes de la ONU com les de la Lliga Àrab han servit de ben poc. Tampoc ha estat d’utilitat les tres conferències de Ginebra (2012, 2014, 2016). La única a la que es va arribar a un acord va ser la primera (govern de concentració i eleccions en 18 mesos). Cap de les altres dues ha aportat solucions al conflicte, de fet no han arribat ni tan sols a cap acord.
Hoy en día, los paises occidentales parecen haberse resignado ... y carecen de una hoja de ruta creïble para poner fins a las hostilidades y a la catàstrofe humanitària” Malgrat alguns gests la comunitat internacional espera impassible que amb algun cop de sort tot plegat acabi algun dia. Han deixat a Síria en mans de la sort

ANUAR AL-BUNNI, advocat, 11 de desembre de 2015 afirma: “Cualquier solución política que no juzgue a los responsables de los crímenes de guerra y de lesa humanidad està condenada al fracaso y es, además, una invitación a seguir perpretando crímenes en el futuro” Com a molt s’assolirà una situació de compromís que no tancarà el conflicte i aquest es pot eternitzar com molts altres dels que ja fa temps que hi ha a la zona.