divendres, 25 de maig de 2007

Per fi s’acaba la campanya

Aquesta campanya que acaba avui ha estat la més ensopida de totes les que he viscut i des del retorn de la democràcia les he viscut totes. No sé si ha estat molt llarga o no, però se m’ha fet inacabable. De fet tinc la impressió que darrerament els partits estan en campanya de manera permanent, i al final ens aconsegueixen avorrir.
Crec que es tractaven d’unes eleccions municipals, no ? No he parat d’escoltar a Zapatero i Rajoy i altres líders que si no m’equivoco no es presenten en aquests eleccions. Malgrat això han monopolitzat els mitjans de comunicació amb els seus missatges sobre qüestions que res tenen a veure amb les polítiques de cada poble i ciutat. O potser sí, potser el proper alcalde de la meva ciutat serà el Zapatero i jo encara no me n’havia assabentat.
Com a molt he pogut escoltar i veure als alcaldables per Barcelona, com si Barcelona fos la única ciutat de Catalunya.
M’he preocupat de llegir i escoltar el que diuen els alcaldables per la meva ciutat. Pràcticament tots fan el mateix discurs i les mateixes promeses. Per una banda, parlen de projectes que ja estan en marxa i que no es poden pas tirar enrere, i per tant, no tindran més remei que complir, els hi agradin o no. També fan promeses que no estan al seu abast, ja que no són les seves competències, com la sanitat i la construcció de centres d’atenció primària. I també escolto discursos que fa molt de temps que es repeteixen elecció rere elecció, i que gairebé tots els partits posen en el seu programa, suposo que per quedar bé, però que mai compleixen:

  • policia de barri o de proximitat: no n’he vist mai cap.
  • promoció d’habitatges de lloguer: on ? quan ? per qui ?
  • promoció del transport públic: cada cop estan més plens i el cotxe privat continua sent l’amo i senyor dels carrers
  • promoció de l’estalvi energètic: tret d’alguns exemples propagandístics ben poca cosa efectiva fan
  • supressió de les barreres arquitectòniques: continuen construint edificis nous amb esglaons innecessaris
  • més carrils bicis: però sense pensar si realment es podran utilitzar
  •  ......

Fa molt de temps que m’agradaria un canvi en el model electoral: llistes obertes, candidats per districtes, ..... però cap partit està interessat en plantejar un debat al respecte. Tenen massa por de perdre la seva poltrona de poder. Aquesta democràcia de la que gaudim i patim fa ara una bona colla d’anys necessita un repintat i una reforma a fons, però crec que haurem de continuar suportant-la així per molt de temps.
Malgrat tot, no em vull abstenir i diumenge aniré a votar en blanc. Ja sé que nos servirà per res. Per desgràcia tot indica que l’abstenció serà molt alta, però als nostres polítics no els preocupa. Realment no sé que es pot fer per canviar aquesta dinàmica d’un creixent desinterès per la política i la cosa pública.
Per sort, a partir del dilluns podrem descansar per uns dies d’aquesta campanya interminable. Llàstima que ben aviat tornaran a la carga.

dissabte, 5 de maig de 2007

El fill de l’acordionista

El passat estiu em vaig quedar amb les ganes de llegir aquest llibre. Després del bon gust de boca que m’havien deixat “Obabokoak” i “L’Home Sol”, “El fill de l’acordionista” estava en préstec i a més hi havia llista d’espera. Però finalment l’altre dia els vaig poder aconseguir. I malgrat que estic en període laboral, en el que llegir sempre és més lent, l’he devorat.

 
Ràpidament he entrat en la història del llibre, un llibre escrit per un basc resident a Califòrnia i que té un amic escriptor, Joseba. D’aquest llibre n’ha escrit tres exemplars, un d’ells per la biblioteca del seu poble, Obaba. L’objectiu del fill de l’acordionista a l’escriure el llibre és que les seves filles Liz i Sara coneguin la història del seu pare, i de la llengua que aquest parla, i els ha ensenyat, i, d’alguna manera, també la història del poble basc. Un cop mort David, Joseba porta el llibre fins a la biblioteca d’Obaba i al cap de tres anys el publica, però reescrit per ell
Es tornen a repetir molts dels temes dels altres llibres, així com alguns dels seus personatges, la adolescència a Obaba un poble rural del país basc, alguns animals (els cavalls, les papallones), els mestres del poble, els estrangers (“el primer americà”) a Obaba, la repressió franquista i el naixement del sentiments de la resistència, el terrorisme, ...  
Amb el seu brillant i precís estil Atxaga et fa entrar ràpidament en una teranyina de fets que vols saber com continua i què anirà passant als diferents personatges que van desfilant al llarg de les pàgines del llibre i a través de les que el món idíl·lic d'un Obaba rural va desapareixent a poc a poc engolit pel propi pas del protagonista al món dels adults. De fet David, a Califòrnia, ha intentat d'alguna manera reproduir la vida rural d'Obaba que tan li agradava.

I al final un dels dubtes amb el que  es queda el lector, és què hi ha  d’autobiografia i de ficció dins d’aquesta història ?

dimecres, 2 de maig de 2007

Falciots

Fa uns dies al bloc de la panxa del bou, per cert un blog altament recomanable, vaig llegir Falciots barcelonins i primaverals i vaig pensar en escriure un post sobre els falciots que des de fa uns anys tinc per casa.
Cada primavera arriba una colònia de falciots que s’instal·la al celobert de la galeria del safareig. Només venen a passar les hores nocturnes. Arriben quan es fa fosc i marxen amb les primeres llums de l'alba. Al llarg d’aquestes hores m'acompanya el seu “xriiii, xriiii” constant. A la nit quan vaig a dormir els puc veure des del llit. Ara només n’hi ha 4 ó 5, però a ple estiu fàcilment n’hi poden haver una cinquantena, uns agafats a la paret i d'altres a sobre d'uns fils d'antena que van d'una banda a l'altra de la galeria. Tinc que vigilar a obrir les finestres doncs més d'una vegada me n'he trobat algun volant per la cuina i, fins i tot, un estiu al tornar a casa després d'uns dies fora, havien començat a fer un niu a la galeria.
Reconec no saber res d’ocells i al principi ni tan sols sabia de quina espècie eren. Tampoc conec les seves costums. A vegades em pregunto que fan al llarg de tot el dia sense aparèixer pel celobert. Suposo que deuen volar pels cels de la ciutat i el seu rodal a la cerca de menjar. Però cada nit tornen puntuals. També desconec si fan els nius a dalt a la teulada. Si és així fins ara no he pogut veure on estan.
Ara mateix ja fa una bona estona que no els escolto, però allà estant silenciosos, dormint. Haig de dir que ara ja m’he avesat a la seva companyia, però que en els primers moments feia basarda posar-se al llit i tots veure’ls allà. Era una imatge inquietant. Em venien al cap algunes escenes de la cèlebre pel·lícula d’Alfred Hitchcok Pàjaros”.