Segueixo atrapat per la
senzillesa i profunditat d’Antoni Clapés. Aquest volum aplega l’obra que va
escriure entre el 1989 i 2009. Vull compartir algun dels seus poemes que més m’han
arribat. Poemes i versos que fan reflexionar.
Mitjanit.
Sols,
el silenci de l’ombra
el so de la solitud.
un camí és tots els camins
un vers és tot el poema
un mot és tot
tractar de reproduir
de refer
les traces de l’itinerari
un itinerari que es volatilitza
en ser recorregut
en
dir-lo
lluny
-on és lluny?-
fins a la ratlla de l’oblit
llunyania
proximitat de l’absent
El so de les hores percudint
el silenci blanc del paper.
Pura interrogació
sense rèplica possible.
Escriure, insinuar solcs
que mai ningú no ha de resseguir:
falsos itineraris, imatges esquinçades.
Pura empremta de l’absent.
Ser un altre:
per a l’altre.
és ser
un mateix?
(És l’altre qui et fa
ser
altre?)
La casa on habites, on ets ara, per un temps limitat.
La casa que t’acull i que no és pas casa teva: tu no tens,
no
pots tenir, un indret on habitar, llevat d’aquesta
escriptura,
del teu pensament, que progressa a mesura que l’escrius,
que el descrius.
La casa que veus de lluny, com alguna cosa fora de tu.
Res no posseeixes, tractes de no ser posseït.
Habites aquest món – el teu món- talment com si fossis
un estrany.
Tot en ell t’apar llunyà, aliè, distant.
Sent però no escoltes, mires i no veus, parles sense dir.
Vius: no ets.
La teva vida ja no és sinó el miratge d’una quimera.
Pura escriptura.
Una escriptura per on creus avançar en el coneixement,
endinsant-te per camins poc fressats, sense adonar-te que
ets a frec del no coneixement.
Una escriptura amb la qual proves, inútilment de termenar el
món.
Elimines tot l’aparent: cerques l’essencial.
Voreges el límit.
No t’adones prou del goig de sentir-te a vora els déus:
saber
que no pots dir perquè habites l’inefable, saber que no
pots fer perquè no hi ha res a fer.
(Només aquesta feble veu que, per ara, tan sols pot ser dita
i escoltada en (el) silenci.)
Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?
Qui pensa el teu pensament?
Qui camina el teu camí?
Tots els camins, ¿no són el mateix camí?
(Canvies tu, no pas el camí.)
I en no voler seguir cap camí
en vas fressant un de nou.
La llum neix
rere
els turons
rere
la llunyania
omple de noms el món
avisa
el vent
que ja pot sacsejar
l’òxid
polsós de la memòria.
Les ulleres de Parmènides
El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les
muntanyes blaves del fons.
Per arribar-hi -diuen- cal ascendir quatre-cents noranta
graons
esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en
el
granit, com un clam expiatori.
Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que
sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no
l’únic, i notes el batec del cor davant el parany dels
sentits,
davant d’un jo que s’extingeix a cada canvi perquè frisa per
desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de
tanta certesa.
Ser i pensar -diuen- són u, i són tot. I són res.
Solstici d’hivern
Boirina suspesa damunt el glaç.
Esbossos d’arbres, cossos crucificats.
Esclats de blanc, cristalls de gebre – vanitat pura.
Aquest so amortit de campanes – l’àngelus.
Aquest eixam de silencis.
I l’exili del poeta:
condemnada ombra
a
l’ombra.
ANTONI CLAPÉS
Clars, aquest matí,
són els teus records (Obra reunida 1989-2009)
Ed. La Breu, 2020; 299
pàgines
