Un jardí vora el mar

Segueixo llegint a la nostrada Rodoreda sense que m’acabi de fer el pes.

“A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que passen a la gent... Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me’n recordo, perquè soc massa vell i de vegades m’embolico sense voler”

El narrador és el jardiner d’una casa d’estiueig d’una família molt benestant. “Els senyors anaven, com si diguéssim, per una banda i les senyores per l’altra”. Els amos són el senyor Francesc i la senyora Rosamaria.

“El segon estiu van venir tots alhora”. El jardiner s’acaba convertint en una mena de voyeur de la vida que porta l’alta burgesia al llarg de sis estius amb les anades i vingudes de tots els seus estadants així com també del servei, i dels veïns amb els que mantenen algun tipus de relació. Entre ells, el senyor Bellom, que ha fet fortuna a Amèrica i que compra el terreny del costat i edifica la seva mansió sense escatimar ni diners ni capritxos.

Una tarda d’agost, Paulina i Andreu, un matrimoni ja una mica gran, arriben a la casa i introdueixen un nou element en la història. Busquen notícies d’Eugeni, un fill seu que feia 4 anys que havia marxat a Amèrica  pocs dies després de que Rosamaria es casés amb el senyoret Francesc. Eugeni estava enamorat de Rosamaria. Es coneixien des de molt petits. Van conviure molts anys mentre ambdós creixen. Tothom pensava que es casarien, però quan va aparèixer el senyoret Francesc tot va canviar.

El matí del casament, Eugeni va anar a veure a Rosamaria i li va donar 5 anys per viure amb el Francesc.

Ja feia 4 anys que els pares no sabien res d’ell i pensaven que potser Rosamaria en tindria alguna notícia, però no era així.

Als pocs dies d’aquesta visita, arriba la filla del senyor Bellom amb el seu marit. Resulta que aquest és l’Eugeni i, Eugeni i Rosamaria, es converteixen en veïns d’estiueig.

Aquest estiu allarguen la seva estança a la casa. Ja amb el mes de setembre ben avançat encara són allà.

“Les ombres dels arbres es feien tristes i llargues. Les tardes perdien color. A mi, potser encara m’agradava que no se n’anessin. Tot i que hi tenia pocs tractes, perquè sense anar al mar es movien menys pels voltants de casa meva, em feia companyia pensar que eren allà prop. Ara que, si haguessin estat fora, també m’hauria anat bé. Soc de bon conformar. Tot m’agrada”

El jardiner que viu sol en una caseta dins del jardí és de mena tafaner. Des del seu observatori veu tot el que passa i ens ho va explicant i també es fa ressò de totes les informacions que li arriben per a totes les vies. El jardiner actua al mateix temps de testimoni, i de confessor. En certa manera m’ha recordat al personatge de l’escombriare de Momo de M. Ende. Ambdós excel·leixen en la qualitat de saber escoltar.

Les relacions entre tots eren ben complexes i embolicades com molt bé reconeix el mateix jardiner quan diu: “era una cosa difícil d’explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber”.  Escolta a tothom, però no té gens clar qui explica la veritat. “Vaig pensar que potser sí que tot allò era veritat, però que les coses explicades per tanta gent...”

Estic d’acord amb algunes de les notes del postfaci de Roser Porta quan afirma:

• “Uns personatges, envoltats de flors i de bellesa, però materialistes i que actuen moguts sovint per l’ambició de diners i per l’impuls sexual”
• “Una família rica, marcada per diversos secrets i històries tèrboles del passat”
• “Un nombrós grup de personatges rics, moderns, cosmopolites i un pèl extravagants que viuen còmodament -malgrat la infelicitat- sis estius en una casa amb jardí vora al mar” i tot narrat pel jardiner a càrrec d’aquest jardí. També cal destacar que son uns “benestants capriciosos”.

Passen els anys i ... “Aquell estiu va ser el darrer. Un estiu desagraït, amb molta pluja. Passàvem de la fresca a la calor i de la calor a la fresca en un no res.... Aquell estiu no tirava. Era com si tot s’hagués encallat. I el temps anava fent el boig... Ells vivien tancats.”

“Em començava a sentir vell. Hi havia plantes que hauria hagut de canviar feia temps, però es veu que em faltava esma. Em deia: ja ho faràs demà. I no trobava mai el moment de fer-ho. Només tenia ganes de no pensar i d’escoltar el fregadís de les fulles i, sobretot, aquell soroll que la pluja feia al sostre quan anava a dormir”

Tot s’acaba. La novel·la també, però el jardí segueix allà: “Miri com està el jardí. Per sentir-ne la força i l’olor, aquesta és la millor hora. Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n’hi dirà de coses aquest jardí...”

Novel·la llegible, però també prescindible. No m’ha resultat massa interessant.