Escarabats

En el seu darrer llibre Manuel Baixauli parla de Cosmina Ionescu una artista obsessionada pels escarabats.

De fet el dibuix de la portada del llibre són aquests escarabats

“Aviat es va envoltar dels éssers que més estimava: els escarabats. Els alimentava a canvi de tindre’ls sempre a mà, i aconseguí que el pis n’estiguera ple. Els deixava moure’s pertot arreu, fins i tot pel seu propi cos i escoltava, complaguda, la somorta crepitació produïda per les incomptables extremitats, aquella música trèmula, pròxima. Dibuixava i pintava tothora, i ho feia sempre del natural. Se sentia identificada amb aquelles formes, notava que havia arribat a la seva plenitud creativa”

“Va dibuixar i pintar directament sobre les parets de l’estudi, que omplí d’escarabats. Començà a pintar-ne també al terra i al sostre, i ho feia amb tal perfecció que les seues creacions es confonien amb les bestioles reals, en una superposició movedissa que produïa vertigen”

Aquestes descripcions em van fer recordar dos episodis de la meva vida que tenia en un cert oblit.

Un matí a l’aixecar-me del llit vaig veure el primer escarabat. A l’obrir el llum va fugir esperitat i es va amagar. No vaig fer massa cas. Això mateix es va produir altres dies, cada vegada més sovint i ben aviat ja era més d’un. Feien sempre la seva aparició en la foscor i els descobria a l’endemà al matí.

Vaig comprar un producte que no va servir per a res. Cada dia que passava augmentava la població. Tenia sort que només es desplaçaven per terra i que no s’enfilaven als mobles ni al llit, ni a les parets. Però quan m’anava a dormir havia d’anar en compte a no deixar res per terra  (sabatilles incloses) si no volia trobar-ho amb algun bitxo. També havia d’anar amb molt de compte al posar als peus al terra al matí per no trepitjar-ne cap. Quan obria el llum tenia el terra de l’habitació ben ple d’escarabats, una mica com explica Manuel Baixauli que el tenia la Cosmina Ionescu.

Quan ja estava pensant en cercar una empresa que vingués a fumigar el pis i marxar a viure uns dies a casa els pares, vaig trobar un producte que va funcionar i en pocs dies van acabar desapareixent. Recordo que era un producte que polvoritzat en els llindars de les portes actuava com una barrera que devia impedir l’entrada dels escarabats.

Quan ja havia oblidat aquest incident amb els escarabats, el fenomen es va reproduir amb un altre tipus d’insecte del que desconec el nom. El procés va ser si fa no fa el mateix. Primer en vaig veure un, i a poc a poc en van aparèixer més. L’habitat d’aquests era la cuina i a diferència dels escarabats s’enfilaven per tot arreu. Van anar a més i tampoc trobava cap producte que fos efectiu. No podia deixar res a sobre els fogons perquè corrien per allà amb total llibertat, i també es ficaven als armaris de la cuina. Per sort no entraven a la nevera, que vaig convertir en el refugi de tot el que era comestible.

Amb aquestes, la televisió va deixar de funcionar. Encara era una televisió de tub. Se la van emportar per arreglar-la. ¡I quina va ser la meva sorpresa quan em van explicar que havia estat un d’aquests insectes el que havia provocat l’avaria!.

Vaig estar de sort que tenien experiència en aquesta mena d’insectes, ja que no era la primera vegada que s’ho trobaven. Em van explicar que eren d’origen americà i que si volia al mateix temps que em reparaven la televisió em vendrien un producte amb el que els podria eliminar. Em van explicar que es refugiaven darrera dels electrodomèstics, aprofitant l’escalfor dels mateixos i que segurament els devia tenir instal·lats a darrera la nevera.

Així era. Només arribar a casa en vaig foragitar una bona colla que s’estaven allà. El producte va funcionar i amb poc temps van desaparèixer i poques vegades més els vaig tornar a veure. Era una mena de tub i n’havia de posar una miqueta en les racons dels diferents espais per on es movien.

La veritat és que és molt fastigós haver de viure episodis d’aquest tipus. Suposo que als humans, al menys és el meu cas, aquests animals petits que s’arrosseguen per terra ens fan fàstic. Un o un parell els poden suportar més o menys, però quan proliferen en grans quantitats ja és tota una altra cosa.

Ves per on la lectura d’aquest capítol d’Ignot m’ha rememorat aquests dos episodis que ja tenia ben oblidats.

PS: Curiosament aquest matí poc abans de publicar aquest escrit i quan estava posant la roba a la rentadora, ha aparegut un escarabat dins del cubell de la roba bruta. Ha fugit com sempre. ¡Quina casualitat que després de tant de temps hagin fet acte de presència de nou! Tornarà la invasió?