Deixem de perdre el temps

Aquest segon llibre de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo no resulta tan emocionant ni èpic com el primer quesegueix tot la legislatura que va acabar amb l’1 d’octubre, però resulta d’utilitat per reflexionar sobre tot el que ha passat d’ençà de les eleccions del 21 de desembre del 2017 fins ara. És un bon reflex dels moments durs que ha viscut a l’exili.

Comença amb la primera reunió amb dirigents d’ERC per definir l’estratègia a seguir després de les eleccions del 21-D i aquestes són les seves reflexions: “No es pot fer república sense confrontació. I ells no la volen, la confrontació. Potser no s’ho pensaven, que l’independentisme guanyaria: ni això ni que JxCat obtingués un resultat millor que ERC. No volen confrontació. I la confrontació és la única eina que tenim. La reunió no ha anat bé. En surt preocupat”. Està clar que molt del que encara està passant en les files de l’independentisme ja havia començat a les acaballes del 2017

S’apropa la data del ple d’investidura i “una cosa és saber que un cop investit hauré de prendre la decisió de dimitir, i l’altra és que els teus no et vulguin ni investir, que estiguin pactant a la teva esquena i, sobretot, que no plantin cara per defensar la república. Si a mi m’investeixen i després el Tribunal Constitucional em destitueix, a mi ja m’és igual. Internacionalment seré un president que després d’haver estat cessat pel 155 ha recuperat la dignitat i la presidència, i que, després, Espanya ha tornat a cessar.”

El 30 de gener del 2018, després de ni tan sols fer el ple de la que havia de significar la seva investidura com a President de la Generalitat restituït deia el següent: “Nosaltres no acceptem que es puguin dictar presidències des de Madrid. No ho podem acceptar, perquè fer-ho seria hipotecar d’ara endavant i per sempre els resultats electorals de Catalunya”

15 dies després afegia: “Hi ha qui pensa que vull ser president sigui com sigui. Però no és això. Jo si soc aquí, si ho he sacrificat tot, i si hi vull continuar tenint un paper, és perquè la república continuï viva. I no s’hi val que els que m’han empès a proclamar-la ara s’arronsin.

Soc conscient que s’està instal·lant, perquè així ho volen tots els grups mediàtics, la sensació que hem de parar, que vam embogir proclamant la república, que ens vam passar i que ara hem de fer marxa enrere. Però tots aquests que compren aquest relat, el relat que ens hem de normalitzar, no s’adonen que si parem estem perduts”

Pocs dies després de sortir de la presó de Neumünster constata quelcom que és una evidència: “La unitat territorial està per sobre de tot. Amb Rajoy, i fins i tot amb Sánchez, no pots ni tan sols arribar a parlar de la possible idea de la inexistència de la unitat de la pàtria. Per a ells és divina, sagrada”

Al setembre del 2018 dona voltes a com és possible que malgrat la demanda constant d’unitat d’una part important de l’independentisme els partits no siguin capaços d’assolir-la: “A la gent li demanem una cosa i la fa. I a nosaltres ara ens demanen una cosa, que és unitat, i no la fem. Tenen dret a estar emprenyats amb nosaltres”. Passen els anys i seguim sense solucionar aquest problema. Realment hi ha actituds molt difícils d’entendre. Com per exemple aquesta pregunta que es formula el 14 novembre 2018: “¿Com pot ser que el president del Parlament no hagi trepitjat Waterloo?”.

Durant anys el moviment d’independència anava pel davant de l’Estat, planificava les accions i les executava i l’Estat reaccionava. Des de finals d’octubre del 17 i com a molt des del 30 de gener del 2018 és a l’inrevés, anem a remolc de l’Estat i de la seva repressió. Reaccionem a les diferents repressions. Aquest període coincideix en un període en que la unitat s’ha perdut, i ni està, ni se l’espera, i així no hi ha res a fer. I de moment seguim sense superar aquesta etapa de desconcert. El moviment independentista no troba la manera de revertir la situació i ja portem massa temps així. Estem esgotant els darrers cartutxos.

 

A part de les reflexions polítiques en el llibre també trobem reflexions més de caire personal “No m’hauria imaginat mai que viuria a Bèlgica, que acabaria a l’exili, amb unes circumstàncies personals tan complicades... Personalment, n’estic pagant un preu molt alt”... “Sé que la meva vida no tornarà a ser una vida normal mai més”

“He d’assumir que m’hi posi com m’hi posi, si soc traslladat a Espanya em cauran molts anys, molts. I que esperaran a que jo demani clemència, cosa que no faré, de cap manera”. Pateix, i molt, per la seva dona i les seves dues filles. Sap que cas d’anar a la presó ell s’hi acostumarà i allà també podrà fer el que li ve molt de gust fer ara: “llegir, escriure i pensar”. Però com ho viuran elles?

“Sembla que -sense desitjar-la en cap moment- la hipòtesi de ser extradit li permet veure un final. Una extradició, un judici, una condemna... són certeses, hi ha dates al darrere. L’exili, no. Només té incerteses”

“L’angoixa de l’exili et corrou internament, et va burxant, et consumeix dia a dia. A la presó has aturat la teva activitat. A l’exili fent el que faig, sent actiu, no faig res més que anar acumulant proves perquè em condemni un tribunal polític”

“Potser serà impossible, i potser em serà impossible fer-ho tota la resta de la meva vida, però aquest és el meu màxim desig. Tornar a l’anonimat”. Tal com es desenvolupa tot, està clar que difícilment es complirà aquest desig.

I tornen les reflexions polítiques.

“L’opció de la negociació per arribar a la independència ja no existeix. El conflicte no s’evitarà negociant. Amb Espanya sempre trobarem una paret. I és una paret molt dura”

“Necessitem tornar a posar en comú l’anàlisi d’on som, perquè ens queda molt camí per córrer”

“El rei és el vèrtex. És qui ha fet l’encàrrec a la justícia, als militars, als polítics i als empresaris d’anar contra els independentistes catalans. El rei fa política a Espanya”

“No hi ha cap alternativa. No hi ha cap via de negociació amb l’Estat que ens porti a cap referèndum d’autodeterminació... El que ens proposem és un camí extraordinàriament difícil, incert, i a voltes dolorós.”

“La conseqüència és que probablement el camí cap a la independència és més llarg i complicat del que ens havíem imaginat tots plegats. És més complicat, sobretot, perquè hi ha unes dificultats interiors que ens les hauríem pogut estalviar. Sense elles, ves a saber on seríem, ara. El que sí que sabem és on ens porta la divisió: enlloc. I sabem on ens porta la unitat: a fer un 1-O i a mobilitzar com mai l’independentisme i el catalanisme. És un error pensar que en les condicions d’ara podrem guanyar un embat de tanta importància amb l’Estat Espanyol.”

“L’Estat sempre serà una paret. Pensar que no hi haurà sempre una paret és d’una ingenuïtat que fins i tot em fa malpensar. ¿Oi que ja sabem que no hi haurà cap acord de bon grat amb l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació? Doncs si estem d’acord en això i continuem volent la independència, ¿no ens hem de preparar per a quan arribem a la paret? Espero que algun dia algú a ERC faci aquesta reflexió. I que s’adoni del gran error que és arribar a aquesta paret dividits i afeblits. La via negociada sense confrontació, sense una confrontació democràtica, no hi és. A l’Estat espanyol la via negociada indolora sense confrontació amb la independència no hi és. I ho dic amb el coneixement de l’experiència apresa. Al final després d’una confrontació gestionada amb èxit, hi haurà d’haver una negociació. Espanya acabarà amb una negociació i un acord. Però per arribar aquí ens caldrà gestionar abans amb èxit i intel·ligència la fase de la confrontació, que és una fase crítica. Si no es reconeix això, o s’és molt ingenu, o s’està enganyant la gent. La via indolora, sense confrontació, de bon grat no existeix. L’Estat no la vol. Siguem el quaranta per cent o siguem el seixanta o el setanta per cent”

CARLES PUIGDEMONT amb XEVI XIRGO

La lluita a l’exili 2018-2020

Editorial La Campana, setembre 2020; pàgines 383

Els dos fets d’avui mateix són una demostració més d’on estem: retirada de la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí i retirada del tercer grau als 7 de Lledoners: Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Sánchez, Forn i Cuixart. ¿A què més han d’esperar els tres partits parlamentaris que es passen el dia parlant d’independència per posar en comú estratègies i governar junts i fer camí cap a l’objectiu de la independència?

Deixem de perdre el temps d’una vegada.

Saballuts, novembre 2019

 

El MHP dixit: "PERSEVERANÇA, PACIÈNCIA, PERSISTÈNCIA"

El MHP Carles Puigdemont ajudat per Xevi Xirgo fa un repàs en primera persona dels dos anys claus de la seva Presidència. És la seva visió i les seves vivències personals d’uns fets cabdals. És una mena de dietari d’aquells dies que tots vam viure pendents de les notícies.

En aquests tres anys que han passat des de l’octubre del 17, s’han escrit i publicat molts llibres sobre l’anomenat procés. De tots ells només he llegit el que va escriure el VicençPartal i ara aquest.

Ben aviat “se sent sol i aïllat”. Va sumant decepcions internes dels que pot considerar del seu bàndol. Tot resulta molt difícil, massa difícil. Però amb tot segueix endavant: “La  CUP fa el que fa, i nosaltres, CDC i ERC, som incapaços de treballar junts. Això no va enlloc” escriu quan la CUP diu que no als pressupostos.

Reflexiona sobre si mateix i ens fa partícips dels seus pensaments, però també de les seves emocions:

• “Em sento atrapat en un personatge que no soc jo”
• “En realitat, m’ho estic passant bé. A mi la normalitat m’avorreix”... “Podria haver tingut una vida més còmoda i més fàcil, però no hauria viscut. No és un joc, és una qüestió vital. És una convicció profunda. I tinc ganes que ho culminem”
• “M’han passat més coses que a molta gent en tota la seva vida. Aquesta intensitat, aquest anar d’una cosa a una altra, a vegades sense control, és molt dura. En alguns moments m’he sentit molt col·lapsat” ... “Necessito temps per pensar. Això és el que més trobo a faltar”. 

Les relacions amb Junqueras ocupen una part important de les seves reflexions. No es van acabar d’entendre mai:

• “No vull anar amb un vicepresident deslleial a una etapa tan dura com la que vindrà”. Està cansat dels silencis constants de Junqueras, dels seus dubtes i que no es pronunciï mai.
• De les trobades i desencontres amb Junqueras diu “Em cansa, a mi gastar tanta energia a desfer embolics interns. És una pèrdua de temps”
• “Quan li vaig plantejar a Junqueras va fer el de sempre, dir-me que hi havia arguments a favor i arguments en contra. Però no es va definir. Carai ¿tu què opines? Però no. No diu res. Fins que li pregunto obertament en plena reunió. ¿Tu què en penses? I va i s’arronsa d’espatlles?”

Les relacions amb la CUP tampoc en surten gaire ben parades: “La CUP no és a cap de les trobades. Ells estan en una posició molt còmode, exigeixen molt, però no tenen cap querella cap imputació de res; és molt fàcil exigir coses, en aquesta posició”

En el primer trimestre del 2017 nota que “els seus” no el segueixen però tampoc són clars: “El problema és que no veig convenciment ni els meus... Tothom se sentiria descansat si jo ara convoqués eleccions. Però no ho faré, si no m’ho demanen ells, no ho faré. Si això és el que volen, que m’ho diguin i que ho admetin públicament. Són ells els qui em van posar aquí. Fa dies que tothom en privat i a les reunions del govern fa cara de demanar-me auxili”

“Ja m’ho va dir en Mas: un dia et giraràs i no hi haurà ningú. M’està passant això” El mateix li ha passat al MHP Quim Torra.

“La gent espera que jo prengui decisions. Em miren esperant que prengui decisions, tant pel que tingui de bo com pel que tingui de dolent. Potser, sí que és això, el que hauré de fer...  Però el que jo vull és que es faci el que decidim tots plegats”

Els de l’altra banda no posen cap proposta a sobre de la taula: “Ni el PP ni el PSOE estan per la feina. Han decidit que no cal intervenir, que a Catalunya ja ho espatllarem tot nosaltres sols i que del xoc de trens ells en sortiran ben airosos” Passats tres anys de l’1-O potser cal donar-li la raó, no?

En una reunió secreta amb Rajoy, aquest “admet que hi ha un problema, però no proposa cap solució, ni transmet cap intenció de fer-hi res”. L’arribada de Sánchez i els socialistes no ha canviat res.

I arriba el setembre i l’octubre del 2017: “Ha estat complicat, però ja està. Ja hem convocat l’1-O. Ara totes les altres coses passen a un segon terme. Ara velocitat de creuer i cap el referèndum. Cada dia que passi, ara serà una victòria. Perquè arribar al dia 1-O serà molt complicat. O guanyem o guanyem. No tenim alternativa. I ens hi juguem la pell”

Tothom sap el què va passar l’1-O i guarda la seva experiència particular d’aquella jornada inesborrable. Per Puigdemont com per a molts “el dia d’avui és un dia que tothom recordarà... Hi haurà un abans i un després, a partir d’avui.”

El mes d’octubre va ser un mes molt llarg, tots vam viure amb emoció i esperança. Esperàvem molt d’aquells dies frenètics. Transcrit alguns dels fragments del llibre sobre aquell període clau:

“Aquest moment demana mediació. Hem rebut diverses propostes durant les darreres hores, i en rebrem més. Tots coneixen de primera mà la meva disposició a emprendre un procés de negociació”

“La situació és molt complicada, tensa i perillosa. Demanem que es faci una via de diàleg, que nosaltres acceptarem. Hi ha diverses personalitats que acceptarien sumar-se a aquesta crida”

“Tothom el pressiona”

“Al final només hi ha una decisió. I l’hauré de prendre jo. No sé si estem preparats per a tot el que ens ve a sobre. I quan parlem de resistència pacífica, no sé si és tan fàcil. Em fa por que hi hagi incidents. I jo ho puc aguantar tot, menys que hi hagi un enfrontament civil”

“Hem d’insistir en el diàleg. Hi ha una llum al final del túnel -li diu a Oriol Junqueras, l’únic amb qui parlarà obertament dels detalls de la negociació. He detectat que hi ha voluntat del govern espanyol de dialogar; ens diuen que han entès l’1-O i que li volen donar valor polític

Li explica que hi ha una proposta però sense precisar que hi ha un document escrit sobre la taula -de fet, no porta cap segell ni hi ha estampada cap signatura-, i li’n detalla els punts principals.

Crec que en aquests moments la nostra responsabilitat és negociar. Sobretot si tenim en compte el que li diuen a Romeva tots els ambaixadors que li estan trucant. Crec que internacionalment ens va a favor que els catalans donem la imatge d’apostar per la via dialogada, li diu. Junqueras hi està d’acord”

Rep pressions de tothom i de tot arreu, especialment dels dirigents del PNB

El 10 d’octubre vol deixar oberta una finestra a les possibilitats de diàleg i negociació que sembla que són possibles “No ha declarat la independència i ho sap. Perquè vol veure com evolucionen les converses que hi ha en marxa en aquests moments, vol demostrar als negociadors que ha complert amb el que li demanaven”

“La CUP no arrisca res. Zero. Els hiperventilats no s’hi juguen res. I des de fora és molt fàcil dir als altres el que han de fer. I com que ells ho diuen tot, sempre argumentaran que no els fem cas. És massa fàcil, fer de CUP. Em sento sol. Sol, sol, sol”

L’endemà rep un requeriment amb una pregunta en forma de ultimàtum amb l’amenaça del 155: “Els vaig fer cas. Vaig obrir la maleïda finestra del diàleg. Vaig fer cas a totes les pressions. M’he enfrontat als meus. He portat la situació al límit per arribar a un acord. He deixat la gent amb un pam de nas... He proposat públicament un temps mort. ¿I ara m’amenacen?!” Se sent enganyat i traït.

Estic sol. Em sento sol. Sol i sense solidaritat del govern. Si jo em trobés amb un govern que va a totes, que acompanya, que em digués. No t’arronsis i ves fins el final, seria una altra cosa. Però no és així.”. Tal com estan les coses, “és partidari d’anar a eleccions, però a totes les trucades diu el mateix. Estic d’acord a anar a eleccions. Però exigeixo un compromís clar que després no ens aplicaran el 155.

“Com que està escaldat del que li va passar el dia 10, ara és contundent. Els exigeix que hi hagi un compromís clar, públic i explícit que si convoca eleccions no intervindran la Generalitat”

“Ell que ha estat el president més independentista de la història recent de Catalunya, no és partidari de declarar la independència a correcuita... Fins el dia 1 ‘octubre les coses estaven molt ben preparades, però no veig que ara ho estiguin. No s’han fet moltes de les coses que s’havien de fer. El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte en què hi pot haver violència.

Se sent atrapat. Molt atrapat. No hi ha una sortida clara. No creu que accelerar-ho tot sigui cap garantia d’èxit, sinó probablement de tot el contrari, i no veu tampoc que ell pugui convocar unes eleccions a canvi que l’Estat compleixi les condicions que els ha demanat: la sortida de presó dels dos Jordis, frenar la persecució judicial i la retirada dels milers d’agents de la Guàrdia Civil.

No està enfadat ni indignat. Està, simplement, abatut. Abatut perquè no hi veu cap sortida.

Totes les negociacions amb Madrid estan acabant en via morta; no tinc cap indici que res es pugui pactar, res. I, en el cas que hi hagués la possibilitat de pactar alguna cosa, no hi hauria cap garantia que la complissin.

S’ha llevat amb una decisió presa. Aquest vespre farà venir tothom al Palau de la Generalitat per anunciar-los que ha decidit convocar eleccions si obté les garanties que ha reclamat.

ERC ho vol tot. Vol eleccions, i no vol dir que les vol. Saben que si jo convoco eleccions i ells es mantenen públicament dient que volen la DUI, jo i el meu partit estem acabats i que a les properes eleccions arrasaran. I, encara que a les properes eleccions les dues formacions sumem una majoria, tindran l’excusa ideal per dir que en nosaltres no s’hi pot confiar més i podran governar amb els comuns i els socialistes.

Està dolgut amb els seus. Però amb qui més dolgut està és amb ERC.

Els diputats tenen la informació que tenen. Però jo havia pactat lleialtat amb el president d’Esquerra. “T’acompanyarem en la decisió” em va dir i repetir. Quin acompanyament que m’estan fent. M’acompanyen clavant-me punyals.

En aquest moment ho té clar: Em tornarà a passar com el 10 d’octubre. Aquestes promeses no les compleixen. Ja em van trair aleshores, i no ho tornaran a fer. Faci el que faci, trobaran l’excusa ideal per fer-me dir el que no he dit. Té la roda de premsa d’aquí a res. O surto a dir que tinc garanties i que convoco eleccions, o surto a dir que fem la DUI.

A hores d’ara ja té la decisió presa: no el tornaran a trair.”

En el llibre fa dures acusacions a ERC i als seus dirigents que no han tingut una resposta pública (que jo sàpiga), el que em fa pensar que són certes. És molt difícil de defensar la posició d’ERC i el seu paper en el procés. Havien de preparar les estructures d’Estat que havien de permetre la independència i no ho van fer. Van col·locar al govern en un carreró sense sortida i en el moment clau li gira l’esquena.

“No tenim cap més alternativa que anar tots plegats, sincerament”. Fa temps, massa temps que dura aquest desig i que hi ha alguns que s’entesten a no voler-ho fer efectiu per obscures maniobres partidistes.

Aquest primer volum acaba amb la celebració del triomf independentista en les eleccions del 21-D. 

CARLES PUIGDEMONT amb XEVI XIRGO

M'explico. De la investidura a l'exili (2016-2017)

Editorial La Campana, 2020; 677 pàgines