diumenge, 30 de desembre de 2007

Canciones de amor en Lolita’s Club

No fa massa havia llegit el llibre i em feia gràcia veure la pel·lícula encara que ni el director ni el protagonista de la mateixa em despertaven massa entusiasme, i de fet, d’una història de la que podia sortir una pel·lícula interessant he sortit decebut.

 
Eduardo Noriega està bé com a policia dur i violent i corrupte que vol protegir al seu germà, però deixa molt que desitjar la seva interpretació de Valentí el germà discapacitat. No troba el registre adient per aquesta interpretació.
La relació entre els germans, la part més interessant del llibre, està poc explicada en la pel·lícula. De fet, crec que una persona que no hagi llegit la novel·la pot tenir dificultats per comprendre el que passa en la pantalla. I el final, no té res a veure amb el final del llibre, com gairebé sempre que un director de cinema porta a la pantalla gran la història d’un llibre.
No m’estranya gens que Juan Marsé hagi manifestat que no li ha agradat gens l’adaptació que s’ha fet de la seva obra. Aquesta és la quarta pel·lícula de Vicente Aranda basada en un llibre de Juan Marsé. De fet la major part de les seves novel·les d’una manera o un altre s’han portat al cinema. És un autor molt cinematogràfic, està molt influenciat per les hores i hores que d’infant i adolescent havia passat al cinema del seu barri en les sessions de programa doble i triple. Moltes vegades al llegir-lo ja et ve automàticament al cap la possible pel·lícula i, fins i tot, els possibles protagonistes.
La major part de les pel·lícules d’Aranda són guions fets a partir llibres, i fa molt de temps que no he vist una pel·lícula d’ell que m’hagi agradat. De fet em tinc que remuntar a La muchacha de las bragas de oro, la seva primera pel·lícula basada en un llibre de Marsé, per cert millor pel·lícula que llibre en aquella ocasió, tot i ser Premi Planeta. Però d’això ja en fa molts anys.

dimecres, 26 de desembre de 2007

Un Nadal més

Un Nadal més, el tret de sortida d’aquestes festes s’ha avançat, amb la il·luminació nadalenca dels carrers, tota mena de publicitat, les paradetes al carrer, l’obertura dels comerços tots els dies i a totes hores, i la marea creixent de gent pel carrer comprant al repetitiu so de les nadales.
Un Nadal més, escolto i llegeixo a gent que confessa que li no li agraden aquestes festes i en canvi els carrers segueixen estant plens. A mesura que s’apropa el Nadal, el ritme s’accelera, els carrers es fan impossibles. Està ben vist criticar, dir que no ens agraden, però les continuem celebrant. No podem anar contracorrent, la publicitat ens empeny al consum impulsiu i a voltes inconscient.
Un Nadal més diem que no, però és que sí.
Un Nadal més, no està gens clar que es celebra, ni què és exactament el Nadal per cadascú. Segurament hi ha tants Nadals i tantes celebracions diferents com persones: una festa religiosa, una tradició familiar, un intercanvi de regals, un gran menjar ...
Un Nadal més, arriba el gran dia i tot el que els dies previs era gent pel carrer amunt i avall amb cistells, bosses i paquets de cop i volta desapareix i els carrers resten gairebé deserts. M’agrada aquesta tranquil·litat que es respira.
Un Nadal més tothom es tanca a casa, la seva o la d’algun familiar i allà es passa el dia al voltant d’una taula excessivament farcida.
Un Nadal més s’ha complert la primera etapa d’aquestes festes, però això no s’acaba aquí, encara manquen dues fases més. Per sort ja fa uns anys que en puc prescindir d’aquesta continuïtat i encarar els dies que resten per tornar a la feina com uns simples dies de festa per gaudir-ne al meu aire.

divendres, 14 de desembre de 2007

Dalí i la bogeria

De sempre m’ha agradat la pintura de Dalí, i també de sempre he tingut dubtes sobre la seva salut mental. Després d’una conversa un company de feina em va deixar aquest llibre de Luis-Salvador López Herrero, “La cara oculta de Salvador Dalí”.

 
És un estudi seriós i aprofundit sobre la personalitat del pintor en el que a partir tan de l’anàlisi d’algunes de les seves obres cabdals, així com dels seus escrits, sobre tot, Vida secreta de Salvador Dalí, i de les seves relacions personals deixa molt clara i fonamentada la personalitat psicòtica del personatge.
Té uns capítols molt interessants sobre les relacions entre Dalí i Freud i, sobre tot, entre Dalí i les teories de Lacan. Fa un anàlisi detallat de la importància que té en la seva obra l’Àngelus de Millet i també de l’evolució de la seva personalitat a través de la seva biografia: el seu naixement ocupant el lloc d’un germà mort, la seva infantesa i la seva relació amb la mare, els seus temors i complexes sexuals, l’aparició de Gala com un element equilibrador que ocupa un lloc cabdal per evitar la bogeria del pintor, i com tots aquests fets es reflexen en detalls de les seves pintures: calaixos, crosses, forats, .... 
 

dimarts, 11 de desembre de 2007

A voltes amb els nostres polítics. A qui votar ?

Els nostres polítics estan en campanya electoral de forma permanent, però a mesura que s’apropa el dia de les eleccions aquesta augmenta de forma exponencial. Es preocupen més de realitzar declaracions, gestos, trobades multitudinàries on encabir els seus discursos de cara a la galeria, cercant la frase ocurrent que es reflectirà en tots els mitjans de comunicació. No paren de fer promeses que després un cop són al govern obliden. Això ho fan tots. No se’n salva cap.
Encara tinc el vici de votar, però cada cop m’ho posen més difícil. A tres mesos vista em venen moltes ganes de no anar-hi o de votar en blanc. No hi ha ningú que em convenci ni amb la política que ha fet i amb el que diu que farà. Aleshores què fer ? Anar a votar al menys dolent. És realment lamentable.
A sobre les grans promeses que estan fent fins ara, són les de rebaixar un impost per aquí i rebaixar un altre impost per allà. Ja m’agradaria no pagar impostos, però sé que això no és possible. I realment el que vull saber és què pensen fer amb els meus impostos.
A l’època franquista somiàvem amb la democràcia, però amb una democràcia molt diferent a aquesta. Un acabat del període de la transició que tantes esperances va aixecar fa molt de temps que estem igual o segurament pitjor. No avancem. No s’atreveixen a posar en marxa mesures ben senzilles que augmentarien la sensació de que els de a peu decidim alguna cosa més que anar cada 4 anys a posar la nostra papereta a l’urna, per propostes que cada cop ens entusiasmen menys i menys: llistes obertes, declaracions de renta participatives amb caselles on poder manifestar que volem que facin amb els nostres impostos, revisió d’una constitució caduca en molts dels seus articles, ....
I el dia després de les eleccions siguin quin siguin els resultats tots diran que han guanyat. Sempre troben arguments per demostrar-ho. Amb això si que són creatius. I s’estranyaran que cada vegada vagi menys gent a votar i l’abstenció augmenti. S’esquinçaran les vestidures per aquest fet. Afirmaran que han de fer alguna cosa, però com sempre no faran res i es continuaran sentit legitimats en els escons de poder malgrat haver estat votats per cada cop un més minso percentatge de la població. I el pitjor no es veu cap símptoma de que aquest procés iniciï alguna mena de canvi.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Són útils tants informadors de RENFE ?

Després de molt de temps, el passat dijous vaig agafar la RENFE i vaig passar per l’estació de Sants. Sempre que puc utilitzo els catalans. M’agraden més i el servei és indiscutiblement molt millor.
 
Sants estava molt canviat des de la darrera vegada i tota plena de la gent de groc fosforescent, els famosos informadors que s’han posat de moda darrerament després de dies i dies d’incidències en les línies de RENFE. Em pregunto exactament què fan. Estaven allà palplantats sense fer res. Gairebé ningú sol·licitava els seus serveis. ¿ Voleu dir que fan falta tants informadors en un dia normal quan l’estació està plena de panells informatius que funcionen sense problemes i la megafonia també s’escolta perfectament ? Per cert molt millor que abans de les obres.
En cas de problemes, crec que és més fàcil donar la informació per megafonia i actualitzar els planells informatius que no pas que els usuaris tinguin que anar a preguntar a aquests informadors. Em va semblar una despesa del tot inútil.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Leones por corderos: una curiositat

“Leones por corderos” no és una pel·lícula excepcional però em va agradar. Les imatges de guerra són una mera excusa per donar peu als diàlegs constants amb opinions molt diferents sobre les guerres actuals a l’Orient Mitjà i la lluita contra el terrorisme islàmic internacional. De fet la major part de la pel·lícula passa en dos despatxos on per una banda parlen i exposen les seves opinions un senador amb una periodista i professor universitari amb un dels seus alumnes. La realitat és complexa i no es pot reduir a simples estereotips. Hi ha molts factors implicats i és difícil saber exactament que és el que cal fer en cada moment.
Com altres actors que s’ha passat a la direcció, de fet Robert Reford m’agrada més com a director que com actor.  
 
Però el que em va realment cridar l’atenció va ser que els diferents textos que apareixen al llarg de la pel·lícula estan en castellà: els escrits que el senador té penjats a la paret del seu despatx i que en un moment donat la periodista aprofita que el senador la deixa sola i s’apropa a llegir-los; les transperències en les que l’alumne negre i l’hispà es recolzen per fer la seva exposició; les notes que la periodista ha escrit de la seva entrevista amb el senador; i ja a l’escena final la notícia que apareix escrita a la televisió mentre parlen d’altres fets intranscendents de “salsa rosa”.
Normalment aquests textos acostumen a sortir en pantalla en l’idioma original de la pel·lícula i es tradueixen amb subtítols. En aquest cas, ¿ vol dir que hi ha dues versions de la pel·lícula, una amb textos en anglès i un altre amb textos en castellà ? Hi ha més pel·lícules en que es doni això ? Si és així és la primera vegada que en prenc consciència i m’ha resultat sorprenent.