diumenge, 31 de desembre del 2006

La bellesa

“Sors-tu du gouffre noir ou descens-tu des astres?
Le Destin charmé suit tes jupons comme un chien;
Tu sèmes au hasard la joie et les désastres,
Et tu gouvernes tout et ne réponds de rien.”
 

Surts d’una gorga negra o davalles dels astres ?
El Destí, com un gos, et va seguint ullprès;
vas sembrant a l’atzar la joia i els desastres,
i tu ho governes tot i no respons a res.

CHARLES BAUDELAIRE
Les flors del mal
Himne a la Bellesa

dijous, 28 de desembre del 2006

Memòria històrica 2

Ahir a la tarda un nou passeig per la història de la guerra civil, els seus antecedents i conseqüències en l’exposició “Testimonis i vivències de la Guerra Civil a Catalunya en l’Arxiu Nacional.
No explica res de nou. Però també com sempre que d’una manera o una altra reviso aquests fets em retrobo amb els mateixos sentiments. Què malament que ho varen passar! Quan temps que va durar! Quin poc reconeixement que hi hagut per les persones que varen viure aquesta mala època de la nostra història!
Després d’uns pocs anys d’il·lusió col·lectiva en el que semblava que es començava a construir una nova manera de viure, malgrat les dificultats que es plantejaven va esclatar aquella terrible guerra que tots ja sabem com acaba: l’exili per alguns, i la mort, la repressió i el silenci per a molts. I els llargs i foscos anys del franquisme que semblen no tenir fi.
Ara ja han passat molts anys de la mort del dictador, però encara no s’ha fet justícia. La justícia que es reclama per dictadors de terres llunyanes (Pinochet, Saddam Hussein, Fidel Castro) es continua negant al nostre dictador que continua enterrat en el seu gran mausoleu i encara rep homenatges dels seus seguidors. Pocs supervivents queden ja d’aquell temps, però és convenient no oblidar el què va passar. La història no es pot canviar, però no pot caure en l’oblit. 

dilluns, 25 de desembre del 2006

Estem realment informats?

Ens creiem informats perquè veiem els telenotícies escoltem la ràdio o llegim el diari. Creiem que la informació sorgeix del fet que una càmera mostri alguna cosa que està passant en aquell mateix moment: “la història en directe” Però res més lluny de la veritat. En realitat de molts dels fets que passen al món no hi ha imatges, o almenys, no ens mostren aquestes imatges i per tant, per nosaltres són fets que no existeixen. Ens ofereixen moltes imatges  d’Iraq i del etern conflicte palestí-israelí. Però és evident que aquests no són els únics conflictes. Hi ha moltes altres situacions conflictives arreu del món que no existeixen per nosaltres perquè no ens mostren imatges.
Els mitjans cada cop mostren més imatges i paraules dels que intervenen en una situació, fins i tot, del periodista desplaçat a la zona on es produeix la notícia, però cada cop ofereixen menys anàlisi del que passa. Poques vegades tracten de cercar explicació al que passa i de fet moltes vegades tinc la sensació de saber que a tal lloc està passant tal cosa, però de no saber mai com i per quina raó s’ha arribat a aquella situació.
 
Al final del dia he escoltat la mateixa notícia infinitat de vegades. Al matí quan em llevo per la ràdio, després al diari, després a la televisió i a internet. A tot arreu he vist i he escoltat el mateix. Però és clar que la repetició d’una notícia no implica que estigui més informat. Més aviat el que implica és que estigui fart d’escoltar i veure tota l’estona el mateix. Estem nedant en la sobreabundància de la informació i en la redundància de la mateixa i això no sembla que tingui aturador.
Com escriu I. Ramonet “Avui la informació és una mercaderia, més sotmesa a les lleis de l’economia, de l’oferta i la demanda, que a les de la mateixa informació. El que estableix el preu d’una informació és la capacitat que pugui tenir d’interessar a un gran nombre de persones, i com més n’interessi, més possibilitats tindrà de circular. Si no, serà una informació que no circularà. Per aquesta raó la informació avui crea narracions.” De fet cada cop més la informació s’està convertint en entreteniment, a la cerca de les audiències, i per aquesta raó cerca copsar l’atenció dels possible consumidors amb missatges ràpids i impactants, més que realment informar.

dissabte, 9 de desembre del 2006

Gargallo

Feia dies que volia baixar a Barcelona, anar a veure una exposició i passejar una estona pels carrers de la capital. Tenia anotada l’exposició de Gargallo a la Pedrera. Només coneixia d’ell els famosos aurigues de l’Estadi Olímpic i res més. No sé per quina raó me l’imaginava com un escultor clàssic.
La visita va estar tota una sorpresa. Té escultures en la línia més clàssica, però el que em va sorprendre va ser tot el seu treball amb les seves màscares, la utilització del buit, així com la seva forma de treballar assajant el que seria el resultat final amb ferro o amb coure, primer amb unes plantilles de cartró abans de realitzar la obra definitiva. Fins i tot, vaig pensar que aquest mètode de treball es podria portar al treball de plàstica amb els alumnes, prenent com exemple algunes de les obres del propi Gargallo.

Els darrers anys Barcelona ens ha ofert un reguitzell d’exposicions d’escultors molt i molt interessants. Recordo la de Chillida a la Fundació Miró a principis del 2004, Rodin al Caixaforum a principis del 2005, Henry Moore també al Caixaforum aquest darrer estiu. Si us han agradat aquestes exposicions no us podeu perdre la de Gargallo. Teniu temps fins el 28 de gener.

divendres, 1 de desembre del 2006

Déu

¿Cómo será posible creer en un Dios creador del Universo, si el mismo Dios creó a la especie humana? Con otras palabras, la existencia del hombre, precisamente, es lo que prueba la inexistencia de Dios.

SARAMAGO
Cuadernos de Lanzarote


dissabte, 18 de novembre del 2006

La informació és construcció

“No podem creure mai que la informació és natural; es construeix, és el resultat de la fabricació basat en dues premisses: la voluntat del productor, d’un o altre periodista, de dir la veritat o no dir-la, però també de la lògica general del sistema, orientat a informar a partir, purament, de veure el que aparentment està succeint.”

IGNACIO RAMONET 1999
Geopolítica i comunicació de final del mil·lenni

dimecres, 15 de novembre del 2006

Notícies gairebé desapercebudes

Als diaris i als mitjans de comunicació sempre hi ha algunes notícies que considero d’interès i que passen gairebé desapercebudes. Voldria destacar-ne dues: 

1.- Fa poc varen parlar dels resultats d’una investigació científica que relacionava l’augment de certs contaminants en l’atmosfera i en els aliments amb l’augment d’autisme i altres trastorns del comportament. Si és així, estaria bé en pensar com podem reduir aquests contaminants que semblen afectar els nostres cervells de forma tan negativa. Fa temps que en els centres educatius i en les consultes pediàtriques es constata aquest fet, i això obre interrogants sobre quines són les causes. També es parla molt l’augment de les conductes violentes, però quan trobem alguna de les seves possibles causes no semblem massa interessats en posar-hi remei, ni tan sols explicar-ho amb detall.

2.-  La setmana passada la Unió Europea donava en una de les seves directives llum verda a la publicitat televisiva a totes hores, fins i tot, en el famós horari protegit i també de formes encobertes. Com que patim poc bombardeig publicitari gràcies a la UE encara en podrem gaudir molts més minuts. De fet moltes vegades els moments de més qualitat televisiva, són els minuts de publicitat. La televisió està plenament en mans de la publicitat i de les empreses anunciants, i els nostres governants també.  Cada cop hi ha més fets que ho demostren. L’únic important és vendre i com més millor. Això no té cap aturador.

dissabte, 11 de novembre del 2006

Avui he anat a Palau!


Aquest és el meu cinquè semestre a la UOC. Fins ara la UOC era bàsicament el Campus Virtual a través de la pantalla del meu ordinador, les trobades presencials al campus de la UAB, les PACs, i les proves de validació. Però aquest matí he estat a Palau, la seu central de la UOC a la Avda. Tibidado.
 
Faig una assignatura que ofereix una modalitat d’avaluació en el que es fa imprescindible una trobada presencial en la meitat del trimestre per posar en comú la feina feta fins el moment, i aquesta trobada es fa en el Palau que és la seu central, un palauet d’aquells que hi ha la Avda. Tibidabo i que tan bé es descriuen en la obra de Carlos Ruiz Zafón.
Només arribar és un lloc que imposa, rodejat per un bonic jardí i per una reixa que ve a obrir un empleat de seguretat. La reunió l’hem fet en la sala impressionant on es fan les reunions de govern de la Universitat amb una taula rodona enorme i amb tots els avenços tecnològics. A mig matí el consultor ens ha mostrat els soterranis, el lloc des del que s’articula tot el que els nombrosos estudiants de la UOC veiem en les nostres pantalletes des de l’ordinador de casa. Realment és un lloc ben espectacular, però és necessari que ho sigui ?

divendres, 10 de novembre del 2006

Memòria històrica

“Estos que ves ahora deshechos, maltrechos, furiosos, aplanados, sin afeitar, sin lavar, cochinos, sucios, cansados, mordiéndose, hechos un asco, destrozados, son, sin embargo, no lo olvides, hijo, no lo olvides nunca pase lo que pase, son lo mejor de España, los únicos que, de verdad, se han alzado, sin nada, con sus manos, contra los poderosos, por la sola justicia; cada uno a su modo, a su manera, como han podido, sin que les importara su comodidad, su familia, su dinero. Estos que ves, españoles rotos, derrotados, hacinados, heridos, soñolientos, medio muertos, esperanzados todavía en escapar, son no lo olvides, lo mejor del mundo. No es hermoso. Pero es lo mejor del mundo. No lo olvides nunca, hijo, no lo olvides”

MAX AUB 1968
Campo de almendros
 
Poble vell de Corbera d'Ebre
 

dimecres, 1 de novembre del 2006

Guanya l'abstenció

Torna a guanyar el partit de l’abstenció i aquesta comença a ser una constant en les eleccions. Ara els partits es lamentaran d’aquesta alta abstenció, diran que s’ha d’analitzar i que cal cercar mecanismes per tal d’esmenar aquest problema. Però no faran res i a les properes eleccions es tornarà a repetir.
Alguns intentaran explicar que significa aquesta abstenció. Per mi hi ha alguns elements clars:
1.- Tot i que la democràcia és el millor sistema que els països tenen per governar-se dels que fins ara els homes i dones han estat capaços d’inventar, de ben segur que és un sistema millorable, però el partits i els nostres governants estan instal·lats en la comoditat d’aquest sistema que els dóna una posició molt còmode de poder i no volen posar-se en la situació de pensar en possibilitats de millora: llistes obertes, circumscripcions petites on s’escull el candidat que ha de representar aquella zona, ....
2.- La manera de fer i d’actuar dels nostres polítics que dediquen hores i hores a criticar al contrari en lloc de dedicar el seu temps a explicar el que pensen fer o potser millor simplement a fer. A vegades hom creu que no pensen fer res a excepció de dedicar-se a parlar malament de l’adversari. Em recorden els pitjors moments dels programes de premsa rosa i dels reality shows.
3.- I quan manifesten el que faran, tan sols, fan promeses puntuals, moltes vegades de repartiment de diners, com si de caritat als pobres es tractés, quan el que han de fer es gestionar de la millor manera possible els diners que els ciutadans els hi confiem amb els impostos per tal que fer progressar el país i de fer-nos la vida més fàcil a tots plegats.
I ara vindrà el discurs de tots els partits afirmant de manera grotesca que han guanyat sigui quin sigui el seu resultat, i cercant l’explicació d’aquesta victòria a vegades de la forma més rocambolesca possible. La veritat és que segons els arguments que donen fa molta pena escoltar-los. I pensar que aquests són els que ens governaran per quatre anys! En realitat els únics que han crescut en vots han estat els de Iniciativa per Catalunya-Verds, la resta han perdut vots i suport de la ciutadania.
I ara un cop coneguts els resultats caldrà esperar per conèixer exactament quin serà el nou govern.

dissabte, 30 de setembre del 2006

Un Borbó més a mantenir.

Aviat tornarem a tenir a un nou Borbó més que alimentar i mantenir. I no només això, a més a més l’embaràs el trobarem fins a la sopa.
I molts mitjans de comunicació aprofitaran l’avinentesa per parlar dia i nit de la família reial i les seves aventures i desventures sobre les que no tinc cap mena d’interès. De fet ja fa temps que estic fart de tota la parafernàlia monàrquica que mantenim entre tots. De la mateixa manera que a la declaració de la Renta puc decidir si dono un 0.7% a l’Església Catòlica o a les ONG també m’agradaria decidir si els meus diners es donen per mantenir l’Institució Monàrquica.
De moment es torna a obrir el debat sobre si cal canviar La Constitució pel que fa als drets successoris. No és pas per aquesta raó que cal canviar-la. Hi ha moltes altres raons i molt més importants per fer-ho. Però és clar que no hi ha cap partir polític que plantegi un debat seriós d’una vegada per totes per reformar una Constitució que després de tants anys ja comença a estar obsoleta. És una Constitució que no va poder ser votada per cap dels espanyols que avui tenen més de 50 anys. Seria el moment de poder-hi dir alguna cosa.
La Monarquia és una institució anacrònica que pertany a uns altres temps històrics. No entenc com es manté en el segle XXI i no es planteja un debat seriós en els diferents països en les que encara existeix per abolir-la definitivament. Crec que els ciutadans hem de tenir dret a decidir qui volem que ens representi i que aquest no sigui el fill o la filla, pel cas és el mateix, de tal o qual o senyor. Per quan un referèndum clar sobre monarquia o república ?

diumenge, 17 de setembre del 2006

Anjub



Anjub són les confessions d’un bandoler en forma de diari escrites des de la presó mentre espera ser executat al garrot vil. Fill d’Ascó, igual que l’autor, ens explica la seva vida des de 1815 a 1832 per els pobles, masies i terres de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, amb un llenguatge propi de la zona.
Fruit de la mala sort, les casualitats i les intrigues polítiques del moment entre absolutistes i liberals és acusat i perseguit per molts crims que no ha comès. Conegut amb el nom de Roba-rucs acaba sent tota una llegenda en les comarques de l’Ebre. En les seves confessions no amaga de res del que ha fet però molts dels crims del que se l’acusa han estat comesos per altres.
Va ser premi Sant Joan de l’any 2000. És un premi literari que acostuma a donar-se a obres de qualitat. De fet en algunes edicions (1987 i 1991) ha quedat desert. N’he llegit uns quants i mai m’ha defraudat.
En aquest llibre Andreu Carranza fa una molt correcte utilització tant del vocabulari com de les expressions de la zona i de l’època en la que està ambientat el llibre. Amb les descripcions dels llocs es nota que és un bon coneixedor de la zona.
És un llibre de lectura fàcil i que un cop començat és llegeix amb interès i amb ganes de saber què passarà, malgrat que des del començament ja se sap que el bandoler està condemnat a mort. En alguns moments fa pensar com la mala fortuna i les fatals circumstàncies que envolten la vida del protagonista condicionen una vida que podia haver estat molt diferent, amb tan sols petits canvis.

dissabte, 2 de setembre del 2006

La noche de los girasoles

Un camp de gira-sols, un home que marxa en un cotxe, un notícia d’una dona assassinada als mitjans de comunicació, un poble sense futur, l’arribada d’uns espeleòlegs, els habitants del poble que volen canviar les seves vides. Unes pinzellades breus per començar.
Feta la introducció i la presentació dels personatges una mena de capítols van enllaçant els fets des del punt de vista de diferents protagonistes. Un cúmul de casualitats fa esclatar la tragèdia. Ningú volia que passés, però havia passat. Han matat a un home. Un fet inesperat ha canviat les seves vides. Cap dels implicats vol que se sàpiga i sembla que han trobat la manera d’ocultar-ho. Però no acaba aquí, apareixen els dubtes i el suspens fins al final de la pel·lícula mentre el que ha estat el generador inicial del conflicte arriba tan tranquil·lament a casa seva aliè a tot el que ha passat.
Fets molt ben explicats per un director nou en el cinema espanyol Jorge Sánchez-Cabezudo amb personatges molt ben tractats amb primers plans molt interessants que et fa sortir del cinema amb un sentiment inquietant però amb un bon regust de boca.

divendres, 1 de setembre del 2006

Percebre els nous instants

“Si afinem l’oïda, la mirada, la pell, podem percebre l’arribada de nous instants que ens arriben del no-res, i ens omplen gota a gota”

JOSEP Mª ESPINÀS
A peu per Aragó. El Somontano

dimecres, 30 d’agost del 2006

Els assassins de Franco

Era un dia gris i amb un fort vent. Pujava amb el cotxe per la Serra de Pàndols cap a la Cota 705 per visitar el Monument en memòria a la quinta del biberó que va lluitar a la Batalla de l’Ebre. A la radio entrevistaven a Francesc-Marc Àlvaro que parlava sobre el seu llibre “Els assassins de Franco”. El que explicava resultava interessant i vaig decidir comprar el llibre.
A l’estiu, temps de descans i lectures he trobat el moment per llegir-lo. El títol del llibre és una mica grandiloqüent i excessiu pel seu contingut. La tesi que defensa l’autor és que la transició va passar de puntetes sobre el franquisme, sense jutjar el que havia passat, ni als seus responsables, falsejant el passat.
“Hi ha uns perdedors objectius de la transició, que són les víctimes del franquisme, apartades en benefici del consens, soterrades entre la indiferència, el deshonor, l’oblit i la incomprensió. ... Si hi hagués hagut de debò una reconciliació, les víctimes haurien tingut el seu reconeixement. El franquisme fa moltes víctimes encara que la transició no descobreix cap criminal ni cap botxí de la dictadura, aquesta és la contradicció. Els franquistes es presenten a si mateixos com a salvadors i com a benefactors. Si tots els implicats en el règim eren benefactors és impossible que hi hagués víctimes. Els líders de l’oposició que condueixen la transició accepten aquest argument fal·laç de l’establishment franquista i l’incrusten i el consoliden en el nou ordenament democràtic”(194).
“La transició democràtica va ser una enorme impostura. La dels herois d’una oposició incapaç de derrocar Franco i la dels exfranquistes que volien continuar tenint vida política. I la de tota una societat que, anestesiada durant anys, va acceptar o consentir, activament o passivament, una sortida de la dictadura que no va passar ni per la reconciliació, ni pel perdó, ni pel reconeixement de les víctimes, ni per la veritat dels fets històrics. Vam escombrar tot això sota l’estora per tal de construir un mite nou, bell i pràctic que conjurés el fantasma de la Guerra Civil i les antigues i acumulades violències. La subordinació absoluta del passat al futur va fer bones totes les impostures i totes les seves derivades: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’uns i d’altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata. No es va jutjar ningú, es van crear noves paraules i es va acceptar el cromo”(204).

diumenge, 27 d’agost del 2006

Les col•leccions de temporada

S’apropa la tornada a la feina i l’inici del nou curs escolar i com cada any a les diferents televisions ens envaeixen amb nombrosos anuncis de les col·leccions dels més impensables i inimaginables objectes. Ja em costa d’entendre l’afany d’algunes persones per fer col·leccions de determinats objectes. Vinga acumular i acumular. Quin objectiu hi ha al darrere d’aquesta afició al col·leccionisme ?
Però encara es fa més difícil pensar que hi ha algú que pugui fer una col·lecció complerta d’aquestes que anuncien a la televisió aquests dies: de bombers, de citroën dos cavalls, de la construcció d’un rellotge amb les més diverses musiquetes, de cases de nines, didals, etc.
Algunes d’aquestes propostes de col·leccions es repeteixen any rere any amb alguna petita novetat, però d’altres són diferents. Sempre van acompanyades d’una oferta de llançament més econòmica.
I a on guarden totes aquestes andròmines ? En una prestatgeria al menjador o a la sala d’estar on puguin ser admirats per les visites ?
Al menys fa anys s’oferien moltes col·leccions de llibres a preus econòmics. Havia comprat algunes vegades l’oferta inicial que incloïa un 2 x 1 a un preu molt interessant. I fins i tot, vaig fer dues col·leccions complertes: El Costumari Català de Joan Amades i les obres complertes de Sigmund Freud.
El que està clar que aquestes empreses que any rere any es dediquen aquest negoci tan singular han de fer diners, sinó ja haurien abandonat aquest pràctica. És evident que al menys els primers números d’aquestes coles els venen. No sé quin percentatge de gent deu arribar a completar-la sencera. I entre mig tenim els quiosquers i llibreters que han d’emmagatzemar aquests paquets tan voluminososi poc ecològics. Després els polítics s’omplen la boca de reciclar i reutilitzar. És evident que aquestes presentacions podrien ser molt més senzilles, no ?
Però mentre hi hagi clients disposats a comprar-los, haurem de suportar cada any per aquesta època aquest bombardeig publicitari constant. Som així d’estranys els humans! Ens deu agradar comprar coses inútils amb les que després no sabem què fer.

divendres, 25 d’agost del 2006

També he caigut: ja tinc mòbil!

He resistit i he resistit, però finalment tinc mòbil. Cada cop resten menys resistents a aquesta andròmina moderna. Poc a poc tots anem caient en la temptació de posseir aquests petit tresor cada cop més imprescindible.
De fet no en tenia perquè malgrat considerar-lo un estri interessant no trobava quina utilitat podia tenir personalment per mi. Algunes vegades tant els meus pares com els meus fills insinuaven que aniria bé que tingués un mòbil, però com sempre els hi feia poc cas, no insistien. Però darrerament he anat considerant que podria ser-me útil en algunes circumstàncies, en concret, quatre:
1.- Les poques vegades que faig servir el cotxe.
2.- En algunes de les meves escapades solitàries per algun racó dels nostre país.
3.- En les excursions de muntanya en solitari.
4.- Quan a casa connectat a Internet estic sense comunicació telefònica ja que no tinc connexió ADSL. Això vol dir que gairebé totes les tardes i moltes nits estic incomunicat amb el món exterior per via telefònica. Tampoc és que em molesti. De fet m’agrada, i ja m’està bé.

Malgrat haver pres la decisió, el moment de la compra no va estar fàcil. D’alguna manera semblava que traïa els meus principis. Ara espero que sàpiga utilitzar-lo amb mesura i no caigui en alguns dels comportaments de utilització compulsiva que en ocasions he pogut observar pel carrer i en el transport públic. De moment en la setmana que fa que el tinc dorm al fons d’un calaix i de poc m’ha servit. Ja veurem.

dijous, 24 d’agost del 2006

El temps

“No hi ha temps perdut, sempre és aprofitat”

JOSEP Mª ESPINÀS
A peu per Aragó. El Somontano

dissabte, 19 d’agost del 2006

Las Intermitencias de la Muerte



El darrer llibre de José Saramago, ja feia temps que el volia llegir. És un autor que m’agrada i estava intrigat per saber com desenvolupava el tema plantejat en la novel·la: un país en el que la mort deixa d’actuar.
És una nova faula com les que presenta en anteriors llibres seus. En “Assaig de la ceguesa” explica el que passa en un Estat en el que una epidèmia deixa a la seva població sense visió. En aquest mateix Estat anys més tard en “Assaig de la lucidesa” la població vota massivament en blanc en les eleccions, i això també provoca les més inesperades reaccions, sobre tot, per part dels governants. Ara ens trobem davant d’un altre fet insòlit: des de l’1 de gener en un país no mort ningú.
Segueix amb el seu particular i inconfusible estil i sentit de l’humor, amb personatges que no tenen nom propi, amb pocs punts i a part i amb una puntuació especial de les frases en els que insereix els diàlegs dels personatges en estil directe però sense utilitzar el convencional guionet.
No és un dels seus millors llibres. Malgrat que els primers capítols del llibre resulten brillants. Després sembla no trobar la manera de continuar amb la història i una part del desenvolupament resulta carregosa, de poc interès i més aviat confusa. Però a partir del moment en que es centra en la descripció de la mort i el seu habitatge, i la relació d’aquesta amb un violoncel·lista recobra l’interès ja fins el final.

dimarts, 15 d’agost del 2006

Contra la fam i la guerra



El títol ja és ben il·lustratiu del que es pot trobar al seu interior. Segurament no calen molts arguments per tal d’estar a favor del que reivindica el títol del llibre.
La seva lectura dóna arguments contundents. Està clar que en el món d’aquest inici de segle aquests són dos dels grans problemes que estan molt lluny de ser solucionats. De fet, els grans mandataris i les grans organitzacions econòmiques no mostren cap interès per canviar uns signes del nostre temps que cada cop s’agreugen més i més. Acabem de viure un exemple ben recent amb la guerra entre Israel i l’Hesbol·là i el trist paper que ha fet la ONU i la UE
S’ha decidit enviar una força d’interposició a la zona sota comandament de la ONU, però que estarà integrat  per soldats de diferents exèrcits. Oliveres en el seu llibre reclama la utòpica eliminació dels 22 milions de soldats que se suposa que hi ha al món i la seva substitució per una veritable força especialitzada en ajuda humanitària dependent directament de la ONU, que xifra en uns 500.000 efectius. Possiblement un primer pas seria que l’ONU comptés amb aquesta força i no tingui que anar mendicant als diferents països.
Està clar que un món diferent, on tots poguéssim viure millor no sembla una cosa tan difícil, però hi ha molts interessos en joc. Tots hi hem de posar de la nostra part en la nostra vida diària, no podem esperar que la iniciativa sorgeix de les empreses o dels polítics. Hem de començar per nosaltres. En el llibre hi ha algunes propostes interessants.

diumenge, 13 d’agost del 2006

La riquesa

“La pobresa no ve per la disminució de les riqueses, sinó per la multiplicació dels desitjos”

PLATÓ

dilluns, 31 de juliol del 2006

Les obligacions de les vacances

Ja tenim a tot el país de vacances. Tothom a donar-se pressa, amb el cotxe, tren, vaixell o avió per anar al lloc més exòtic o estrany possible. No es pot perdre ni un minut per fugir ves a saber a on. Així a la tornada podrem explicar les meravelles de tots els llocs on hem anat, i si es deixen, fastiguejar als amics amb les fotos o els vídeos de la nostra aventura. Les ciutats es buiden dels seus pobladors habituals i en alguns carrers es comença a escoltar el silenci de les vacances.
 
Aquesta és una altra de les febres de la modernitat, la obligació de viatjar per vacances. Anar a llocs que trobarem plens de gent com nosaltres fent el turista, o a les anomenades “ciudades de vacaciones”, plenes de llocs d’esbarjo artificial, terrasses de bar plenes de gom a gom, tendes de souvenirs...


Fins  i tot, és molt possible que et mirin com un bitxo rarot quan expliques que no has anat pràcticament en lloc, tret d’uns pocs dies als Pirineus, a caminar una mica o a fer algun cim si la meteorologia és propicia. o simplement no fer res.
 
¿Quins són per mi els veritables objectius de les vacances? Bàsicament descansar i trencar el ritme del llarg període de feina i poder tornar a la rutina diària amb les piles ben carregades per poder afrontar de nou tot un any de treball. Però molts dels viatges i del tipus de vacances que es fan dubto que realment s’aprofitin per descansar. En alguns casos crec que simplement s’acumula més stress i cansament.
 
La publicitat ens ho repeteix a bastament. Hem de passar de la rutina de la feina a la rutina de l’oci que algú ha pensat per nosaltres, per evitar-nos tota preocupació al respecte. Fins i tot, ens planifiquen les vacances d’aventura per tal que pensem a la tornada que hem fet una cosa diferent amb grans dosis d’adrenalina. No ens enganyem, ens donen uns dies de vacances per tal que malgastem els nostres diners de manera esbojarrada i sense control en els negocis del lleure i així fer funcionar la roda. I així tots contents. i enganyats.

dissabte, 29 de juliol del 2006

L'home sol

S’ha acabat. Tanco el llibre. Feia pàgines que volia saber com es resoldria la història de Carlos. I ara què ? Hauré de trobar un altre llibre per omplir el buit que aquest ha deixat. Ha estat un dels millors llibres i de les millors històries que he llegit darrerament.
Gairebé tota l’acció succeeix en un hotel prop de Montserrat on s’allotja la selecció de Polònia en els mundials del 1982. Aquest hotel és propietat d’un grup d’ex-militants d’ETA. Tot passa en pocs dies. Malgrat que és una ficció, tot sembla plausible, tot sembla que ha pogut passar en realitat.
Carlos, l’home sol, és el narrador i l’eix de la novel·la que segueix fil per randa tot el procés de les seves decisions, i les relacions que s’estableixen en l’hotel entre tots els personatges.
Carlos és una personalitat complexa. L’aborden els fantasmes del seu passat i estableixen una mena de diàlegs amb ell: Sabino, el seu instructor quan entra a l’organització que li dóna consells assenyats, el Rata tot ho veu en negatiu l’omple de comentaris arrauxats i radicals que a vegades el fan ser imprudent, i també la veu i a vegades antigues cartes del seu germà, actualment tancat en un psiquiàtric, sempre sorprenents i amb uns punts de vista molt particulars. En alguns moments li costa imposar-se al que li dicten aquestes veus, i prendre les decisions més adients en cada situació. Dorm malament i l’aborden somnis estranys que a vegades l’obsessionen. Estableix un pla a base d’asteriscs i quan s’apropa el darrer d’aquests asteriscs comença un compte enrere primer lent, però que es va accelerant.
A mesura que avança el llibre tant les relacions amb els seus companys de l’hotel, com els fets van augmentant en la seva complexitat. Res passa perquè si. No queda cap detall per explicar. Tot es precipita cap un final que no pot acabar bé.
Ja vaig explicar en un post dedicat a Obabakoak que malgrat no em va enlluernar, em va fer venir ganes de llegir més obres d’aquest autor. Què dir després de llegir “L’Home Sol?. Està clar. Tindré que apropar-me a altres obres de Bernardo Atxaga i continuar gaudint amb el seu món literari.

dijous, 27 de juliol del 2006

Aire condicionat

Fa molts anys l’aire condicionat era quelcom reduït als cinemes. Recordo que la meva mare aprofitava les vacances escolars per portar-me dos dies a la setmana al cinema de programa doble per així estar fresquet. Amb el temps, els bancs, grans magatzems, algunes oficines i restaurants també van passar a engreixar la nòmina dels establiments privilegiats amb aquesta nova comoditat de la modernitat.
Ara ja fa uns anys que gairebé tots els mortals podem gaudir d’aquest privilegi. És més hi ha un bombardeig publicitari constant. Són incomptables les trucades i visites que rebo amb ofertes immillorables per poder gaudir de la fresqueta de l’aire condicionat a casa, però de moment m’hi resisteixo. Quan els hi dius que no estàs interessat en el que t’ofereixen et miren tot estranyats. Trobo que encara puc viure sense aquest aparell. De fet els dies de calor, calor són pocs al llarg de l’any. Si he pogut resistir fins ara, puc continuar vivint de manera primitiva, passant calor a l’estiu que es quan s’ha de passar calor, no ? M’estaré tornant antiquat ?
A més em resulta difícil d’entendre. Em sembla que m’hauré d’associar al grup d'amics de Zuleiman: N.E.N.C. Per una banda, no paren de fer propaganda, i de felicitar-se de l’augment constant dels beneficis d’algunes empreses, però per l’altra banda, a vegades, no sempre, és una qüestió molt preocupant aquest consum elèctric excessiu.
Ja se sap el canvi climàtic, l’ecologia, etc... Som una colla d’hipòcrites!
Finalment, una darrera consideració, malgrat tot, encara hi ha un reducte on no ha entrat l’aire condicionat: les escoles. Ara que tant es parla que aquestes han d’estar obertes tot l’any, ningú pensa que per obrir una escola a l’estiu, i tenir 25 alumnes en un aula serà imprescindible l’aire condicionat. De fet, ja he escoltat les queixes d’alguns alumnes quan comença a fer calor, ja que a casa seva gaudeixen de la temperatura ideal.

dijous, 20 de juliol del 2006

El Tour

Arriba l’estiu, arriben les vacances i arriba el Tour. Segurament són difícils d’entendre les primeres tardes de vacances sense el Tour, sobre tot, amb les etapes de muntanya.
Recordo que de petit esperava que acabessin les notícies de la nit per veure els reportatges en blanc i negre. Eren els temps de Julio Jiménez, Jan Jansen, Pérez Francés, i també de Merckx, Ocaña, Gimondi, Gandarias, Arroyo, Fuente... L’endemà al matí comprava el Mundo Deportivo per poder conèixer tots els detalls del que havia passat. Aleshores el meu joc preferit eren uns ciclistes de plàstic amb els que jugava a fer curses.
En l’època d’Hinault, Fignon i Lemond malgrat que ja feien les retransmissions televisives en directe per les tardes, ja no en feia un seguiment tan exhaustiu.
Va ser Perico Delgado i els seus duels amb Roche, i evidentment després Indurain, els que em van retornar l’afició. Des d’aleshores pràcticament ja no m’he perdut cap final d’etapa de muntanya i les contrarellotges. És una manera de fer passar millor la calor al costat del ventilador després de la migdiada.
Dos anys també vaig estar en el Peyresourde veient el pas dels corredors. Eren l’any de Pantani i el Festina i un dels primers Tours d’Amstrong. A quina velocitat són capaços de pujar aquelles rampes infernals!
I ara acabada la era del gran Amstrong i després de la selecció inicial degut al tema del dopatge, tenim un any amb un Tour espectacular. Cada etapa és una sorpresa, i realment a les alçades de la cursa que estem, encara és un enigma qui pot ser el guanyador d’aquest any: Landis ?, Sastre ?, Pereiro ?

dimarts, 18 de juliol del 2006

Una altra vegada NO A LA GUERRA

Avui fa 70 anys de la sublevació militar que va suposar 3 anys de Guerra Civil i 36 anys de ferotge dictadura militar. Aquest dies els diaris van plens de comentaris d’aquesta negra celebració, i a les televisions es poden veure molts reportatges del que va significar aquella guerra: els bombardejos, la mort d’innocents, les cares dels infants, les raons d’uns i altres,...
Al mateix temps que aquí recordem aquells fets que mai hem d’oblidar per tal d’evitar la seva repetició, a l’altra riba del nostre mar, s’ha iniciat un nou procés de guerra, la continuació d’un conflicte que fa anys i anys que dura sense que sembli que ningú desitgi posar-hi fi. Les causes venen de molt lluny i són complexes. La resta del món assistim impassibles a un conflicte que per la seva durada ja sona etern. Tinc la impressió que ningú està veritablement interessat en trobar una solució. Mentre a mi no m’afecti directament, ja s’ho faran.
Malgrat els anys no hem aprés que les guerres són inútils. Totes són iguals. Com diu la veu de l’experiència: “si un no vol, dos no es barallen”. Sempre hi ha qui vol. Està clar que reporten alguns beneficis a uns quants, però per la gran majoria de la població només són causa de dolor, mort, odi, venjança, ràbia, destrucció, ruïna, sofriment.
Fa més de dos anys tots els carrers del món eren un clam unànime. De poc va servir. Hi havia qui volia. De nou no servirà de res però crec que tornaré a desenterrar de l’armari la samarreta negra amb lletres vermelles: NO A LA GUERRA.

diumenge, 16 de juliol del 2006

Barcelona-Ripoll

El viatge en tren de Barcelona a Ripoll no es considera un rodalies. És un viatge d’unes dues hores. I quina és la meva sorpresa al pujar al tren: no hi ha aire condicionat !!! I com aquests dies no està fent calor ! Serà un viatge calorós. I tot això en ple segle XXI. I després els polítics parlen de promocionar el transport públic.
Però els greuges no s’acaben aquí. Els seients estan bruts, bruts. Són d’una mena de roba blava que fa dies que no rep el beneficiós contacte amb l’aigua i altres productes de neteja. Fa angúnia seure-hi, però no aniré dret tot el viatge! Malgrat que aquest seients estan preparats, tampoc disposen d’aquella roba per recolzar el cap d’una manera més higiènica.
Sortim de Barcelona i s’acaba el túnel. I per la llei de Murphy, estic assegut al cantó on toca el sol. Tampoc hi ha persianes! I els vidres també acumulen brutícia de dies! Vaig al lavabo i tampoc hi ha aigua!
Malgrat la calor, finalment aconsegueixo arribar a Ripoll sa i estalvi. Espero tenir més sort a la tornada.
Han passat els dies i l’aspecte exterior del tren no augura que millorin les condicions. Fins i tot, per fora està brut, brut. A l’interior la única millora és que aquest disposa de persianes. La resta està completament igual.
Alguna vegada he escoltat o llegit que en aquesta línia els usuaris i autoritats locals han protestat per la precarietat i el mal funcionament de la mateixa. Caldria afegir a la protesta aquestes condicions impròpies d’un país que es considera desenvolupat.
No vull ser mal pensat, però ¿ no serà que l’Estat està posant en aquesta línia els pitjors trens, tot esperant, que d’aquí pocs dies passarà a ser competència de la Generalitat ?

divendres, 14 de juliol del 2006

Voleu dir que anem bé ?

Molts de nosaltres tenim la sensació d’estar atrapats en un univers de fets que no entenem i que en gran part semblen estar fora del nostre control.
Estem en un món en el que la informació es processa cada cop amb més rapidesa i tan l’accés com la divulgació de la mateixa estan generalitzats. Però de la mateixa manera que rebem les notícies de forma immediata, i moltes vegades en directe, també ràpidament les notícies s’obliden i es canvien per altres. Per altra banda, en determinats moments algunes notícies es posen de moda i ocupen l’espai central de tots els mitjans d’informació sense excepció. Aleshores es fa molt difícil poder viure-hi al marge. Fàcilment ens passaran pel cap alguns exemples recents i no tan recents com la visita del Papa, l’Estatut, el mundial de futbol, ... Algunes vegades arribem a saber que passa a l’altra banda del món sense saber el que passa al costat de casa nostra.
Fas zapping i continues veient les mateixes imatges. Predomina la imatge amb la cultura visual instantània i amb el seu espectacle i superficialitat. Només cal assistir als telenotícies diaris. De fet podríem afirmar sense massa por a equivocar-nos que actualment una noticia sense imatge deixa de ser notícia, i per altra banda si s’aconsegueixen unes missatges espectaculars, qualsevol fet sense la més mínima importància pot passar a ser una notícia important.
Està clar que s’està substituint el discurs reflexiu i el debat polític públic rigorós per la cultura de la imatge. Voleu dir que anem bé ?

dissabte, 8 de juliol del 2006

Les dificultats per dir-se Ricard

Des d’aquesta setmana em dic oficialment Ricard. Ha estat força llarg tot el procés fins arribar aquí i poder treure la “o” final del nom. Tot va començar ara farà dos anys.
Des de que havia estat possible havia tingut la idea de catalanitzar el meu nom. De fet tothom em coneix per Ricard, malgrat que al DNI i tota la documentació oficial figura Ricardo. Però quan no era per un all, era per una ceba i ho deixava per més endavant. Finalment em vaig decidir i l’estiu del 2004 vaig anar al registre per fer-ho. Pensava que seria un tràmit senzill i ràpid, però anava errat. Necessitava tot un munt de papers per fer la sol·licitud.
Per tant, el primer pas era aconseguir tota la paperassa. No va estar tan difícil i abans d’acabar aquell estiu vaig anar al registre per posar mans a l’obra. Però quina va ser la meva sorpresa, quan amb tots els papers sobre el taulell l’únic que em van donar va ser dia i hora per poder tramitar la sol·licitud. Havia d’esperar a un dia d’octubre.
Un migdia d’octubre vaig anar al registre i un cop allà un altre entrebanc. La funcionària encarregada d’aquests tràmits estava de baixa. Ja em trucarien a casa per donar-me un altre dia.
Arriben les festes de Nadal i encara no m’havien dit res. Tot decidit em presento de nou al registre a preguntar què passava. Un cop donades les explicacions, vaig poder fer la sol·licitud de catalanització del meu nom. Era desembre del 2004. Ja m’avisarien quan tot el tràmit estigués finalitzat.
Passaven els mesos i havia oblidat el tema. Una tarda d’aquest febrer escolto un missatge al contestador de que ja puc anar a recollir el canvi de nom. Com podeu suposar ja no tenia cap presa, ja no venia d’un dia, ni d’un mes i vaig decidir a esperar les vacances per anar-hi.
I així ha estat, aquesta setmana he anat al registre i ha desaparegut la “o” del meu nom ja em dic Ricard oficialment. Total ha estat un petit tràmit de només dos anys de durada. Ara ja puc començar a canviar el nom a tots els documents oficials. Tinc feina per dies!!!

divendres, 7 de juliol del 2006

L'instint



 Un llibre senzill, fàcil de llegir en el que a partir del fet de que un poble petit i imaginari es queda sense llum es van succeint els fets. Persones, animals, plantes, i objectes als que passen coses i que desgranen els seus pensaments atrapats en aquesta adversitat. Coneixem a l’alcalde, a l’amo de la discoteca, i alguns dels seus empleats, al caçador que ha deixat sense llum al poble, el professor que està al poble per guarir-se d’una malaltia, la filla adolescent del forner, alguns gossos, la Clàudia, la noia del poble que ha arribat a ser miss, el riu, el capellà i el seu veí que ha pres mal, un foraster caça-talents i el taxista que l’ha portat fins el poble.
L’anècdota de que el poble es quedi sense llum serveix a Sergi Pàmies per explicar amb un llenguatge senzill, sense complicacions el que passa als personatges del poble en una nit sense llum i les seves diferents reaccions i pensaments. L’alcalde es posa en contacte amb la companyia elèctrica, però malgrat que en un moment de la història el truquen per comunicar-li que en un quart d’hora l’averia estarà resolta, no és així.
En definitiva una bona recomanació de lectura per l’estiu.

dissabte, 1 de juliol del 2006

Elisabeth Murray



Va ser fa uns dies al final d’un telenotícies, un cop ja fets els esports, moltes vegades la part més interessant de les notícies, on parlen d’alguna cosa que pot ser novetat perquè la primera part de les mateixes moltes vegades ja me les sé, ja que entre les diaris, radios, internet, etc arriba un moment que es fan repetitives, quan varen parlar d’una exposició a l’IVAM d’una artista per mi de nom desconegut: Elisabeth Murray. El que vaig veure em va sorprendre agradablement i em va agradar. Les seves formes i colors i els seus quadres de formes atípiques, o sigui, no quadrats ni rectangulars plens de relleus com si fossin un trencaclosques que sobresurt de la paret. És la primera exposició que es fa a Espanya d’aquesta artista. De fet gairebé mai ha exposat a Europa tret d’alguna obra solta. Malgrat que he cercat informació sobre ella ha estat poc el que he pogut aconseguir i m’agradaria veure alguna cosa més. Potser serà qüestió d’anar a València abans del 3 de setembre.

divendres, 30 de juny del 2006

Canciones de amor en Lolita’s Club

El darrer llibre de Juan Marsé, un dels meus autors preferits. Està clar que aquest no és un dels seus llibres més reeixits, però els germans bessons que són l’eix de la novel·la són dos personatges interessants.
Primer Raül, un policia embrutit i de caràcter explosiu. poc reflexiu i violent amb una certa dependència de l’alcohol. Ha treballat al país basc en la lluita antiterrorista i ara està expedientat després de treballar en la persecució dels narcos a Galícia. Té comptes pendents tan amb els terroristes com amb les famílies “mafioses” gallegues. Torna a la casa paterna prop de Barcelona on viu el seu pare, amb un germà bessó discapacitat intel·lectual Valentí.
Valentí treballa en un club de carretera a les afores de la gran ciutat, prop de la platja. Manté una relació especial amb una prostituta. Raül vol protegir al seu germà, però aquest no li fa cas i desitja fer la seva vida. Tot s’encamina cap a la tragèdia.
Malgrat no ser una de les seves millors obres es llegeix bé i ràpid. És una bona història per portar al cinema, amb Javier Bardem com a protagonista, però tinc la impressió que com a novel·la la relació d’aquests dos germans bessons podria donar més de si.

dijous, 29 de juny del 2006

Reflexions breus

Fa molts anys es valorava l’esforç i la pregària. En els temps actuals el valor preeminent és el consum en els grans temples actuals, les grans superfícies comercials. Allà ens divertim, i ens estressem mentre buidem les nostres butxaques.
La immigració que ve de països més pobres i amb menys recursos també sucumbeix a aquests nous temples i els seus atractius. De fet venen cap a nosaltres per formar part d’aquesta bona nova: vesteixen de marca, utilitzen el mòbil contínuament, ...
Abans escola i societat anaven a una, defensaven i ensenyaven els mateixos valors, ara no. La societat transmet uns valors utilitzant, sobre tot, la publicitat i els mitjans, (els predicadors del nou segle) i moltes vegades l’escola tracta d’impulsar altres valors diferents. Gairebé sempre entrem en una contradicció evident, anem a contracorrent i entrem en una batalla que tenim perduda des de bon començament.
La nostra felicitat abans estava en el més allà, ara està aquí en tenir i consumir. Però la felicitat real està en el ser. Tothom pot ser, però no tothom pot tenir.

dimarts, 20 de juny del 2006

Obabakoak

La pel·lícula de Montxo Armendariz no em va agradar massa, però em vaig sentir impulsat a llegir el llibre que havia servit de base per aquelles històries entrecreuades.

Obabakoak és un llibre diferent i de difícil classificació. Presenta un món màgic que en alguns moments em recorda el Macondo de Gabriel García Márquez. En altres moments em suggereix el món màgic i especial d’alguna de les pel·lícules de Julio Medem, potser el director de cinema espanyol actual que em té més enamorat. No hi ha un protagonista, ni tan sols el propi poble es converteix en protagonista. És una obra coral on es succeeixen les històries narrades en primera persona per diferents protagonistes molts d’ells de diferents èpoques i en molts casos també es repeteix la mirada que tenen del poble diferents forasters, molts d’ells estrangers.
Les seves pàgines estan plenes d’un to poètic que envolta tot el llibre. No es pot oblidar que Bernardo Atxaga també ha escrit llibres de poemes.
Dins de la pròpia història si realment es pot parlar d’història en aquest llibre trobem un seguit de contes. És la literatura dins de la literatura, i fins i tot, al final del llibre trobem unes reflexions del propi autor sobre la literatura euskara, on fa una interessant comparació entre el Joc de la Oca i els escriptors bascos que començaren a escriure en basc a la dècada dels 60.
És un llibre que sense ser res sensacional et deixa un bon regust de boca i ganes de llegir més llibres de l’autor.

dilluns, 19 de juny del 2006

Velocitat

- El ferrocarril llegó aquí a mediados del siglo XIX y supuso un cambio enorme, un cambio que ahora no podemos ni imaginar. Daros cuenta de que lo único que se conocía entonces era el caballo, todos los viajes y todos los transportes se hacían a caballo. Pues bien, están todos con su cuadrúpedo en casa cuando, de pronto, va y hace su aparición un artefacto que alcanza los cien kilómetros por hora. A la gente le daba miedo, y había muchísimos que no se atrevían a montar y a viajar en él. Y los que lo hacían, es decir, los que poseían el suficiente coraje y eran tan temerarios como para montarse en el tren, se lo pasaban muy mal. En primer lugar, se mareaban todos. En segundo lugar, miraban por la ventanilla y no veían el paisaje, o lo veían completamente borroso, como en las fotografías que salen movidas.
- ¿En serio? ¡No es posible! –exclamé.
- Sí, sí; claro que es posible –confirmó mi amigo-. Tenemos que tener en cuenta que nuestros ojos comienzan a acostumbrarse a la velocidad desde el mismo instante en que se abren. Pero en aquella época no sucedía lo mismo. No al menos en lo que se refiere a la primera generación que conoció el tren. Sus ojos no debían de estar adaptados.
“Obabakoak”
Bernardo Atxaga

dissabte, 17 de juny del 2006

Sentiments nacionalistes en el futbol

El tractament mediàtic de l’esport em cansa i em fastigueja, i encara més en el cas del futbol i especialment en els mundials. Encara no han acabat els ecos de la lliga i la champions que ja tenim aquí el mundial.


M’agrada l’esport, però m’agrada més com a practicant, que com espectador. Això no vol dir que mai miri esport a la televisió. La veritat és que a vegades l’esport és l’únic mínimament interessant per es pot mirar.
Sé que sentir-se d’un equip o un altre té una gran dosi d’irracionalitat i d’inconsciència. Suposo que com a reacció a les grans demostracions de patriotisme relacionades amb la selecció espanyola de futbol, mai desitjo que aquesta guanyi. De fet m’és indiferent. Curiosament això no em passa amb d’altres esports com el bàsquet, el handbol, l’atletisme i altres. Només ha faltat en els darrers temps la aparició de les senyeres i les samarretes amb el “toro”, per aguditzar aquest sentiment anti-selecció espanyola de futbol.
Suposo que no deu ser obligatori desitjar el triomf d’Espanya en el mundial i que no seré castigat per aquest sentiment anti-espanyol ?

dimecres, 14 de juny del 2006

No siguin demagògics

Aquests darrers dies el pobre senyor Rajoy i els seus amics han estat escridassats i insultats diverses vegades. Després d’aquests episodis hem escoltat les seves queixes al respecte. Deixant clar que no estic d’acord en la conducta de llançar-li ous, m’agradaria fer algunes consideracions:
1.- El Sr. Rajoy és un personatge públic, elegit pels ciutadans i com a tal ha d’estat disposat a rebre elogis i aplaudiments, així com a crítiques i escridassades.
2.- El Sr. Rajoy és el cap del partit que repetidament ha insultat a Catalunya. Ara resulta que el seu partit ho pot fer, però els altres no.
3.- El Sr. Rajoy és el cap del partit que en Les Corts Espanyoles es dedica de forma permanent a mofar-se dels altres, a insultar i a trencar les mínimes normes que han de presidir qualsevol discussió en seu parlamentària. De fet les seves magnífiques actuacions m’avergonyeixen, i algunes vegades he tingut que explicar als meus alumnes que allò no és el exemple que s’ha de seguir per defensar les opinions de cadascú.
4.- Encara espero les disculpes i les condemnes del Sr. Rajoy per declaracions i altres actuacions dels seus partidaris, començant pel crit de “Pujol enano ......” en una nit de victòria electoral i quan el Sr. Pujol era el President de la Generalitat que suposo que mereix un respecte.
5.- Darrerament membres destacats del seu partit utilitzen la paraula “nazi” per referir-se a fets que per sort estan molt lluny del nazisme. O és que potser resulta que qualsevol opinió que no estigui d’acord amb el que ells pensen ja són idees nazis.
Si us plau senyor Rajoy deixi de ser demagògic. Expliqui el que pensa sense insultar i menystenir als catalans i a Catalunya, d’altra manera, no s’estranyi de no ser ben rebut per una part dels ciutadans de Catalunya en les seves visites a terres catalanes. Com diuen els castellans: “quien siembra vientos, recoge tempestades”