Arriba l’estiu, arriben les vacances i arriba el Tour. Segurament són difícils d’entendre les primeres tardes de vacances sense el Tour, sobre tot, amb les etapes de muntanya.
Recordo que de petit esperava que acabessin les notícies de la nit per veure els reportatges en blanc i negre. Eren els temps de Julio Jiménez, Jan Jansen, Pérez Francés, i també de Merckx, Ocaña, Gimondi, Gandarias, Arroyo, Fuente... L’endemà al matí comprava el Mundo Deportivo per poder conèixer tots els detalls del que havia passat. Aleshores el meu joc preferit eren uns ciclistes de plàstic amb els que jugava a fer curses.
En l’època d’Hinault, Fignon i Lemond malgrat que ja feien les retransmissions televisives en directe per les tardes, ja no en feia un seguiment tan exhaustiu.
Va ser Perico Delgado i els seus duels amb Roche, i evidentment després Indurain, els que em van retornar l’afició. Des d’aleshores pràcticament ja no m’he perdut cap final d’etapa de muntanya i les contrarellotges. És una manera de fer passar millor la calor al costat del ventilador després de la migdiada.
Va ser Perico Delgado i els seus duels amb Roche, i evidentment després Indurain, els que em van retornar l’afició. Des d’aleshores pràcticament ja no m’he perdut cap final d’etapa de muntanya i les contrarellotges. És una manera de fer passar millor la calor al costat del ventilador després de la migdiada.
Dos anys també vaig estar en el Peyresourde veient el pas dels corredors. Eren l’any de Pantani i el Festina i un dels primers Tours d’Amstrong. A quina velocitat són capaços de pujar aquelles rampes infernals!
I ara acabada la era del gran Amstrong i després de la selecció inicial degut al tema del dopatge, tenim un any amb un Tour espectacular. Cada etapa és una sorpresa, i realment a les alçades de la cursa que estem, encara és un enigma qui pot ser el guanyador d’aquest any: Landis ?, Sastre ?, Pereiro ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada