diumenge, 22 d’agost de 2010

Home Sweet Alabama

Home Sweet Alabama és un tema imprescindible dels anys 70 de Lynyrd Skynird que de tant en tant tinc necessitat de tornar a escoltar.


dimarts, 17 d’agost de 2010

Apostasia

Segurament mai he cregut en la existència de Déu, però com tots els de la meva generació engreixava les files dels que estàvem inscrits en els arxius de l'Església com a catòlics.
Alguna vegada havia pensat com desfer-me d'aquesta situació enganyosa, ja que no són catòlic ni per ideologia, ni per fe, ni per convenciment ni molt menys per pràctica. Tret d'alguna enterrament fa molts anys que no participo d'una missa. De fet no ho havia fet mai excepte quan hi anàvem a l'escola, ja que també com molts de la meva generació vaig ser educat en un col·legi religiós. Però com sempre fa mandra.
El primer pas va ser cercar informació a Internet del que calia fer. I a les passades vacances d'estiu ho vaig deixar tot preparat i al setembre anava a Correus i enviava un burofax al bisbat demanant deixar de formar part de la seva organització a tots els efectes.
Vaig rebre una resposta immediata explicant que en podien esborrar del llibre de Baptismes, ja que aquest és un simple registre històric i que si seguia endavant amb el meu acte d'apostasia quedaria exclòs dels sagraments i de poder rebre les exèquies eclesiàstiques i al mateix temps em convidaven a tenir una conversa abans de procedir a trametre la meva sol·licitud.
No ho vaig creure oportú i al mes de gener vaig rebre la comunicació de que s'havia procedit a escriure en el llibre de baptisme que havia declarat l'abandonament formal de l'Església el dia 25 de setembre. Ja no sóc formalment apostata des de fa gairebé un any. Al final de tot el procés no ha estat tan feixuc. De fet m'esperava més entrebancs i enrenou.
Un cop fet, m'he trobat més satisfet, al viure més d'acord amb les meves conviccions. Els dos propers passos seran l'objecció fiscal i dipositar tot els meus estalvis en una entitat de Banca Ètica.


dimecres, 4 d’agost de 2010

Banderes espanyoles

Han passat ja unes quantes setmanes des de la victòria de la roja, i en el meu barri els balcons i finestres encara llueixen banderes espanyoles de tot tipus, fins i tot, n'hi ha una amb la “gallina”.


Entenc que després d'assolir el campionat del món la gent estigués contenta i ho demostrés col·locant banderes a les façanes, però que aquestes hagin assolit el caràcter de permanents ja no hi trobo massa sentit, excepte si es mantenen allà simplement per provocar.


No hi puc fer més, em molesten. Per mi aquesta bandera anirà sempre relacionada a aquell homenet del bigoti. És la seva bandera per sempre. El mateix em passa amb l'himne. No són ni la meva bandera, ni el meu himne, són la bandera i l'himne de l'exèrcit colpista, rebel i repressor i de les forces d'ocupació. Una cosa ben diferent seria la bandera republicana.
Quin sentit té en aquests moments en que el debat per la independència està ben viu que es mostrin públicament desenes de banderes espanyoles un cop han passat més de tres setmanes des del triomf de la “roja” ?
La resposta crec que és clara i evident: demostrar la seva espanyolitat davant de la catalanitat i ganes d'independència d'una cada cop més important part de la nostra nació.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Esport i senyeres

He gaudit aquests dies de l'espectacle de l'atletisme d'alt nivell. Córrer, saltar i llançar, aquests són els reptes d'aquest esport que ja practicaven a l'antiga Grècia clàssica.
No sé si s'ha fet des de sempre, però em cansa molt aquest costum dels atletes guanyadors donant la volta a l'estadi amb la senyera del seu país. Estan contents i la volta d'honor per rebre la felicitació del públic em sembla bé, però la senyera sobra, així com el medaller on es compten el nombre de medalles que ha assolit cada país i s'estableix una mena de classificació per països en un esport que és eminent individual.
Els atletes no fan esport pel seu país, simplement practiquen la seva especialitat perquè els hi agrada i perquè gaudeixen fent el que fan, cercant els límits físics al seu cos amb uns entrenaments durs i llargs, i mostrant el que saben fer en l'estadi davant d'un públic que els encoratja i els aplaudeix. En les competicions posen a prova les habilitats enfrontant-se a altres i tractant de guanyar als seus oponents.
Tots els atletes que participen són mereixedors de rebre el reconeixement del públic per l'espectacle que ofereixen i no tan sols els guanyadors. Des del primer al darrer mereixen l'aplaudiment del públic per l'esforç que fan representin al país que representin.
Cada cop em molesta més aquesta proliferació d'ensenyes nacionals en aquests esdeveniments. La utilització que es fa en els estadis de les senyeres acaba convertint el que és un espectacle esportiu en un simple acte d'enaltiment dels nacionalisme dels diferents països. I els esportistes o equips guanyadors s'eleven a la categoria d'herois i reben tot tipus d'homenatges populars i oficials. Creieu que n'hi ha per tant ? Simplement han fet una molt bona feina i res més.

Campionat d'Europa d'atletisme Barcelona 2010

diumenge, 1 d’agost de 2010

Voluntari BCN2010

Han acabat els campionats d'Europa d'atletisme Barcelona 2010. Hi he participat com a voluntari en les proves exteriors, les competicions de marxa i les maratons. També he assistit en directe com a espectador en un parell de jornades a l'Estadi, tot aprofitant l'acreditació.
En les jornades de marxa ha estat necessari matinar, més que en un dia laboral normal, per estar a l'hora en el centre de competició i tenir-ho tot a punt per quan els atletes començaven la seva prova. Les maratons al començar més tard em permetien dormir una mica més, però en canvi els atletes havien de patir molta més calor al llarg de la seva prova.
M'ha agradat poder seguir tant de prop aquestes competicions i veure l'esforç dels atletes tractant de treure el màxim suc a tot el temps de preparació que portaven.
També ha estat interessant veure la organització d'un esdeveniment d'aquestes característiques des de dins. Són moltes les peces que han d'encaixar per tal que tot surti bé. Hi ha molta gent treballant per tal que no falli res, però també tinc la impressió que hi ha altre gent que simplement hi és per figurar i, segurament cobrar. És molt possible que sigui inevitable, però molesta. Les federacions, els equips i la pròpia
organització són maquinàries enormes, i possiblement es podrien simplificar.
Malgrat que es diu que es recupera per la publicitat que suposa per la ciutat i per la quantitat de visitants que es rep, la despesa d'uns campionats d'aquesta importància és molt i molt important i segurament excessiva. Són una bon aparador per la ciutat i el país i cal donar una bona imatge al món, però estic convençut que es poden fer uns campionats dignes amb molt menys despesa. Segurament tots hi sortiríem guanyant, però hem entrat en una progressió en que cada campionat  ha de superar a l'anterior en nombre de participants i en espectacularitat. Sempre més i més, en algun moment ho aturarem ?

campionats d'europa d'atlestisme Barcelona 2010