dilluns, 31 de març del 2008

L’aigua, el gran debat i la gran necessitat.

Avancen els dies i lluny de solucionar-se el problema de la sequera va en augment. Fa molt de temps que hem entrat en aquest procés de sequera, però els nostres governs sempre esperen el miracle de darrera hora. Sembla que aquesta vegada no es produirà aquest miracle. I aleshores haurem de córrer tots. Ens diuen que estalviem aigua. Ja fa temps que ho fem. Però, ells què fan ? És funció seva garantir que no es perdi aigua en les canonades ni en els canals i tothom sap que em perdem molt milers de litres.
Ara la gran solució són obres faraòniques, transvasament, dessaladores, transport d’aigua en vaixells. No hauria estat millor invertir amb temps a resoldre els problemes d’aquestes canonades i canals que perden aigua ? Així com, fer un ús més racional d’aigua i controlar la construcció de milers de piscines i de camps de
golf. Això està bé quan hi ha aigua de sobres, però en època de escassetat i en el país que vivim són activitats de les que perfectament en podríem de prescindir.

Discussió pública de solucions amb posicions diferents segons el partit o el lloc de residència. Segurament seria millor habilitar una reunió d’experts i escoltar les seves propostes i analitzar si aquestes són viables. Però ara ja estem en una cursa contrarellotge i les preses són males conselleres en el moment de prendre les millors decisions. És molt probable que acabin adoptant les mesures menys convenients i de les que més endavant ens haurem de penedir. De fet en aquest país ja estem avesats a malgastar els diners. Fer una inversió que després no acaba de servir per res. Ja veurem com acabarà i qui en pagarà les conseqüències finals.

divendres, 28 de març del 2008

La Fiesta del Chivo

Feia molt de temps que no llegia res de Mario Vargas Llosa. Com moltes altres vegades aquest llibre feia temps que estava al prestatge esperant pacientment. Al final li va arribar el seu torn. M’ha agradat. El complot i assassinat del dictador de la República Dominicana Rafael Leonidas Trujillo està molt ben explicat. En un principi el fil de la narració s’estableix en tres llocs i moments diferents que a mesura que avança la història acaben completament interrelacionats. Amb el seu llenguatge narratiu aconsegueix que malgrat conèixer el desenllaç i poder preveure tot el que passarà al llarg de la història aquesta a mesura que avança va guanyant en tensió i ritme narratiu. Com poden existir persones capaces de comportar-se d’aquesta manera tan brutal i encara creure’s que són els salvadors de la pàtria ? I a més viure amb la consciència tranquil·la. Sé que és així, però m’és molt difícil de entendre.
 
En definitiva, una excel·lent novel·la de l’autor totalment recomanable com altres que he llegit fa molt de temps. Recordo especialment, “La Guerra del Fin del Mundo” , personalment crec que una de les millors que he llegit.
Al cercar informació per la xarxa m’ha sorprès que hi ha versió cinematogràfica portada al cinema per un cosí de l’autor: Luis Llosa. Serà qüestió d’esperarque algun dia la passin per la televisió. Valdrà la pena veure-la.

dilluns, 24 de març del 2008

Continuar amb el creixement econòmic il•limitat, per a què ?

L’economia s’està desaccelerant i això es viu com un gran problema, alguns, fins i tot, auguren un gran cataclisme. De fet, el que passa no és res nou. La llarga història del capitalisme està plena de desceleracions i crisi de l’economia. Qui no ha escoltat la paraula crisi desenes de vegades al llarg de la seva vida ?
Però cap d’aquestes crisi anteriors ha servit per reflexionar i començar de nou. L’únic que s’ha fet cada vegada és fer un pas endavant i continuar amb l’esquema de progrés infinit.
Potser ha arribat el moment de pensar el desenvolupament econòmic d’una altra manera. Fa temps que el creixement no pot ser il·limitat, malgrat que aquest ha estat des de fa dècades l’objectiu dels governs, empreses i economies. És possible que això ens hagi permès viure bé o relativament bé a molta gent, però no estic tan segur que ens porti cap a un món més feliç ni millor. Segurament hem arribat al cim més alt possible del progrés i en el que tenim que pensar ara no és com continuar progressant sinó com mantenir i aprofitar-nos en benefici propi de tots els progressos que com a humanitat hem assolit: redireccionar els nostres esforços i distribuir els avenços per tot el planeta, analitzar les errades i reconduir el futur.  
Un canvi de rumb és necessari, imprescindible i possible: guanyar el suficient per viure i ser feliç, no l’objectiu de guanyar cada vegada més i més (guanyar més per a què ?), viure menys a crèdit, aprofitar al màxim els objectes i no entrar en la dinàmica innecessària de llençar i tirar tan habitual, poden ser petits canvis útils.


dijous, 13 de març del 2008

Habíamos ganado la guerra

Vaig escoltar a l’autora (Esther Tusquets) en el programa de l’Emili Manzano, l’hora del lector. Les anècdotes que explicava em resultaren curiosos i interessants i em van entrar ganes de llegir el llibre. Llegir el punt de vista dels que havien guanyat la guerra ho he fet poques vegades.
M’ha decebut. Les anècdotes eren més divertides escoltades a la tele que no pas llegides al llibre. Aquest poc més aportava al que ja s’havia explicat en aquell programa. Només un apunt nou, en una Catalunya gris on la majoria ho passava malament, hi havia una minoria, la dels vencedors que tenien una vida ben acolorida i fàcil i ben diferent i diferenciada de la resta de la població. Perquè després diguin que no fa falta una llei de la memòria històrica.

dijous, 6 de març del 2008

I els altres partits ?

Estic molt cansat d’escoltar sempre les mateixos partits amb les mateixes velles propostes i veure sempre les mateixes cares. Pràcticament mai, o simplement ben poques vegades tenim l’oportunitat d’escoltar els altres partits. Aquells partits que també es presenten a les eleccions i que com a molt coneixes el nom o els descobreixes el mateix dia de les votacions allà en la taula on hi ha totes les paperetes.
Estaria bé que algun mitjà, televisió, radio o diari, dediqui un espai a aquests partits, elaborant un reportatge de cada un que permeti conèixer com van sorgir, qui són, com s’organitzen, perquè es presenten a les eleccions, quines opcions creuen que tenen, què fan entre elecció i elecció, quines propostes innovadores proposen, ....

Realment no em sembla massa democràtic que només els de sempre tinguin dret a la paraula en els grans mitjans, on només podem escoltar o llegir, més del mateix. Aquest partits estan massa instal·lats en el poder i no volen donar la més mínima oportunitat a altres opcions que els hi podrien robar una part del pastís. Ja fa temps que hi trobo a faltar diversitat d’idees i innovació en la política.

dimarts, 4 de març del 2008

Informació no signada

Des de fa moltes i moltes convocatòries d’eleccions que els mitjans públics de comunicació catalans no signen les informacions electorals com a mesura de protesta per estar lligats de mans i peus en el temps assignat d’informació per cada un dels partits polítics. Després de tants anys sembla que aquesta forma de protesta no serveix de res.
Potser ha arribat l’hora de donar un pas més: simplement no donar informació electoral.

dilluns, 3 de març del 2008

Per quan una reforma electoral ?

Cada cop m’agrada menys el nostre sistema electoral. Estem davant de unes eleccions generals. Queden pocs dies per votar i es planteja una doble elecció: l’elecció del president del govern i l’elecció dels que vull que em representin al Parlament.
És clar que per a president del govern només hi ha dues opcions. Cap de les dues m’agrada, però també és evident que una de les dues opcions seria un mal menor. De fet cap de les opcions que es presenta em fa el pes. Però posats a votar trobo millors opcions que votar al PSC, tot i no descartar el vot blanc com a vot de càstig a polítics que no responen al que penso i en els que cada cop crec menys.

 

És necessari que de una vegada per totes es proposi una reforma a fons del sistema electoral que permeti per una banda elegir al president de govern i per altra elegir el nostre representant al Congrés i també defineixi amb claredat la funció del Senat. No sé si el Senat és necessari, ni tampoc per què serveix. Circumscripcions electorals més petites per nombre d’electors, llistes obertes, desaparició de la famosa llei de Hondt, .....
Quan s’atreviran els partits a plantejar aquest reforma ?