dimarts, 22 de març de 2011

Globalització. Les conseqüències humanes

Després de “Temps Líquids” i “Trabajo, consumismo y nuevos pobres” segueixo llegint llibres del sociòleg Zygmunt Bauman, ara amb un llibre que sorprèn veure que va ser escrit el 1998 i com a finals del segle passat ja intuïa alguns dels problemes que la crisi ha posat plenament al descobert.

La globalització

El poder es desvincula del territori i, en una mutació sense precedents, s’allibera de qualsevol responsabilitat. L’anàlisi d’aquest poder global sense obligacions ni responsabilitats i, en aquesta mateixa mesura totalitari, i també dels terribles costos humans del seu exercici, constitueix la contribució fonamental de Bauman en aquest llibre.
Bauman defineix la globalització com la mobilitat sense restriccions del capital, per sobre de la mobilitat de les persones. Els efectes de la globalització són radicalment diferents per als diferents grups socials. Comporta un augment espectacular de les desigualtats socials tant pel que respecte entre nacions com entre classes. El fonamentalisme dels grups situats en els confins de la globalització són descendents d’aquests processos de desigualtat.
Els subjectes actius de la globalització són els inversors i els especuladors. Es desentenen de qualsevol obligació amb el lloc on viuen i amb les generacions futures. Eludeixen la responsabilitat de les conseqüències. Tenen tot el poder, però en canvi no tenen cap obligació ni responsabilitat.
La globalització suposa:
  • un estat dèbil incapaç de frenar la llibertat de les companyies transnacionals, però no tan dèbil que sigui incapaç de mantenir l’ordre intern.
  • Pèrdua d’espais públics per espais de consums físics i virtuals
  • Substitució de l’ètica del treball per l’estètica del consum
  • Esfondrament de l’estat de benestar i desenvolupament de mecanismes privats de prevenció de riscos. Privatització dels serveis públics.
  • Ús turístic del patrimoni cultural i els tresors històrics
  • Tot el que es pot fer a nivell tècnic i científic és bo.

L’economia està cada vegada menys sotmesa al control polític. A l’estat no li està permès de barrejar-se en res que tingui a veure amb la vida econòmica, i qualsevol intent que vagi en aquesta direcció s’enfrontaria a l’acció immediata i punitiva dels mercats.
L’única tasca que es permet i s’espera que faci un estat és la d’assegurar un “pressupost equilibrat” vigilant i controlant les pressions locals.
El que el Nou Ordre Mundial (que massa sovint sembla el nou desordre mundial) necessita per a mantenir-se i reproduir-se són precisament estats dèbils que es pot reduir amb facilitat al de circumscripcions policials locals que asseguren el mínim d’ordre requerit per a poder dirigir els negocis i les empreses.
La globalització ha donat als qui ja eren extremadament rics més oportunitats de fer diners i d’una manera més ràpida. Aquests individus han utilitzat la tecnologia més moderna per a moure ràpidament grans quantitats de diners per tot el globus i especular-hi d’una manera encara més eficient com diu John Kavanach.
Desgraciadament, la tecnologia no té cap impacte en les vides dels més pobres del món. De fet, la globalització és una paradoxa: mentre que és molt beneficiosa per a molt pocs, deixa fora o margina dues terceres parts de la població mundial.
La creació de riquesa està en vies d’emancipar-se finalment de les seves perpètues connexions, limitadores i irritants, amb tot allò que implica fer coses, processar materials, crear llocs de treball i dirigir gent. Els antics rics necessitaven els pobres per fer-se i mantenir-se rics. Aquella dependència permanent esmorteïa el conflicte d’interessos i incitava els rics a fer algun esforç, encara que poc enèrgic, per a tenir cura dels pobres. Els nous rics ja no necessiten els pobres. Finalment, la felicitat de la llibertat definitiva és a prop.


El consum i el consumisme

Segons Ricardo Petrella (1997) “la globalització arrossega les economies cap a la producció d’allò que és efímer, temporal (mitjançant una reducció massiva i universal de la vida mitjana de productes i serveis) i precari (llocs de treball temporals, flexibles i a temps parcial)”
La indústria actual està cada vegada més implicada en la producció d’al·licients i temptacions.
Per a incrementar la capacitat dels consumidors, mai no se’ls ha de deixar descansar. Se’ls ha de mantenir sempre desperts i alerta, cal exposar-los constantment a noves temptacions perquè es mantinguin en un estat d’excitació que no decaigui mai, en un estat de sospita permanent i de descontentament continu.
Per als consumidors ja madurs, aquesta manera d’actuar és compulsiva, és una obligació; però aquest “haver de” aquesta pressió interioritzada, aquesta impossibilitat de viure la vida de cap altra manera, a ells se’ls revela sota la disfressa d’un lliure exercici de la voluntat.
El consumidor és una persona en moviment i condemnada a seguir en moviment.
Segons Jeremy Seabrook (1998) “no hi podria haver res més amenaçador” per als principis fundacionals d’aquesta societat “que el fet que la gent es declarés satisfeta amb el que té”.
Els centres comercials estan construïts per a mantenir la gent en moviment, mirant aquí i allà, i per a aconseguir que es diverteixini entretinguin permanentment amb qualsevol dels múltiples al·licients que s’hi ofereixen (encara que mai durant gaire temps); no estan pensats per a animar-los a aturar-se, mirar-se els uns als altres, parlar, pensar, reflexionar i debatre sobre alguna cosa que no siguin els objectes exposats; resumint, es tracta que la gent no passi el seu temps amb res que no tingui valor comercial.

La ciutat i les pors

En les ciutats s’observa una regularitat gairebé universal: el recel envers els altres, la intolerància de la diferència, el ressentiment contra els forasters i les exigències a favor de separar-los i desterrar-los, com també l’interès histèric i paranoic per la “llei i el ordre”.
Es cerca la il·lusió de la igualtat assegurada per la monòtona similitud de tots els qui formen part de l’entorn. La uniformitat alimenta la conformitat, i l’altra cara de la conformitat és la intolerància.
Segons Nan Elin “en aquests temps postmoders ha crescut sense cap mena de dubte el factor por, com ho indica l’increment del nombre de portes amb panys de seguretat i de sistemes de seguretat arreu” Les pors contemporànies, les típiques “pors urbanes”, se centren en “l’enemic interior” a diferència de les pors que en altres temps van conduir a la construcció de ciutats emmurallades. Ara l’interès és l’aïllament i fortificació de la pròpia casa dins la ciutat.

Imatge manllevada del bloc "La pitxa un lio"

diumenge, 13 de març de 2011

Adéu Pere

El Pere ja no hi és. S'ha complert el seu desig de les darreres setmanes. Des que va saber que ja no hi havia res a fer, que la malaltia ens havia guanyat, va perdre les ganes de viure. Al menys ha mort plàcidament sense patir com tots volíem. I ara el seu cos descansa a la Facultat de Medicina de la UB tal com ell havia manifestat. Esperem que sigui ben útil als estudiants.
Naixem, necessitem bolquers, no sabem caminar, n'aprenem a poc a poc agafats a una mà experta i amorosa. Guanyem en autonomia i independència. Cada cop som més capaços d'anar més lluny tots sols o amb companyia, a pobles i ciutats properes, però també lluny allà on parlen llengües estranyes i on no ens entenen i se'ns fa difícil fer-nos entendre i també podem pujar altes muntanyes i visitar racons naturals de somni, llacs, neus eternes, horitzons nets i inabastables, rius d'aigües transparents, paisatges magnífics.
Acumulem anys sobre les nostres espatlles, ens encorbem i ens empetitim de nou. El cercle de moviments s'estreny. Ja no ens agrada visitar llocs desconeguts. Preferim el que està proper i que coneixem des de fa temps. Deixem d'anar a l'estranger, les muntanyes que pugem són cada cop més petites i també més properes. No tenim ganes d'anar lluny. Passejant per la nostra ciutat ja en tenim ben be prou. Els nostres moviments es limiten. Tornem a caminar a poc a poc. Necessitem de nou l'ajuda d'una mà amiga. Tornem a necessitar bolquers. Ja només volem dormir i acabar.
El Pere estarà sempre en el record de tots nosaltres que l'hem conegut ple de vida, alegre, responsable, tossut, amb bon humor, elegant amb la seva americana i la seva corbata, amb il·lusió, a vegades amb geni, amic de la broma, xerraire, passejador infatigable. Li agradava la feina ben feta. Davant qualsevol cosa s'hi posava amb ganes i s'esforçava sense defallir fins assolir els resultats que desitjava. No es deixava vèncer fàcilment per les dificultats.
84 anys de vida donen per molt. D'un poble d'Osona sense massa perspectiva de futur en plena postguerra va baixar a Sabadell per establir-s'hi definitivament i viure aquí la resta de la seva vida.
Era emprenedor i atrevit. Per això amb alguna ajuda va muntar un petit taller metal·lúrgic on feien telers i on va treballar molts anys.
Va ser un dels pioners en viatjar, primer amb moto i després amb cotxe.
Entre d'altres tenia tres grans aficions: la música, la fotografia i les pel·lícules i viatjar, sobre tot, veure muntanyes.
Gairebé li agradava tot tipus de música, però sobre tot, les sardanes. Durant molts anys quan arribava la primavera i fins a primers d'estiu cada diumenge anaven a l'aplec corresponent, la major part a terres gironines. Aquests aplecs de cada diumenge formen part de la meva infantesa. A casa era habitual escoltar sardanes. Ja jubilat va aprendre a tocar el piano. Hi va dedicar moltes hores i se’n va sortir prou bé. Segurament per aquesta raó la Milena també ara toca el piano.
En la fotografia va passar per totes les fases, blanc i negre, diapositives, fins arribar a la càmera digital, i el tractament de la imatge per ordinador. El mateix amb les pel·lícules dels seus viatges, primer amb la vella super-8, després amb el VHS i ara també amb format digital i l'ordinador que tanta feina li donava a vegades.
A casa sempre hi hagut càmeres de tots tipus. Allà estan encara.
Aquestes s’han convertit en l’ofici del seu net i en l’afició de la seva neta.
Va viatjar per gairebé tot Espanya i tot Europa, primer amb moto i  després amb cotxe quan ningú ho feia i va voltar pels Pirineus i pels Alps per acabar escollint un racó dels Pirineus d'Osca que els  havia enamorat, Pineta. Allà van passar-hi gairebé 30 estius. Ja fa alguns anys que Pineta és va quedar solitària sense els seus “abuelos”.
I ara nosaltres ens hem quedat sense el marit de la Rosalia, sense el meu pare, sense el seu avi, sense el vostre amic. Pineta ja fa temps que el troba a faltar. Ara és casa nostra i els carrers de Sabadell els que es queden sense la seva presència. Som nosaltres els que el trobarem a faltar. La casa estarà buida sense la seva presència, però ens quedarà el seu record, les seves cassets, els seus vídeos, el seus DVDs i les seves fotos.
Fins sempre Pere.
 

dijous, 10 de març de 2011

Darrers moments

Hem passat dies dolents i hores amargues veient com patia, com era conscient que això era el final, com demanava acabar d'una vegada. Perdia les ganes de fer coses, fins i tot, de menjar. Estava irritable, plorava d'impotència. Estava ben fart de les pastilles que no servien de res. Com més anava més malament es trobava. El seu pensament era cada cop més lent i més confús. Com una vegada vaig escoltar dir a Chillida en un vídeo d'una exposició, ja no era ell, el que quedava d'ell era ben  diferent de com havia estat en un altre temps. Ja feia dies que no sortia al carrer. Es passava totes les hores que podia dormint. La mare el cuidava el millor que sabia, però ho passava molt malament.
Diumenge feia 61 anys que s'havien casat. Cap celebració. En el record quedava que l'any passat havíem anat a dinar a les 7 portes tots junts, el mateix lloc on van anar quan es van casar a gastar-se els pocs diners que aleshores tenien.
L'han ingressat i ja no pateix. Està sedat i així estarà fins que la seva maquinària digui prou.
Nosaltres estem més tranquils. Millor així. Mai més tornarà a casa. Allà queden les seves coses. Què en farem? Fa dies que ho sabíem però és molt dur aquest buit quan entres per la porta. Fa temps que ja van deixar les sardanes, però encara gaudia de la música a casa.
Després van deixar de viatjar i d'anar a la muntanya, però gaudien de les fotos i de les explicacions de les meves sortides. Encara li quedaven els passeigs per Sabadell i el seu Parc de Catalunya, però ara ja s'ha acabat tot. Només ens resta esperar el moment que per sort serà molt immediat.