Us pregue que vingueu per
favor, i m'auxilieu. Fa molts anys que el gegant m'acaça. Convoqueu
gent, acudiu a salvar-me. Seré en algun indret de la costa, no gaire
lluny d'aquesta barca on he deixat l'escrit. Quan llegiu açò mireu
al voltant: en alguna direcció trobareu l'enorme figura. Per allí hi seré
jo, fugint-ne. No m'ha capturat de miracle, gràcies a la seua inèpcia i al
meu enginy; però puc fallar en qualsevol moment, i aleshores ..., aleshores
potser farà amb mi el que està fent amb un casalot del segle passat, que
s'engul amb ànsia. Sí, el condemnat només menja edificis vells, i vegetació,
i dunes..., tot allò que conserva sabor i que no l'empatxa. “Açò no té gust
de res!”, cridà furiós un dia, havent llepat una construcció recent
de quinze altures. No li agraden els cotxes, ni els semàfors ... Ep! Sembla saciat. S'aixeca. He
de reprendre la fuga. Busqueu-me us ho suplique! Potser entre
molts acabarem reduint-lo.
Ja ha passat una dècada. Gairebé era ahir de les múltiples celebracions que l'anunciaven per a rebre
el nou mil·lenni i en tan sols 10 anys han passat moltes i moltes
coses. I com no? Ara és moment de fer balanços. Ahir TV3 va mostrar
un dels seus magnífics reportatges als que ja ens té acostumats amb
un interessant resum i anàlisi d'aquests 10 anys, marcats per la
revolució digital i per un fet que ningú esperava, l'atemptat a les
torres bessones.
De fet si anem 20 anys enrere, 1989,
l'any de la caiguda del mur de Berlín, eren ben pocs els que tenien
ordinador a casa i Internet estava restringit a usos militars. Ara
tenim les cases envaïdes d'aparells tecnològics nascuts d'aquesta
revolució. Un exemple són els vinils que s'han convertit en
objectes de culte.
Amb tot, els canvis no sé pas si han
ajudat massa a millorar els reptes que la humanitat té per endavant.
Molta tecnologia, però seguim tenint crisi, gent que pateix misèria
i fam. No cal anar a països exòtics i llunyans per veure-ho. Els
tenim ben a prop, segurament en la nostra pròpia escala i en el
nostre propi barri.
Com sempre el futur es mostra incert,
els alts dirigents no són capaços de posar-se d'acord per resoldre
els problemes globals del planeta, segurament no els interessa, no
volen. Sempre els interessos personals passen pel davant dels
interessos generals. La darrera cimera de Copenhague ha estat un bon
exemple. Mil·lions de diners gastats per a res. Com especie actuem
com sempre, cadascú procura per ell. Potser és així i no hi ha res
a fer. Malgrat que si fóssim capaços d'organitzar-nos d'altra
manera, possiblement tots podríem viure millor sense passar tantes
angoixes personals.
I ara encarem, 10 anys més, mirant
endavant. Ja veurem quines són les sorpreses que ens proporcionarà.
Com sempre el futur es mostra incert i inquietant, però depèn molt
de com el vol veure cadascú. Som-hi que això ja està per començar.
S'han acabat les
celebracions d'aquests dies. Intento reduir-les a la mínima expressió i ja
en tinc prou amb aquests dos dies de reunions i àpats familiars.
No accepto allargar-ho fins a Reis. Per mi ja s'han acabat, en tinc ben bé
prou!
Com més passa el temps
menys m'agraden. Recordo la il·lusió d'aquests dies de quan era petit, les
festes i farres de jove (tot era una bona excusa per tractar de passar-ho el
millor possible) i gaudir de les sorpreses i novetats de quan els fills eren
petits. Però ara ja molt de temps que han perdut tot el sentit, les trobo
buides i innecessàries. No deixen de ser uns dies qualsevol, envoltats d'unes
tradicions que cada cop trobo més artificials i que més aviat em molesten.
Simplement procuro aïllar-me una mica d'aquesta situació i implicar-me el
menys possible, encara que en certs moments no és gens fàcil.
Hi ha una base religiosa,
encara que també hi ha un rerafons pagà rere la celebració dels
solstici d'hivern. Però la major part del que fem ha perdut tot el sentit,
i moltes vegades no sabem el per què. Ens rodegem d'estrès i presses, de
decoracions artificials, llumetes i músiques nadalenques per tal d'incitar el
consum, i els mitjans de comunicació s'omplen de tòpics i de publicitat
ensucrada amb la finalitat de sempre.
De cop i volta apareixen
desitjos de pau i de felicitat de sotes les pedres, per què precisament ara ?
La resta de l'any no ho hem de desitjar ? Es tracta de ser bo aquests dies
per continuar com sempre la resta ?
L'altre dia pujant les escales
de casa, a cada porta hi havia dos volums ben gruixuts, un de “las páginas
amarillas” i l'altre de “las pàginas blancas”, evidentment en castellà. I per
què els vull ? Encara tinc a casa els anteriors exemplars ja caducats
embolicats en el mateix plàstic.
És una despesa
totalment innecessària. Ho reparteixen a tothom sense distinció de
sexe, raça, edat, .... I el destí de la major part d'aquests volums és el
contenidor de paper sense haver-ne fet cap ús. És un autèntic malbaratament
innecessari. Si la necessito la informació la puc trobar a Internet. El menys
que podrien fer és esbrinar qui vol aquests volums i qui no els vol.
I després parlen i parlen de
que cal reduir els residus. Potser podrien començar per aquestes volums
tan innecessaris.
Des que vaig descobrir-lo
llegint L'any de la mort de Ricardo Reis que José
Saramago ha esdevingut un dels meus escriptors de referència i he anat
llegint gairebé tots els seus llibres.
Malgrat la seva avançada edat
amb poc temps ha publicat dos petits llibres, en la seva línia
habitual. Són llibres que es llegeixen ràpid.
El primer, el Viatge de
l'elefant, narra un fet intranscendent. El rei Joan III de Portugal
regala un elefant a l'arxiduc Maximilià d'Àustria. Ens explica el
viatge d'aquest elefant i tota la seva comitiva, primer des de Lisboa
a Valladolid i després des de Valladolid a Viena, amb un trajecte per mar
des de Roses a Gènova i tot travessant els Alps. Els grans protagonistes de
la història són l'elefant i el seu cornat i amb gran humor ens narra totes
les seves peripècies , reflexions i pensaments al llarg de tot el viatge. És
entretingut.
El segon, Caín, amb el
seu títol ja és tota una declaració d'intencions. Ja fa temps que
vaig llegir un dels pocs llibres de Saramago que no m'ha
agradat “L'evangeli segons Jesucrist”, però he volgut tornar
a provar amb un llibre amb temàtica bíblica. Fa un viatge per algunes de les
històries de l'Antic Testament i posa en evidència lo injust i poc
misericordiós que és aquest Déu tan venerat per cristians, jueus i musulmans.
Caín castigat per Déu per haver matat a Abel a anar pel món errant
i fugitiu apareix en diferents escenes bíbliques i contempla i
critica accions de Déu del tot incomprensibles. Com pot demanar a
Abraham que mati al seu fill com a prova d'amor ? Com pot matar a tot
un poble inclosos innocents ?
La història acabarà de
manera sorprenent en el transcurs del famós diluvi.