La mateixa Rodoreda en el pròleg ens explica el perquè d’aquesta novel·la: “Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això”
Del pròleg de l’autora destaco algunes afirmacions més que han estat del meu interès:
- “En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo”
- “Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall”
- “Escric perquè m’agrada d’escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc...”
Mirall Trencat és una obra amb molts personatges, però Teresa Goday es converteix en la figura central. Al voltant d’ella giren tots els fets. D’origen molt humil ingressa en l’alta burgesia barcelonina després de casar-se amb Nicolau Rovira.
Abans de casar-se havia tingut un fill amb Miquel Masdeu, un fanaler, de qui no diu res, però a qui envia diners.
Mort Nicolau Rovira, es casa amb Salvador Valldaura, i es traslladen a viure a una gran casa amb jardí a Sant Gervasi. A partir d’aquí l’acció es desenvolupa principalment en aquesta mansió i el seu jardí.
Jesús Masdeu ja té 11 anys, i és la primera vegada que anava a la casa de Teresa. És el seu fill convertint oficialment en el seu fillol. “Mentre caminaven per sota dels castanyers, en Jesús, sentí un gust agredolç, a la boca. L’hauria de sentir tota la vida, cada vegada que aniria a aquella casa”
Al llarg de la novel·la desfila, la forma de vida de les famílies de l’alta burgesia de Barcelona amb tots els seus embolics de faldilles i de retruc també la vida del seu nombrós servei amb totes les seves enveges. Una vida d’aparences farcides d’enganys i ambicions. Les persones i les nostres relacions socials són complexes en totes les classes socials. Ningú es lliura d’embolics i de problemes, moltes vegades, creats per nosaltres mateixos. Els rics també moren i pateixen desgràcies, encara que com s’acostuma a dir, “les penes amb diners, són menys penes”
Els nens (Maria, Ramon i Jaume) també són protagonistes. Són uns nens malcriats, consentits i infeliços : “El món de darrera de la cortina era un món petit i segur, només per ells tres... Se sentien respirar, presos en una mena de complicitat que no existia enlloc més” Jugaven per la casa i pel jardí, espiaven el que feien els adults. “Tothom pensava que ells no sabien res i ells ho sabien tot”
El notari Riera és l’amant de la Teresa al llarg de molts anys: “No s’havia cansat de la Teresa, la prova, que l’anava a veure amb el cor emocionat i que per res del món no havia deixat d’anar-hi. S’havia cansat d’ell mateix, d’un dels seus automatismes”
Sens dubte és un llibre ben escrit, amb descripcions delicades i acurades, tant del jardí, la casa i dels personatges, així com dels seus sentiments i pensaments, però la història no em resulta interessant.
L’obra consta de tres parts. Només començar la tercera la Teresa mort, no sense fer un repàs mental a la seva vida. “Havia tingut penes grosses a la vida... I una pena forta és com una gota d’aigua que va fent forat, fent forat...”
La malaltia s’allarga “aquella mort en vida li semblà que durava una eternitat... respirant com si s’hagués acabat l’aire de tot el món, es digué, que no passaria d’aquella nit”
Després de la mort de la Teresa, assistim a la degradació de la torre dels Valldaura: “El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa”
Els burgesos també es fan vells, també moren. El jardí i la torre són abandonats i entren en un estat ruïnós. Ja tan sols hi resten els records i els fantasmes del passat.
- “Deixeu estar tot el que hauria estat meu, mentre tot estigui com estava jo no seré ben morta”
- “Quan se m’hauran endut s’esborrarà tot... sense temps sense memòria”
- “Com més el temps corria més gros li semblava el que havia passat allà dins... tot feia pena”
- “Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit”
- “Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l’abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia”
Marta Nadal en el postfaci conclou:
- “El pas del temps com a testimoni, en definitiva, de la condició humana”
- “El secret de cada un secreta una teranyina d’enganys damunt la qual es construeix una vida de felicitat aparent”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada