Stalker

 

Stalker és una pel·lícula que m’ha fascinat amb els seus plans tan i tan llargs, amb petits moviments de càmera que emfatitza la atmosfera inquietant que embolcalla totes les seves imatges.

És una pel·lícula que no deixa indiferent. M’ha fet pensar molt. La seva lentitud hi ajuda. Dona temps a l’espectador per pensar.

Des del primer moment em pregunto que vol representar la Zona.

L'Alta Garrotxa, desembre 2016

La Zona és com la vida. Ens endinsa en el desconegut, un lloc on cal anar amb compte, un lloc ple de riscos on el camí recte no acostuma a ser el més profitós. Com a la Zona, la Vida és un sistema molt complex, farcit de trampes que hem de sortejar. On tot canvia, mai és igual. En un moment ho veus tot clar i de cop i volta es torna confós. Ara bé tot el que passa a la Zona, i a la Vida, no depèn de nosaltres.

En una escena els tres protagonistes han de travessar un tub. També hi ha molts moments en la Vida en els que hem de passar pel tub encara que no vulguem.

La vida és inseguretat, i tenir un mestre, un guia, com és el Stalker, ens pot ser de gran ajuda en alguns moments.

La pel·lícula ens parla del que cerquem els éssers humans. La Zona també és allò prohibit que ens atrau, i que moltes vegades considerem que és millor, que allò segur que ja tenim. Però no tothom té el valor d’indagar en aquest misteri, d’explorar el que no coneixem. Només uns quants s’atreveixen a fer-ho.

També ens parla de la necessitat que sentim els éssers humans d’assolir els nostres desitjos. El Professor i l’Escriptor s’arrisquen a penetrar a la Zona de la mà del Stalker per arribar a l’habitació i assolir-los, però en realitat no hi creuen massa. L’únic que veritablement hi creu és Stalker que els condueix fins allà, i que es mostra decebut amb els seus acompanyants que no hi creuen. Han sortejat tots els perills per a res.

En el fons ens parla de les dificultats de trobar sentit a la nostra vida, al nostre món. Hem assolit un alt grau de desenvolupament tecnològic, però encara no sabem que fem en aquest planeta ni cap a on anem com a humanitat. Hem evolucionat com espècie, però no hem resolt cap dels enigmes que els éssers humans ens plantegem dels inicis del temps.

Hi ha un munt de frases destacables al llarg de tota la pel·lícula, entre elles voldria destacar la que diu el Professor en el moment en que ja estan davant de “l’habitació”, on si entres es compliran els teus desitjos més obscurs i profunds: “Per a què venir aquí?”

 

Però Stalker també és un llibre, un llibre de ciència ficció, escrit pels germans Strugatsky, a Rússia a principis dels anys 70 i que comença amb aquesta cita.

“El bien… hay que hacerlo a partir del mal… Porque no se puede hacer a partir de nada más”

Robert Penn Warren

Per cert, els mateixos germans són els que van escriure el guió de la pel·lícula que Andrey Tarkovsky va rodar el 1979.

Fa 30 anys de la Visitació; els extraterrestres van aterrar a  diferents zones del planeta i al cap d’un temps les van abandonar. Aquests llocs reben el nom de Zones i atresoren uns materials preuats. Hi està prohibida l’entrada. Son llocs plens de perills on només els Stalker s’atreveixen a entrar per recollir objectes que després venen.

Un dels protagonistes diu això de La Zona “nadie sabe qué es una úlcera, un tesoro, una tentación del mal, una caja de Pandora, el demonio, una maldición… Se saca provecho de ella poco a poco.”

“La Visitación es un acontecimiento único que contiene la posibilidad de saltarse varios pasos en el proceso del conocimiento. Una especie de viaje a la tecnología futura”. Alguns dels estris trobats a la Zona “son respuestas caídas del cielo a preguntas que todavía no sabemos formular”

“La inteligencia es la capacidad de utilizar las fuerzas del mundo que nos rodea sin destruirlo”. Tal com està funcionant el món actual tinc molts dubtes que sapiguem aplicar la intel·ligència humana per no conduir el món tal com el coneixem a la seva pròpia auto-destrucció.

És en el darrer capítol en que Redrick amb 31 anys i Arthur fill de Burbrige, un Stalker veterà que havia perdut les cames entren a la Zona a la cerca de “La Bola Dorada”, l’habitació de la pel·lícula., ja que “la Bola Dorada sólo concede los deseos más profundos”. Aquesta és la part més semblant a la pel·lícula. És el capítol en el es basa l’argument de la pel·lícula.

Després de sortejar diferents perills arriben a la Bola Daurada “¿Dónde están las palabras? ¿Dónde están mis pensamientos? ¡No he tenido un solo pensamiento en mi vida!... No tengo palabras, y no sé pensar… ¡Saca de mi lo que deseo, porque no puede ser que yo desee el mal!”

Uns aclariments finals: Stalker és una paraula inventada. Prové de to stalk “acercarse a escondidas, ir furtivamente”. En el diccionari he trobat diferents significats:

·         Denominació oficial del govern ucraïnès per identificar a tota persona resident il·legal a la zona d’exclusió de Txernòbil.

·         Assetjador, una forma d’assetjament o espionatge tecnològic que s’acostuma a donar en les xarxes socials

·         Subjecte que utilitza les xarxes socials per espiar i/o vigilar a altres persones de forma anònima a través d’Internet

·         També es pot utilitzar com a sinònim de curiós.

ARKADI y BORIS STRUGATSKY

Stalker. Pícnic extraterrestre

Gigamesh, 2015; (original, 1972); 179 pàgines.

 

ANDREY TARKOVSKY

Stalker

1979

Estem sols

 

“Em dic Kathy H. Tinc trenta-un anys, i en fa més d’onze que treballo de cuidadora. Pot semblar molt temps, però encara volen que continuï vuit mesos, fins a finals d’aquest any. M’hauré dedicat, entre tot, quasi dotze anys”

“Al llarg dels anys hi ha hagut moments que he volgut oblidar Hailsahm, pensava que no havia de viure rememorant tant de passat. Però va arribar un dia que vaig deixar de resistir-m’hi”

“Tot això va passar fa molt, o sigui que podria estar malfixada en algun detall” La memòria sempre és traïdora amb el pas del temps.

I d’aquesta manera la Kathy ens comença a explicar la seva vida a Hailsham, una mena d’internat on va viure la seva infantesa i adolescència amb els seus companys. I resulta que Hailsham és molt més misteriós del que sembla de bones a primeres.

“Vist amb distància, m’adono que teníem una edat en què sabíem unes quantes coses de les nostres persones -qui érem, en què érem diferents dels nostres tutors i de la gent de fora- però encara no compreníem que significava tot plegat”

Bàsicament ens explica la relació amb dos dels seus companys de Hailsham, la Ruth i el Tommy. Va ser a Hailsham que “vam començar a cavil·lar i a fer-nos totes aquelles preguntes sobre nosaltres mateixos que no hem deixat de fer-nos mai al llarg dels anys”

A poc a poc anem esbrinant que els alumnes de Hailsham no són uns alumnes normals. El primer que esbrinem és “tots sabíem una cosa... cap de nosaltres no podia tenir fills”

De sobte un dels seus tutors els hi explica que “teniu la vida planificada. Us fareu grans, i abans que us feu vells, abans d’arribar a la vida madura, començareu a donar els òrgans vitals. És per això que us han creat a tots... Us han portat al món amb un objectiu, i el vostre futur, el de tos vosaltres, està decidit”

Malgrat tot, no saben massa que els espera en el futur i fan càbales i elaboren teories, sense saber mai massa si estan en el cert. En alguns moments em recorden els replicants de Blade Runner. Cap de les seves teories té res al darrera. El seu destí és ser donants i res més.

Tintagel, agost 2008

Amb tot una antiga professora de Hailsham amb qui aconsegueixen parlar els di diu: “penseu que heu viscut molt més bé que molts dels que us han precedit. I qui sap a què s’hauran d’enfrontar els que vindran després de vosaltres” Aquesta reflexió també la podem aplicar a la nostra generació, una generació que ha aconseguit viure prou bé i ves a saber com els anirà als que vindran al darrera.

“Tant de bo us pogués ajudar. Però ara esteu sols”. Tots estem sols. Tots tenim preguntes. Com la Kathy, la Ruth i el Tommy, tots cerquem respostes que no trobem. Potser ens agradarien determinades respostes, però aquestes no hi son, son simplement desitjos i somnis. Malgrat tot, estem aquí, en aquest món. I sí, estem sols, amb el consol d’algunes companyies, però qui diu què això de viure no val la pena, encara que no sapiguem per a què?

 

KAZUO ISHIGURO

No em deixis mai

Anagrama; 2006; 317 pàgines

Traducció de Xavier Pàmies

Els desposseïts, ciència-ficció?

“Hi havia un mur. No semblava gaire important. Estava fet de manera tosca, amb pedra sense tallar i argamassa; una persona adulta podria treure el cap per sobre sense problemes, i fins i tot un nen podia enfilar-s’hi. ... Durant set generacions no hi havia hagut res en el món més important que aquell mur. Com qualsevol altre mur, era ambigu, bifacètic. Allò que hi havia dins i fora depenia del costat des d’on s’observava”. Aquest mur és el que separa els dos mons, els dos planetes. Ningú pot passar a l’altra banda. Shevec és el primer de fer-ho. És el primer habitant d’Urras que viatja a Anarres

Així arranca Ursula K. Le Guin el seu llibre “Els Desposseïts” segons diuen els experts una obra de culte de la literatura de ciència ficció. No he estat mai un gran afeccionat a la ciència ficció, encara que alguns dels seus textos i també de les seves pel·lícules s’han acabat convertint en punts de referència: Blade Runner i Philip K. Dick, 2001 i Arthur C. Clarke,  Farenheit 451, ...

Escrit el 1974, les reflexions que ens planteja són ben actuals. Un cop llegit no tinc massa clar que en realitat sigui una veritable obra de ciència ficció com a tal. M’ha semblat més una reflexió sobre la societat actual i les seves formes organitzatives i com aquestes xoquen amb els interessos dels individus.

Ens presenta el món de dos planetes: Anarres i Urras. Anarres és la lluna de Urras. És un planeta inhòspit on fa molt de temps van ser enviats tots els seguidors d’Odo i van crear una societat utòpica i igualitària en la que no existeix la propietat i on constitueixen una societat basada en la cooperació social, l’ajuda mútua i la igualtat de sexes. Els habitants d‘Anarres es consideren moralment superiors als de Urras. Odien als urrastis, però alhora els temen. D’alguna manera “en realitat, el Món Lliure d’Anarres era una colònia minera d’Urras”. Vuit cops a l’any arribaven a Anarres naus de càrrega d’Urras per intercanviar materials, un intercanvi clarament beneficiós per Urras. Urras interessat pels minerals d’Anarres els va cedir la lluna “a la Societat Internacional d’Odonians: els subornaven així amb un món, abans que soscavessin mortalment l’autoritat de la llei i de la sobirania nacional d’Urras”

Shevec és un físic que està a punt de desenvolupar una teoria revolucionari sobre el temps. És ben rebut a Urras. Primer de tot li mostren el planeta. Descansa i en la seva solitud reflexiona: “Estava sol, aquí, perquè venia d’una societat que havia escollit l’exili. També en el seu món havia estat sempre sol, ja que ell mateix s’havia exiliat de la seva societat... I havia estat prou babau per veure’s en la posició d’agermanar dos mons als quals no pertanyia”, objectiu utòpic que no assolirà.

Malgrat que Urras i Anarres són dues societats completament diferents, ambdues tenen un substrat ocult, amb lluites de poder soterrades que es van descobrint a mesura que avança la narració.

Amb l’alternança de capítols en un i altre planeta, anem coneixent com funcionen les dues societats.

Shevek és una mena de “revolucionari” o potser un “simple visionari. Comença a plantejar-se que potser la societat d’Anarres no és tan perfecta com suposava “ qui són aquests de qui no deixes de parlar ... “ells” ... Em vols dir que el sistema social sencer és pervers, que en realitat “ells” ... som nosaltres ... l’organisme social?”

A Anarres hi ha una organització “perfecta”. Cadascú té un destí i unes obligacions. Aquest destí es pot rebutjar però “Ens avergonyim de dir que hem rebutjat un destí. Que la consciència social domina per complet la consciència individual, en lloc de buscar un equilibri amb ella. No cooperem... obeïm. Temem convertir-nos en uns pàries, que diguin que som ganduls, disfuncionals, egotistes. Temem l’opinió de l’altri més del que respectem la nostra pròpia llibertat d’elecció.”

Però per Shevec “només l’individu, la persona, té el poder de l’elecció moral; el poder del canvi, la funció essencial de la vida. La societat odoniana es va concebre com una revolució permanent, i la revolució comença en la ment pensant”.

Però també posa en qüestió la societat d’Urras, un planeta fet a imatge i semblança del capitalisme de la Terra: “Perquè els nostres homes i les nostres dones són lliures, pel fet de no posseir res són lliures. I vostès els posseïdors són posseïts. Són tots en una presó. Cadascun sol, solitari amb una pila de pertinences. Viuen en una presó. És tot el que puc veure en els seus ulls” Mentre els habitants d’Urras són els posseïts. Els habitants d’Anarres són els desposseïts del títol.

Es comença a plantejar què hi fa a Urras? “Havia comès un error en venir a Urras; el primer gran error, i un que probablement es prolongaria la resta del seus dies” ... “Després de tancar-se ell mateix en una presó, com podria actuar com a home lliure?”

Es sent vigilat, i fuig per conèixer la part oculta de la societat d’Urras, els dissidents, els pobres.

Quant tot sembla que acabarà malament tornarà a Anarres amb la incertesa de com serà rebut. Creuarà el mur una altra vegada, però ara serà per entrar. A l’inrevés del que va fer quan va marxar. És la primera persona que entra a Anarres procedent de Urras.

En definitiva, un llibre que està bé, de lectura fàcil, però ni una obra mestra ni molt menys una obra de culte.

A la xarxa també en parlen a:

• De tot una mica.
• Núvol.
• El biblionauta.
• Quadern de llibres
•  

Societat de vividors, auxiliars i superinsomnes

No sóc un lector de ciència ficció, però tampoc defujo completament la seva lectura. No recordo d’on vaig treure la referència d’aquest llibre i de la seva autora. Feia temps el tenia anotat en la llista gairebé infinita de llibres per llegir. Vaig aconseguir el llibre en la prestatgeria d’intercanvi de la biblioteca.

L’acció transcorre a Estats Units l’estiu i tardor del 2114 i a l’estiu del 2115. És el segon d’una sèrie de tres llibres. La societat està formada pels vividors, els auxiliars i els superinsomnes. Aquests són una minoria selecta que disposen de molt més coneixement i poder gràcies a la seva poca necessitat de dormir que els permet un major grau de desenvolupament. Els vividors són l’estament més baix d’aquesta societat. No fan res en tot el dia, com diu el seu nom viuen. Els auxiliars que han estat modificats genèticament són votats pels vividors i la seva obligació és cuidar-se d’aquests.

Gràcies als avenços de la genètica i de la nanotecnologia tots poden viure molt millor i molts més anys que nosaltres.

Dos vividors i un auxiliar s’alternen en la narració de la història. L’Agència pel Control de les Normes Genètiques (ACNG) controla que no es faci un mal ús tant dels avenços en genètica com en tecnologia. Un grup de vividors es rebel·la contra la situació mentre que els superinsomnes presenten un netejador cel·lular que permetrà solucionar totes les malalties de l’ésser humà. L’ACNG s’oposa a la seva utilització. A partir d’aquí es generen tot de conflictes entre vividors, auxiliars i superinsomnes.

“No estábamos de acuerdo en defenderos de los de vuestra propia especie. Coincidimos en que sería mejor dejar que encontrarais vuestro propio camino. Si lo hacemos todo, vosotros simplemente ... lo tomaréis a mal”. A tots ens correspon cercar el nostre camí i ningú ho pot fer per nosaltres, encara que moltes vegades ja ens agrada que ens ho facin tot i prenguin les decisions per nosaltres.

Molt futurista, però massa americà i massa barres i estrelles: “El Presidente se ocupará de que las leyes sean fielmente cumplidas, i de ello encargará a todos los funcionarios de Estados Unidos”. Em recorda un eslògan recent: Make America Great Again.

En definitiva, totalment prescindible, de ben segur que no reincidiré.

Ubik: ciència-ficció

Les pel·lícules de ciència-ficció m'agraden, però no sóc massa afeccionat als llibres d'aquest gènere. Si els llegeixo acostuma a ser per influència d'alguna pel·lícula com em va passar amb “Somien els androides amb ovelles elèctriques?" que Ridley Scot havia utilitzar com a base per Blade Runner, una de les pel·lícules de culte. 
Aquesta vegada no ha estat així. En una tertúlia al twitter al voltant de la #la5aplanta en la que també va participar l'autor entre d'altres es va parlar d'aquest llibre i em va entrar la curiositat. Vaig estar de sort ja que el tenien s la Biblioteca del barri.

En alguns llocs he llegit que es tracta de l'obra mestra de Philip K. Dick. D'entrada haig de dir amb claredat que no m'ho ha semblat pas. Trobo molt millor en tots els aspectes "Somien els androides amb ovelles elèctriques?".
Tampoc puc dir que m'hagi desagradat. Situada al 1992, l'inici és esperançador: una empresa d'anti-psíquics, morts que es conserven en semivida i amb qui els vius es poden comunicar, telèpates infiltrats en empreses,  ... La funció dels anti.psíquics, persones amb poder especials, es deslliurar de telèpates infiltrats a d'altres empreses. Ja tenim el conflicte. Però el desenvolupament el considero pobre. En alguns moments no és gens fàcil de seguir i literàriament és més aviat fluix. 
Posa sobre la taula l'existència de món paral·lels, si el nostre món és la realitat, si hi ha un altre realitat, ... Déu qui és i que pot fer ? La publicitat és ben present en tot el llibre. Així com el producte que dóna nom al llibre: Ubik. Què és Ubik ? Déu, la Salvació ?

"Yo soy Ubik. Antes de que el universo existiera, yo existía. Yo hice los soles y los mundos. Yo creé las vidas y los espacios en los que habitan. Yo las cambio de lugar a mi antojo. Van donde yo dispongo y hacen lo que yo les ordeno. Yo soy el verbo, y mi nombre no puede ser pronunciado. Es el nombre que nadie conoce. Me llaman Ubik, pero Ubik no es mi nombre. Soy. Seré siempre"

Philip K. Dick és un escriptor molt prolífic, amb més d'una novel·la a l'any i amb un vida personal ben particular.. Ubik va ser publicada al 1969, el mateix any que l'home va arribar a la Lluna i una any després de publicar "Somien els androides amb ovelles elèctriques?"  
Les seves obres han estar font inspiradora de guions cinematogràfics. De fet sembla ser que aquest mateix s'estrenarà la versió cinematogràfica de Ubik. Pot ser una pel·lícula ben interessant.

Blade Runner

"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."

Són les darreres paraules de Roy Batty un replicant Nexus-6 abans de que acabin els quatre anys de vida pels que ha estat programat. 

La lectura de la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? M'ha portat a veure de nou la pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner.

En el seu moment em va agradar molt, però la lectura del llibre m'havia fet pensar que hi havia moltes coses que no recordava i en realitat no és així.
Simplement hi ha diferències importants entre llibre i pel·lícula. Aquesta s'ha oblidat referències a una religió (mercerisme) que tota la humanitat segueix, a les mascotes tan reals com mecàniques, la màquina de les emocions que utilitzen els protagonistes, una guerra propera de la que encara paguen conseqüències en forma de radiació, .... Els personatges també sofreixen variacions, alguns desapareixen (els replicants de la pel·lícula són 4 i al llibre són 7), i altres apareixen nous (Gaft) o són modificats (la casa de John Isidore on es refugien els replicants és substituït per J.F. Sebastian)

El llibre és un bon llibre de ciència-ficció, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, d'aquelles que sempre et queda en el record, sobre tot, aquests pobres replicants que l'únic que volen és conèixer el seu creador, per demanar una ampliació dels seus anys de vida, amb una gran ambientació.
També en Harrison Ford en la creació de Rick Decard el caçador de bonificacions ple de dubtes sobre si està bé el que fa, i fins i tot, si ell mateix no és un replicant. Tot amb una gran ambientació i envoltat per la música composada pel gran Vangelis que havia començat junt amb popular Demi  Roussos en el grup grec de rock progressiu de finals dels 60 i principis dels anys 70 Aphrodite's Child i que després com a compositor i teclista col·laboraria amb molts músics i es faria famós amb el Carros de Foc.

Tot portat al cinema de la mà d'un gran director, encara que a voltes una mica irregular: Ridley Scott.

Si no l'has vist no te la pots perdre, fins i tot, si fa temps que l'has vist està bé veure-la de nou. I tampoc està de més llegir el llibre