dissabte, 12 d’octubre del 2019

Com fer-se fastigosament ric.


Edicions del Periscopi no defrauda mai. Té una portada molt característica que fa que les seves publicacions siguin fàcilment identificables. Vaig descobrir Mohsin Hamid amb “Sortidad’Occident”. Vaig llegir també L’Integrista Reticent”. Em van agradar tots dos. Ara li ha tocat el torn a aquest títol tan particular “Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent”. Haig de dir que d’entrada no m’atreia en absolut, però que al final m’he decidit a llegir.
Està redactat com si d’un llibre d’autoajuda es tractés.

Anar-se’n a viure a la ciutat és el primer pas per arribar a ser fastigosament ric a l’Àsia emergent.

Anar al col·legi és un gran salt quan del que es tracta és de fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent. Això no és cap secret. Però... el camí cap a la riquesa té moltes desviacions que no tenen res a veure amb la decisió, el desig o l’esforç, sinó amb la casualitat” En el cas del protagonista el fet de ser el tercer dels germans és clau. De fet, és l’únic membre de la família que aprèn a llegir. Els dos grans han de treballar.

Si de debò vols arribar a ser fastigosament ric a l’Àsia emergent, ... tard o d’hora hauràs de treballar per compte propi. Els fruits del treball són deliciosos, però individualment no engreixen gaire. Per tant, no comparteixis els teus i menja’t els del altres sempre que puguis

No es pot arribar a ser fastigosament ric sense una certa falta d’escrúpols, sigui a l’Àsia emergent o en qualsevol altre lloc

El protagonista d’origen humil ens explica com va escalant en la posició social i econòmica fins a fer-se fastigosament ric.

Fer negocis en els erms incivilitzats allunyats del poder de l’estat és una activitat dificilíssima, ... Aprofitar-se del poder de l’estat per obtenir beneficis personals és una manera més intel·ligent d’enfocar la qüestió. Els agents de dues categories relacionades fa molt temps que ho han entès. Els buròcrates, que porten uniformes estatals, mentre que en secret donen suport als seus interessos privats. I els banquers, que porten uniformes privats mentre que en secret reben el suport de l’estat. Necessitaràs l’ajuda tant dels uns com dels altres

Però arriba un moment en que les coses deixen d’anar-li bé al nostre protagonista i aleshores decideix amb bon criteri, “concentrat en les coses bàsiques. Oblida’t de les minúcies , distingeix el bosc dels arbres, prioritza el que és essencial. Ara mateix, en el teu cas, això vol dir reduir les despeses al mínim”

“... així pots, puc, podem, així podem tots nosaltres afrontar el final

De totes, totes m’han agradat molt més els altres dos llibres de Moshin Ahmid. Aquest sense ser un gran llibre es llegeix bé i permet endinsar-se en una societat molt allunyada de la nostra però que ben mirat utilitza mecanismes molt semblant per si algú es vol fer ric.

dijous, 3 d’octubre del 2019

La sacralitzada Plaça del Diamant


Un clàssic que no havia llegit. Bé, de fet no havia llegit res de la sacralitzada Rodoreda fins que fa un parell d’anys vaig decidir posar-m’hi. I com ja he fet altres vegades decideixo fer-ho per ordre cronològic. Li ha arribat el torn.

La meva mare no m’havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i mols anys sense dir-se res... A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves...”

A mi em passava que no sabia bé per què era al món

Dubtes i més dubtes de la protagonista.  Tot comença amb el ball a la Plaça del Diamant on es coneixen la Natàlia, la Colometa, i el Quimet. Després d’un temps de festejar en el que podem dir que el Quimet no es mostra massa afable es casen.

Passa el temps i no podem dir que el matrimoni estigui massa ben avingut. “S’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomars i escala de paleta, ¡tot a passeig! Però no sabia com... Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa

Va ser una temporada de dormir neguitós. Dormia amb sobresalts al cor com quan era petita i els meus pares es barallaven i després la meva mare es quedava trista i sense esma, asseguda pels racons

I arriba la guerra “La història més valia llegir-la en els llibres que no pas escriure-la a canonades
Les coses boniques de la vida... no s’havien fet per mi. Tot s’havia acabat per mi i només m’esperava tristesa i maldecaps. Ella em va animar, em va dir que no m’amoïnés perquè el món aniria millor i que tothom podria ser feliç perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços i no per patir sense parar”. La Julieta, de nou la Julieta, com a l’inici del llibre

En Quimet mor a la guerra. “Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir... I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg

Anava pels carrers, bruts i tristos de dies, foscos i blaus a la nit, tota de negre i, al capdamunt, com una taca blanca, la cara que se’m feia menuda

Hi havia homes molt grans que aprenien a fer la guerra pels carrers. Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la mort. Moltes llàgrimes, molt mal per dintre i per fora

Toca fons, només pensa en morir i matar els seus fills, farta de patir i no veure cap sortida, quan apareix l’adroguer. “Quan li vaig dir que encara que fos pobra era delicada de sentiments, va contestar que, ell, era com jo. I va dir la veritat

Però amb tot en el seu pensament encara apareix el fantasma del Quimet “... pensava que no sabia on havia mort ni si l’havien enterrat, tan lluny... ni si encara s’estava damunt de la terra i de l’herba seca del desert d’Aragó amb els seus ossos al vent...”

Acabo la seva lectura i no entenc per quina raó es considerada una obra mestre. No puc dir que m’hagi desagradat, però tant com per considerar-la una obra cabdal de la literatura catalana! Només es pot justificar aquesta importància pel moment en que va ser escrita i publicada. Ja he intentat situar-me en aquell moment mentre la llegia, però ni així. Ja sé que tot és opinable. Bé de fet, hi ha hagut un capítol que m’ha colpit molt i molt, el capítol XXXV, però la resta del llibre l’he trobat normalet. Ja se sap, tot és qüestió de gustos.