L'amor fora de mapa

Fa temps que conec al sabadellenc Roc Casagran. L'he escoltat recitant poemes, el segueixo a la xarxa, però encara no havia llegit res d'ell. Em vaig decidir pel seu darrer llibre. D'entrada m'agrada el títol i el que l'autor explicava en una entrevista. De ben segur que no tan sols l'amor s'ha de cercar fora del mapa que ens han dibuixat des de petits. L'educació ens vol portar per camins segurs i coneguts, però el més interessant i el més desitjable acostuma a estar fora d'aquests camins marcats. El que cal és valentia per endinsar-nos en el desconegut. "En aquell túnel on ens havíem evocat ja no era possible la banalització, tot era massa definitiu, el món dels adults era l'angoixa"

"Obrim els porticons de l'univers

i evoquem-nos al mar amb la barqueta

del pescador que té per guia el cel,

que clogui els ulls el dia que s'aferra

a l'ordre ja establert.

Vindrà primer la vida en la foscor

i just després la lluna més propera,

i ens parlarà, però no ens ho dirà tot

perquè la ruta és encara secreta

i hem de reinventar el món.

Seurem en bancs que no seran enlloc,

farem servir colors amb nous matisos,

tindrem per tela el sol de quan s'ha posat,

i escoltarem atents l'oracle ambigu

de bruixes i bruixots.

Res no serà com ens havien dit, 

arriscant-nos al risc dels sense xarxa,

l'interrogant ens farà seguir el fil,

les respostes seran fora de mapa

i no ens caldrà permís."

 

Llull el protagonista, es considera un tamboret de tres potes i mitja: la Clàudia, la seva parella, l'Eldar, el seu millor amic, la poesia i la paroxetina que es pren cada vespre. Excepte aquesta darrera mitja pota, la paroxetina, al llarg de la novel·la li van fallant totes les potes. "L'equilibri del meu tamboret era precari: em mancava la pota Clàudia i la pota poesia i la pota Eldar estava una mica corcada. ... Quan la marea es retira es veu tota la merdeta que hi ha amagada sota les aigües. I jo aleshores em trobava en marea baixa i el panorama era desolador .... Només els 20 mil·ligrams de paroxetina .... Mitja pota no aguanta cap tamboret."

En la primera pàgina fa una defensa de la poesia, malgrat reconèixer la seva inutilitat: "Sense el món no hi ha poemes, i ens agrada pensar que sense poemes no hi ha món, encara que sabem que això és una fal·làcia de les grosses, perquè en absència de poesia l'engranatge del sistema continua rutllant la mar de bé, Qui sap si millor i tot. Potser la nostra tasca és dir que grinyola, a tot estirar. I que ningú no ens escolti"

La narració és senzilla i es llegeix amb facilitat. En alguns moments em recorda els dos llibres de Marta Rojals, no sé si per la temàtica o per la forma d'estar escrita, o potser, per parlar del que passa als ja no tan joves d'avui quan arriben a la trentena i que no és tan diferent del que passava a generacions ja passades quan arribaven a aquesta mateixa edat on s'acostumen a prendre les decisions més decisives de la vida.

També m'ha vingut al cap aquella cançó d'Antonio Machín que havia escoltat moltes vegades a la Orquestra Plateria que diu "cómo se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco". En aquest cas es tracta d'estimar a dos homes: "Us estimo als dos perdudament, estúpidament, però no sé optar per l'un o per l'altre" 

 

"... vaig mirar per la finestra i vaig veure el món tan petit, allà baix, el vaig trobar tan insignificant, les casetes diminutes, els arbres construint boscos ridículs sense animals, les carreteres traçant camins que no duien enlloc, les persones desaparegudes, que vaig pensar si allò no era l'exemple que som ben poca cosa, que no cal preocupar-nos per res perquè, en el fons, no som res."