dijous, 20 de setembre de 2012

Platja dura

PLATJA DURA

Són llaguts o baladres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?
                                      Deixo que es trobin
paraules a l'atzar, deixo que em pugin
intensament records
que encenguin fogueres,
que matin gels.

Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m'agraden els llavis
incandescents.

A l'esplanada de l'ermita
s'hi feien arrosades.
Sé les graelles plenes
de carn i l'ombra
de les alzines
sureres.
             No compliquis
gaire més els records.
                                  Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
                Deixa-les anar
com un estel
des d'un turó.
                      Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa de la platja dura
dels anys viscuts.

Joan Vinyoli

Calafell
 

dimarts, 18 de setembre de 2012

La nostra ciutat particular

Som molts els habitants d'una mateixa ciutat, però no tots compartim la mateixa ciutat. Cadascú té una imatge personal de la seva ciutat que poques vegades té a veure amb la imatge personal que els altres habitants tenen de la mateixa ciutat. El mateix passa quan hom visita una ciutat. Cadascú és fa una idea i un mapa diferent del mateix lloc.

És completament diferent la ciutat de cadascú en funció del seu mitjà de transport habitual. Les distàncies i els llocs significatius varien molt d'un a un altre. No és el mateix la ciutat contemplada per l'ull de que qui sempre, o gairebé bé sempre, es desplaça a peu que de la persona que sempre va tancat dins del seu automòbil. No es veu ni es gaudeix del mateix caminant, anant en transport públic o en vehicle privat. Els referents no poden ser els mateixos, fins el punt que moltes vegades no tenen res a veure uns amb altres. Llocs i espais molt estimats per algunes persones, són llocs sense interès o sense sentit per altres. 
De fet crec que tots ens acabem elaborant en el nostre cap una mena de mapa de la ciutat amb les nostres peculiaritats personals en funció dels llocs que personalment són significatius. Hi ha llocs i espais en els que ens sentim còmodes o que estimem i d'altres llocs que ens inspiren temor i que tenim tendència a evitar.
Les ciutats són grans, i excepte un reduït nombre de persones que necessiten per raó de la seva pròpia feina tenir un coneixement aprofundit de la mateixa, hi ha poca gent que puguin dir que tenen la ciutat al seu cap. La ciutat que tots tenim el cap situa al centre en els llocs habituals per nosaltres, ja siguin casa nostra, el lloc de treball o el lloc de reunió amb els amics. I a partir d'aquest centre particular ens situem a nosaltres mateixos i tot el que ens envolta.

Cada persona elabora un mapa personal i diferent de la seva i del seu espai personal i aquest mapa és el que guia els nostres moviments per carrers i places. 



dilluns, 10 de setembre de 2012

Quan a vegades penso

QUAN A VEGADES PENSO

Quan a vegades penso,
mirant sense mirar,
tocant sense tocar, flairant sense flairar,
oint sens que m'arribi
cap so, quiet com una pedra:
És cert que sóc?
                          És cert que ets ?
                                                      És cert que són ?
en fer-me la pregunta que se sap
dreta i de roca als límits del silenci.
ja sóc, ja ets, ja són.

Joan Vinyoli 

A prop dels estanys de la Pera


diumenge, 9 de setembre de 2012

Necessitem valentia i imaginació

La crisi ja fa temps que dura i a tothom se li fa evident que s'allargarà molt més, encara que els polítics no ho vulguin reconèixer públicament. 
Els diferents governs no tenen prou diners degut a que l'activitat econòmica ha caigut en picat per afrontar les despeses pressupostades i bàsicament per pagar els grans deutes de les èpoques de les vaques grasses. Aleshores amb més o menys adaptacions la gran recepta que apliquen tots és retallar la despesa de serveis socials fent minvar l'estat del benestar, i augmentar els impostos dels que menys tenen. Les classes més benestants ben poc estan aportant per sortir d'aquest azutzac en el que ens trobem tots pelgats. Els governs no s'atreveixen amb ells. Està clar que els hi tenen por.
Alguna de les mesures fan riure, per no posar-se a plorar. L'amnistia fiscal que tenia que recaptar 2500 milions, fins ara tan sols en porta 50. No puc entendre que si fan falta diners no es posin a escarbar en el frau fiscal.
Aquesta setmana també ha rebut un bon pessic el ministeri de Defensa amb un augment considerable del seu pressupost.
A la xarxa sorgeixen propostes i més propostes, però els governs a la seva. Tots tenim coll avall que s'estan preparant noves mesures i també sabem qui serem els afectats. No en faran cas, però aquí van algunes idees:
  • Tenim un 25 % d'atur. Si tots els que estem treballant renunciem a treballar un 25 % del que treballem amb la baixada de sou corresponent, tots els aturats podrien treballar i ens estalviaríem primer el malestar que genera estar aturat i segon tots els diners que cal pagar en subsidis i ajudes.
  • Deixem de ser hipòcrites i legalitzem i ordenem la prostitució i gravem-la amb impostos especials. Pot ser una bon font d'ingressos.
  • També es podria legalitzar la droga i gravar-la amb impostos. La seva il·legalitat no priva a qui en vol consumir de seguir consumint. No crec que a la llarga augmentés pas el consum. Seria una bona font d'ingressos, ens estalviaríem tot el mercat negre i els delictes al seu voltant i la policia podria esmerçar esforços en altres tasques de seguretat ciutadana que tots agrairíem.
En temps de crisi i quan la crisi és profunda cal imaginació i ser valents i els nostre polítics no ho són. 

Serrat de la Llaguna

dissabte, 1 de setembre de 2012

Meridià de sang



El títol no enganya és un llibre ple de sang i fetge en el que un grup d'homes a mitjans del segle XIX travessa el Nord d'Amèrica de mar a mar, d'Est a Oest, des de la desembocadura del Mississipí fins arribar a San Diego tot donant tombs pel desert i omplint de sang arreu per on passen, en els límits fronterers entre els Estats Units i Mèxic.

"Genets espectrals blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, desproveïts d'ordre"... "Van entrar a la ciutat demacrats i ronyosos i fent pudor de la sang dels ciutadans per a la protecció dels quals els havien contractat"

El protagonista principal no té nom. És el noi, anomenat així al llarg de gairebé tot el llibre, menys cap al final que anomena com el home. Molt al principi ens diu "ara és quan el noi es desfà finalment de tot allò que ha estat. Els seus orígens s'han tornat remots com el seu destí ..." I a partir d'aquí el noi deambula per tots aquests llocs i actua com espectador mentre sobreviviu en aquest anar d'un lloc a un altre sense sentit i sense objectiu excepte sobreviure al preu que sigui formant part d'aquesta mena de "banda".

"Avançaven com homes entestats en un propòsit els orígens del qual els precedia, com hereus naturals d'un ordre alhora imperatiu i remot. Perquè per molt que cada un d'ells fos diferent, conjuntament formaven una cosa que abans no existia i en aquella ànima comuna hi ha buits amb prou feines concebibles."

El llenguatge i les imatges i les descripcions són brutals amb tots els detalls fins i tot els més mòrbids. Quan acabes el llibre et quedes amb la pregunta a l'aire de quin objectiu té l'autor quan l'escriu. De fet es repeteixen les imatges violentes d'altres llibres seus, però possiblement amb més cruesa, així com també els personatges solitaris de poques paraules i minses relacions socials.  Aquesta visió apocalíptica del món és la visió del món que té l'autor ?
Consideracions sobre Déu són també una permanent en els llibres de Cormac McCarthy i aquí també hi són presents, però un Déu particular.

"Els dons del Totpoderós estan repartits amb una balança que només ell entén. No és un repartiment equitatiu i estic segur que ell seria el primer de reconèixer-ho si algú gosés preguntar-li a la cara"
El jutge, un dels pocs personatges més complexos i omnipresent que a vegades actua com una mena de Déu diu: "Tot el que existeix a la creació sense que jo ho sàpiga existeix sense el meu consentiment"

De fet a mesura que van passant pàgines plenes de potents imatges de immensitat, destrucció, calor, pols, malaltia, bogeria, fam, infern, misèria i sang pensava que d'aquestes pàgines podria sortir una pel·lícula molt més violenta que el famós Grup Salvatge  És la descripció d'un món primitiu i curull de violència. Aquesta està arreu, a flor de pell i esclata en el moment menys impensat i sense cap raó que l'expliqui simplement és allà. En alguns moments sembla el camí en direcció a l'infern, o potser l'infern mateix.

"El camí del transgressor és dur. Déu va fer aquest món, però no el va fer per a tothom, oi que no ? No crec que em tingués gaire en compte".
"Un home no pot conèixer la seva ment perquè la seva ment és l'única cosa que té per conèixer-la. Pot conèixer el seu cor, però no vol. I be que fa. Val més no mirar-hi allà dins. No és el cor d'un ésser que està recorrent el camí que Déu li ha traçat. Es pot trobar maldat fins i tot dins l'ésser més petit, però quan Déu va fer l'home tenia el dimoni a tocar. Un ésser capaç de fer qualsevol cosa. Pot fer una màquina. I una màquina que faci la màquina. I un mal pot durar mil anys sense manteniment"

Descriu als indis com salvatges, però vist el comportament, els costums i la vestimenta de la companyia del Glanton al llarg de totes les pàgines del llibre, és més aviat discutible qui són en realitat els autèntics salvatges.

"Com si en el trànsit d'aquells genets hi hagués alguna cosa tan profundament horrible que fos percebuda fins i tot pel gra més subtil de la realitat"

"Tant se val el que els homes opinin de la guerra. La guerra perdura. És com preguntar el que opines de les pedres. La guerra sempre ha existit. Abans que l'home existís, la guerra ja l'esperava. L'ofici suprem a l'espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera"

Que en diu la xarxa:

Lleixes
El rastre de Clarisse
B de llibre
Món de llibres
Els llibres del senyor dolent
La veritat dins la ficció