diumenge, 29 de setembre de 2019

Tornen les velles cançons


Helicòpters, esbotzar portes a altes hores de matinada, detencions, escorcolls, centenars de policies, ... Això és el que vam viure al llarg del dilluns.

A primera hora del matí escoltem les primeres notícies. I ben aviat, malgrat que el sumari era secret apareixen les primeres filtracions d’acusacions de terrorisme. Les televisions estatals comencen a parlar de goma 2 i de preparació d’atemptats. El relat de convertir el moviment independentista en un moviment violent i que estava preparant atemptats terroristes va agafant forma en els mitjans del règim del 78. Les proves són febles, però és igual ja tenen el que fa temps que buscaven.

La reacció és immediata i tornem a sortir al carrer ben aviat a dir que les seves acusacions no són creïbles i que el moviment independentista no és violent. Passa la setmana i mentre la major part dels mitjans de comunicació segueix presentant aquests detinguts com a perillosos terroristes, les notícies que a comptagotes es poden anar sabent és que no hi ha res de clar en tot plegat. Però el resultat és que tenim 7 empresonats més, de nou a Sota del Real, i sota el règim penitenciari que s’aplica als terroristes, aïllats i amb totes les comunicacions controlades.

Com diu la vella i bella cançó de nou plenament vigent, què volen aquesta gent que truca de matinada? Estem a l’espera de conèixer la sentència. Podríem dir que estàvem poc mobilitzats, però aquests fets revifen el moviment. La gent s’escalfa i tornen a tenir ganes de sortir al carrer a denunciar aquestes manipulacions tan barroeres. Passem una setmana ben moguda i la indignació augmenta.

Coneixem molt bé com funciona la policia i el poder judicial en aquest país. S’omplen la boca de manera permanent de que vivim en una democràcia consolidada i en un Estat de Dret. Però com molts sabem és l’Estat del seu Dret. La història recent està plena de detencions sense justificació, de condemnes sense sustentació legal, ... però segueixen amb el seu pla de construir un relat que els permeti argumentar la violència del moviment. Segueixen en el fangar d’una justícia ben poc creïble i ens continuem carregant de raons. 
¡Qui ens havia dir no fa pas tants anys que tornaríem a escoltar i cantar les mateixes cançons que cantàvem i escoltàvem als anys 60 i 70 en ple franquisme i en alguns recitals rodejats de les forces d'ordre!

divendres, 20 de setembre de 2019

Dies de Nevada


Bernardo Atxaga m’agrada. He llegit una part important de la seva obra. Aquest és un dels seus darrers llibres.

El narrador i al mateix temps protagonista s’instal·la amb la seva família, dona i dues filles, a Reno (Nevada) i en el que podria ser una mena de diari explica fil pel randa el que li va passant.


Me sentía confuso. Los pensamientos y los recuerdos seguían mezclándose en mi cabeza” … barrejats amb records de la seva vida a Euskadi.

Llevaba unos dos meses en Nevada, pero, como quien entra en una casa a dar un aviso y deja la puerta abierta pensando que va a salir enseguida, no me sentía del todo dentroNo sembla sentir-se en cap moment integrat a Nevada

Al que se preocupa por lo que ocurre en el quinto o sexto círculo (lluny) le cuesta bajar la vista y fijarse en lo que pasa alrededor en el primer círculo” (a prop)

“¿Había empezado ya su decadencia? Ese era el asunto principal, la preocupación que estaba en la base de todas las demás

Paulino Uzcudun està molt present en una part del llibre. N’havia sentit parlar en la meva infantesa. Era una mena de llegenda, molt utilitzat pel franquisme com una mostra de la famosa “furia española”. A finals dels 60 i principis dels 70 va sorgir el fenomen Urtain, a qui van voler convertir el nou Uzcudun i després d’uns inicis d’èxits fulgurants, no va acabar gens bé per ell.

La música i les lletres de les cançons són una constant al llarg del llibre i en especial Les elucubrations d’Antonie":

Alguns episodis situats a al país basc rural em recorden l’ambient descrit a Obabakoak.

En general, nunca se dice nada de los que más sufren. O se dice algo, pero con engaño, suavizando, sin mención a lo espantoso de su historia”. La mare del narrador pateix Alzheimer, “hablaba mucho pero sin claridad”. L’Alzheimer em sembla perseguir. Gairebé d’una manera o d’altra apareix en totes les meves lectures recents.

Explica com reaccionem quan es produeix un fet que ens trasbalsa i com la tornada a la rutina diària és el que ens ajuda a superar-ho: Siempre regresamos a la vida cotidiana, no hay otro lugar para nosotros. Sucede a veces algo extraordinario, una desgracia, y da la impresión de que todo se ha detenido y nunca más se pondrá en marcha. Pero la corriente, la vida cotidiana, no deja de moverse; se mueve incluso cuando parece pétrea, y la persona sufriente, dolorida, se ve obligada a lavarse por la mañana, a desayunar, a hacer las compras, a ir al trabajo, a escuchar los comentarios de la gente sobre un programa de televisión o sobre el último partido de fútbol. Poco a poco, todos estos actos van borrando de su cabeza lo extraordinario, la desgracia; por una hora, al principio; por una semana o por un mes, más tarde. Al final no queda en su conciencia sino una sombra, un dolor mate.”

No és la millor obra de l’Atxaga. Em quedo amb “L’Home Sol”, “El fill de l’acordionista” i “Memòries d’una vaca”. Considero la lectura d’aquest llibre totalment prescindible.

Finalment una referencia als cavalls de la portada “Decidme caballos. ¿Alrededor de qué eje giramos? ¿Qué es lo le da un orden, una unidad, a nuestra vida?”

dilluns, 16 de setembre de 2019

Els humans som éssers complexos


Segueixo amb les meves lectures de Paul Auster. Fins ara tot el que he llegit d’ell m’ha agradat i aquesta novel·la no serà una excepció.

Dedica el llibre a un altra escriptor nord-americà Don DeLlillo, tot un desconegut per mi. Ja l’he afegit a la llarga llista de lectures pendents.

Fa sis dies, un home va esclatar fet miques, al marge d’una carretera del nord de Wisconsin. No hi va haver testimonis, però sembla que estava assegut a l’herba, al costat del seu cotxe aparcat, quan la bomba que estava construint va explotar accidentalment... Fins avui sembla que ningú té ni idea de qui era l’home mort

El mort és Benjamin Sachs, un escriptor. Peter Aaron, un altre escriptor amic seu, ens explica en detall tot el que sap de la vida de B. Sachs fins el moment de la seva mort.

Ens parla de com es van conèixer i de la seva primera impressió: “des del primer moment, va irrompre com un vendaval a les meves masmorres més secretes, als meus racons més ocults, va anar obrint tot de portes tancades una rere l’altra

Fa una descripció acurada de diferents detalls de la seva pròpia vida que pensa creu que tenen relació amb la vida de Sachs i amb el tràgic succés amb el que comença aquesta novel·la.

Dubta de si realment el coneix, i també de si es coneix: “no sabem mai res de ningú... Ja és prou difícil seguir-nos la pista a nosaltres mateixos. Quan es tracta dels altres, anem totalment perduts”. I també té dubtes sobre quina versió de la realitat és la que realment va passar: “M’havien presentat dues versions de la veritat dues realitats separades i inequívoques, i per molt que empenyés per un costat i estirés per l’altre no hi hauria manera de fer-les coincidir

Després d’un accident, “el cos se li va curar, però després d’allò no va tornar a ser el mateix. És com si el Sachs, en els pocs segons que van passar fins que va impactar contra el terra, ho hagués perdut tot. La seva vida es va desfer a trossos en l’aire i, des d’aquell moment fins que va morir al cap de quatre anys, no els va tornar a reunir mai més

Aquest canvi també el reconeix el propi Sachs: “vull acabar amb la vida que he viscut fins ara. Vull que canviï tot. Si no aconsegueixo fer-ho, tindré problemes greus”. De fet, “s’ho havia plantejat com un viatge, un llarg trajecte a l’interior fosc de la seva ànima, però ara que ja havia emprès el camí, no estava segur si avançava en la direcció correcta

El fet que tots dos siguin escriptors fa que apareguin reflexions sobre el fet d’escriure i també sobre la lectura:

  • Sense ni tan sols saber-ho, entro a la vida de desconeguts, i mentre tenen el meu llibre a les mans, les meves paraules són l’única realitat que existeix per a ells .... Un llibre es un objecte misteriós, i un cop es posa a voltar pel món, pot passar qualsevol cosa. Pot provocar tota mena de mals i tu no hi pots fer res en absolut. Per bé o per mal, queda completament fora del teu control
  • Hi ha un punt en què un llibre comença a apoderar-se de la teva vida, en que el món que has imaginat agafa més importància que el món real
Passa un llarg temps en que l’autor del llibre no sap res del seu amic, però quan de sobte aquest apareix: “Ara que el Sachs havia tornat, jo estava disposat a acceptar les revelacions més insòlites i truculentes, a escoltar una història que jo no hauria pogut ni somiar” I així és.

Però  torna a marxar i ja mai més sabrà res d’ell: “Potser jo només era l’última d’una llarga sèrie de marxes silencioses, una altra persona que havia esborrat de la seva lluita

dissabte, 14 de setembre de 2019

Els arapesh, els mundugumor i els tchamuli


Fa més de 80 anys, 1935, MargaretMead una antropòloga influent publicava aquest llibre. En una societat encara plenament masclista que una dona visqués uns anys entre pobles primitius a Nova Guinea per arribar a unes conclusions totalment oposades a les idees socials generals de la seva època de ben segur que no va ser gens ben rebut.
Va estudiar tres tribus de Nova Guinea força properes entre elles, però molt diferents en el seu comportament: els arapesh, els mundugumor i els tchambuli

Al inici del llibre afirma Yo compartía la creencia general en nuestra sociedad de que había un temperamento natural correspondiente a cada sexo

La societat dels arapesh és una societatajena a la violencia, donde se supone a todos los hombres pacíficos y cooperativos, y sorprende aquel que no lo es

Els infantsa medida que crecen y juegan entre ellos, no se observa en sus juegos nada que estimule la agresividad o el espíritu de competencia

Los que más sufren entre los arapesh, los que encuentran su sistema social más incomprensible y extraño, son los hombres y mujeres violentos y agresivos … en contraste con nuestra sociedad, donde el hombre pacífico y dócil se encuentra en desventaja”. “Las personalidades violentas y desviadas de ambos sexos experimentan muchas dificultades entre los arapesh.”

De tot el que s’allunya dels paràmetres considerats normals la societat arapesh en responsabilitza a la màgia i a la bruixeria.

La societat dels mundugumor és completament diferent: el niño mundugumor nace en un mundo hostil, donde casi todos los seres de su mismo sexo serán sus enemigos, y en el cual su mayor dote para el éxito será la capacidad para la violencia, para descubrir y vengar insultos…”. “Desde su más temprana niñez los niños y las niñas están acostumbrados a enojarse y a luchar ante toda limitación de su libertad

Contràriament al que havia observat en la societat arapesh, en la societat mundugumor tanto las mujeres dóciles, afectuosas y cálidamente maternales, como los hombres con idénticas actitudes, se ven socialmente desestimados

El patró de la personalitat en la societat arapesh, és tant per homes, com per dones, el de la persona tranquil·la, pacífica i cooperant, en canvi en la societat mundugumor el patró dominant també en els dos sexes és el de persona violenta i competitiva.

En la tercera societat que va estudiar, els tchamuli, els patrons de personalitat dels dos sexes són ben diferents, los hombres deben sentir y actuar de un modo y las mujeres de otro completamente distinto”. “Es la mujer quien ocupa la posición real de poder en la sociedad”. És una societat on observa patrons de comportaments dels dos sexes totalment oposats als que es donaven en la societat occidental del primer terç del segle XX. Entre els tchamuli la dona era la dominant i agressiva, i l’home el dominat i passiu.

Després de dedicar un capítol a cada una de les societats, arriba el moment de les conclusions. No es posible a la luz de los hechos, relacionar con el sexo rasgos como la pasividad o la agresividad

Per Margaret Mead l’educació és l’element clau per tal que es donin aquestes diferències de comportament: las diferencias que existen entre los miembros de diferentes culturas, así como las que se dan entre individuos de una misma cultura, pueden apoyarse casi enteramente en las diferencias de condicionamiento, especialmente durante la primera infancia, y la forma de ese condicionamiento se halla determinada culturalmente. Las diferencias tipificadas de la personalidad, que se dan entre los sexos, son de este orden; consisten en creaciones culturales, educándose a los hombres y las mujeres de cada generación para adaptarse a ellas

Més endavant es fa la pregunta sense resposta de quines raons condueixen a unes societats tan properes geogràficament i que viuen en ambients similars a uns patrons de conducta tant diferents uns dels altres.

Per acabar el llibre fa una afirmació encara plenament vigent molts anys després: Si queremos una cultura más rica en valores contrastantes, debemos reconocer toda la escala de las potencialidades humanas y levantar así una construcción social menos arbitraria, en la que cada cualidad humana encuentre el lugar que le corresponde

dimecres, 11 de setembre de 2019

Un nou 11 de setembre


Quan ens passa alguna cosa lògicament avaluem com afecta la nostra vida” (Paul Thagard)

Decideixo publicar per ordre cronològic tot d’escrits i pensaments d’aquestes dies per ajudar a entendre el que passa, el que em passa a mi mateix i també el passa en el meu entorn més immediat i en quina direcció ens estem encaminant.

Escrit el matí del 11 de setembre de 2019

El dia s’aixeca gris i plujós. Avança el matí i el sol no acaba de brillar. No semblen massa bons auguris. Recordo la sorpresa que va suposar la Diada del 2012, després de dues diades anteriors amb manifestacions dividides pels diferents colors dels partits. I després la Via Catalana del 2013 va ser una realitat i la il·lusionant diada del 2014 amb el 9-N a l’horitzó i el 2015 amb les eleccions pocs dies després i amb la llista de Junts pel Sí i el 2016 i el 2017 anar fent camí cap al referèndum de l’1-O.

Vam votar l’1-O i ho vam tenir a tocar, però .... tot s’ha anat enfosquint. Van resistir el 21-D, però no vam saber o no vam poder convertir aquells vots en quelcom que ens fes avançar. Hem passat dos anys anant de Herodes a Pilat. La meva primera reacció davant la convocatòria d’aquest nou 11-S era no anar. No estic per més performances. De fet fa temps que no vaig ja a segons quines convocatòries quan abans anava a totes. Sabíem que no seria fàcil, però ens havíem il·lusionat. Passa el temps i no s’albira res engrescador en l’horitzó immediat. Tot són declaracions i contradeclaracions, però sense cap realitat efectiva.

Ens estem arrossegant en un fangar del que esperem que ens tregui la reacció a la sentència que tots tenim coll avall que serà exemplar buscant escarmentar. Però, ¿realment creieu que després de tant de temps sense saber massa què fer, serem capaços de tornar a aixecar-nos contra l’Estat Espanyol com vam fer a l’octubre de fa dos anys? O potser, simplement sortirem un dia al carrer, farem declaracions grandiloqüents, i a l’endemà ens arrosarem i tots seguirem amb el nostre dia a dia i anirem a treballar. M’agradaria equivocar-me però .... El famós embat contra l’Estat ha de ser continu i amb fermesa, i o molt m’equivoco però no estem per això.

La repressió no acaba amb la sentència d’aquest judici. També tenim a prop altres judicis dels que sembla que ens oblidem però que també ens faran molt de mal: el del jutjat nº 13, el del Major Trapero i tota la cúpula d’interior, la mesa del Parlament al TSJC ...

Hem arribat fins aquí i potser ara el més assenyat és deixar-ho estar i esperar que una propera generació ho continuï i deixem de crear-nos falses il·lusions amb una independència que tenim a tocar.