dissabte, 14 de setembre de 2019

Els arapesh, els mundugumor i els tchamuli


Fa més de 80 anys, 1935, MargaretMead una antropòloga influent publicava aquest llibre. En una societat encara plenament masclista que una dona visqués uns anys entre pobles primitius a Nova Guinea per arribar a unes conclusions totalment oposades a les idees socials generals de la seva època de ben segur que no va ser gens ben rebut.
Va estudiar tres tribus de Nova Guinea força properes entre elles, però molt diferents en el seu comportament: els arapesh, els mundugumor i els tchambuli

Al inici del llibre afirma Yo compartía la creencia general en nuestra sociedad de que había un temperamento natural correspondiente a cada sexo

La societat dels arapesh és una societatajena a la violencia, donde se supone a todos los hombres pacíficos y cooperativos, y sorprende aquel que no lo es

Els infantsa medida que crecen y juegan entre ellos, no se observa en sus juegos nada que estimule la agresividad o el espíritu de competencia

Los que más sufren entre los arapesh, los que encuentran su sistema social más incomprensible y extraño, son los hombres y mujeres violentos y agresivos … en contraste con nuestra sociedad, donde el hombre pacífico y dócil se encuentra en desventaja”. “Las personalidades violentas y desviadas de ambos sexos experimentan muchas dificultades entre los arapesh.”

De tot el que s’allunya dels paràmetres considerats normals la societat arapesh en responsabilitza a la màgia i a la bruixeria.

La societat dels mundugumor és completament diferent: el niño mundugumor nace en un mundo hostil, donde casi todos los seres de su mismo sexo serán sus enemigos, y en el cual su mayor dote para el éxito será la capacidad para la violencia, para descubrir y vengar insultos…”. “Desde su más temprana niñez los niños y las niñas están acostumbrados a enojarse y a luchar ante toda limitación de su libertad

Contràriament al que havia observat en la societat arapesh, en la societat mundugumor tanto las mujeres dóciles, afectuosas y cálidamente maternales, como los hombres con idénticas actitudes, se ven socialmente desestimados

El patró de la personalitat en la societat arapesh, és tant per homes, com per dones, el de la persona tranquil·la, pacífica i cooperant, en canvi en la societat mundugumor el patró dominant també en els dos sexes és el de persona violenta i competitiva.

En la tercera societat que va estudiar, els tchamuli, els patrons de personalitat dels dos sexes són ben diferents, los hombres deben sentir y actuar de un modo y las mujeres de otro completamente distinto”. “Es la mujer quien ocupa la posición real de poder en la sociedad”. És una societat on observa patrons de comportaments dels dos sexes totalment oposats als que es donaven en la societat occidental del primer terç del segle XX. Entre els tchamuli la dona era la dominant i agressiva, i l’home el dominat i passiu.

Després de dedicar un capítol a cada una de les societats, arriba el moment de les conclusions. No es posible a la luz de los hechos, relacionar con el sexo rasgos como la pasividad o la agresividad

Per Margaret Mead l’educació és l’element clau per tal que es donin aquestes diferències de comportament: las diferencias que existen entre los miembros de diferentes culturas, así como las que se dan entre individuos de una misma cultura, pueden apoyarse casi enteramente en las diferencias de condicionamiento, especialmente durante la primera infancia, y la forma de ese condicionamiento se halla determinada culturalmente. Las diferencias tipificadas de la personalidad, que se dan entre los sexos, son de este orden; consisten en creaciones culturales, educándose a los hombres y las mujeres de cada generación para adaptarse a ellas

Més endavant es fa la pregunta sense resposta de quines raons condueixen a unes societats tan properes geogràficament i que viuen en ambients similars a uns patrons de conducta tant diferents uns dels altres.

Per acabar el llibre fa una afirmació encara plenament vigent molts anys després: Si queremos una cultura más rica en valores contrastantes, debemos reconocer toda la escala de las potencialidades humanas y levantar así una construcción social menos arbitraria, en la que cada cualidad humana encuentre el lugar que le corresponde

dilluns, 2 de setembre de 2019

El passat, sempre el passat.



El llibre està al prestatge de les novetats. Recordo perfectament la lectura de “El defecto”. El que llegeixo a la contraportada m’agrada. Me l’emporto cap a casa.

Després de la guerra, el nostre país encara durant molts anys va estar ple d’una violència clandestina. Els records dolents s’havien assentat al país com si fossin llim i la imatge anterior del que calia o es podia fer, de sobte va passar a ser un pèl ingènua i un pèl lamentable. Al nostre país li va portar molt de temps arribar a entendre que havia perdut la guerra i que havia caigut presoner

El començament del llibre m’atrapa. “Les humiliacions que havíem patit eren com una nafra incurable que s’anava embrutant sota una camisa mal tallada i una americana. Aquella infecció que no havia estat guarida passava de persona a persona, dels adults als nens.” Per sort no he patit mai una guerra en pròpia pell, però els records de la mateixa estaven ben presents en la meva infantessa.

Però aviat canvia i tot és molt estrany. Una mena de monòleg on passa d’una cosa a una altra, sense seguir un fil concret. Realment em costa seguir-lo i no m’acaba agradant, però algunes de les seves reflexions em criden l’atenció.

La vida no és res més que un seguit de continuacions sense cap començament, uns antics fils embrollats, que s’arrosseguen no se sap d’on, i no se sap cap a on”. El llibre rendeix honor a aquests fils embrollats de la vida.

Fa referència a la seva mare que pateix Alzheimer “Al final, el contingut de la seva memòria, especialment els calaixos que tenia més lluny, els que amagaven els esdeveniments de la vida adulta, s’esfondrava del tot com si fos en un terratrèmol. Allí s’hi trobaven cada vegada unes altres engrunes del passat.”

Sabia molt poc de la mare. Tan sols el que, al seu parer, jo havia de saber.”

És el passat que provoca els esvorancs de les roderes en què inevitablement caurà el futur. Hi havia massa passat i no sabia com me n’havia d’amagar. En el futur? De futur, n’hi havia massa poc

La malaltia d’Alzheimer pot ser un retorn cap el passat: “amb cada mes que passava perdent anys passats, la mare llençava de la seva memòria circumstàncies que jo coneixia de la meva vida, per sota de les quals van començar a treure el nas unes altres que jo desconeixia completament

Amb la malaltia d’Alzheimer rebobina tota la seva vida enrere. Apareixen de nou tota la gent que en algun moment l’envoltava i fins i tot, persones que la protagonista que narra la història desconeixia la seva existència.

Fa un repàs a la història del segle XX, un segle de guerres i conflictes, tot sota els ulls de la narradora que ens va descobrint la història personal de la seva família a través de la duresa d’aquests esdeveniments. “La guerra, un cop ja començada, no té final. En qualsevol cas, no per a tothom ... La guerra, com un actiu en fer fallida, passa a ser propietat dels descendents... Però el que és pitjor, falten paraules. Es fa difícil dir quina és l’estratègia que esgota menys si la negació o l’obsessió i quina és millor aconsellar als hereus

L’energia no desapareix es transforma: “L’energia de la violència es transforma en una energia del patiment, de la rancúnia i de l’odi que deambula sense objectiu ni direcció. És sota aquesta forma que passa en propietat dels fills i dels nets... La memòria de la humiliació comença a dominar-nos

L’impost de successions real no és el que paguem a hisenda, sinó és l’impost de la història familiar i de l’educació rebuda. I la paguem al llarg de tota la nostra vida. Hi ha impostos i herències més feixugues unes que altres. D’algunes és impossible desempallegar-se.

La guerra mai no acaba, no ens pot marxar de la vista, eliminada de la memòria com una taca greixosa

No és un llibre brillant, però de sobte hi ha frases punyents que m’arriben molt a fons: “la buidor freda dels ulls blaus de la meva mare que em travessaven del tot”. Qui no ho ha experimentat davant la mirada d’un malalt d’Alzheimer?

En resum són un seguit d’històries inconnexes en les que el passat personal i familiar i juga un paper central. Per acabar amb una reflexió contundent “Passarem de generació en generació esmunyint-nos d’un somni a un altre, d’aquest altre al de més enllà

Posseïts pels nostres fantasmes i el nostre passat


La protagonista retorna de Barcelona a Palma, i al mateix temps fa un viatge enrere en la seva vida. Es topa amb els fantasmes del passat que la posseeixen: la família, les seves relacions personals, el paisatge, les cases,  ...
El seu pare pateix un trastorn psicològic. “Mon pare no és mon pare. No tenc ni idea de qui és. Un desconegut que, de sobte, ha deixat anar les brides de la seva vida

Aquest pare que ha esdevingut un turista de la seva pròpia vida. Que ho mira tot amb els ulls d’un altre i necessita repassar el món, per què té la impressió que hi ha alguna cosa que se li escapa

La situació no resulta gens fàcil d’entomar ja que “una es pensa saber qui és son pare. No ho sap tot, és clar, però més o manco en podria fer un retrat força encertar; ... I de sobte, ell deixa de ser ell.... Tot el que donaves per fet deixa de ser una certesa. Com deu haver viscut aquests anys? Què pensava? Què deu tenir dins el cap?

Aquesta situació del pare ho trastoca tot i aleshores pensa que “sempre quedaran secrets per treure a la llum; de vegades dins la nostra pròpia família

Volem saber tot, dels pares? I ells, volen saber-ho tot dels fills? És evident que no. Llavors, per què reclamam saber-ho tot de la persona que comparteix la nostra vida?” A partir d’aquí comença un repàs de la seva vida personal

Surten a la llum tots els seus fantasmes. Davant la clàssica foto de tota la família, suposo que en blanc i negre escriu: “No, jo no vull això, pens. I sé que n’Ivan sí que ho vol. La cridòria de nins que corren per casa, una casa a la part alta d’un turó, unes vistes al ... ” No volia repetir el que havia estat la vida de la seva família i dubta d’haver-ho assolit.

Es planteja el seu futur: “en el llit de mort ningú no es penedeix d’haver treballat massa poc? En canvi, sí que ho fa per no haver estat amb la seva gent, o per no haver complert els seus somnis. Per no haver intentat complir-los, que és encara més greu

El llocs i els paisatges en els que hem viscut els portem ben dins, però “a qui pertanyen les cases? Sempre, sempre, al passat i els seus fantasmes”. “Hi ha llocs que no tornaran a ser els mateixos, perquè una notícia rebuda en aquells llocs els impregnarà per sempre del nou record

Per la protagonista els llocs on ha viscut són importants i la seva desaparició l’angoixa “... no tenir on tornar, un espai que coneixes i on t’hi retrobes, per a mi és angoixant. Me sent enlloc, ara mateix. Al capdavall, tot és memòria, no?”

Ni tan sols el nostre passat ens pertany. Tampoc no podem tornar-hi. No hi ha cap manera d’instal·lar-nos en el que ja va quedar enrere, malgrat que ens enganyem amb els records i de vegades ens visitin els fantasmes, condemnats a repetir sempre el mateix, sense aconseguir imprimir-lo i fer-lo real, només un reflex, una ombra a la paret. Condemnant-nos a sentir el seu plany, el murmuri d’unes passes, el que podria haver estat, el que tal vegada va ser en alguna altra banda.

La protagonista evoluciona i es consciencia de quins són els fantasmes que la posseeixen, però al mateix se sent dominada per ells.

No puc responsabilitzar-me dels meus dimonis, em frustro i els dona encara més poder”...“No som sinó un reflex del que varen ser els nostres pares, els nostres avis, els nostres avantpassat. Heretam, amb les cases, l’eco de tots els seus fantasmes. I amb la genètica, potser també heretam els dimonis ... I en el cas que no sigui cert que heretam això, en el cas que el nostre passat no tingui per què condicionar el nostre futur, creiem tanmateix veure aquell reflex al mirall que són els altres

Els altres, el com ens veuen els altres també condicionen la nostra vida, però com els mirem nosaltres també els condiciona a ells. “La manera que tenim de mirar els altres ens defineix. I si en realitat ell és una mescla del que vull que sigui  i el que temo que sigui? I si mai he sabut mirar-lo com pertocava i es mereixia? Tanmateix, ja no podria veure’l de cap altra manera

És una novel·la amb alts i baixos, però que fa reflexionar i que ens pot posar davant dels nostres propis fantasmes. El tema que tracta és complex i no es deixa agafar amb facilitat, s’esmuny entre els dits. No puc dir que no m’hagi agradat... però tenia moments en que em perdia. Llegir el vocabulari específic de ses illes (al·lot, doblers, almanco, ...) sempre és un plaer.

Passa el temps i tot passa a formar part de la memòria i també de l’oblit. “Potser és millor deixar-ho aquí, deixar-ho així. El record immutable. No vulguis saber què va passar. D’altra banda la curiositat i la necessitat morbosa d’esbrinar què fou de nosaltres, entenent per nosaltres el fantasma del que vàrem ser, m’impulsa a seguir endavant

Deambularé pel paisatge de la meva infantesa fins que es faci fosc