dijous, 21 de juny de 2012

Emili Teixidor i jo


Precisament en aquest moment estic llegint una de les poques seves novel·les que encara no havia llegit "Retrat d'un assassí d'ocells". 
Vaig conèixer a l'Emili Teixidor en una escola d'estiu a Barcelona després del meu primer any de mestre. Era el 1982 en un curs de tarda. Recordo perfectament que per aquell curs van desfilar Roman Gubern per parlar del llenguatge dels còmics, Sergi Shaff de la realització televisiva, Jordi Cadena de la direcció cinematogràfica, un periodista que ens va explicar el projecte d'una nova revista setmanal d'opinió "Actual" de curta durada. L'Emili Teixidor actuava d'amfitrió. L'objectiu era que a les classes de llengua de les escoles també s'introduïssin aquests altres llenguatges.
El llibre de les mosques va ser el primer llibre seu que vaig llegir. Em va enganxar sobre tot, el món sòrdid i ple de misteri de la comarca d'Osona que descrivia. A partir d'aquesta primera lectura vaig llegir la resta dels seus llibres a mesura que els va anar publicant. M'atreia el seu món literari dels vençuts al voltant de la Plana de Vic. Per la seva edat molt propera a les meus pares algunes de les seves descripcions coincidien amb algunes de les històries i anècdotes que des de petit havia escoltat a casa. Els meus pares són tots dos de pobles de la La Plana.
En alguns sortides per Osona intentava descobrir els paisatges d'algunes de les seves novel·les. Cap altre dels seus títols em va impactar tan com la primera que vaig llegir, ni tan sols el famós Pa Negre. La vaig rellegir després de veure la pel·lícula però tampoc em va entusiasmar. M'agrada el seu llenguatge, la seva manera d'explicar-se, el vocabulari i les expressions de la Plana, però la història no m'atrapa. En aquest cas crec que la versió cinematogràfica és molt millor, en aquest cinema fosc i una mica tel·lúric de Villaronga.
L'he escoltat en algunes conferències sobre la lectura. Parlava de la importància de llegir i dels diferents nivells de lectura. Influït per ell vaig tornar a interessar-me per la poesia, un llenguatge que sempre m'havia costat de digerir i al que darrerament m'he afeccionat. A l'escola vaig provar amb cert èxit una de les seves propostes: en lloc d'escriure cada dia la data a la pissarra, escriure un vers. Als alumnes els hi agradava. 
Per dues vegades va visitar l'escola on treballo, abans de que es convertís en un escriptor mediàtic arrel de l'èxit de Pa Negre. Els alumnes de 6è van gaudir de la seva presència. No vam proposar la lectura obligatòria de cap dels seus llibres sinó que aprofitant la varietat de les llibres infanto-juvenils de l'Emili vam oferir la possibilitat de que cadascú llegir el llibre que volgués i va ser tot un èxit. Tant l'Emili com els alumnes van estar encantats de tot plegat. De ben segur que alguns ho hauran recordat aquests dies.

Ens quedaran els seus llibres tan per infants i joves, com adults i les seves lliçons de mestre. Adéu-siau Emili.

diumenge, 10 de juny de 2012

Avalador per obligació

Un nou capítol de la crisi s'acaba d'engegar, una crisi que de forma constant està envoltada de rumors i més rumors. I ara caldrà esperar nous esdeveniments. No crec pas que s'acabi aquí. Tot plegat sembla tenir molt mal pronòstic
D'economia no en sé un borrall, excepte la que em permet sobreviure en aquest món convuls sense massa entrebancs ni ensurts. Però que l'Estat s'endeuti amb Europa per aquestes quantitats que ni tan sols sóc capaç d'imaginar em mareja i em preocupa al mateix temps. I s'endeuta per deixar aquests diners als pobrets bancs que han arribat a aquí per la seva mala gestió.
Són de fiar aquests bancs ? I si aquests bancs no tornen els diners què ens tocarà fer ? Els haurem de tornar nosaltres amb els nostres impostos. Penso que seria molt millor en lloc de regalar aquesta milionada als bancs mals gestionats crear un banc públic i tenir-ho tot controlat. Però segur que no ho faran.
Estem caminant ben a la vora de l'estimball i sense xarxa de seguretat i amb uns gestors que s'expliquen poc i malament i als que no tinc cap mena de confiança. ¿ Com ens podem creure que ens deixaran aquests diners sense posar condicions ? Ho haurem d'anar descobrint al llarg de la setmana. No ens poden explicar tot amb una sola vegada no sigui que ens espantem.

Colònia Güell

dijous, 7 de juny de 2012

Joan Margarit


Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se'n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer.
És una de les coses més gratificants de la senectut: ja no cal planificar, gaire a curt termini, gens a llarg termini. Un altre aspecte gratificant d'aquesta etapa és que es disposa d'una visió panoràmica sobre la pròpia vida que permet explicar-se per què les decisions van ser les que un prendre en cada moment, és a dir, alliberar-se dels propis fracassos

La lluna és un glaçó en el vas de la fosca que m'ofereix la vida

En alguna ciutat del pensament
jo t'estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l'esfera de la lluna sobre el mar

En començar un concert
Embarcat en la música
salpo del moll de la realitat
mar fosca endins

Església
He entrat dins el silenci i la penombra.
M'assec en la duresa d'un dels bancs
La por de la mort impregna cada volta

Riera
Canalitzada i seca,
va per fora del poble fins al mar
amb el terra i els murs de formigó,
ampla i blanca a la llum de la lluna.
Les vores, sobre els murs, entre les canyes,
són plenes de ginesta i de fonoll.
De tant en tant, la fosca perfumada
l'adornen en silenci les finestres
enceses entre els horts.
Per la riera vaig fins a la platja.
Ni carrers ni camins, només l'amplària
nua i abandonada esperant l'aigua
furiosa i brutal de les riuades.

Escac
La memòria es va esfilagarsant
com les cordes trencades de les barques
que el temporal s'ha endut.

El pare
El recordo acostant-se, indefens, al final.
Però, amb trajo i corbata,
semblava encara com si estés manant.
Tenia molta por. Molta. I en canvi,
transmetia una nova dignitat
agafant, elegant, l'últim revolt.

Quimioteràpia
Avui ha de començar.
Abans de l'alba es desperta
en la fosca de la cambra.
Prevaldrà la fosca, pensa:
el sol negre a l'alba negra
sorgirà en la ciutat negra
amb un port fosc a un mar fosc.
Ho sap perquè dintre teu
ja hi ha un hoste que no entén,
abstracte d'obscuritat.
Per reposar cal el negre
de quan es tanquen els ulls,
i fora és fosc, i la cambra
és tan fosca com la ment.
Dins la ment creix la tristesa.
Dins la tristesa, la por.
En obrir la persiana
un sol vermell surt als vidres,
brutal i desolador.

Foto: Carlos Pérez Siquier