dijous, 7 de juny de 2012

Joan Margarit


Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se'n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer.
És una de les coses més gratificants de la senectut: ja no cal planificar, gaire a curt termini, gens a llarg termini. Un altre aspecte gratificant d'aquesta etapa és que es disposa d'una visió panoràmica sobre la pròpia vida que permet explicar-se per què les decisions van ser les que un prendre en cada moment, és a dir, alliberar-se dels propis fracassos

La lluna és un glaçó en el vas de la fosca que m'ofereix la vida

En alguna ciutat del pensament
jo t'estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l'esfera de la lluna sobre el mar

En començar un concert
Embarcat en la música
salpo del moll de la realitat
mar fosca endins

Església
He entrat dins el silenci i la penombra.
M'assec en la duresa d'un dels bancs
La por de la mort impregna cada volta

Riera
Canalitzada i seca,
va per fora del poble fins al mar
amb el terra i els murs de formigó,
ampla i blanca a la llum de la lluna.
Les vores, sobre els murs, entre les canyes,
són plenes de ginesta i de fonoll.
De tant en tant, la fosca perfumada
l'adornen en silenci les finestres
enceses entre els horts.
Per la riera vaig fins a la platja.
Ni carrers ni camins, només l'amplària
nua i abandonada esperant l'aigua
furiosa i brutal de les riuades.

Escac
La memòria es va esfilagarsant
com les cordes trencades de les barques
que el temporal s'ha endut.

El pare
El recordo acostant-se, indefens, al final.
Però, amb trajo i corbata,
semblava encara com si estés manant.
Tenia molta por. Molta. I en canvi,
transmetia una nova dignitat
agafant, elegant, l'últim revolt.

Quimioteràpia
Avui ha de començar.
Abans de l'alba es desperta
en la fosca de la cambra.
Prevaldrà la fosca, pensa:
el sol negre a l'alba negra
sorgirà en la ciutat negra
amb un port fosc a un mar fosc.
Ho sap perquè dintre teu
ja hi ha un hoste que no entén,
abstracte d'obscuritat.
Per reposar cal el negre
de quan es tanquen els ulls,
i fora és fosc, i la cambra
és tan fosca com la ment.
Dins la ment creix la tristesa.
Dins la tristesa, la por.
En obrir la persiana
un sol vermell surt als vidres,
brutal i desolador.

Foto: Carlos Pérez Siquier