dilluns, 24 d’octubre de 2005

Consideracions al voltant de la religiositat



" La religió és una de les secrecions més curioses de la ment humana … Les religions es caracteritzen, en essència, per postular uns agents dotats d’un poder i una providència infinits dels quals no hi ha, de moment, cap mena d’indici consistent ni mesura fiable de cap mena.
La religiositat constitueix un atribut complex del temperament humà que engloba diversos components o trets:

  •  La credulitat en l’acció de forces sobrenaturals que governen el curs de l’univers.
  •  La reverència i submissió davant d’un poder sobrenatural
  •  La tendència a invocar la intervenció d’aquests agents totpoderosos per intentar influir en el seus designis
  •  L’esperança transcendent: el desig de perpetuació en una existència ulterior a la claudicació biològica
  •  Les vivències singulars de perfecció o harmonia absolutes: epifanies reveladores o experiències místiques.
  •  La proclivitat a la congregació, la germandat o la fusió amb altres éssers que comparteixen creences similars.

En els estudis científics sobre les conductes religioses, s’ha pogut observar que hi ha diferències sistemàtiques entre els dos sexes en la proclivitat religiosa: les dones presenten puntuacions superiors als homes tant en les escales de religiositat com en les mesures de pràctica religiosa (pregàries, observances del ritus, preservació d’icones, assistència als oficis, donacions caritatives, …), en totes les cultures estudiades. Encara que aquesta diferència podria ser el resultat de mètodes de criança.
La vellesa és, d’altra banda, el període àlgid de la religiositat i això també ens remet a factors obvis de base biològica.
Estudis amb bessons monozigòtics estableixen que la concordança en la propensió a la religiositat és clarament superior (entre el 50 i el 60 %) a la detectable en altres poblacions estudiades. Per tant, hi hauria un pòsit per a la religiositat, en l’estructuració i emmotllament del cervell, que seria donat fins a cert punt per via genèrica, encara que es deixen uns marges amplíssims per a les influències ambientals.
La proclivitat religiosa sol anar acompanyada d’altres trets com ara el misticisme, esoterisme o el convencionalisme, en canvi no presenta cap relació amb l’agudesa cognitiva, la fluïdesa verbal i altres. És a dir, que els individus molt espavilats i els molt limitats poden compartir, perfectament, fondes creences religioses o una absència completa d’inclinacions devotes.
Som, per tant, davant d’un fenomen del psiquisme humà que ha de complir, per força, algunes funcions molt rellevants en els escenaris de la competició vital. Deu anar així, perquè totes les dades arqueològiques indiquen que les religiós vénen de molt lluny.
Els paleontòlegs cada cop estan més convençuts que la ideació religiosa va aparèixer en un estadi força primitiu de l’evolució dels homínids. Les religions no són uns artificis recents.
A més a més de ser molt antiga, la religió institucionalitzada continua ben activa ara mateix. La innegable secularització de les societats avançades actuals conviu amb fenòmens a l’alça, com la proliferació de sectes de tota mena, la revifada espectacular de les doctrines místiques …. Hi ha una pèrdua d’influència relativa de les religions institucionals a Occident que queda més que compensada pel seu pes creixent a la resta de societats i pels rebrots de religiositat entre les elits més educades de les comunitats riques.
Els il·lustrats del divuit i els materialistes dels darrers dos segles erraren del tot quan profetitzaren l’enfonsament de les religions.
De fet alguns beneficis s’han d’extreure tant a nivell individual i com a grup. Tobeña exposa algunes teories plausibles sobre les funcions de religió al respecte relacionades amb la teoria de l’evolució: David S. Wilson (2002) i Daniel Dennet (1997)
Finalment, les investigacions sobre possibles engranatges neurocognitius de la religiositat han aconseguit obrir algunes dreceres prometedores. Les dades disponibles són encara incipients però tenen una entitat més que suficient per a impulsar fronts de recerca ambiciosos. La possibilitat de discernir amb precisió les interaccions entre els filtres evolutius i les influències ecològiques i culturals que van permetre l’aparició d’aquesta singular adaptació fenotípica en els humans encara queda lluny. Hi ha, però, pistes consistents que han de permetre relacionar les diferències temperamentals en religiositat amb mecanismes neurals particulars. El progrés en aquest àmbit ajudarà a fixar les funcions de la religiositat individual … S’ha de confiar que aquests abordatges prosperin, malgrat que pot anticipar-se, d’entrada que toparan amb notòries resistències."

divendres, 14 d’octubre de 2005

El juramento (The Pledge)

Les primeres imatges de la pel·lícula són les de un Jack Nicholson assegut a la porta d’una gasolinera tancada, solitària i abandonada, amb expressió de boig i parlant sol. Ara ja feia molt de temps que no veia res d’ell i penso que tornarà a fer una d’aquelles interpretacions histriòniques a les que ens té acostumats.
Però no és així, un cop acaben els títols la pel·lícula dóna un gir de 180º i desgrana lentament una mena de thriller amb un toc molt particular. Tot passa a poc a poc. El Jack Nicholson omple la pantalla tot sol, molt ben acompanyat per la resta d’actors, el paisatge i una música que en molts moments es converteix en un dels elements principals per accentuar l’acció del film.
Ha estat tota una sorpresa. La vaig gravar sense esperar gran cosa, simplement sortia el Jack Nicholson. Recordo les seves grans interpretacions de sempre en "El Resplendor", "Algú va volar sobre el niu del cucut", "El carter sempre truca dues vegades", "Chinatown", "Easy Rider", però les darreres vegades que l’havia vist no m’havia agradat gens. Amb aquest treball m’he reconciliat amb ell.
I un altre sorpresa ha estat llegir que el director era Sean Penn. Només el coneixia com actor i com activista anti-Bush. No sabia que també dirigís cinema. I aquesta no és pas la seva primera incursió en la direcció. M’ha agradat molt la seva manera de fer cinema i d’explicar la història en imatges.

dilluns, 10 d’octubre de 2005

Ausentes

La realitat és tal com jo la percebo o la realitat és d’una altra manera totalment diferent ? Qui té la percepció correcta de la realitat que l’envolta ? Existeixen realitats paral·leles a la nostra? Es pot passar d’una realitat a l’altra ? Hi ha contactes entre els personatges que viuen aquestes realitats diferents ?
Aquestes són algunes de les preguntes que hom es pot fer després de veure Ausentes. Aquestes eren preguntes freqüents en la meva adolescència. A hores d’ara ja no em preocupen, i possiblement tampoc desitjo arribar a cap resposta concloent al respecte. Segurament tots percebem la realitat de maneres diferents ja que la fem passar pels nostres filtres personals. D’aquesta mateixa pel·lícula tots en tenim percepcions diferents.
És la segona vegada en poc temps que em trobo gairebé sol al cinema. A veure si estaré en una ciutat completament sol, sense veïns, com en el barri de la pel·lícula.
Pel tema m’ha recordat a Los Otros. En alguns moments he recordat els carrers buits de Madrid de Abre los ojos, algunes escenes angoixants de El Resplandor amb foto final inclosa. I fins i tot, aquella munió de gats m’ha fet pensar en Los pàjaros encara que no hi té res a veure.
Els actors estan bé i fan que els personatges siguin creïbles. Haig de reconèixer que Daniel Calparsoro aconsegueix crear moments inquietants d’intriga in crescendo, però sembla que no sap com acabar-la.
I el dubte final, qui és el boig ?

diumenge, 9 d’octubre de 2005

El meu regne per un cavall

De nou un Shakespeare mostrant el poder despullat, sense disfresses. Ha estat el muntatge del Teatre Lliure de Ricard III. Un Ricard III ambientat en l’època actual. Tot passa en un bar, el Pub Occidental, un símil del món occidental. Fa anys que no veig un Shakespeare ambientat en la seva època. Darrerament tots estan ambientats en els nostre temps: Macbeth, Coriolà, Rei Lear. De totes aquestes adaptacions al món modern el que m’ha deixat més bon regust de boca ha estat el Macbeth de Bieito al Romea.
M’ha costat entrar en aquest Ricard III, però a mesura que avançava l’obra el muntatge, prenia més força. Tot un encert les imatges en vídeo i la utilització de càmeres que seguien els actors fora de l’escenari, així com la música en directe. Molt bo el Simpathy for the Devil. Serà per que m’agraden els Stones i que aquesta és una de les meves cançons favorites del grup. Els actors tret d’algunes excepcions m’han semblat una mica plans, poc expressius, però potser era aquest efecte el que es buscava.
I el que un home és capaç de fer per aconseguir el poder segurament no ha canviat gens amb el pas del temps. Tot és vàlid per assolir el cim de la societat. Però quan s’arriba a dalt de tot cal mantenir aquest poder i tot són desconfiances i malfiances i malviure i mala consciència. S’està en la més gran de les soledats. I sol ha de continuar la lluita per no perdre el que ha aconseguit, fins que arriba un altre que vol el mateix i t’acaba desbancant d’aquest lloc al que tan difícil ha estat arribar-hi. Val realment la pena aquests esforços ? Paga la pena passar per sobre de tot i de tots ? O potser és millor un altra tipus de vida ?

dissabte, 8 d’octubre de 2005

Què es pot fer ?

Tots aquests fets dels subsaharians saltant la tanca em preocupen. Em recorden els temps antics quan els bàrbars assaltaven l’imperi de la civilització romana, o l’època en que els emperadors xinesos van construir la gran muralla xinesa. És un fet molt més espectacular que les fins ara no menys preocupants pasteres. Han despertat les urgències del govern i ara correm-hi tots a cercar solucions d’urgències, simples pedaços, allà on fan falta mesures ben estudiades i planificades.
Malviuen en els seus poblats d’origen. Veuen passar els turistes occidentals amb les seves cares de salut, grassos i llustrosos. Alguns del poble que fa temps van marxar Nord enllà els envien notícies del bé que viuen aquí. La decisió és fàcil, marxar cap al paradís llunyà . Saben que si aconsegueixen arribar viuran molt millor, amb menjar i comoditats de les que mai podrien somiar en els seus pobles d’origen. No tenen res a perdre. El camí serà llarg, però la meta a assolir paga la pena.
Està clar que la nostra societat occidental no pot absorbir tot aquest allau d’immigrants.
Vivim en una societat rica que fa ostentació de la seva riquesa. Cada cop hi ha més diferència amb les societats pobres dels països poc desenvolupats. I no fem res seriós per tal que aquestes diferències disminueixin i els governs de determinats països siguin menys corruptes. En el món actual hi ha suficient riquesa i mitjans tècnics per tal de poder viure amb un nivell de vida mitjanament acceptable per tothom. La pobresa del món si hi hagués veritable voluntat d’eradicar-la, ja faria temps que no existiria. On és el 0,7 % ? Mira que fa temps que se’n parla!
Simplement es tractaria de construir les condicions per tal que aquestes persones no tingui la necessitat vital de venir al Primer Món. No crec que sigui tan difícil als països rics renunciar a una petita part del seu pastís, i repartir-lo de manera eficient entre els països que en tenen més necessitat per ajudar al seu desenvolupament, i poder així millorar les condicions de vida de la seva població, tot cuidant que no només millorin les condicions de vida dels seus governants o dirigents.
Però és clar que no s’està per aquesta feina. És més important guanyar diners i el viure bé d’uns quants que assolir una quota mínima de benestar per a tots. Simplement es prendran mesures puntuals per solucionar aquest problema aquí i ara, i tots contents. I evidentment que als pocs dies o mesos aquest problema no solucionat sortirà per una altra banda. Cal una visió de futur a llarg termini, per tal que un altre món millor sigui possible.
I una pregunta final amb una certa relació amb aquesta qüestió, les ciutats de Ceuta i Melilla són veritablement espanyoles ? No és hora en ple segle XXI d’acabar amb el colonialisme i retornar aquests territoris al Marroc ? Encara ha de ser vigent el dret de conquesta d’aquestes ciutats del temps dels Reis Catòlics ?

diumenge, 2 d’octubre de 2005

Història del setge de Lisboa

Vaig descobrir a Saramago fa sis anys amb "L’any de la mort de Ricardo Reiss" La seva lectura i la història em va captivar. En certs moments, no sé per quina raó em recordava "La Mort en Venècia". Potser les descripcions que fa de Lisboa, l’hotel, …
Tres anys després vaig llegir "Assaig de la ceguesa" i va ser un cop brutal. És un llibre impressionat. Proposa una situació límit i la converteix en una faula del món actual. Tots estem cecs i no veiem el que està passant. Aquesta ceguesa s’imposa ràpidament a tota la població i les autoritats no saben com fer front a aquesta epidèmia. Les mesures que posen en marxa són insuficients i la població en general, excepte un petit grup, reacciona d’una forma total salvatge. Finalment es produeix una cura miraculosa i totalment inexplicable.
El llibre en va enganxat i com que formava part d’una trilogia vaig llegir els altres dos: "Tots els noms" i "La caverna". I des d’aquell moment he llegit tots els llibres que d’aquest autor han caigut a les meves mans: "Memorial del Convent", "El envangelio según Jesucristo", "L’home duplicat" i "Assaig de la lucidesa", en certa manera una continuïtat de l’"Assaig de la ceguesa"
Fa pocs dies he acabat la lectura de la "Història del setge de Lisboa". És un llibre anterior a molts dels altres i no és precisament, un dels que més m’ha agradat, però conté algunes de les constants de la narrativa de Saramago en la forma peculiar que té d’explicar les històries i també alguns dels seus temes.
D’alguna manera em recorda a "L’any de la mort de Ricardo Reiss" per les descripcions de Lisboa i les explicacions dels menjars.
Les parts que fan referència als fets històrics m’han recordat a alguns moments de "El Memorial del Convent"
També s’entronca amb llibres com Tots els noms, L’Home Duplicat, en que la història es basa en un personatge de comportament i pensaments insòlits i en que moltes vegades l’obra es converteix en un monòleg interior del personatge i amb apunts de l’autor sobre el personatge, certs tocs d’humor, i fins i tot sobre la manera de fer o escriure la novel·la. Aquests personatges tenen en comú que són homes solitaris, que viuen sols, amb poques relacions socials, amb dubtes i inseguretats respecte a les seves relacions amb les dones. En alguns moments les trucades telefòniques prenen un protagonisme important en el desenvolupament de la narració.
Probablement m’agraden les històries d’aquests homes per una mena d’identificació amb aquest tipus de personatges. No ho sé, però el més segur és que seguiré llegint i gaudint dels llibres d’aquest escriptor.