diumenge, 2 d’octubre del 2005

Història del setge de Lisboa

Vaig descobrir a Saramago fa sis anys amb "L’any de la mort de Ricardo Reiss" La seva lectura i la història em va captivar. En certs moments, no sé per quina raó em recordava "La Mort en Venècia". Potser les descripcions que fa de Lisboa, l’hotel, …
Tres anys després vaig llegir "Assaig de la ceguesa" i va ser un cop brutal. És un llibre impressionat. Proposa una situació límit i la converteix en una faula del món actual. Tots estem cecs i no veiem el que està passant. Aquesta ceguesa s’imposa ràpidament a tota la població i les autoritats no saben com fer front a aquesta epidèmia. Les mesures que posen en marxa són insuficients i la població en general, excepte un petit grup, reacciona d’una forma total salvatge. Finalment es produeix una cura miraculosa i totalment inexplicable.
El llibre en va enganxat i com que formava part d’una trilogia vaig llegir els altres dos: "Tots els noms" i "La caverna". I des d’aquell moment he llegit tots els llibres que d’aquest autor han caigut a les meves mans: "Memorial del Convent", "El envangelio según Jesucristo", "L’home duplicat" i "Assaig de la lucidesa", en certa manera una continuïtat de l’"Assaig de la ceguesa"
Fa pocs dies he acabat la lectura de la "Història del setge de Lisboa". És un llibre anterior a molts dels altres i no és precisament, un dels que més m’ha agradat, però conté algunes de les constants de la narrativa de Saramago en la forma peculiar que té d’explicar les històries i també alguns dels seus temes.
D’alguna manera em recorda a "L’any de la mort de Ricardo Reiss" per les descripcions de Lisboa i les explicacions dels menjars.
Les parts que fan referència als fets històrics m’han recordat a alguns moments de "El Memorial del Convent"
També s’entronca amb llibres com Tots els noms, L’Home Duplicat, en que la història es basa en un personatge de comportament i pensaments insòlits i en que moltes vegades l’obra es converteix en un monòleg interior del personatge i amb apunts de l’autor sobre el personatge, certs tocs d’humor, i fins i tot sobre la manera de fer o escriure la novel·la. Aquests personatges tenen en comú que són homes solitaris, que viuen sols, amb poques relacions socials, amb dubtes i inseguretats respecte a les seves relacions amb les dones. En alguns moments les trucades telefòniques prenen un protagonisme important en el desenvolupament de la narració.
Probablement m’agraden les històries d’aquests homes per una mena d’identificació amb aquest tipus de personatges. No ho sé, però el més segur és que seguiré llegint i gaudint dels llibres d’aquest escriptor.