Vaig descobrir a Saramago fa sis anys amb "L’any de la mort de
Ricardo Reiss" La seva lectura i la història em va captivar. En certs moments,
no sé per quina raó em recordava "La Mort en Venècia". Potser les descripcions
que fa de Lisboa, l’hotel, …
Tres anys després vaig llegir "Assaig de la ceguesa" i va ser
un cop brutal. És un llibre impressionat. Proposa una situació límit i la
converteix en una faula del món actual. Tots estem cecs i no veiem el que està
passant. Aquesta ceguesa s’imposa ràpidament a tota la població i les autoritats
no saben com fer front a aquesta epidèmia. Les mesures que posen en marxa són
insuficients i la població en general, excepte un petit grup, reacciona d’una
forma total salvatge. Finalment es produeix una cura miraculosa i totalment
inexplicable.
El llibre en va enganxat i com que formava part d’una trilogia
vaig llegir els altres dos: "Tots els noms" i "La caverna". I des d’aquell
moment he llegit tots els llibres que d’aquest autor han caigut a les meves
mans: "Memorial del Convent", "El envangelio según Jesucristo", "L’home
duplicat" i "Assaig de la lucidesa", en certa manera una continuïtat de
l’"Assaig de la ceguesa"
Fa pocs dies he acabat la lectura de la "Història del setge de
Lisboa". És un llibre anterior a molts dels altres i no és precisament, un dels
que més m’ha agradat, però conté algunes de les constants de la narrativa de
Saramago en la forma peculiar que té d’explicar les històries i també alguns
dels seus temes.
D’alguna manera em recorda a "L’any de la mort de Ricardo
Reiss" per les descripcions de Lisboa i les explicacions dels menjars.
Les parts que fan referència als fets històrics m’han recordat
a alguns moments de "El Memorial del Convent"
També s’entronca amb llibres com Tots els noms, L’Home
Duplicat, en que la història es basa en un personatge de comportament i
pensaments insòlits i en que moltes vegades l’obra es converteix en un monòleg
interior del personatge i amb apunts de l’autor sobre el personatge, certs tocs
d’humor, i fins i tot sobre la manera de fer o escriure la novel·la. Aquests
personatges tenen en comú que són homes solitaris, que viuen sols, amb poques
relacions socials, amb dubtes i inseguretats respecte a les seves relacions amb
les dones. En alguns moments les trucades telefòniques prenen un protagonisme
important en el desenvolupament de la narració.
Probablement m’agraden les històries d’aquests homes per una
mena d’identificació amb aquest tipus de personatges. No ho sé, però el més
segur és que seguiré llegint i gaudint dels llibres d’aquest escriptor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada