divendres, 30 de desembre de 2005

El passat, el present i el futur

Fa un bon dia; entra el sol per la finestra; aquell sol clar i fred d'un dia d'hivern. La ciutat està despertant. Tinc tot un dia per endavant; tinc un munt de feina per endavant. No séper on començar; no acabo de tenir el cap clar; està una mica confús; el passat, el present i el futur.
El passat, uns quants anys, centenars de setmanes, milers de dies, i milions d'hores. Moltes vegades tot es confús, no està gens clar, tot es barreja en el fons del meu record. Jo tinc uns records i unes sensacions molt particulars, i sobre els mateixos fets i sobre els mateixos moments, altres persones properes tenen altres sensacions i altres records. Arriba un moment en que ningú sap com va ser amb exactitud aquell moment. La memòria ens traïciona; i finalment cadascú té la seva veritat de cada un dels moments del passat.
El present, l'ara és un moment, un instant difícil d'agafar. Passa ràpidament, en uns segons ja forma part del passat, i no es pot rectificar, no es pot recuperar. Ja ha entrat a formar part de la meva memòria falsejada del passat, i de la memòria falsejada del passat d'altres persones. El present és el moment de prendre decisions, de fer, fins i tot, de planificar el futur.
El futur no depèn en exclusiva d'un mateix; moltes vegades es fa difícil de planificar; pot estar ple de sorpreses. Malgrat que tractem de pensar-hi, mai resulta tal com l'hem planificat, hi incideixen massa factors.
I jo que decideixo en tot aquest entramat del pas del temps? Sóc una minúscula part de tot aquest entramat. Una societat que fa i decideix per mi, que m'adjudica un camí en el que jo hi tinc poc a dir. Unes persones al meu voltant, a prop o lluny que també condicionen tota la meva vida. Quina part de responsabilitat i decisió de la meva vida em correspon veritablement a mi? Ja m'està bé no ser responsable dels camins que pren la meva vida?
És molt còmode deixar-se portar pel riu de la vida i no tractar de fer-se el propi camí encara que sigui a contracorrent. Si analitzo bé, quantes de les decisions que he pres, que d'alguna manera han condicionat la meva vida, són, o han estat decisions preses veritablement per mi? Segurament ben poques, per no dir cap.
Evidentment aquestes reflexions deixen un mal regust de boca. Sóc el que els altres, el que tot el que em rodeja ha determinat que sigui. Jo no decideixo la meva vida, el meu camí, el meu present ni el meu futur.

dimarts, 27 de desembre de 2005

Les veus del Pamano


Quan visito algun poble petit, sobre tot, si és de muntanya acostumo a entrar al cementeri. Són uns llocs particulars, fidel mirall del que és i ha estat la vida del poble en els darrers anys. En aquest llibre les làpides del cementiri de Torena, petit poble del Pallars, són una constant al llarg de tot l'entrellat de la mateixa, i ens parlen de tots els hi ha allà enterrats.
És un llarg recorregut pels fets d'aquest poble a través de la vida dels protagonistes en els darrers 75 anys d'història. En un constant anar endavant i enrere en el fil del temps l'autor ens fa viure les intrigues d'un petit poble de muntanya on viu una dona molt rica fa i desfà al seu arbitri i segons els seus desitjos. Sap el que vol i també com aconseguir-ho.
Una mestra de Sort troba els quaderns amagats a l'escola de l'antic mestre de Torena, l'il·lustre falangista Oriol Fontelles, on explica a una filla seva que mai va arribar a conèixer la seva relació amb els maquis i les seves pors a ser descobert, mentre aparenta ser el gran amic de l'alcalde, conegut amb el sobrenom de l'assassí de Torena.
Jaume Cabré va desgranant les històries dels diferents personatges amb ma mestre, i malgrat que el final, i el que passarà, és moltes vegades previsible no per això perd el seu interès.
La descripció dels llocs on passa la novel·la fan venir ganes d'anar a Torena i escoltar les veus del Pamano, visitar l'església de Sant Pere de Torena i el seu cementeri, anar a dinar a casa Rendé, veure si existeix casa Gravat, i la fonda.

diumenge, 25 de desembre de 2005

Potser Nadal

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre'n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s'empara de tot, potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s'ha esvanit i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil
Miquel Martí i Pol

dissabte, 24 de desembre de 2005

Discoteques nadalenques a les finestres

Amb els anys aquest fenomen de posar llums intermitents a les finestres per aquests dies de Nadal va en augment. Fa molts anys els únics que ho feien eren els comerços o més ben dit els grans comerços. També es posaven llums en els carrers principals. Fins i tot, recordo que quan era petit baixar a la capital del Principat a veure les llums dels carrers era una de les atraccions del Nadal.
Ara s’ha democratitzat i podem veure llums nadalenques als carrers de gairebé tots els barris i des de fa un temps a les finestres d’alguns pisos i cases. Aquest Nadal hi ha una veritable invasió d’aquestes discoteques nadalenques a les finestres, així com dels Papa Noel penjats dels balcons.
La finestra de la habitació on tinc l’ordinador dóna a un pati interior. En aquest mateix pati interior hi ha dues finestres que es passen tota la nit amb les seves llums intermitents en marxa. Alguns diran que això fa festa, altres que als nens els hi agraden, altres simplement pensaran que és una forma d’ostentació, .... Però potser, és un simple negoci, negoci dels que en venen, i com no de les elèctriques.
De fet fa anys que penso que aquestes són les grans festes de la hipocresia. Estem en un món cada cop més hipòcrita que predica que el que no fa i el que no creu. Al llarg d’aquests dies es parla molt de l’ajuda als pobres, de la solidaritat, i de molts d’aquests conceptes. Es fan campanyes per tal de recollir regals pels nens pobres, diners i materials diversos pels països poc desenvolupats, les targetes de la UNICEF, i un llarg etc.
En canvi gastem molts diners primer en les llums nadalenques als carrers i després en les llums nadalenques de les cases particulars. I parlem d’ecologia, d’ estalvi energètic i del protocol de Kioto. Es podria optar algun any per Nadal en no fer aquesta despesa i dedicar els diners que ens estalviem a alguna d’aquestes causes solidàries que tan parlem.

dijous, 22 de desembre de 2005

El destí

Nuestro destino se nos adjudica al nacer ... El texto de nuestro destino está desde el principio escrito; lo único que podemos hacer, si somos bastante osados, es transcribirlo con nuestra letra, es decir, aportar la caligrafía que alguien nos enseñó.
Yo de mí puedo jurar que jamás he elegido. Sólo lo secundario o lo accesorio: una comida, un color, la manera de pasar una tarde. La libertad no existe. Representamos un papel ya inventado y concreto al que nunca añadimos nada que sorprenda esencialmente....
Esta escrito el destino: la dificultad reside en saberlo leer. ...

Paraules de Boabdil en "El manuscrito carmesí" de ANTONIO GALA

dijous, 8 de desembre de 2005

Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d’oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s’endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l’endemà serà com si ens alcéssim
després d’una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d’estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.


Miquel Martí i Pol
Recordant a John Lennon en els 25 anys de la seva mort.

dilluns, 5 de desembre de 2005

Arriba el Nadal

Entrem en les festes més hipòcrites de tot l’any. Són les festes en què és obligatori ser feliç i consumir. És la gran festa del consum i de la llum, de les trobades familiars inacabables que molts no suporten. Aquest llarg pont és el tret de sortida de les gran cerimònies del consumisme i la hipocresia.
De l’origen d’aquesta festivitat en resta ben poc, tret d’algunes icones passades moltes vegades pel sedàs de la modernitat i del negoci. Per ser feliç aquests dies has de consumir. Si no consumeixes no ets ningú. És obligatori regalar, com més millor. Qui no regala ja no gaudeix de l’esperit nadalenc.
Amb aquesta eufòria de regalar i de consumir omplim la casa d’objectes inútils que al poc temps caldrà llançar a les escombraries. A més tots aquests magnífics objectes vindran embolcallats per caixes i papers de molts colors. Com més embalum millor.
S’ha de tirar la casa per la finestra: els carrers plens de llum, les empreses elèctriques deuen omplir les seves butxaques; els carrers envaïts per cotxes, per satisfacció de les gran petroleres; molta gent a munt i avall, per benefici de les empreses turístiques i hoteleres.
La teoria econòmica diu que cada any és necessari augmentar els beneficis. No hi ha prou en guanyar diners sinó que és necessari guanyar-ne més que l’any passat. D’altra manera es posen tristos i ja entren en plena depressió i comencen a parlar de reduir despeses i treballadors.
Molts ens queixen de que aquestes festes cada cop ens agraden menys, però fem ben poc per canviar-les. De fet cada cop comencen abans, i augmenten les seves dimensions des de totes les vessants. Per alguna cosa serà.
Si tots els que en algun moment fan retrets a la manera actual de celebrar aquestes festes fessin el que prediquen, segurament l’evolució de les mateixes seria ben diferent. Però, ai que fàcil és de dir les coses, però que difícil és fer accions a contracorrent.

diumenge, 4 de desembre de 2005

El cor de les tenebres

Des de que vaig veure la pel·lícula Apocalypse now que volia llegir El Cor de les Tenebres de Joseph Conrad. Aquell viatge pel riu a través de la selva fins a trobar a l’enigmàtic Kurtz-Marlon Brando és atraient i misteriós. Però com passa moltes vegades, des del moment en que poso el punt de mira en un llibre, fins a llegir-lo pot passar molt de temps (bé, alguns encara està a la cistella dels pendents). Finalment, per un cop de sort aquest llibre va caure a les meves mans.
Aquesta curta narració de principis del segle XX (1902) es pot enquadrar perfectament dins de les narracions dels viatges romàntics que s’endinsen en móns allunyats i exòtics a la recerca d’un mateix. El viatge de Marlow i la seva atracció per Kurtz, aquest personatge tant peculiar que actua de pol d’atracció per tots els que l’envolten, és un viatge que canvia profundament a Marlow.
Pràcticament no arriba a conèixer a Kurtz però la llegenda que l’envolta, el poc que el veu i pot parlar en ell, és definitiu. De fet, podem dir que pràcticament només el veu morir, però el viatge al fons de la selva a la recerca de Kurtz no deixa de ser el viatge a la recerca de les profunditats d’un mateix, sense conèixer massa el camí i tampoc amb certesa que és el que realment es busca, i acabant al final sense saber tampoc realment el que s’ha trobat, però amb una certa consciència clara de que aquest viatge l’ha canviat. 


dissabte, 3 de desembre de 2005

Entre dos silencis

Com veu el món la ment d’una persona autista ? Aquesta és una pregunta que m’he formulat moltes vegades. La seva conducta, les seves reaccions ens resulten moltes inexplicables des del que nosaltres considerem els nostre món lògic i racional.
Rosa M. Esteller en la seva novel·la aconsegueix situar-se en el cap d’un autista. El Titus és un nen autista que abans d’anar a dormir explica com se sent i que li ha passat al llarg de la jornada a la foto del seu avi mort que té a la tauleta de nit.
Resulta evident que el que li passa pot resultar per nosaltres quelcom incomprensible, però quan l’autora ens col·loca en el punt de vista del Titus podem comprendre molt millor les seves reaccions i els seus estats d’ànims. El món que ens envolta és realment complex i amb una gran estimulació. En situació normal ja és difícil adaptar-nos a aquest món. Aquesta adaptació encara és més difícil per la ment d’un nen autista.
En les curtes narracions que constitueixen els capítols del llibre podem apropar-nos a l’evolució del Titus des dels seus primers anys fins passats els 20 anys; els seus neguits per no entendre quan li parlen, i per no poder fer-se entendre a través del llenguatge com els altres; els seus anys d’escola en els que no ha aprés a llegir i que només arribar a aprendre fins el tres; l’esplai; la seva relació amb els pares i, especialment, el seu germà; els seus amics; el centre especial de treball, ....
Lluny de les explicacions psicològiques i científiques, Rosa M. Esteller ens apropa des de la literatura al que pot pensar un autista.