diumenge, 20 de gener de 2008

Mil cretins

Mirar per la finestra, la visita a la família en un geriàtric, una trobada en una cantonada, un dissabte, les lloances a un escriptor, dos somnis,  un tall al coll, escriure un conte curt de trenta línies, un home que va al cinema, una festa i un llibre de moda, començar a ordenar un armari, l’enyorament de la infància, una trobada familiar, un noi que penja cartells pel carrer, una forquilla que cau al terra en un restaurant, un home en una taula d’un bar, ..... tot això són gestos quotidians que molts fem o veiem fer en la nostra vida diària. També són els contes de Quim Monzó.

 
En els seus contes darrera d’una acció quotidiana sempre succeeix algun fet extraordinari que la converteix en diferent que a vegades ens fa somriure, d’altres estremir per la crueltat que destil·la, però que sempre ens sorprèn. Alguns d’aquests contes, molts d’ells molt i molt curts (dos o tres pàgines) es poden llegir a classe. Als nois i noies els hi agraden, els troben divertits. Fa un parell d’anys quan feia català, en algunes classes els hi llegia algun conte i després en parlàvem. Quan en veien entrar a classe amb el llibre blanc de vuitanta-sis contes alguns alumnes ja preguntaven si els hi llegiria algun conte. Només cal escollir bé el conte a llegir, que aquest sigui comprensible per ells i no excessivament llarg.
La lectura de contes i també llegendes en les classes de llengua pot ser un bon exercici. Són curts s’entenen amb facilitat. Tot passa en poca estona i moltes vegades són sorprenents, donen un punt de vista diferents de la realitat. I en català tenim una bona colla de contistes que es poden utilitzar a les classes. No només Quim Monzó, penso en Sergi Pamies, Pere Calders i molt d’altres.

diumenge, 13 de gener de 2008

Crepuscle vespertí

Heus aquí el galant vespre, del lladre amic fidel;
arriba a tall de còmplice, a pas de llop; el cel
es tanca lentament com una alcova enorme,
i, ansiós, l’home en bèstia salvatgina es transforma.

Les flors del mal
Charles Baudelaire


dilluns, 7 de gener de 2008

L’incert laberint

Acaba el laberint del 2007 i comença l’incert laberint del 2008. Anys enrere, molt més jove, quan acabava l’any acostumava a fer balanç i, al mateix temps, planificava uns objectius. Ara ja fa uns quants anys que no és així, simplement la vida continua. De fet també ja fa temps que he deixat de banda la cerimònia laica del sopar de fi d’any i les campanades i el raïm. No hi trobo massa sentit, ni acaba res el 31 de desembre, ni s’inicia res de nou l’1 de gener.
Aquests dies s’han convertit per mi simplement en una mena de parèntesi agradable de descans i una forma per posar de nou a punt tota la maquinària i un altre cop agafar embranzida per endinsar-se de nou en el laberint incert en el que moltes vegades es converteix la via quotidiana.

diumenge, 6 de gener de 2008

El dimoni dels nombres

Aquest era un llibre que feia temps que tenia a la llista per ser llegit, però com passa amb molts llibres que resten anys en aquesta llista, a vegades no simplement mental, no acaben de trobar el moment oportú fins que hi ha casualitat o causalitat que fa que els acabem llegint.
I aquesta vegada va ser un post al blog de tot una mica del meu company d’escola Eloy, el que li va donar l’empenta decisiva. Quan vaig llegir el que havia escrit, vaig deixar un comentari al seu blog i a l’endemà ja tenia el llibre a l’escola.
Ha estat tot un plaer llegir-lo. En certa manera m’ha recordat “El món de Sofia” de Jostein Gaarder que vaig llegir ja fa molt de temps, una novel·la que t’endinsava de manera fàcil i planera pel món de la filosofia. En el seu moment va ser un gran èxit. No sé si ara és encara un llibre que es llegeixi molt.
Hans Magnus Enzensberger fa el mateix amb les matemàtiques. Les matemàtiques sempre han tingut mala fama a les escoles. Aquest llibre les fa fàcils, enigmàtiques entretingudes i divertides. Al mateix temps crec que dóna bones idees per utilitzar-les a les aules per convertir l’ensenyament de les matemàtiques en quelcom de diferent.
Si en algun moment tinc que tornar a ensenyar matemàtiques és molt possible que utilitzi algunes de les propostes d’aquest llibre.

divendres, 4 de gener de 2008

The curious incident of the dog in the night-time

Molt i molt divertit, fàcil i ràpid de llegir amb un llenguatge planer, escrit des del punt de vista d’un nen autista. Malgrat que el que li passa, sobre tot, el seu viatge en solitari fins a Londres per trobar-se amb la seva mare és força inversemblant, moltes de les reflexions que fa i la forma en que explica el món s’apropa molt a la que podria ser la forma de veure el món d’un nen autista.

 
En alguns moments em recordava a un nen i després noi autista de l’escola d’educació especial en la que vaig treballar molts anys. Un noi que a vegades fugia sol i que de més gran en aquestes fugides havia arribat a agafar el tren. He pensat que moltes de les coses que s’expliquen en el llibre són coses que li podien passar, bé de fet que li poden passar. Reben molta més estimulació externa que nosaltres, es fixen en molts més detalls i això els provoca un gran neguit i angoixa ja que no són capaços de controlar-ho. Necessiten espais en el que tot sempre estigui igual i controlat, per no tenir-se que preocupar pel que passarà, per les possibles sorpreses que els pot generar el món i no tenir que estar atents a tot el que passa i que si és excessiu els pot arribar a aclaparar i conduir a reaccions que ens poden costar d’entendre
Quan passa quelcom que no preveuen reaccionen de forma desmesurada. És la forma seva de defensar-se davant d’un món extern que interpreten agressiu.
El final és massa inversemblant: superar tots els obstacles que troba en el camí per arribar a casa de la seva mare i el final feliç. Però és un llibre interessant per les persones que ignoren com és el món dels autistes, sobre tot, si s’està amatent a com el protagonista interpreta la realitat i reacciona davant del món. Molt interessant quan explica el paisatge que veu a través de les finestres del tren, una persona normal veu un camp amb vaques, ell veu un camp d’un color determinat amb un nombre determinat de vaques situades d’una manera determinada i d’uns colors determinats.
També interessant l’explicació gràfica del que veu a l’arribar a l’estació de tren de Londres, farcida de cartells d’informació i de publicitat que l’autista rep amb un fort impacte sensorial que no pot ordenar, i ni molt menys entendre. Son massa informacions i totes elles al mateix moment, per poder gestionar aquesta informació necessita tranquil·litzar-se, seure i observar-la per parts: utilitzar un petit tub i mirar a través d’ell li permet eliminar l’excés d’informació que l’angoixa fins que troba el que busca, mirant cada cartell individualment.
Realment ha de ser molt difícil per un nen autista interpretar aquest món actual tan complex i tan farcit d’informacions que ens bombardegen els nostres sentits de forma constant.