Molt
i molt divertit, fàcil i ràpid de llegir amb un llenguatge planer,
escrit des del punt de vista d’un nen autista. Malgrat que el que li
passa, sobre tot, el seu viatge en solitari fins a Londres per trobar-se
amb la seva mare és força inversemblant, moltes de les reflexions que
fa i la forma en que explica el món s’apropa molt a la que podria ser la
forma de veure el món d’un nen autista.
En
alguns moments em recordava a un nen i després noi autista de l’escola
d’educació especial en la que vaig treballar molts anys. Un noi que a
vegades fugia sol i que de més gran en aquestes fugides havia arribat a
agafar el tren. He pensat que moltes de les coses que s’expliquen en el
llibre són coses que li podien passar, bé de fet que li poden passar.
Reben molta més estimulació externa que nosaltres, es fixen en molts més
detalls i això els provoca un gran neguit i angoixa ja que no són
capaços de controlar-ho. Necessiten espais en el que tot sempre estigui
igual i controlat, per no tenir-se que preocupar pel que passarà, per
les possibles sorpreses que els pot generar el món i no tenir que estar
atents a tot el que passa i que si és excessiu els pot arribar a
aclaparar i conduir a reaccions que ens poden costar d’entendre
Quan
passa quelcom que no preveuen reaccionen de forma desmesurada. És la
forma seva de defensar-se davant d’un món extern que interpreten
agressiu.
El
final és massa inversemblant: superar tots els obstacles que troba en
el camí per arribar a casa de la seva mare i el final feliç. Però és un
llibre interessant per les persones que ignoren com és el món dels
autistes, sobre tot, si s’està amatent a com el protagonista interpreta
la realitat i reacciona davant del món. Molt interessant quan explica el
paisatge que veu a través de les finestres del tren, una persona normal
veu un camp amb vaques, ell veu un camp d’un color determinat amb un
nombre determinat de vaques situades d’una manera determinada i d’uns
colors determinats.
També
interessant l’explicació gràfica del que veu a l’arribar a l’estació de
tren de Londres, farcida de cartells d’informació i de publicitat que
l’autista rep amb un fort impacte sensorial que no pot ordenar, i ni
molt menys entendre. Son massa informacions i totes elles al mateix
moment, per poder gestionar aquesta informació necessita
tranquil·litzar-se, seure i observar-la per parts: utilitzar un petit
tub i mirar a través d’ell li permet eliminar l’excés d’informació que
l’angoixa fins que troba el que busca, mirant cada cartell
individualment.
Realment
ha de ser molt difícil per un nen autista interpretar aquest món actual
tan complex i tan farcit d’informacions que ens bombardegen els nostres
sentits de forma constant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada