dissabte, 22 d’abril del 2006

Informe Sanuy

Quan podia escoltar la tertúlies del matí de Catalunya Radio del programa de l’Antoni Bassas sempre m’havia agradat molt la dels dimarts amb el Lluís Foix, Pere Portabella i Francesc Sanuy. Aquest darrer sempre el trobava molt encertat en els seus comentaris i opinions i, sobre tot, gaudia també del seu sarcasme. Ara ja fa un temps que no les puc escoltar.
Quan vaig llegir que el F. Sanuy havia escrit aquest llibre em va interessar llegir-lo. Tal i com indica el propi subtítol del llibre fa un defensa del petit comerç i una crítica de “La Caixa” en dos apartats clarament diferenciats.
Encara que l’he trobat poc ordenat en les seves explicacions, m’han interessat les dades i els arguments que aporta per defensar la seva opinió. Tota la legislació està sempre per defensar a les grans superfícies i les grans empreses i el consum desaforat del consumidor encara que no tingui cap necessitat del producte que compra. Tant el petit comerç com la petita empresa prou feina tenen a sobreviure i a sobre són acusats per alguns estudis amb interessos molt particulars de ser els culpables del diferencial de l’IPC català quan l’explicació d’aquest diferencial cal cercar-lo en altres causes que Sanuy esmenta en el llibre.
Presenta “La Caixa” d’alguna manera com el gran amo de Catalunya, una entitat que en un principi ha de ser benèfica i social i que el que fa és invertir en les grans empreses espanyoles i en les seves filials internacionals. Avui mateix en tenim un exemple clar en la anunciada fusió de les empreses d’autopistes italianes i espanyola que sembla que estarà dirigida per un home de “La Caixa”.
No hi ha pràcticament empresa espanyola en la que “La Caixa” no hi participi. A més segons explica en l’Informe pocs homes copen els llocs de poder i la major part dels casos no són públics quins són els seus guanys. És més aquests llocs es nomenen a dit entre un grup selecte sobre el que no s’exerceix cap tipus de control. Malgrat que la seva gestió no es bona segueixen cobrant fortunes i segueixen dirigint aquestes empreses. Exerceixen un fort poder sobre els diferents partits i sobre el poder polític per la gestió que fan dels préstecs.
Entre altres un escàndol concret del que fa esment són els peatges, ja que l’empresa d’autopistes és de “La Caixa”: cobrar els peatges deu ser l’obra social d’aquesta entitat. Mai ho he entès, però després del llibre encara entenc menys la raó de la persistència de per vida dels mateixos una vegada s’ha amortitzat l’obra feta. I crec que es pot considerar que algunes autopistes ja fa anys que deuen estar amortitzades. Són una estafa i un negoci clar i net a costa dels conductors, que paguen diverses vegades pel mateix servei: els impostos ordinaris, els impostos especials sobre la benzina, per la compra del cotxe, i si volen fer servir les autopistes els peatges, que a més acostumen a generar cues i col·lapses de trànsit en dates assenyalades.
Estar clar que uns pocs privilegiats viuen molt bé a costa de la resta de la població que els mantenim i paguem els peatges, les comissions bancàries, el canon de l’aigua i d’altres empreses energètiques que són el negoci d’uns pocs, sempre els mateixos.
Què podem fer per tal què algunes coses canviïn ? Potser ens hauríem de negar a pagar pel que considerem que és injust ?


dilluns, 3 d’abril del 2006

La Velocitat de la Llum

Fa tres anys vaig llegir “Soldados de Salamina” i després vaig veure la pel·lícula; ambdues em van agradar. Quan en Javier Cercas va publicar el seu nou llibre no vaig dubtar gens a comprar-lo i finalment li ha tocat el torn de ser llegit.
M’ha decebut. Després de l’anterior novel·la m’esperava alguna cosa més. En Javier Cercas continua jugant amb el lector, tot deixant moltes vegades el dubte de si el que explica és autobiografia. Això mateix passava en “Soldados de Salamina”, però així com en aquella aquest narrador és un personatge sobre el que sentia afecte, en canvi, el narrador d’aquesta darrera novel·la es antipàtic des d’un començament i a mesura que avança la història la canvia la meva opinió sobre ell, més aviat empitjora.
Explica els dubtes que té de com escriure una novel·la sobre un personatge que coneix en una Universitat americana, en Rodney ex-combatent al Vietnam i amb una fosca història en aquella guerra.
La història s’explica en primera persona i fa esment de les dificultats de pair un èxit literari inesperat, i com passats els anys es produeix un retrobament fugaç amb l’amic americà. Després de patir una forta desgràcia i d’un any en el que el narrador fa un vida solitària i estranya decideix tornar als Estats Units per retrobar-se, de nou, amb l’amic americà, i aprofitar la seva experiència de viatge a la part fosca del ser humà per tractar de sortir del seu propi pou. No acaba de produir-se aquest retrobament, però el narrador aconsegueix sortir del pou negre que es trobava enfonsat.
Ben aviat l’argument de la novel·la deixa de tenir interès, i encara que en alguns moments aconsegueix recuperar-lo, aquest es va diluint a poc a poc, fins deixar un mal regust de boca, i acabant d’afirmar: “No m’ha agradat” De moment he tret a Javier Cercas de la llista dels meus escriptors favorits.

dissabte, 1 d’abril del 2006

Paisatge amb figura

Paisatge amb figura

Mira com la tendresa també s’instal·la
dins aquest vast domini que tant t’afeixuga.
¿No creus que aquesta quietud és el que més
t’apropa a aquella pau que sempre dius que deleges?
S’ha fet fosc i s’encenen a poc a poc les llums.
Cada mot que escrius és una prova irrefutable
d’aquella afirmació constant de tu mateix
que tanta falta et fa per no sentir-te
ni massa sol, ni massa desolat.
No ignores tanmateix que un mot esborra l’altre
i que pot molt ben ser que en acabar el poema
et sentis enxampat a la subtil teranyina
que tu mateix hauràs anat teixint.
La vida té aquest risc i d’altres que coneixes
força bé, però val la pena viure-la
bevent-ne a cada instant tot el licor.
Només així podràs apreuar la tendresa
que, com un solatge inesperat, és al fons
del got ple a vessar que ara et toca de beure,
i reconciliar-te, lúcid i escèptic alhora,
amb el teu propi fat i amb el dels altres.


Miquel Martí i Pol