Lídia o Judita?

Amb aquest llibre acabo la meva lectura de les obres de Francesc Trabal.

Narra en forma de cartes a un amic l’encontre amb una Lídia enfebrada i el seu enamorament, “en arribar el matí aquells ulls verds que jo havia descobert el dia abans s’havien tornat pàl·lids i llur mirada no inspirava follies sinó amorosiment”

La cuidava, però la situació no millorava, “Lídia s’anà enfebrant i l’escalfor tornava a menjar-se-la. El seu cos era un forn... Les hores, així semblava que no passessin”

Canterbury, agost 2007

“Lídia acabava d’adormir-se ... i jo estava segur que els seus somnis feien reviure els dolls de tendresa que damunt aquells darrers dies havien resolt figuracions fantàstiques” I el narrador tampoc deixa de pensar en el que ha passat. “Tot el que s’havia esdevingut aquella setmana girava davant meu infinitament reduït”

Les cartes s’interrompen i es reprèn la correspondència vuit mesos després. L’enamorament segueix: “Simultàniament ens sentirem atrets l’un a l’altre quan un raig de sol venia a donar-nos el bon dia. Ens miràrem suaument, mig sorpresos, mig inconscients de la nostra “realitat”. I un petit bes no arribà a mullar els nostres llavis...” “... No ens adonàvem que d’una manera tan simple la nostra vida prenia un camí impossible”

A la contraportada llegim que “Judita és una història d’amor idealitzat” i que el mateix ... “Carles Riba, sempre tan exigent pel que fa als valors literaris, la considerava una obra mestra”. No sé si és una obra mestra, però sí que és la història d’una enamorament on mostra els sentiments que es produeixen en aquells moments.

Però, ¿com és que té per títol Judita, si fins ara el narrador només ens ha parlat de Lídia? Quin misteri s’amaga darrera de Lídia? No ho sabrem fins ben avançada la narració. I un cop desvetllat el misteri del nom, i alguns altres fets menys platònics, veurem si continua o no la història d’amor.

“El que havia d’esdevenir ha esdevingut. Tot és finit!”.

“Evaporada la flama, ¿la cendra quedava xopa de punyetetes?”

FRANCESC TRABAL

Judita

Edicions 62, 1998 (ed. original, 1930); 109 pàgines

Dues novel·les de Francesc Trabal

FRANCESC TRABAL

Novel·les II: Vals i Temperatura

Quaderns Crema; 2018; 465 pàgines

Aquest segon volum inclou dues novel·les: Vals i Temperatura.

Vals (1935)

El protagonista principal de Vals és Zeni, un jove que està en boca de tots, sobretot de les noies. “Zeni començava a trobar-se encastat a la normalitat estiuenca... I no tenia temps d’aturar-se a pensar si s’hi trobava bé o no, si li passava el temps de pressa, si li’n quedava un record inesborrable, ni si totes aquelles amistats noves deixarien rastre”

Zeni, marxa a Viena i pregunta a Teresa, una noia que li agrada, que vol que li porti. Aquesta li demana un vals. Torna de Viena amb un vals a la mà, però Teresa ja no viu a Barcelona.

 

Comencen les preocupacions per les noies i les relacions amb elles que s’acabarà convertint en l’eix de la novel·la. “Fins ara no havia pensat mai en aquesta preocupació de molt amics meus que és el festeig, el matrimoni, sentir-se atret pels encants de l’altre sexe. I de sobte m’hi he sentit lligat, m’hi he sentit pres. Jo també vivia dins aquesta preocupació... ¿Per què no poder viure sense aquesta preocupació?”

Viu envoltat de noies. Papalloneja amb elles i no està clar qui li agrada més. En té algunes de més favorites que altres però totes li plauen.

Segons la seva mare “totes les noies són iguals: davant d’un xicot no saben el que els passa. Sou vosaltres els qui heu de tenir enteniment per elles. El pecat més gran, Zeni, és d’aprofitar-se precisament d’un estat sentimental d’una noia. Si sou vosaltres que el provoqueu, voluntàriament o no, almenys heu de sentir la responsabilitat d’evitar-ne les conseqüències”

Passa diferents èpoques. Ara li agrada una, ara li agrada una altra, però les seves relacions són una mena de muntanya russa: “la vida semblava muntada damunt d’una desagradable plataforma d’aquelles que en els parcs d’atraccions combinen sotracs i empentes fent difícil de caminar-hi”

Una nova relació substituïa l’anterior; aquesta sempre semblava que seria la definitiva, però no era així. No sempre era ell el responsable d’aquests canvis... “No sé què he fet, que m’ha passat, com han passat els dies. Estava com atarantat, em sentia el cap ple de ressons eixordadors...”

La mare “pensava que així aprendria a desvetllar-se, i que, a la seva edat, era millor que es desfés en neguits innocus amb noies de la seva classe que no pas que s’hagués tornat un viciós, segons quines companyies hagués tingut”

Zeni “s’adonava per moments de la inútil fúria amb què es desdoblava, però un vertigen irrefrenable se l’enduia... Tenia prou cura, en un moment donat, de trencar els ambients en perill d’esdevenir relliscosos... El vals havia començat. De cap a cap del dia, de banda a banda del seu escenari, Zeni no parava de lligar giravoltes... Un sol ritme el movia, i aviat no se sabé si el ritme era ell, si era ell qui l’infonia a tot el que el voltava. La seva sola presència, el seu somriure... El seu vals no tenia ni començament ni fi, no podria aturar-se: si no tot el castell s’esmicolaria... El seu joc, el seu vals, prenia formes d’eternitat”.

Però el vals s’atura i Zeni acaba fugint del seu destí, de la vida que porta en una fugida endavant que no sap on el portarà...

Temperatura (1947)

Si a “Vals” el protagonista és masculí, a “Temperatura” és femení, Anna.

Comença amb Anna i el seu marit Artur de viatge a bord d’un vaixell. Anna després d’un “incident” que podríem qualificar d’insignificant amb un passatger anomenat Herbert es fa un munt de preguntes “”Per què m’he deixat dur per un caprici? És a dir, caprici no: no ha estat un caprici, ha estat molt més fort. Ha estat un impuls irreflexiu. O més aviat reflexiu... No he pogut frenar; no he pogut! Al revés he deixat que arribés he precipitat la cosa...I en aquell instant he deixat de ser jo mateixa. No era jo... He deixat fer. He deixat que, fora de mi, actuessin certes forces desconegudes... Segurament no pensava en res, però estava gaudint, gaudint sense cap malícia, sense cap propòsit.. L’únic que sento ara, igual que aleshores, és aquella sensació imperativa, feroç, que jo mateixa em desconeixia, de necessitar alguna cosa, alguna cosa més”

Maig 2017

L’autor ens transmet les seves reflexions sobre la novel·la en els fragments que considero més interessants.

“L’únic que tenia forma era el primer capítol, els primers paràgrafs. Això era tot el que estava escrit; i així i tot, suposant que me l’arrabassessin, ¿què se me’n donava? Si desapareixien els papers no podrien pas robar-me Anna I Herbert, que ja començaven a tenir vida, que ja vivien dintre meu”

“Anna era meva. De ningú més. Només meva. Tota meva. De cap a peus, de fora a dintre. Meva com jo mateix. I ningú no podria mai arrabassar-me-la. Meva per sempre més. Passés el que passés a la novel·la. Fes el que fes”... “Ella ja existeix. Ella existeix més que jo mateix. Ella serà, en tot cas, qui farà de mi el que ella vulgui. Però ningú ho sap. Ningú no la coneix. Ningú no l’ha vist mai. Ningú mai no la veurà. Només jo”

Anna demana el divorci malgrat que “Artur li hauria donat tots els gustos, diners, festes, viatges, sí en realitat, potser tot l’avorrit de la vida...”

De sobte desapareix del vaixell al mig del gran oceà. Deixa una nota on diu que marxa de vacances, la resta de personatges amenacen en fer vaga i l’autor la defensa: “Anna està fruint en aquests instants de les seves vacances, i un perfecte dret hi té...”

En diverses ocasions Anna es presenta davant de l’autor enfadada per discutir com ha de seguir la història que està escrivint. “¿Per què no em va deixar tranquil·la i ara ningú es preocuparia de mi...? ¿O bé és que soc una simple joguina seva?... I ¿amb quin dret?”

Anna és una dona plena de dubtes i interrogants, però vol ser una dona alliberada que desitja fer la seva vida i tracta de posar-ho en pràctica. “¿Qui sóc? ¿Què he fet? ¿Què faig? ¿Què puc fer? ¿Què faré?” Preguntes que ens em fet tots nosaltres algun cop a la vida o més d’un cop.

S’independitza i aconsegueix progressar en la seva feina. “Va poder comprovar que el seu experiment no havia fallat. Que era exactament això. Això mateix... Era purament confiança en ella mateixa. Era fer el que s’havia proposat fer.”

“... Gaudia de sentir-se tota sola en llibertat. No li faltava res. Sola, arribava a trobar aquell punt dolç de felicitat que tantes vegades hauria imaginat...”

En un fragment Trabal fa una crítica a la mena de turisme que s’ha imposat amb el temps “¿Què és el que podem pretendre de conèixer només amb instantànies fotogràfiques preses amb l’únic objectiu de la nostra retina? M’he arribat a convèncer que si volem saber res de la humanitat del seu ritme, del seu objecte, del seu present i del seu futur, hem de despullar-nos completament i ens hem de barrejar amb la multitud, fent tots els esforços per pensar i actuar com qualsevol altre i com tothom...”

També reflexiona sobre el treball “El món és treball... El treball com a forma de vida. El treball com a únic objecte del viure... No hi ha temps per a res més. Així, s’ha aconseguit esborrar l’antiga idea de llibertat. Avui la llibertat és el treball. Ara, què jo tinc els meus dubtes: ¿de quina llibertat es tracta?... Amb els diners que rebo pel meu treball, compro el que em fa falta, el que necessito... ¿El treball em dona llibertat?... ¿Satisfà els meus desigs?... Però no és tan sols això... S’ha anat molt més enllà... El treball ha deixat de ser enutjós, molest, avui per avui és la distracció mateixa; és el divertiment de l’època... Es vol convertir el treball, l’acte de treballar, el treballar en el desideràtum de la humanitat. I no trigarem gaire a veure que el pitjor mal que ens pot esdevenir, el càstig més terrible, serà haver-se de passar una part del temps sense necessitat de treballar... Fora d’això, l’home està perdut. Fora del seu treball, l’home s’avorreix. Només pensa en el moment que podrà tornar-hi”. No sempre és així, però és ben cert que hi ha persones que viuen en aquest neguit sobre el treball.

Anna es fa preguntes que no aconsegueix resoldre “¿El que desitjo? ¿Quin és l’objecte de la meva vida? ¿No persegueixo trobar la meva personalitat? ¿La meva pròpia, la meva real, la meva oculta personalitat?”... “¿Qui soc? ¿Què soc? ¿Què represento? ¿Què significo? ¿Què deixo? ¿Què faig? ¿Qui pot aprofitar la meva vida? ¿Què vol dir el meu pas per aquest món? ...”

Tots aquests dubtes i interrogants que no es pot treure de sobre la condueixen a  visitar l’autor per veure si els pot resoldre.

 

Quatre novel·les en un sol llibre

Francesc Trabal pertany a la coneguda colla de Sabadell. En aquest volum Quaderns Crema ens presenta quatre de les seves novel·les. No havia llegit res d’ell i m’han resultat prou entretingudes i interessants.

Les dues primeres, “L’home que es va perdre” (1929) i “Quo vadis, Sánchez? (1931), les podem qualificar de novel·les humorístiques, en les que planteja situacions absurdes.

L’home que es va perdre (1929).

Comença amb una carta de la Sílvia al protagonista de la narració en la que li anuncia: “he decidit deixar-ho córrer tot, tornar-te la llibertat i recobrar la meva. Més val. Ni tu serveixes per home casat, ni jo per dona casada amb tu... Quedem amics”

La reacció d’en Lluís Frederic: “És terrible. L’única il·lusió de la meva vida, la il·lusió més forta que he tingut i que he sentit, acaba de fer-se miques... Sento que m’he acabat, que la meva vida ja ha passat, que soc una desferra, que no serveixo per res...”

Van passar els primers mesos, però “la vida se li feia cada dia més basardosa, més dura, més difícil, més enganxosa”

“Sense amics, sense família, sense cap dèria i sense records... es veia ell mateix com una mena de monstre de museu, una mena d’objecte rar, únic dins el museu que era la seva casa.”

I a partir d’aquí seguim les passes de l’estranya vida de Lluís Frederic que el porta a diferents intents de cercar sentit a la seva vida, entrant en una vida inversemblant ficat en un negoci d’àmbit mundial especialitzat en perdre i trobar objectes.

“Sentia que sovint li venia tots els mals i passava hores d’angúnia, malalt d’un malaltia inqualificable: se sentia al marge d’aquest món i dels homes i un desig de no sabia què el cremava per dintre.”

Per un fet casual, es retroba amb la Sílvia, i quan tot sembla que ja és a punt per acabar, es produeix un gir de guió inesperat, i ell que havia estat l’especialista en desaparicions acaba desaparegut: “S’havia perdut! ¿On era? ¿Per quant? ¿D’on venia? ¿On anava?... Tots segurament l’hem trobat una hora o altra... ¿No recordeu, en fi, a través de mil ciutats que tots heu visitat, haver passat pel davant vostre... aquest Lluís Frederic Picàbia, perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble...?”

Quo vadis, Sánchez? (1931)

En Sánchez treballava en el tèxtil. “Feia temps que anava a la caça d’una altra feina, però la manca de relacions i potser també la manca d’un esperit d’iniciativa afinat cada dia li tiraven més lluny els seus somnis”.

Els diumenges freqüentava un club de tenis a la cerca de la seva oportunitat, però de moment sense èxit.

Poc després de patir un accident en el que va estar a punt de perdre una mà va trobar cent-mil pessetes al carrer que ningú va reclamar i que es va acabar quedant ell.

La vida d’en Sánchez a partir d’aquesta troballa casual fa un tomb. Pot viure sense treballar. Però tot és un despropòsit, sense massa sentit, ara cap aquí, ara cap allà sense trobar mai que vol fer de la seva vida en realitat. Potser ningú de nosaltres sap massa mai que en volem fer de la nostra vida. Potser és que la mateixa vida no té massa sentit en si mateixa.

Les altres dues són ben diferents, amb dos protagonistes prou interessants, una protagonista femenina, Erènia, una dona ben diferent a les altres, i un protagonista masculí, H. Càrol que passa tota la seva vida perseguint els seus propis fantasmes . M’han agradat molt més que les dues anteriors.

Era una dona com les altres (1932)

Erènia, la protagonista de la novel·la ha mort. En l’enterrament dos amics que l’havien conegut parlen d’ella, de com era i de la seva vida.

“En el fons és un cas especial, la vida d’aquesta noia... Erènia no ha estat mai allò que se’n diu “un cas excepcional”, però, de bonica, ho era, ho havia estat molt. Però ho era d’una mena de manera. D’aquella manera que en lloc d’atreure fa por. Fa respecte. Era d’aquelles noies que fan difícil d’aproximar-s’hi... Els seus autèntics admiradors no gosaven acostar-s’hi...”

“Veient-se tota sola sempre, Erènia s’avergonyia del rol que representava i li venia ràbia”

El narrador explica com va conèixer a l’Erènia. Amb el temps  s’adonen que es necessiten veure a diari. “Aquella mar pacífica de les nostres relacions aviat esdevingué turbulenta per la intervenció de corrents interiors...”

Però el seus camins es bifurquen. Passen alguns anys i el narrador rep la visita d’Erènia al seu despatx. Aquesta li explica com era el seu matrimoni, un matrimoni molt allunyat de la felicitat.

“Tot ella, essent una dona com totes les altres, estava abrandada d’una personalitat recòndita, amagada, excepcional. Pensaràs que em contradic, si abans et deia que era com les altres, ara et dic que era excepcional.”

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933)

“Tants afanys, tota la meva vida, tot s’ha acabat! La meca única il·lusió, i ara... Efectivament, la vida d’H. Càrol Ferreres finia. Massa tard per a redreçar-se, s’adonava que havia lluitat fins aleshores contra un fantasma, contra el fantasma d’ell mateix...”

Comença parlant de la seva infantesa i de la seva joventut en la que cercava amb por i timidesa experiències sexuals que l’educació rebuda feia que no fossin fàcils ja que li havien inculcat tot de perjudicis ben arrelats en el seu cap,

La mare de Maria havia donat el seu consentiment per que fossin nuvis, però “aquella escena feliç li aparegué més confusa: una nit es desvetllà sobtadament amb una idea torturant: ¿Per què Maria hagué d’esperar que, el sí el donés la mare? ¿Era allò realment, l’amor? Aquest dubte ja no l’abandonà mai més.”

Casat amb la Maria i amb tres filles cada dia era el mateix. “I al vespre... arribava l’hora crítica, l’hora en que pensava en la seva vida... Anava convencent-se que no era a fora de casa on calia cercar remei, sinó a dintre... Estimava honradament Maria, però damunt d’ella hi havia, flotant pels aires, la il·lusió de la seva vida insatisfeta.”

Càrol s’enamora de Fausta, la serventa de la família i es correspost. “Fausta no solament omplia la seva llar, sinó la seva vida subconscient”. Però com era inevitable un dia Maria els va sorprendre.

Càrol segueix amb el seu desfici per ella i tracta de veure-la sense èxit. Aleshores pensa que “un home com ell no hauria hagut d’abandonar-se tan fàcilment als seus sentits i als seus instints. Començava a trobar lamentable que no hagués pogut dominar a temps les seves passions.”

Tres anys després pensa que ja ha passat tot i que ja ha oblidat Fausta, però resulta que no és així. “Tots aquells esforços, tots aquells neguits superats, aquell engany de si mateix, quan ja li havia semblat reeixir, s’esfondraven”

“Cara a cara amb el temps, el temps vencia. El temps ens guanya sempre. És més fort que nosaltres. I fou més fort que Càrol”

“Durant aquells deu anys, Càrol només aprengué una cosa: de fer-se vell sense adonar-se... Intentà, durant aquell temps distreure la seva davallada lliurant-se als plaers que de jove havia perseguit: encara més inútilment que abans no hi trobava gaudi... ”

En el fons, Càrol tan sols és un pobre diable amb una obsessió malaltissa: “M’he fet vell... Ja no serveixo. I es deixà anar en una butaca, els ulls fits enlloc, envidriats, com si acabés de morir-se, respirant amb pausa”

“Ja havia passat de molt els cinquanta, i ara veia clar que el seu paper era innecessari, era inútil: era una mena de ganga... En aquesta edat ja no era sinó una figura decorativa: els vells no son sinó això. Càrol pensava que l’Estat hauria de carregar un impost especial als vells. Si es mirava al mirall es reconeixia com el mateix de sempre... Però alguna cosa que no sabia què era li deia interiorment que ja no era ell, que s’acabava. Massa sovint feia la mateixa reflexió”

“Tota la meva vida he anat darrera un fantasma, darrere el fantasma de les meves il·lusions”. Tots vivim la nostra vida d’alguna manera darrera dels nostres fantasmes i les nostres il·lusions.

“Vivia fent més aviat nosa, es a dir, no nosa, pitjor: enmig d’una universal indiferència”

 

FRANCESC TRABAL

Novel·les (I)

Quaderns Crema, 2017; pàgines 407

El Marquet de les Roques a la Vall d'Horta, 2016