Dues novel·les de Francesc Trabal

FRANCESC TRABAL

Novel·les II: Vals i Temperatura

Quaderns Crema; 2018; 465 pàgines

Aquest segon volum inclou dues novel·les: Vals i Temperatura.

Vals (1935)

El protagonista principal de Vals és Zeni, un jove que està en boca de tots, sobretot de les noies. “Zeni començava a trobar-se encastat a la normalitat estiuenca... I no tenia temps d’aturar-se a pensar si s’hi trobava bé o no, si li passava el temps de pressa, si li’n quedava un record inesborrable, ni si totes aquelles amistats noves deixarien rastre”

Zeni, marxa a Viena i pregunta a Teresa, una noia que li agrada, que vol que li porti. Aquesta li demana un vals. Torna de Viena amb un vals a la mà, però Teresa ja no viu a Barcelona.

 

Comencen les preocupacions per les noies i les relacions amb elles que s’acabarà convertint en l’eix de la novel·la. “Fins ara no havia pensat mai en aquesta preocupació de molt amics meus que és el festeig, el matrimoni, sentir-se atret pels encants de l’altre sexe. I de sobte m’hi he sentit lligat, m’hi he sentit pres. Jo també vivia dins aquesta preocupació... ¿Per què no poder viure sense aquesta preocupació?”

Viu envoltat de noies. Papalloneja amb elles i no està clar qui li agrada més. En té algunes de més favorites que altres però totes li plauen.

Segons la seva mare “totes les noies són iguals: davant d’un xicot no saben el que els passa. Sou vosaltres els qui heu de tenir enteniment per elles. El pecat més gran, Zeni, és d’aprofitar-se precisament d’un estat sentimental d’una noia. Si sou vosaltres que el provoqueu, voluntàriament o no, almenys heu de sentir la responsabilitat d’evitar-ne les conseqüències”

Passa diferents èpoques. Ara li agrada una, ara li agrada una altra, però les seves relacions són una mena de muntanya russa: “la vida semblava muntada damunt d’una desagradable plataforma d’aquelles que en els parcs d’atraccions combinen sotracs i empentes fent difícil de caminar-hi”

Una nova relació substituïa l’anterior; aquesta sempre semblava que seria la definitiva, però no era així. No sempre era ell el responsable d’aquests canvis... “No sé què he fet, que m’ha passat, com han passat els dies. Estava com atarantat, em sentia el cap ple de ressons eixordadors...”

La mare “pensava que així aprendria a desvetllar-se, i que, a la seva edat, era millor que es desfés en neguits innocus amb noies de la seva classe que no pas que s’hagués tornat un viciós, segons quines companyies hagués tingut”

Zeni “s’adonava per moments de la inútil fúria amb què es desdoblava, però un vertigen irrefrenable se l’enduia... Tenia prou cura, en un moment donat, de trencar els ambients en perill d’esdevenir relliscosos... El vals havia començat. De cap a cap del dia, de banda a banda del seu escenari, Zeni no parava de lligar giravoltes... Un sol ritme el movia, i aviat no se sabé si el ritme era ell, si era ell qui l’infonia a tot el que el voltava. La seva sola presència, el seu somriure... El seu vals no tenia ni començament ni fi, no podria aturar-se: si no tot el castell s’esmicolaria... El seu joc, el seu vals, prenia formes d’eternitat”.

Però el vals s’atura i Zeni acaba fugint del seu destí, de la vida que porta en una fugida endavant que no sap on el portarà...

Temperatura (1947)

Si a “Vals” el protagonista és masculí, a “Temperatura” és femení, Anna.

Comença amb Anna i el seu marit Artur de viatge a bord d’un vaixell. Anna després d’un “incident” que podríem qualificar d’insignificant amb un passatger anomenat Herbert es fa un munt de preguntes “”Per què m’he deixat dur per un caprici? És a dir, caprici no: no ha estat un caprici, ha estat molt més fort. Ha estat un impuls irreflexiu. O més aviat reflexiu... No he pogut frenar; no he pogut! Al revés he deixat que arribés he precipitat la cosa...I en aquell instant he deixat de ser jo mateixa. No era jo... He deixat fer. He deixat que, fora de mi, actuessin certes forces desconegudes... Segurament no pensava en res, però estava gaudint, gaudint sense cap malícia, sense cap propòsit.. L’únic que sento ara, igual que aleshores, és aquella sensació imperativa, feroç, que jo mateixa em desconeixia, de necessitar alguna cosa, alguna cosa més”

Maig 2017

L’autor ens transmet les seves reflexions sobre la novel·la en els fragments que considero més interessants.

“L’únic que tenia forma era el primer capítol, els primers paràgrafs. Això era tot el que estava escrit; i així i tot, suposant que me l’arrabassessin, ¿què se me’n donava? Si desapareixien els papers no podrien pas robar-me Anna I Herbert, que ja començaven a tenir vida, que ja vivien dintre meu”

“Anna era meva. De ningú més. Només meva. Tota meva. De cap a peus, de fora a dintre. Meva com jo mateix. I ningú no podria mai arrabassar-me-la. Meva per sempre més. Passés el que passés a la novel·la. Fes el que fes”... “Ella ja existeix. Ella existeix més que jo mateix. Ella serà, en tot cas, qui farà de mi el que ella vulgui. Però ningú ho sap. Ningú no la coneix. Ningú no l’ha vist mai. Ningú mai no la veurà. Només jo”

Anna demana el divorci malgrat que “Artur li hauria donat tots els gustos, diners, festes, viatges, sí en realitat, potser tot l’avorrit de la vida...”

De sobte desapareix del vaixell al mig del gran oceà. Deixa una nota on diu que marxa de vacances, la resta de personatges amenacen en fer vaga i l’autor la defensa: “Anna està fruint en aquests instants de les seves vacances, i un perfecte dret hi té...”

En diverses ocasions Anna es presenta davant de l’autor enfadada per discutir com ha de seguir la història que està escrivint. “¿Per què no em va deixar tranquil·la i ara ningú es preocuparia de mi...? ¿O bé és que soc una simple joguina seva?... I ¿amb quin dret?”

Anna és una dona plena de dubtes i interrogants, però vol ser una dona alliberada que desitja fer la seva vida i tracta de posar-ho en pràctica. “¿Qui sóc? ¿Què he fet? ¿Què faig? ¿Què puc fer? ¿Què faré?” Preguntes que ens em fet tots nosaltres algun cop a la vida o més d’un cop.

S’independitza i aconsegueix progressar en la seva feina. “Va poder comprovar que el seu experiment no havia fallat. Que era exactament això. Això mateix... Era purament confiança en ella mateixa. Era fer el que s’havia proposat fer.”

“... Gaudia de sentir-se tota sola en llibertat. No li faltava res. Sola, arribava a trobar aquell punt dolç de felicitat que tantes vegades hauria imaginat...”

En un fragment Trabal fa una crítica a la mena de turisme que s’ha imposat amb el temps “¿Què és el que podem pretendre de conèixer només amb instantànies fotogràfiques preses amb l’únic objectiu de la nostra retina? M’he arribat a convèncer que si volem saber res de la humanitat del seu ritme, del seu objecte, del seu present i del seu futur, hem de despullar-nos completament i ens hem de barrejar amb la multitud, fent tots els esforços per pensar i actuar com qualsevol altre i com tothom...”

També reflexiona sobre el treball “El món és treball... El treball com a forma de vida. El treball com a únic objecte del viure... No hi ha temps per a res més. Així, s’ha aconseguit esborrar l’antiga idea de llibertat. Avui la llibertat és el treball. Ara, què jo tinc els meus dubtes: ¿de quina llibertat es tracta?... Amb els diners que rebo pel meu treball, compro el que em fa falta, el que necessito... ¿El treball em dona llibertat?... ¿Satisfà els meus desigs?... Però no és tan sols això... S’ha anat molt més enllà... El treball ha deixat de ser enutjós, molest, avui per avui és la distracció mateixa; és el divertiment de l’època... Es vol convertir el treball, l’acte de treballar, el treballar en el desideràtum de la humanitat. I no trigarem gaire a veure que el pitjor mal que ens pot esdevenir, el càstig més terrible, serà haver-se de passar una part del temps sense necessitat de treballar... Fora d’això, l’home està perdut. Fora del seu treball, l’home s’avorreix. Només pensa en el moment que podrà tornar-hi”. No sempre és així, però és ben cert que hi ha persones que viuen en aquest neguit sobre el treball.

Anna es fa preguntes que no aconsegueix resoldre “¿El que desitjo? ¿Quin és l’objecte de la meva vida? ¿No persegueixo trobar la meva personalitat? ¿La meva pròpia, la meva real, la meva oculta personalitat?”... “¿Qui soc? ¿Què soc? ¿Què represento? ¿Què significo? ¿Què deixo? ¿Què faig? ¿Qui pot aprofitar la meva vida? ¿Què vol dir el meu pas per aquest món? ...”

Tots aquests dubtes i interrogants que no es pot treure de sobre la condueixen a  visitar l’autor per veure si els pot resoldre.