Cavalls salvatges

 “No és gens estrany, sinó més aviat el contrari, que la primera d’aquestes històries comenci en un enterrament. Però en lloc del típic dia hivernal, cru o plujós, es va escaure un enterrament tòrrid, en plena canícula d’estiu” És l’enterrament de la Lluïsa que ha mort per la sida.

Aquest és un llibre d’aquells que feia temps que volia llegir i he aprofitat que la editorial Comanegra l’ha reeditat. Jordi Cussà és un autor maleït pels llibres que ha publicat i també per la vida que va portar. Va viure tot el món de la droga “dura” que queda perfectament reflectit en aquesta novel·la tal com ell mateix escriu, “dins l’embornal creixent que esdevenen, dia rere dia, els meus dies de joventut, conservo alguns moments absolutament frescos a la submemòria. Dic “sub” perquè cal entendre-la com un referent parcial: subjectiu, tergiversat pels anys i les pròpies defenses fins a qui sap on. Una d’aquestes transparències, punt d’encontre entre diverses tramoies i d’arrencada per a noves seqüències, introdueix la primera vegada que vaig tastar l’heroïna”

Per a molts és la novel·la d’una generació. És la novel·la catalana dels que van viure entre “sexe, drogues i rock and roll”, al marge d’una societat que els menyspreava i injuriava. Eren unes vides amb moments de gran gaudi, però també farcides de depressions i baixades a l’infern. Vaig viure a prop d’aquesta gent, vaig ser una mena de company de viatge distanciat d’algunes persones que es poden assemblar als personatges que protagonitzen aquesta novel·la. Vaig conèixer una part d’aquest món, però mai m’hi vaig endinsar del tot. Ells estaven allà i jo estava aquí.

Jo era més de rock and roll i menys de drogues i sexe. Cada capítol comença amb un fragment d’una de les cançons dels grups que tots escoltàvem en aquells anys i encara conservem ben frescos en la memòria, i a les prestatgeries dels vells vinils de casa. Al final del llibre hi ha una mena de playlist que amb algunes excepcions molts podríem signar.

Reading Festival, agost 1974

El protagonista descobreix “que l’únic sentit de la vida si més no de la seva, és assaborir el dia d’avui sense hipotecar el regust potencial de demà”. El present és l’únic que té sentit. “Fer bondat de veritat, per als ionquis de soca-rel, és molt complex” Viuen sempre en risc. És una generació que pitjava l’accelerador a fons; que anava cap a l’abisme, sense frens ni aturador. Ho pensaven a vegades, però eren uns instants que ben aviat desapareixien del seu cap i tot continuava endavant. Son unes vides que tenien pressa, ganes de gaudir al màxim sense pensar massa en el futur. Tot era present, tot anava a gran velocitat. Morir jove no importava.

Afirma que “els addictes són (o som) com una espècie de confraria francmaçònica i ens reconeixem els uns als altres col·locats o abstinents, amb un parell de mirades”. I segurament és així. Tots o gairebé tots volen deixar d’estar enganxats a la droga i ho aconsegueixen per períodes curts o més llargs, però amb el pas del temps hi tornen en el que és una “escalada” inacabable de més i més, i més.

I en tot aquest submón per si mateix ja prou complex fa l’aparició la sida, com una mena de fantasma pertorbador i perseguidor de tots “els dolents i pervertits”. A partir d’aquell moment viuen “enmig del pànic del tabú de la sida i el dolor de les il·lusions i els col·legues que havíem enterrat plegats”

I no van ser pocs els morts d’aquesta generació. El protagonista en fa una exhaustiva llista, “va ser perdre trossets de tot el que havíem compartit, trossets del que havia estat la meva història, xica, bruta però intransferible història dins l’embornal del temps: la Sílvia, el Dixi, la Gràcia; l’Helena i el Fabià; l’Eulàlia i la Susana; el Tomàs, el Pere, l’Yma i la Lídia, i encara coprotagonistes com ara la Noemí i el Lanzarote i la Gemma i el Marc Tejida i el Fèlix, i sobretot i sobretots, òbviament, Ella: la Lluïsa Caballera”

Tantes morts, però sobretot, la mort de la Lluïsa van fer el seu efecte. De nou sol i sense compromís l’Àlex “no sabia què fer de la meva vida, ara que la tornava a tenir oberta, tota-per-a-mi-tot-sol, cada matí quan em llevava”

“Del cosmos he vingut i al cosmos torno, i em sembla entendre que en realitat només he estat un experiment còsmic”

“L’eternitat és tot el que ens queda per compartir..., l’eternitat d’un silenci reeixit d’ecos de vida inorgànica que, malgrat la mutació constant i la desaparició progressiva dels miratges de la memòria, particular i col·lectiva, murmurant “Fins ara, Mirall”, t’honora i t’acompanya cap al país dels CAVALLS SALVATGES”

JORDI CUSSÀ BALAGUER

Cavalls salvatges

Comanegra, 2023; 365 pàgines

Epíleg de Jordi Puig Ferrer