dissabte, 27 d’agost de 2011

Contradiccions de la nostra societat

Ens trobem submergits en una societat plena de contradiccions.

Podem observar un munt de gent que ha passat de cuidar la seva salut a realitzar un gran i continuat esforç per mantenir-se en forma. En alguns moments aquest mantenir-se en forma ja no deixa ni temps al descans ni per recuperar-se de l'esforç. Els esports extrems en el que el lema és el més difícil estan de moda, però ja no tan sols entre els esportistes que podríem anomenar professionals sinó també entre els afeccionats. Cada cop més distància, més temps, més desnivell, ..... simplement cercar uns límits que semblen no tenir fi. I quan s'assoleix un repte ja s'esta pensant en el següent, gairebé sense poder assaborir el que s'acaba d'assolir. Es crea una mena d'estat d'ansietat en el que gairebé mai estan del tot satisfets amb el seu estat de forma. Han d'estar permanentment realitzant exercici físic.
Tenir un bon estat salut ja no és solament no està malalt i seguir una vida saludable, amb una dieta saludable sinó que es col·loca en el centre de preocupació de molta gent que s'acaba obsessionant, ja sigui practicant un esport extrem o una de les innumerables dietes amb la que ens bombardeja la publicitat de forma constant o comprant més i més cosmètics amb propietats reductores.
El nostre cos s'ha posat en el punt de mira i ens cal tenir un cos perfecte a costa del que sigui. Els centres d'estètica proliferen i posar-se en mans d'un cirurgià estètic ja no és privilegi de determinades estrelles del món del cinema sinó que està a l'abast de molts dels mortals de a peu.
Però per altra banda hi ha un altre sector de la població també prou important amb un vida plenament sedentària, molts d'ells amb un sobrepès important i dels que sovint es parla als mitjans de comunicació com una població de risc i un problema sanitari que preocupa. És difícil d'entendre com en alguns casos on no hi ha malaltia que ho justifiqui es pugui arribar a certes situacions també límits.
I a partir d'aquests dos extrems s'han creat els seus respectius mercats de consum amb els seus respectius altars i productes estrella.
Tan difícil és assolir un cert equilibri ? O és que potser som simplement nosaltres i les nostres contradiccions.
Imatge de Bloctenia. Tecnologia i Societat



divendres, 26 d’agost de 2011

Modernidad líquida


La metàfora del líquid com quelcom que flueix i en estat constant de canvi en funció de les condicions externes en oposició al sòlid amb una forma sempre permanent en front als canvis. El líquid és flexible i elàstic davant dels cops i girs bruscos mentre que el sòlid aguanta o es trenca. Per afrontar l’actual món canviant el líquid és un paradigma molt millor.
El món líquid provoca la liberalització de la economia dels seus lligams amb la política i la societat. La complexitat organitzativa del món actual no ofereix opcions de tria. A més a més això no ha estat producte d’un poder dictatorial, sinó a l’inrevés del propi poder de la llibertat d’acció.

Aquesta és la tesi que defensa Zygmnut Bauman, en el seu llibre més conegut i publicat en el canvi de segle, ara ja fa 11 anys i com en molts dels seus llibres podem constatar com s’avançava al que passaria als pocs anys:

El poder se aleja de la calle, de los parlamentos, de los gobiernos, más allá del control de los ciudadanos. El estado real del poder es la invisibilidad.

Las autoridades ya no mandan sino que intentan congraciarse con los electores por medio de la tentación y la seducción.

Las personas “se convierten en espectadores pasivos de un personaje político que les ofrece sus sentimientos y sus intenciones, en vez de sus actos, para que los consuman” (RICHARD SENNET). Sin embargo, el punto es que los espectadores no esperan mucho más de los políticos, tal como sólo esperan de otros personajes ante las candilejas nada más que un buen espectáculo. Y así el espectáculo de la política, al igual que otros espectáculos públicos se convierte en un mensaje incesante y monótono que repite y repite …

GUY DEBORD: El centro de control ahora se ha ocultado, y ya no lo ocupa ningún líder conocido ni una ideología clara” Resulta cada menos claro qué es lo que ese agente –cualquiera que sea- debería hacer para mejorar la situación del mundo en el supuesto caso de que tenga suficiente poder para hacerlo.

El capital se soltó de la dependencia que lo ataba al trabajo gracias a una libertad de movimientos impensable antaño incluso para aquellos “propietarios invisibles” de la tierra. La reproducción del crecimiento y la riqueza, de las ganancias y los dividendos y la satisfacción de los accionistas son en todo independientes de la duración de cualquier compromiso local y particular con el trabajo.
El capital es pot desplaçar i moure sense problemes, no depenent de ningú en canvi el treball sempre està subjecte a l’existència del capital. El treball necessita del capital i el capital cada cop menys necessita del treball.

El mundo está lleno de posibilidades como una mesa de buffet repleta de platos apetitosos, cuya cantidad excede la capacidad de degustación. Los invitados son consumidores, y el desafío más exigente e irritante que deben enfrentar es la necesidad de establecer prioridades: la necesidad de desechar algunas opciones y dejarlas inexploradas. La desdicha de los consumidores deriva del exceso, no de la escasez de opciones.
El objectivo es simplemente consumir. Pero esto supone un deseo nunca saciado, una garantía de constante ansiedad.
Los consumidores van detrás de las sensaciones que ofrecen los diferentes productos exhibidos en los supermercados. Así tratan de de escapar de la angustia.
JEREMY SEABROOK: El capitalismo no ha entregado los productos a la gente, sino más bien ha entregado la gente a los productos. La venta de productos, experiencias y sensaciones es lo único que da forma y significado a nuestras vidas.
La actividad de elegir importa más que lo que se elige.
En una sociedad de adictos compradores/espectadores, los pobres no pueden desviar los ojos: no tienen hacia dónde desviarlos. Cuanto mayor es la libertad de la pantalla y más seductora es la tentación que provocan las vidrieras, tanto más profunda se vuelve la sensación de empobrecimiento, tanto más sobrecogedor se vuelve el deseo de saborear, aunque sea por un momento, el éxtasis de elegir. Cuanto más numerosas parecen ser las opciones de los ricos, tanto menos soportable resulta para todos una vida sin capacidad de elegir.
La libertad de considerar la vida como una salida de compras prolongada significa considerar el mundo como un depósito desbordante de productos de consumo. Dada la profusión de ofertas tentadoras, la potencial capacidad generadora de placer de cualquier producto tiende a agotarse con rapidez. Afortunadamente para los clientes con recursos están protegidos contra el rápido envejecimiento y la obsolescencia de los deseos y contra su efímera satisfacción.

La vida deseada tiende a ser como la vida que se ve en la TV. La vida en la pantalla empequeñece y quita encanto a la vida vivida: es esta última la que parece irreal i seguirá pareciendo irreal en tanto no sea recuperada en imágenes filmables.

SHARON ZUKIN: “Los votantes … podrían haber elegido aprobar las políticas del gobierno destinadas a eliminar la pobreza, controlar la competencia étnica e integrar a todo el mundo a través de instituciones públicas comunes. En cambio, eligieron comprar protección, estimulando así el crecimiento de la industria de la seguridad privada”
ZUKIN señala que el peligro más tangible … es “la política del miedo cotidiano”. El estremecedor y perturbador espectro de las “calles inseguras” aleja a la gente de los lugares públicos y le impide procurarse las artes y oficios necesarios para compartir la vida pública.

La capacidad de convivir con las diferencias, por no hablar de disfrutar de ellas y aprovecharlas, no se adquiere fácilmente, y por cierto no viene sola. Esa capacidad es un arte que, como todas las artes, requiere estudio y ejercicio. La incapacidad de enfrentarse a la irritante pluralidad de los seres humanos es espontánea y se refuerza a sí misma: cuanto más efectivos son el impulso hacia la homogeneidad y los esfuerzos destinados a eliminar las diferencias, tanto más difícil resulta sentirse cómodo frente a los extraños, ya que la diferencia parece cada vez más amenazante y la angustia que provoca parece cada vez más intensa.

Las personas que tienen las manos libres dominan a las personas que tienen las manos atadas; la libertad de las primeras es la causa principal de la falta de libertad de las segundas, y la falta de libertad de las segundas es el sentido último de la libertad de las primeras.

El acto de trabajar se parece más a la estrategia de un jugador que se plantea modestos objetivos a corto plazo sin un alcance que vaya más allá de las próximas dos o tres jugadas. Lo que cuenta son los efectos inmediatos de cada jugada y los efectos deben ser aptos para su consumo también inmediato.
El trabajo ya no puede ofrecer un uso seguro en el cual enrollar y fijar definiciones del yo, identidades y proyectos de vida.

La caducidad de las noticias en tanto información acerca del “mundo real” es en sí misma uno de los rasgos más importantes de la información.

Precariedad, inestabilidad, vulnerabilidad son las características más extendidas y las más dolorosas de la vida contemporánea. Estem en una època d’inseguretat, incertesa, desprotecció i precarietat dels nostres mitjans de subsistència que genera inseguretat en el treball.

CRICK: la sociedad civilizada es inherentemente pluralista. Vivir juntos dentro de esa sociedad implica negociación y conciliación de intereses naturalmente diferentes y que normalmente es mejor conciliar diferente intereses que coercionarlos y oprimirlos perpetuamente.

La velocidad ocupa el primer lugar en la lista de los valores de supervivencia. Sin embargo, la velocidad no conduce a pensar. El pensamiento requiere pausas y descansos exige que nos tomemos nuestro tiempo que recapitulemos los pasos que hemos dado observando meticulosamente el lugar al que arribamos y evaluando la sensatez que nos llevó hasta allí. En ausencia de pensamiento se puede confundir la suerte con el destino. Y esto es un grave error, es fatalismo, y más cuando la suerte no es fruto de la libre elección del individuo. Para advertir la diferencia se necesita el recurso del pensamiento, de tener tiempo para pensar y tomar distancia.

Para lograr la democracia hace falta algo más que la libertad formal de hablar y tomar resoluciones. También necesitamos saber de qué hay que hablar y qué resoluciones tomar. Todo eso hay que hacerlo dentro de una sociedad como la nuestra en la que la autoridad de hablar y decidir está reservada a los expertos, quienes tienen el derecho exclusivo de decidir la diferencia entre realidad y fantasía y dividir lo posible de lo imposible.

Imatge manllevada de la Revista Almiar



dimecres, 24 d’agost de 2011

La sacrosanta Constitución Española


Ara si. Quan els interessa la sacrosanta Constitución Española es pot reformar i a més per la porta del darrera i amb presses encara que diuen que aquest canvi no s'aplicarà fins el 2018. Què carallots i hipòcrites que són! A que venen ara tantes presses ?
La Constitución Española és un pacte de la transició, redactada en un molt històric puntual i molt concret i que ja fa temps que necessita un rentat de cara i una actualització, però cap dels partits actuals s'atreveix a proposar-ho, no sigui que perdin els seus privilegis.
Ja té 33 anys i la majoria de la població actual no l'ha votat.
Han aixecat la caixa dels trons. Sí que volem un canvi de la Constitución, però un canvi total que inclogui la desaparició de la monarquia, i la proclamació de la República com a forma d'Estat, el dret d'autodeterminació dels pobles, i la desaparició de l'inútil Senat.






Congreso
Han actuado
0 personas
Nos faltan
0 firmas


Actúa ahora


Tu nombre
Tu apellido
Tu correo-e
Cód. Postal









dimarts, 23 d’agost de 2011

In the Court of the Crimson King

Tot llegint la novel·la d'Eduard Márquez, "L'últim dia abans de demà" apareix una escena típica de la joventut progre dels anys 70 en la que entre porros i descobriment del sexe sono la música de King Crimson i el seu primer LP.
I com no ? He tret el vinil i l'he tornat a fer girar. Quantes vegades l'hauré escoltat ? És una música sublim, barroca en alguns moments, i molt senzilla i etèria en d'altres. He recordat la impressió que em van causar quants el vaig escoltar per primera vegada. Epitaph i I talk to the wind juntament amb el tema que dóna títol a l'àlbum són unes joies que encara m'emocionen.


Van estar tocant a Granollers el novembre de 1973. Amb un amic vaig parlar d'anar-hi però al final no va ser possible. Érem joves i inexperts i no sabíem com podíem arribar a Granollers i menys com tornar a casa. Encara no havia anat mai a un concert d'aquestes característiques. El meu primer va ser poc després, Santana a Barcelona. Evidentment tota una aventura.
King Crimson és un grup diferent. Amb cada un dels seus discs ens sorprenia. La seva formació també anava canviant, sempre liderats per l'imprevisible, a vegades estrany, però sempre genial músic Robert Fripp


dimecres, 10 d’agost de 2011

Tres blocs i una mica d'història

Tot començava a l'agost de 2005, tot just ara fa 6 anys.
De sempre m'ha agradat escriure i ho he fet sovint, però a vegades amb poca constància. Els blocs em va semblar una bona oportunitat per conrear aquesta afecció. I va estar una molt bona pensada. En aquest temps hauré publicat al voltant d'un miler d'articles.
Vaig començar en l'antiga plataforma de blocat, sota el nom de Fragments Nocturns ja que la nit és l'hora en que habitualment m'assec davant de l'ordinador i escric. M'hi trobava a gust en aquesta plataforma. En alguns moments que no funcionava massa bé vaig resistir. M'agradava molt això del puntcat, però darrerament hi havia molt spam i vaig decidir abandonar i passar-me a blogger com molt altre gent havia fet abans. Però fa un parell de mesos vaig rebre un correu sorpresa des de blocat. Canviaven de nom, a partir d'ara serien blogcat, però no només això, sinó que també introduïen un importat canvi en el sistema de gestió dels blocs migrant a la coneguda plataforma Wordpress. Així desapareixia tot l'spam anterior i a més a més permetria una millor gestió dels blocs.
Em sabia greu haver marxat de blocat i vaig començar a rumiar què fer: si tornar o no tornar.
La meva primera idea era escriure sobre el meu dia a dia a l'escola i sobre les meves curses i excursions, però de mica en mica el ventall de temes s'ha anat ampliant. El bloc s'ha convertit en un espai molt eclèctic on hi cabia de tot amb escrits sobre gairebé qualsevol cosa que em passava pel cap.

Finalment he decidit gestionar tres blocs i especialitzar-los:
Ara em queda la tasca per la que m'agafaré temps de traslladar els antics escrits al bloc corresponent. No tinc pressa ho aniré fent amb tranquil·litat.

Fragments d'escola

Fragments de camins i curses



dissabte, 6 d’agost de 2011

Nostàlgia dels objectes vells, una crítica de la immediatesa.


Al llarg de la nostra vida tenim relació amb molt objectes. Fins i tot, sense voler en fem una acumulació innecessària. Alguns són fugissers i acaben a la brossa ben aviat. Però d’altres ens acompanyen per molt de temps. Arriba un moment que aquests objectes es fan vells i inservibles. Ja no funcionen o simplement ens deixen de ser útils. Aleshores els arraconem, els llencem o els substituïm per altres més nous i moderns que ocupen el seu lloc. Amb alguns hem arribat a establir una mena de relació afectiva i quan els hem de canviar o llençar ocupen un lloc en el nostre record.
Dec ser una persona rara en aquesta nostra societat de la immediatesa ja que quan s’espatlla algun aparell que fa temps que utilitzo algunes vegades m’envaeix una certa nostàlgia. M’ha estat útil i segurament gràcies a ell he pogut gaudir de bons moments. I de cop i volta desagraït me’n desfaig i cerco un substitut.  
Los objetos durables son aquéllos destinados a ser preservados durante un tiempo muy largo, se acercan tanto como es posible a la encarnación de la abstracta y etérea noción de eternidad. A los objetos durables se les asigna un valor especial y son celebrados y ambicionados gracias a su asociación con la inmortalidad. Los objetos transitorios son opuestos a los durables y están destinados a ser usados –consumidos- y a desaparecer en el transcurso de su consumo.” M’agraden aquests objectes gairebé eterns que m’acompanyen anys i anys, i no m’agrada pas acumular objectes de poca durada moltes vegades inservibles i inútils pel simple fet de que en un moment donat caic en la temptació de comprar-los.
No fa pas molt els únics que podien fer-se amb aquests objectes durables per a tota la vida era la gent rica i poderosa, però aquest paradigma darrerament ha canviat i ara “el privilegio de los poderosos de hoy y lo que los hace poderosos es la capacidad de acortar el lapso de la durabilidad, de olvidar el largo plazo de centrarse en la manipulación de lo transitorio y no de lo durable, de deshacerse de las cosas con ligereza para dejar espacio a otras cosas igualmente transitorias y destinadas a consumirse. Quedarse con las cosas largo tiempo es en realidad un síntoma de carencia. La durabilidad ha perdido atractivo y pasa de ser un logro a ser una desventaja.” I els que no són tan poderosos tracten d’imitar aquest tipus de vida d’utilitzar i llençar.
Reconec que hi ha objectes que són per fer servir i llençar, però en molts casos no m’agrada que sigui així i em pregunto per quina raó ha de ser així. Segurament sóc antic, però no m’agrada que sigui d’aquesta manera. Simplement crec que aquesta forma de vida crea persones irresponsables que tan sols cerquen la gratificació immediata amb l’ús ràpid de l’objecte pel que perden immediatament el seu interès i ja pensen en un altre. Col·leccionen objectes, però també viatges, sensacions, amistats al facebook i relacions sexuals. Aquesta manera de viure no implica cap compromís simplement ens submergeix en la societat del desig: el deseo tiene pocas posibilidades de sobrevivir si su satisfacción es postergada. Para mantenerse vivo y fresco el deseo debe ser continua y frecuentemente satisfecho, aun cuando la gratificación augura justamente el fin del deseo.
Estamos en una cultura ... con una moralidad indiferente a las consecuencias de las acciones humanas que rechaza la responsabilidad por sus efectos.
Ara bé també cal tenir en compte que en ausencia de una seguridad a largo plazo, la “gratificación instantánea” resulta una estrategia razonablemente apetecible. Lo que la vida tenga que ofrecer que lo ofrezca aquí y ahora. ¿Quién puede saber lo que nos depara el mañana?
Las precarias condiciones sociales y económicas entrenan a hombres y a mujeres para percibir el mundo como un recipiente lleno de objetos desechables, objetos para usar y tirar; el mundo en su conjunto, incluidos los seres humanos. ... La precariedad de la existencia social provoca una percepción de que el mundo circundante es una superposición de productos para consumo inmediato.
En un mundo en el que el futuro es, en el mejor de los casos, oscuro y borroso, y muy probablemente peligroso y lleno de riesgos, fijarse objetivos remotos, sacrificar el presente en nombre de la dicha futura no resulta una propuesta atractiva ni sensata. Toda oportunidad que no se aprovecha aquí y ahora es una oportunidad perdida, difícilmente excusable y menos aun reivindicable.
Los vínculos humanos, como el resto de los objetos de consumo, no necesitan ser construidos con esfuerzos prolongados y sacrificios ocasionales, sino que son algo cuya satisfacción inmediata, instantánea, uno espera en el momento de la compra –y algo que uno rechaza si no satisface, algo que se conserva y utiliza sólo mientras continúa gratificando- entonces no tiene sentido salvar esa relación con más y más desgaste de energías cada vez, y menos aun sufrir las inquietudes e incomodidades que esto implica.
Però viure així paga la pena ? Només pensar en lo immediat, en el que es pot tenir, en viure al moment, en endeutar-se si cal per aconseguir el que desitgem,  és això el que volem ?  
Estem en una profunda crisi de la que no es troba o es vol trobar el camí per sortir, no hi ha cap planificació de futur, tan sols es pensa en l’ara i aquí i com a societat no estem pas disposats al sacrifici ni al canvi dels nostres hàbits. Ho volem tot i ho volem ara mateix. Ens cal un canvi radical i urgent, d’altra manera no en sortirem pas.

En cursiva cites del llibre "Modernidad líquida" de Zygmnut Bauman, editat l'any 2000

dimarts, 2 d’agost de 2011

Jazz rock

Aquest dies han fet o estan fent concerts per Catalunya uns quants dels noms que van marcar una bona part de la meva joventut. Aleshores tot el que tenia l'etiqueta de jazz-rock estava de moda i va influenciar a molts dels grups catalans d'aquell moment. I aquests grups i aquesta música continua sonant i omplint els concerts d'estiu. Fa poc Chick Corea ens ha visitat amb una nova formació de Return to Forever amb noms ben il·lustres com Stanley Clarke i Jean Luc Ponty. John McLauglhlin també ha tocat en un d'aquests festivals. I aquests dies estan de gira celebrant el seu 25è aniversari els incombustibles Pegasus, hereus directes d'un grup anterior (Iceberg) i molt influenciats pels grups anteriors, hereus directes del gran Miles Davis i els seus experiments amb el jazz.
La seva música ja no m'entusiasma com abans, però en fa venir a la memòria altres temps en la que la peregrinació pels seus concerts era habitual, en un moment en que aquests no es prodigaven tant com ara. El que és indubtable és que mantenen el seu virtuosisme amb els respectius instruments.