dimarts, 22 de març de 2011

Globalització. Les conseqüències humanes

Després de “Temps Líquids” i “Trabajo, consumismo y nuevos pobres” segueixo llegint llibres del sociòleg Zygmunt Bauman, ara amb un llibre que sorprèn veure que va ser escrit el 1998 i com a finals del segle passat ja intuïa alguns dels problemes que la crisi ha posat plenament al descobert.

La globalització

El poder es desvincula del territori i, en una mutació sense precedents, s’allibera de qualsevol responsabilitat. L’anàlisi d’aquest poder global sense obligacions ni responsabilitats i, en aquesta mateixa mesura totalitari, i també dels terribles costos humans del seu exercici, constitueix la contribució fonamental de Bauman en aquest llibre.
Bauman defineix la globalització com la mobilitat sense restriccions del capital, per sobre de la mobilitat de les persones. Els efectes de la globalització són radicalment diferents per als diferents grups socials. Comporta un augment espectacular de les desigualtats socials tant pel que respecte entre nacions com entre classes. El fonamentalisme dels grups situats en els confins de la globalització són descendents d’aquests processos de desigualtat.
Els subjectes actius de la globalització són els inversors i els especuladors. Es desentenen de qualsevol obligació amb el lloc on viuen i amb les generacions futures. Eludeixen la responsabilitat de les conseqüències. Tenen tot el poder, però en canvi no tenen cap obligació ni responsabilitat.
La globalització suposa:
  • un estat dèbil incapaç de frenar la llibertat de les companyies transnacionals, però no tan dèbil que sigui incapaç de mantenir l’ordre intern.
  • Pèrdua d’espais públics per espais de consums físics i virtuals
  • Substitució de l’ètica del treball per l’estètica del consum
  • Esfondrament de l’estat de benestar i desenvolupament de mecanismes privats de prevenció de riscos. Privatització dels serveis públics.
  • Ús turístic del patrimoni cultural i els tresors històrics
  • Tot el que es pot fer a nivell tècnic i científic és bo.

L’economia està cada vegada menys sotmesa al control polític. A l’estat no li està permès de barrejar-se en res que tingui a veure amb la vida econòmica, i qualsevol intent que vagi en aquesta direcció s’enfrontaria a l’acció immediata i punitiva dels mercats.
L’única tasca que es permet i s’espera que faci un estat és la d’assegurar un “pressupost equilibrat” vigilant i controlant les pressions locals.
El que el Nou Ordre Mundial (que massa sovint sembla el nou desordre mundial) necessita per a mantenir-se i reproduir-se són precisament estats dèbils que es pot reduir amb facilitat al de circumscripcions policials locals que asseguren el mínim d’ordre requerit per a poder dirigir els negocis i les empreses.
La globalització ha donat als qui ja eren extremadament rics més oportunitats de fer diners i d’una manera més ràpida. Aquests individus han utilitzat la tecnologia més moderna per a moure ràpidament grans quantitats de diners per tot el globus i especular-hi d’una manera encara més eficient com diu John Kavanach.
Desgraciadament, la tecnologia no té cap impacte en les vides dels més pobres del món. De fet, la globalització és una paradoxa: mentre que és molt beneficiosa per a molt pocs, deixa fora o margina dues terceres parts de la població mundial.
La creació de riquesa està en vies d’emancipar-se finalment de les seves perpètues connexions, limitadores i irritants, amb tot allò que implica fer coses, processar materials, crear llocs de treball i dirigir gent. Els antics rics necessitaven els pobres per fer-se i mantenir-se rics. Aquella dependència permanent esmorteïa el conflicte d’interessos i incitava els rics a fer algun esforç, encara que poc enèrgic, per a tenir cura dels pobres. Els nous rics ja no necessiten els pobres. Finalment, la felicitat de la llibertat definitiva és a prop.


El consum i el consumisme

Segons Ricardo Petrella (1997) “la globalització arrossega les economies cap a la producció d’allò que és efímer, temporal (mitjançant una reducció massiva i universal de la vida mitjana de productes i serveis) i precari (llocs de treball temporals, flexibles i a temps parcial)”
La indústria actual està cada vegada més implicada en la producció d’al·licients i temptacions.
Per a incrementar la capacitat dels consumidors, mai no se’ls ha de deixar descansar. Se’ls ha de mantenir sempre desperts i alerta, cal exposar-los constantment a noves temptacions perquè es mantinguin en un estat d’excitació que no decaigui mai, en un estat de sospita permanent i de descontentament continu.
Per als consumidors ja madurs, aquesta manera d’actuar és compulsiva, és una obligació; però aquest “haver de” aquesta pressió interioritzada, aquesta impossibilitat de viure la vida de cap altra manera, a ells se’ls revela sota la disfressa d’un lliure exercici de la voluntat.
El consumidor és una persona en moviment i condemnada a seguir en moviment.
Segons Jeremy Seabrook (1998) “no hi podria haver res més amenaçador” per als principis fundacionals d’aquesta societat “que el fet que la gent es declarés satisfeta amb el que té”.
Els centres comercials estan construïts per a mantenir la gent en moviment, mirant aquí i allà, i per a aconseguir que es diverteixini entretinguin permanentment amb qualsevol dels múltiples al·licients que s’hi ofereixen (encara que mai durant gaire temps); no estan pensats per a animar-los a aturar-se, mirar-se els uns als altres, parlar, pensar, reflexionar i debatre sobre alguna cosa que no siguin els objectes exposats; resumint, es tracta que la gent no passi el seu temps amb res que no tingui valor comercial.

La ciutat i les pors

En les ciutats s’observa una regularitat gairebé universal: el recel envers els altres, la intolerància de la diferència, el ressentiment contra els forasters i les exigències a favor de separar-los i desterrar-los, com també l’interès histèric i paranoic per la “llei i el ordre”.
Es cerca la il·lusió de la igualtat assegurada per la monòtona similitud de tots els qui formen part de l’entorn. La uniformitat alimenta la conformitat, i l’altra cara de la conformitat és la intolerància.
Segons Nan Elin “en aquests temps postmoders ha crescut sense cap mena de dubte el factor por, com ho indica l’increment del nombre de portes amb panys de seguretat i de sistemes de seguretat arreu” Les pors contemporànies, les típiques “pors urbanes”, se centren en “l’enemic interior” a diferència de les pors que en altres temps van conduir a la construcció de ciutats emmurallades. Ara l’interès és l’aïllament i fortificació de la pròpia casa dins la ciutat.

Imatge manllevada del bloc "La pitxa un lio"