“Si ningú no està disposat a morir per la llibertat, tots morirem sota
la tirania”
Timothy Snyder és un prestigiós
historiador nord-americà que va estar col·laborador del no menys conegut
britànic
Tony Judt. Amb tot el que està
passant al món i aquesta forta revifalla de les idees més conservadores em va
atraure el títol. “Sobre la Tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle
XX”.
Escrit el 2017, són 20 capítols
breus on utilitzant exemples del segle XX, reflexiona en clau d’actualitat fent
molt èmfasi en les polítiques de Trump.
Veiem unes quantes de les seves
reflexions:
Pensa sempre en l’ètica professional: “Quan els líders polítics donen un mal exemple, el compromís
professional amb la bona pràctica esdevé molt important”
Destaca: “Algú ho ha de fer.
És fàcil fer el que fa tothom. Pot semblar estrany fer o dir una cosa diferent.
Però sense aquesta inquietud, no hi ha llibertat”
Cuida el teu llenguatge
“Evita pronunciar les frases que diu tothom. Inventa’t la teva manera de
parlar, encara que només sigui per expressar allò que creus que tothom està
dient. Fes un esforç per distanciar-te d’internet. Llegeix llibres”
“Els polítics d’avui introdueixen els seus clixés a la televisió, on els
repeteixen fins i tot els qui en volen discrepar... Cada notícia que apareix als telenotícies és
d’última hora fins que és desplaçada per una altra. De manera que contínuament
ens colpegen les onades, però mai no veiem el mar”
“Mirar la pantalla potser és inevitable, però el món bidimensional té
poc sentit llevat que puguem recórrer a un arsenal mental que haguem
desenvolupat en algun altre lloc. Quan repetim les mateixes paraules i frases
que apareixen als mitjans de comunicació, acceptem l’absència d’un marc molt
més ampli. Tenir aquest marc requereix més conceptes, i tenir més conceptes
requereix llegir. Per tant, treu les pantalles de la teva habitació i envolta’t
de llibres”
Creu en la veritat
“Renunciar als fets és renunciar a la llibertat. Si res no és veritat,
ningú no pot criticar el poder, perquè no hi ha cap base sobre la qual
fonamentar-se. Si res no és veritat, tot és espectacle.”
Segons Víctor Klemperer,
intel·lectual jueu perseguit pels nazis, la veritat mor de quatre maneres:
- “La primera manera és l’hostilitat descarada a la realitat verificable,
que adopta la forma de presentar invencions i mentides com si fossin fets”
- “La segona manera és el mantra xamànic... L’estil feixista depèn de la
repetició constant, pensada per fer plausible el que és fictici i desitjable el
que és criminal” L’ús sistemàtic de sobrenoms als rivals a qui
s’atribueixen certes característiques aconsegueix “transformar els individu en estereotips que després la gent repeteix en
veu alta”
- El tercer és “el pensament màgic, o l’acceptació òbvia de
la contradicció”. No importen les contradiccions del discurs com per
exemple baixar impostos i millorar els serveis. “L’acceptació de falsedats tan radicals requereix un abandonament
flagrant de la raó”
- La quarta “és la fe abocada en l’individu equivocat”. “La veritat es torna oracular en comptes de factual”. La propaganda
pot ser estrafolària, “però sembla normal
per als que s’hi entreguen”
“Ara ens preocupem molt per una cosa que anomenem postveritat, i tendim
a pensar que el seu menyspreu pels fets quotidians i la seva construcció d’unes
realitats alternatives és una cosa nova o postmoderna”, però no és així, ja
fa temps de la seva existència i ja ens havien advertit contra ella gent com G.
Orwell i altres.
“Molta gent ha confós la fe en un líder ple de defectes amb la veritat
sobre el món que tots compartim”. Posa com a exemple D. Trump, però n’hi ha
molts més.
“La postveritat és el prefeixisme”
I tot plegat no està tan allunyat del que està succeint en moltes parts del
món, inclòs casa nostra. Només cal escoltar els discursos d’alguns líders
polítics espanyols.
Investiga: “Entén les coses
per tu mateix. Dedica més estona als articles llargs... Tingues present que una part del que hi ha a
internet hi és per perjudicar-te. Responsabilitza’t de la informació que
transmets als altres”
Practica la política corpòria: “El
poder vol que el teu cos s’estovi en una butaca i que les teves emociona es
dissipin a la pantalla. Surt a fora.”... “Les protestes es poden organitzar a través de les xarxes socials, però
res no és real fins que no acaba als carrers. Si els tirans no experimenten les
conseqüències dels seus actes en el món tridimensional, no canviarà res.”
Estableix una vida privada: “Els
governants més vils faran servir tot el que saben de tu per intimidar-te.”...
“Som lliures únicament en la mesura que
exercim control sobre el que la gent sap de nosaltres, i en quines
circumstàncies arriben a saber-ho”
Contribueix a les bones causes: “Pren part en les organitzacions, polítiques o no, que expressen la teva
manera d’entendre la vida”
Atenció amb les paraules perilloses
“Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme.
Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència
i excepció. Enfada’t amb l’ús
traïdor del vocabulari patriòtic”
“Un líder nazi derrota els seus oponents creant una convicció general que
el moment present és excepcional, i
després transformant aquest estat d’excepció
en una emergència permanent.
D’aquesta manera, els ciutadans substitueixen la llibertat real per la falsa
seguretat”
“Avui dia, quan els polítics invoquen el terrorisme, parlen, evidentment, d’un perill real. Però quan
intenten convence’ns de renunciar a la llibertat en nom de la seguretat, ens
hem de posar en guàrdia. No és necessari sacrificar una cosa per l’altra. ...
La gent que assegura que només es
pot aconseguir seguretat a costa de la llibertat, en general és que et vol
negar totes dues coses”
“La
paraula extremisme sona molt
malament, i els governs normalment intenten que encara soni pitjor utilitzant
la paraula terrorisme en la mateixa
frase. Però aquesta paraula no té gaire significat. No hi ha cap doctrina
anomenada extremisme. Quan els tirans parlen d’extremisme simplement es refereixen a les persones que no formen
part del corrent principal, entenent el corrent principal tal com els mateixos
tirans el defineixen en un moment determinat. Els dissidents del segle XX, tant
si estaven en contra del feixisme com del comunisme, eren qualificats d’extremistes. Els règims autoritaris
moderns, com a Rússia, se serveixen de lleis sobre l’extremisme per castigar
les persones que critiquen les seves polítiques. D’aquesta manera, el concepte
d’extremisme acaba significant
pràcticament tot excepte el que és, efectivament, extrem: la tirania”
Mantén la calma quan arribi l’impensable: “Quan es produeixi l’atac terrorista, recorda que els autoritaris
s’aprofiten d’aquests fets per consolidar el seu poder. El desastre sobtat que
requereix posar fi al sistema de controls i contrapesos, la dissolució dels
partits de l’oposició, la suspensió de la llibertat d’expressió, el dret a u
judici just, etcètera, és el truc més antic del manual hitlerià. No et deixis enganyar”
Acaba el llibre amb epíleg, sota el títol de “història
i llibertat” i que ve a ésser l’avançament del llibre que ha publicat
el 2018 sota el títol “El camí cap a la no-llibertat” i que
ja tinc ganes de llegir.
“Els traumes aparentment llunyans del feixisme, del nazisme i del
comunisme semblava que anessin retrocedint fins a ser irrellevants. Ens vam
permetre acceptar la política de la
inevitabilitat, la sensació que la història només podia avançar en una
direcció: cap a la democràcia liberal.”
En la política de la
inevitabilitat es representa “el present
simplement com un pas cap el futur que ja coneixem, un futur d’expansió de la
globalització, d’aprofundiment de la raó i de creixent prosperitat”. Aquest
es presenta com un futur desitjable, com una mena de teologia.
La política de la inevitabilitat comporta pensar que no hi ha
alternativa a l’ordre bàsic de les coses, que res pot canviar i que el
neoliberalisme esdevindrà una hegemonia immutable.
La política de l’eternitat: “s’ocupa
del passat, però de manera egocèntrica, sense cap mena de preocupació real pels
fets. La seva actitud és d’enyorança d’uns moments del passat que mai no van
existir durant unes èpoques que, de fet, van ser desastroses”. “Els populistes nacionals són polítics de
l’eternitat”: partidaris del Brexit, de Trump, el Front Nacional,
s’emmirallen en moments del passat que en realitat no han existit mai. “En la política de l’eternitat, la seducció
d’un passat mitificat ens impedeix pensar en futurs possibles ... La política
es converteix en una discussió sobre el bé i el mal en comptes d’una discussió
sobre possibles solucions als problemes reals”
“Si la política de la inevitabilitat és com un coma, la política de
l’eternitat és com la hipnosi”
“El perill al qual ara ens enfrontem és el d’una transició de la
política de la inevitabilitat a la política de l’eternitat, d’una mena de
república democràtica ingènua i imperfecta a una mena d’oligarquia feixista
confusa i cínica.”
