Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pensaments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pensaments. Mostrar tots els missatges

dimarts, 24 de març del 2020

Tres finestres

En aquests dies de confinament disposem de tres finestres per obrir-nos al món i d’alguna manera sortir del nostre aïllament.

La primera de totes són les finestres de casa nostra. Ens permeten badar i contemplar el que passa a fora. És un paisatge que coneixem de sempre, però que aquests dies de ben segur que ens resulta diferent. El mirem moltes més vegades i veiem als nostres veïns i veïnes com també surten a les seves finestres i miren l’exterior de les seves llars. És una manera de deixar entrar aire nou a un lloc que està massa hores tancat i barrat.

També tenim les pantalles en els diferents formats i mides. Ens permeten entrar en altres llars i en altres mons. Són un lloc on és fàcil perdre’s i naufragar: ara cap aquí, ara cap allà. Amb facilitat pot arribar un moment en que ja no sabem on estem, ni que cerquem. Aquestes finestres que no fa massa temps no existien ens permeten mantenir la comunicació amb persones properes i que ara tenim lluny i que no podem veure ni tocar. Podem saber com es troben i com viuen el seu confinament. De fet cadascú viu un confinament particular ben diferent del que viuen els altres. L’ús massiu d’aquestes tecnologies també ens permet passar les hores sense cap objectiu massa definit, cadascú segons els seves preferències i gustos.

La tercera i no menys important, és la nostra finestra interior. La que ens permet endinsar-nos en nosaltres mateixos. Tenim moltes hores per fer-ho, moltes més de les que tenim en una situació de normalitat. Si ho sabem aprofitar bé, ens ha de permetre conèixer-nos millor i sortir reforçats d’aquests dies de tancament. Possiblement és la finestra més difícil d’obrir i la que ofereix una resistència més forta a ser oberta, però paga la pena intentar-ho.

Aprofitem les tres finestres i tractem de gaudir de l’experiència.

divendres, 20 de març del 2020

Primavera en temps estranys


Aquesta matinada hem entrat a la primavera. Fa un dia assolellat que convida a sortir al carrer, al camp o a la muntanya per passejar i poder gaudir d’aquest bon temps, però avui no podrà ser. Estem confinats a casa. Tot just he baixat a llençar la brossa i a comprar una mica i res més. La resta del dia el tornaré a passar tancat a casa.

Com escrivia Antonio Machado:
La Primavera ha venido
nadie sabe cómo ha sido.
Ha despertado la rama
y el almendro ha florecido

La primavera haurà arribat i nosaltres tancats ni l’haurem vist arribar. Ho sabem perquè ho hem escoltat al Telenotícies.

Amb aquest hivern tan temperat els ametllers van florir ja fa dies. Tan de pressa han anat que el dia que s’inicia la primavera astrològica les seves flors ja han desaparegut deixant pas al fruit que ja comença a créixer.

A fora la natura segueix el seu curs. Fa dies que les flors de tots colors han esclatat en la natura. Recordo que divendres passat en el que va ser el meu penúltim entrenament hi havia flors al costat de tots els corriols i camins. Va ser el primer dia que vaig veure les flors de l’estepa blanca, una flor que m’encanta.

La ginesta ja ha començat a florir i també han fet la seva aparició els primers gallarets solitaris. Però no només aquestes flors, n’hi havia moltes més de les que desconec els seus noms.

Avui m’hauré d’acontentar a treure el cap per la finestra i poca cosa més i esperar. És farà llarg, molt llarg esperar en aquesta primavera en aquests temps tan estranys de confinament.

dijous, 19 de març del 2020

Tenim molt de temps


Aquest matí ha fet una setmana que després d’escoltar i llegir diferents notícies vaig decidir restringir els meus contactes socials abans que arribessin les decisions dels diferents governs. Així començava la meva reclusió que en un principi no em semblava que seria tan severa. Pensava que podria sortir a córrer i caminar per la muntanya i a fer algun passeig. Però ben aviat aquesta possibilitat també va quedar tancada. Diumenge gairebé de matinada i amb dubtes sortia a córrer per darrera vegada per la Serra Galliners que tinc ben a prop de casa. I a mig matí passejava acompanyat pel barri “fantasma” que tinc al costat de casa: Can Gambús. Es tracta d’un barri que només té els carrers, però on no hi viu ningú o gairebé ningú, ja que va agafar l’inici de la crisi. Tot just ara estan en construcció un parell de blocs.

A hores d’ara som majoria els que fem bondat i ens estem a casa. Ens intentem organitzar la jornada el millor possible per no desesperar al llarg del dia. Des d’abans d’ahir a mig matí que vaig sortir a comprar que no he sortit. No és quelcom nou, ja que sempre m’ha agradat estar-me a casa, però tot resulta molt diferent. No hi estic per voluntat pròpia, hi estic per obligació. Hi estic perquè m’ho manen des del Gobierno i des del Govern.

La llibertat ha estat sempre un dels bens més preuats per a mi. Fins i tot m’atreviria a dir que algunes de les decisions personals més importants de la meva vida han estats guiades pel meu afany de ser un home lliure. No m’agrada que em diguin el que haig de fer. En gran manera em disgusta sentir-me controlat. Vull poder sortir i entrar sense donar explicacions.

Però a hores d’ara ens demanen que per responsabilitat personal i per tal d’evitar mals majors evitem en la mesura del possible sortir de casa, i sobretot, que tinguem els menys contactes físics. En el meu cas és ben senzill: visc sol, per tant els contactes socials “reals” son ben minsos. Tan sols es produeixen al moment d’anar a comprar.

Tantes hores a casa donen per molt. Entre altres per badar per la finestra i contemplar les finestres dels altres habitatges. Darrera de cada finestra hi ha una vida o més d’una, cadascú amb els seus pensaments i problemes personals, i que entoma el que estem vivint aquests dies a la seva manera. Aquest pati interior en el que no fa pas massa temps hi havia uns quants arbres de mida important, amb poc temps ha canviat i molt. Primer van ser els alts xiprers que per por a que caiguessin els vam fer tallar i desprès el Gloria que va fer caure tres pins que ja feia dies que s’havien anat inclinant. Ara la visió de les finestres és més nítid i directe.

Aquests dies estem tots recloses al nostre cau, aprofitem-los per a nosaltres mateixos. Ja no ens podem queixar de que no tenim temps.

dissabte, 2 de març del 2019

La immigració, l’etern problema sense resoldre no és un maldecap nou


La immigració és un tema recurrent tant en el debat polític com també en els bars i en les tertúlies. Se’n parla molt, però en realitat no es té molt clar què s’ha de fer, ni què es pot fer. És un tema que genera controvèrsia i sobre el que tothom s’atreveix a opinar. Per una banda s’opina segons les pròpies experiències més directes, però també amb idees prèvies sense contrastar-ho amb la realitat.

La lectura d’aquest llibre editat al març del 2012 m’ha servit per conèixer algunes dades, i també per reflexionar sobre el tema.
La immigració és una constant en el nostre territori al llarg de tota la història. Per tant aquest fenomen no ens hauria d’estranyar tant, ni agafar-nos tan per sorpresa.

Catalunya seria molt diferent sense immigrants. En els darrers 100 anys s’han produït bàsicament tres grans allaus immigratoris que han canviat la demografia del país

1911-1930: Arriben 546.000 persones que representen el 77.3% de l’augment poblacional del període. Bàsicament són aragonesos, valencians, balears i murcians.

Entre 1930 i 1950 també hi ha immigració, però aquesta disminueix molt.

1950-1975: Catalunya passa de 3,2 milions a 5,6 milions amb gairebé 1.400.000 d’immigrants:
·         Anys 50: 440.000 immigrants
·         Anys 60: 720.000 immigrants
·         Anys 70, fins 1975: 231.000 immigrants
La procedència majoritària és del Sud: Andalusia, Múrcia i Extremadura i també de l’Aragó
En el 1975, el 38,7 % de la població catalana és nascuda fora de Catalunya.
Encara que totes les comarques reben immigrants aquests es concentren en gran mesura al Barcelonès i comarques veïnes: Vallés, Baix Llobregat, Maresme.

Aquesta segona onada immigratòria provoca un augment de la natalitat i un rejoveniment de l’estructura demogràfica de Catalunya”. Fenomen que es repeteix en cada de les onades migratòries.

En el període entre 1975-1995 arribem als 6 milions. Però l’augment de població s’atura i ja no arriba immigrants en un nombre significatiu

1995-2010, sobre tot, el període 2000-2010: es produeix un nou flux immigratori, el tercer en un segle. Augmenta la població en 1.481.279 habitants. L’1 de juliol de 2010 som 7.571.319 catalans dels quals 1.242.525 són estrangers.

La nova immigració és estrangera. Es produeix un augment de la franja d’edat 15-39 en detriment de la franja 40-64. L’edat mitjana passa de 33,7 al 1975 a 40,8 al 2000 i a 40,6 el 2008. L’evolució del nombre d’estrangers que viuen a Catalunya és espectacular:
  • 1975: 36.037 estrangers, el 0,6%
  • 1996: 114.264 estrangers, el 1,9 %
  • 2000: 181.594 estrangers, el 2,9 %
  • 2010: 1.241.525 estrangers, el 16.4 %

En aquests anys també canvia la seva procedència. De ser europeus de la Unió Europea i marroquins, hem passat a llatinoamericans (bàsicament, procedents de Perú, Equador, Colòmbia i Bolívia), però també xinesos, romanesos, pakistanesos i també subsaharians.

Catalunya ha rebut durant els darrers 100 anys uns 4 milions de persones, les quals s’hi han instal·lat i la immensa majoria s’hi ha quedat per sempre. Un volum que, en termes relatius, ha estat incomparablement superior al de qualsevol altre Estat o regió europea

Els catalans de nissaga hem estat superats pels immigrants i la seva descendència, avui tots catalans

La immigració ha estat un component fonamental pel creixement de la població catalana, més ben dit, n’és l’explicació

Aleshores, si no resulta un fenomen nou, per quina raó resulta tan polèmic i tan conflictiu? La diferència és que en els dos grans períodes anteriors la immigració era espanyola i en aquest tercer ha estat estrangera. Però en realitat molt del que es diu d’aquests immigrants ja es deia de les anteriors onades migratòries. Jo mateix ho havia escoltat a casa i al barri.

Aquests grans allaus immigratoris en la població autòctona crea una sensació d’amenaça que comporta un replegament intern. De fet hi ha molt poca comunicació entre els autòctons i els immigrats. D’alguna manera vivim en dos món paral·lels. Això també va passar en el període de la gran immigració espanyola dels anys 60. Hi ha pocs casaments entre immigrants i autòctons i la major part de casaments es donen entre persones de la mateixa nacionalitat.

Curiosament, la majoria dels immigrants s’instal·len en els barris que els anys 60 havien acollit l’anterior allau migratori i en gran mesura es repeteixen els problemes que aleshores es van donar. No aprenem del nostre passat i caiem en les mateixes errades de forma sistemàtica.

A Catalunya la pobresa no s’hereta, sinó que s’importa. Amb el benentès que a canvi oferim mecanismes d’ascensió social: els que arriben s’incorporen en els nivells socials més baixos facilitant la mobilitat social dels autòctons i dels que han arribat abans, i així successivament

Segons afirmacions de l’autor “manca de conflictivitat no vol dir convivència”. “Nouvinguts i autòctons no es relacionen, cadascú fa la seva vida”. Es produeix “coexistència pacífica més que convivència veïnal

Hi ha la percepció, molt estesa, que la immigració és sinònim de conflicte” Però és realment certa aquesta percepció?. Potser també cal diferenciar entre immigració pobre i immigració rica. D’aquesta última no hi ha queixes. Més aviat es cerquen mecanismes per incentivar-la.

Es constata la trista relació entre barris pobres i immigració: com si certs fragments de les ciutats estiguessin relegats a acollir les classes més desafavorides econòmicament, que només amb el pas del temps aconseguiran fugir-ne per deixar el seu lloc a aquells que arriben de nou: la “ciutat emergent” que acompanyà la immigració espanyola era diferent a la “ciutat usada” que han trobat els nous immigrants

Amb l’afegit que en molts d’aquests immobles s’ha produït un buidatge, o quasi, que ha deixat sols els nous immigrants amb els seus congèneres i altres immigrants de nova fornada ... Més que barris, que també, la concentració es produeix per blocs de pisos o illes urbanes, per assolir percentatges del 80%, si no més

Hi ha poblacions, o més ben dit barris que tenen grans concentracions d’immigració estrangera amb xifres que fàcilment superen el 20% i en alguns casos s’apropen al 50%.

Estem davant d’un fet complex i difícil” “Molts ajuntaments malgrat la migradesa de recursos, estan fent un gran esforç envers tot allò que fa referència a la nova immigració” Però es fa prou?

En els darrers anys (2010-2018) s’ha estancat l’allau de nous immigrants i la població pràcticament no es belluga, situada entre els 7.400.000 i el 7.500.000.

El que ha caracteritzat aquests darrers anys és el que s’ha anomenat la crisi dels refugiats, i darrerament l’arribada de nens i adolescents no acompanyats.

Però com gairebé sempre tinc la sensació que es parla molt i es fa realment ben poc. Esperem com a societat que els problemes es resolguin sols i moltes vegades no arribem ni tan sols a definir el què passa en realitat. Només reaccionem quan es genera algun conflicte greu que els mitjans s’apressen a magnificar. I passats uns dies ho oblidem tot fins que torna a esclatar un conflicte al cap de cert temps.

dilluns, 14 de gener del 2019

Sobre la tirania

“Si ningú no està disposat a morir per la llibertat, tots morirem sota la tirania”

Timothy Snyder és un prestigiós historiador nord-americà que va estar col·laborador del no menys conegut  britànic Tony Judt. Amb tot el que està passant al món i aquesta forta revifalla de les idees més conservadores em va atraure el títol. “Sobre la Tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX”.
Escrit el 2017, són 20 capítols breus on utilitzant exemples del segle XX, reflexiona en clau d’actualitat fent molt èmfasi en les polítiques de Trump.

Veiem unes quantes de les seves reflexions:

Pensa sempre en l’ètica professional: Quan els líders polítics donen un mal exemple, el compromís professional amb la bona pràctica esdevé molt important

Destaca: Algú ho ha de fer. És fàcil fer el que fa tothom. Pot semblar estrany fer o dir una cosa diferent. Però sense aquesta inquietud, no hi ha llibertat

Cuida el teu llenguatge
Evita pronunciar les frases que diu tothom. Inventa’t la teva manera de parlar, encara que només sigui per expressar allò que creus que tothom està dient. Fes un esforç per distanciar-te d’internet. Llegeix llibres
 “Els polítics d’avui introdueixen els seus clixés a la televisió, on els repeteixen fins i tot els qui en volen discrepar...  Cada notícia que apareix als telenotícies és d’última hora fins que és desplaçada per una altra. De manera que contínuament ens colpegen les onades, però mai no veiem el mar
Mirar la pantalla potser és inevitable, però el món bidimensional té poc sentit llevat que puguem recórrer a un arsenal mental que haguem desenvolupat en algun altre lloc. Quan repetim les mateixes paraules i frases que apareixen als mitjans de comunicació, acceptem l’absència d’un marc molt més ampli. Tenir aquest marc requereix més conceptes, i tenir més conceptes requereix llegir. Per tant, treu les pantalles de la teva habitació i envolta’t de llibres

Creu en la veritat
Renunciar als fets és renunciar a la llibertat. Si res no és veritat, ningú no pot criticar el poder, perquè no hi ha cap base sobre la qual fonamentar-se. Si res no és veritat, tot és espectacle.”

Segons Víctor Klemperer, intel·lectual jueu perseguit pels nazis, la veritat mor de quatre maneres:
  • La primera manera és l’hostilitat descarada a la realitat verificable, que adopta la forma de presentar invencions i mentides com si fossin fets
  • La segona manera és el mantra xamànic... L’estil feixista depèn de la repetició constant, pensada per fer plausible el que és fictici i desitjable el que és criminal” L’ús sistemàtic de sobrenoms als rivals a qui s’atribueixen certes característiques aconsegueix “transformar els individu en estereotips que després la gent repeteix en veu alta”
  • El tercer és “el pensament màgic, o l’acceptació òbvia de la contradicció”. No importen les contradiccions del discurs com per exemple baixar impostos i millorar els serveis. “L’acceptació de falsedats tan radicals requereix un abandonament flagrant de la raó”
  • La quarta “és la fe abocada en l’individu equivocat”. “La veritat es torna oracular en comptes de factual”. La propaganda pot ser estrafolària, “però sembla normal per als que s’hi entreguen
Ara ens preocupem molt per una cosa que anomenem postveritat, i tendim a pensar que el seu menyspreu pels fets quotidians i la seva construcció d’unes realitats alternatives és una cosa nova o postmoderna”, però no és així, ja fa temps de la seva existència i ja ens havien advertit contra ella gent com G. Orwell i altres.
Molta gent ha confós la fe en un líder ple de defectes amb la veritat sobre el món que tots compartim”. Posa com a exemple D. Trump, però n’hi ha molts més.

La postveritat és el prefeixisme” I tot plegat no està tan allunyat del que està succeint en moltes parts del món, inclòs casa nostra. Només cal escoltar els discursos d’alguns líders polítics espanyols.

Investiga: Entén les coses per tu mateix. Dedica més estona als articles llargs...  Tingues present que una part del que hi ha a internet hi és per perjudicar-te. Responsabilitza’t de la informació que transmets als altres

Practica la política corpòria: El poder vol que el teu cos s’estovi en una butaca i que les teves emociona es dissipin a la pantalla. Surt a fora.”... “Les protestes es poden organitzar a través de les xarxes socials, però res no és real fins que no acaba als carrers. Si els tirans no experimenten les conseqüències dels seus actes en el món tridimensional, no canviarà res.”

Estableix una vida privada: Els governants més vils faran servir tot el que saben de tu per intimidar-te.”... “Som lliures únicament en la mesura que exercim control sobre el que la gent sap de nosaltres, i en quines circumstàncies arriben a saber-ho

Contribueix a les bones causes: Pren part en les organitzacions, polítiques o no, que expressen la teva manera d’entendre la vida

Atenció amb les paraules perilloses
Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfada’t amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic
Un líder nazi derrota els seus oponents creant una convicció general que el moment present és excepcional, i després transformant aquest estat d’excepció en una emergència permanent. D’aquesta manera, els ciutadans substitueixen la llibertat real per la falsa seguretat”
Avui dia, quan els polítics invoquen el terrorisme, parlen, evidentment, d’un perill real. Però quan intenten convence’ns de renunciar a la llibertat en nom de la seguretat, ens hem de posar en guàrdia. No és necessari sacrificar una cosa per l’altra. ... La gent que assegura que només es pot aconseguir seguretat a costa de la llibertat, en general és que et vol negar totes dues coses
 La paraula extremisme sona molt malament, i els governs normalment intenten que encara soni pitjor utilitzant la paraula terrorisme en la mateixa frase. Però aquesta paraula no té gaire significat. No hi ha cap doctrina anomenada extremisme. Quan els tirans parlen d’extremisme simplement es refereixen a les persones que no formen part del corrent principal, entenent el corrent principal tal com els mateixos tirans el defineixen en un moment determinat. Els dissidents del segle XX, tant si estaven en contra del feixisme com del comunisme, eren qualificats d’extremistes. Els règims autoritaris moderns, com a Rússia, se serveixen de lleis sobre l’extremisme per castigar les persones que critiquen les seves polítiques. D’aquesta manera, el concepte d’extremisme acaba significant pràcticament tot excepte el que és, efectivament, extrem: la tirania

Mantén la calma quan arribi l’impensable: Quan es produeixi l’atac terrorista, recorda que els autoritaris s’aprofiten d’aquests fets per consolidar el seu poder. El desastre sobtat que requereix posar fi al sistema de controls i contrapesos, la dissolució dels partits de l’oposició, la suspensió de la llibertat d’expressió, el dret a u judici just, etcètera, és el truc més antic del manual hitlerià. No et deixis enganyar

Acaba el llibre amb epíleg, sota el títol dehistòria i llibertati que ve a ésser l’avançament del llibre que ha publicat el 2018 sota el títol “El camí cap a la no-llibertat” i que ja tinc ganes de llegir.

Els traumes aparentment llunyans del feixisme, del nazisme i del comunisme semblava que anessin retrocedint fins a ser irrellevants. Ens vam permetre acceptar la política de la inevitabilitat, la sensació que la història només podia avançar en una direcció: cap a la democràcia liberal.”

En la política de la inevitabilitat es representa “el present simplement com un pas cap el futur que ja coneixem, un futur d’expansió de la globalització, d’aprofundiment de la raó i de creixent prosperitat”. Aquest es presenta com un futur desitjable, com una mena de teologia.

La política de la inevitabilitat comporta pensar que no hi ha alternativa a l’ordre bàsic de les coses, que res pot canviar i que el neoliberalisme esdevindrà una hegemonia immutable.

La política de l’eternitat: “s’ocupa del passat, però de manera egocèntrica, sense cap mena de preocupació real pels fets. La seva actitud és d’enyorança d’uns moments del passat que mai no van existir durant unes èpoques que, de fet, van ser desastroses”. “Els populistes nacionals són polítics de l’eternitat”: partidaris del Brexit, de Trump, el Front Nacional, s’emmirallen en moments del passat que en realitat no han existit mai. “En la política de l’eternitat, la seducció d’un passat mitificat ens impedeix pensar en futurs possibles ... La política es converteix en una discussió sobre el bé i el mal en comptes d’una discussió sobre possibles solucions als problemes reals

Si la política de la inevitabilitat és com un coma, la política de l’eternitat és com la hipnosi

El perill al qual ara ens enfrontem és el d’una transició de la política de la inevitabilitat a la política de l’eternitat, d’una mena de república democràtica ingènua i imperfecta a una mena d’oligarquia feixista confusa i cínica.”

dilluns, 31 de desembre del 2018

No hi ha prou amb paraules


Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.

Josep Palau i Fabre
Poemes de l’alquimista

El 2018 ha estat un any de paraules. El 2017 va ser un any de fets i accions. La violència de l’1 d’octubre, la no-proclamació efectiva de la independència, la aplicació del 155 ens va deixar sense reacció i hem omplert el 2018 de paraules i més paraules en els diferents espais: parlament, carrer, mitjans, .... Són paraules buides i poc efectives. Molt parlar de república, d’independència, de referèndum acordat, però res de res que sigui efectiu. Estem en mode resistència.

Des d’España també s’omplen de paraules. Si fa no fa tan buides com les nostres. Però sonen més contundents, perquè sabem que poden exercir la violència sobre nostre. Les seves són Constitució, llei, 155, Estat de dret, Monarquia. De moment resulten més efectives que les nostres. Estan en mode repressió

Entre tantes paraules buides hi ha un fet que ens neguiteja molt. Tenim a la presó i a l’exili des de ja fa massa temps a massa gent que voldríem a casa seva. I tots sabem que hi estaran anys. Organitzem de manera tossuda actes i més actes de recolzament, però n’hi ha prou amb això? El judici ens indignarà, però malauradament seguiran a la presó i els exiliats no retornaran i seguirem sense tenir ni república ni independència.

Sabem on desitgem arribar, però desconeixem el camí i ningú no ens l’indicarà. No hi ha gps que valgui. El full de ruta es va trencar l’1 d’octubre i encara no hem trobat la manera de refer-lo, ni tan sols d’apedaçar-lo. Com diu el poeta independència i república son “paraules, encar paraules; cada vegada més blanques, cada vegada més aire, cada vegada més altes”. Però de les paraules no en tenim prou, volem fets i realitats.  

divendres, 29 de setembre del 2017

El futur és nostre


Tinc records ben vius. El català gairebé només el parlàvem a casa. A l’escola i al carrer la llengua habitual era el castellà. A l’escola el català estava prohibit. Tots els meus aprenentatges escolars van ser en castellà. El meu únic contacte amb el català escrit va ser el Cavall Fort. També recordo les primeres classes de català a l’escola. Resten ben vius a la meva memòria els contes i històries que ens explicava el pare Massana.

Els meus pares eren sardanistes. La major part dels diumenges primaverals de la meva infantesa anaven a tots els aplecs sardanistes d’arreu de Catalunya. Recordo els aplecs de Riudarenes, Sils, Vidreres, Figueres, Calella, Olot .... Un dels moments més emocionants d’aquells aplecs era la interpretació de La Santa Espina, moltes vegades tocada per totes les cobles juntes en el s’anomenava la sardana de conjunt. Amb aquest detall ja queda clar quins eren els sentiments que es vivien a casa.

De sempre he estat nacionalista i he tingut el sentiment que els catalans érem diferents a la resta dels espanyols. Independentista no ho havia estat, i si ho era, com que ho veia tant i tant lluny, no m’ho plantejava seriosament. Era una quimera, un impossible. No entrava dins de les meves prioritats.

La transició del 78 va coincidir amb la meva joventut i els meus anys universitaris i la vaig viure intensament. Les primeres eleccions democràtiques en les que encara no podia votar van ser tota una festa. Tot era una novetat. Va ser la primera vegada que els meus pares, ja amb més de 50 anys, van votar. Hi havia la il·lusió que tot canviaria. Ben aviat vam comprovar que no tot eren flors i violes. Va començar el desencís. Però malgrat tot, es vivia molt millor que en els foscos anys del franquisme.
Van passar els anys i vam canviar de mil·lenni. I com un català emprenyat més, vaig començar a sortir al carrer. No teníem les infraestructures que necessitàvem com a país, mentre en la resta d’Espanya es gastaven milions i més milions per construir trens i autopistes que després no utilitzava gairebé ningú.

Ens va costar molt consensuar un Estatut al gust de tots els partits polítics, però al final el vam portar a la capital del Regne. Malgrat que hi havien passat el ribot el vam aprovar amb reticències. No ens acabava de convèncer però era el que havíem aconseguit. En el fons sempre havíem estat conformistes i acceptaven les molles que bonament ens donaven.

A la primavera del 2010, formo part d’una taula en la consulta sobre la independència. Malgrat que els meus pares no viuen a prop venen a votar a la meva taula al mig del carrer. En un dia radiant de primavera, mudats de diumenge venen tots dos il·lusionats. Recordo perfectament les paraules del meu pare: “A veure si ho aconseguirem alguna vegada!”. Un any després va morir. Ell no ho veurà, com tants d’altres.

La sentència de TC sobre l’Estatut ho precipita tot. Em compro la primera estelada per anar a la manifestació que organitza Òmnium. Comencem a estar farts d’un Estat que ens maltracta. Com és possible que una llei aprovada en referèndum per la ciutadania, un tribunal d’uns quants senyors tingui la potestat de canviar-ho? El lema és molt clar: Som una nació i nosaltres decidim. Muriel, aquest diumenge tampoc hi seràs, però votarem per tu.

No ens fan cas, i l’independentisme es fa imparable. Les senyeres es van convertint en estelades. En el 9-N ja vam demostrar la nostra determinació. La mare encara hi va participar emocionada amb un mínim de consciència del que feia. Els darrers anys seguia amb il·lusió i interès les mobilitzacions de l’11 de setembre des de casa a través de la televisió. “Ho fa bé aquest Mas?” preguntava. “Ho aconseguirem?”
Fins arribar on som ara: hem arribat molt lluny amb la revolta dels somriures. Segurament més lluny del que mai havíem somiat en el millor dels nostres somnis. Ho tenim a tocar.

Hi han posat tots els entrebancs i els hi seguiran posant, però nosaltres estem decidits a seguir endavant, estem tossudament alçats i ara volem el pa sencer. Tot és ben senzill: agafar una papereta, fer-hi una creu, posar-la dins d’un sobre i introduir-la en una urna. I ho farem per tots els que abans que nosaltres ho havien desitjat i no ho podran fer. I aquest cop tornaré a portar la mare a votar, encara que la seva ment ja no està en aquest món i no entengui el que farà. Estic segur que votaria pel SÍ amb l’emoció brillant als ulls humits. Molt possiblement sigui la darrera vegada que voti.

Respecto totes les opinions i formes de pensar, però exigeixo que també respectin la meva, la nostra. Passi el que passi aquest diumenge, res tornarà a ser igual. El futur és nostre, el tenim a les nostres mans. Ja tot és possible.

divendres, 18 d’agost del 2017

Anem dient les coses pel seu nom!


Fa poc més de 24 hores que ha passat i encara no me’n sé avenir. Ahir vaig passar la tarda enganxat als diferents canals de televisió i a Internet. Les Rambles, les meves estimades Rambles malgrat la invasió dels turistes, un lloc sempre ple de gent, era un objectiu fàcil i previsible, i al mateix temps, molt difícil de protegir. És una loteria macabra. Han estat ells els morts i ferits, però podia haver estat jo o qualsevol altre. Hem tingut el terror ben a prop a tocar de casa.
La imatge de la furgoneta aturada sobre el mosaic de Joan Miró és tot un símbol: la barbàrie aturada davant l’art d’un artista que sempre s’havia significat pels seus gestos a favor de la pau.
Aquest matí esmorzo amb la notícia dels fets de Cambrils. La sensació d’impotència i ràbia continua. Com cada matí surto a córrer una estona, i després a comprar. Copso una atmosfera diferent, o potser sóc jo que no estic igual. No puc deixar de pensar en el que ha passat. Com és possible ? És un mal son que s’ha fet realitat davant dels nostres propis nassos.
Malgrat que els llibres delprofessor Adolf Tobeña demostren amb claredat que l’agressivitat forma part dela pròpia naturalesa humana em costa pensar amb persones capaces de fer el que han fet. Què havia de sentir el conductor de la furgoneta mentre atropellava persones innocents que no coneixia de res?
Ens estem acostumant a viure amb aquestes notícies. No existeix el risc 0 d’atemptats. Com escriu Ulrich Beck:El miedo condiciona la vida. La globalización del peligro terrorista se manifiesta mediante la expectativa de atentados posibles en cualquier parte y en cualquier momento. La seguridad desplaza la libertad y la igualdad del lugar preminente que ocupaban en la escala de valores.” Què hi podem fer com a societat per minimitzar aquest risc? Les mesures policials no són suficients. Ens cal pensar més enllà, ens cal anar més enllà. Quines són les raons profundes d’aquests fets?
I no ens equivoquem, no és veritat que no tinguem por. Ben aviat ens oblidem dels fets i seguim les nostres rutines. No podria ser d’una altra manera, no podríem viure amb una por constant, però por en tenim.

dissabte, 2 de maig del 2015

Municions per a disidents

Tomás Ibañez va ser professor meu a la UAB a finals dels 70. No va ser un professor qualsevol. Va estar un dels meus referents. Vaig assistir a les seves classes de Psicologia Social i al seminari d'Anàlisi dels fenòmens del poder, on vaig descobrir a Foucault. Un cop acabats els estudis de psicologia li vaig perdre la pista, però la vaig recuperar a la UOC estudiant el construccionisme social.
El títol d'aquest llibre ja és tota una declaració d'intencions: recull un grapat d'articles on reflexiona sobre la realitat, la veritat i la política.

La realitat

Existeix realment la realitat? "La observación y lo observado no son fenómenos independientes sino que están internamente conectados". La persona i la realitat estan determinats per les seves característiques i per les interaccions que mantenen entre si: "la única realidad que existe, la nuestra, es como es porque nosotros somos como somos, entonces queda en nuestras manos, y sólo en nuestras manos, la posibilidad de construirla de otra forma"..... "Las convenciones lingüísticas median siempre entre nosotros y la realidad" "No hay un mundo que sea independiente de la versión particular a partir de la cual lo construimos ¿Cómo es el mundo con independencia de tal o cual versión?" La realitat no és independent de les nostre pràctiques, ni de les nostres necessitats.
No tenim un accés directe a la realitat. Sempre hi accedim de forma mediatitzada a través del llenguatge, dels nostres sentits, de la nostra percepció i de les nostres relacions amb els altres i la societat. El llenguatge, els nostres sentits, les nostres percepcions i les nostres interrelacions socials ens ajuden a entendre la realitat però al mateix temps la conformen d'una manera determinada i no d'una altra. La pregunta sense resposta és: "¿Cómo es la realidad con independencia de nuestro conocimiento de la realidad?"
"No tiene sentido pensar que el conocimiento científico nos dice cómo es la realidad porque, obviamente, no hay forma de saber cómo es la realidad con independencia de su conocimiento y no hay forma, por lo tanto, de saber si el conocimiento científico acierta en su descripción de la realidad. El conocimiento científico tiene, desde luego, otras virtudes pero no la de reflejar la realidad tal y como es."

La veritat

La veritat no existeix, sobre tot, si entenem que la veritat és un reflex de la realitat, ja que el primer que és, si més no discutible, és si la realitat realment existeix.
Plantejar-se un discurs personal sobre la veritat és construir un discurs totalitzant, ja que no s'acceptarà de cap de les maneres un discurs diferent. Tots volem tenir la nostra veritat i imposar-la sobre les veritats dels demés, però cal anar amb molt de compte ja que és molt fàcil passar-se al cantó dels discurs totalitzant i excloent dels diferents a nosaltres.
Cal problematitzar i posar en qüestió, fins i tot, el que sembla més evident. No hi ha res de cert, ni de veritat. Cal plantejar-se com i perquè quelcom s'ha convertit en evident i indiscutible. El gran mestre "Foucault nos decía que nunca había que dar nada por definitivo, que no había que dar nada por sentado y que, cuando nos empezábamos a instalar cómodamente en la seguridad de que algo estaba por fin claro, en la seguridad de que algo era evidente, ese era precisamente, el momento en el que nuestra capacidad misma de pensar estaba corriendo el mayor peligro".

El poder

"Antes el poder se atenuaba, al igual que la propagación de una onda, a medida que crecía la distancia entre él y sus sujetos. Y es por eso, por lo que necesitaba multiplicar sus centros en el territorio, procurando estar tan cerca como fuese posible de los sujetos más alejados.
Hoy la distancia no existe. La intensidad del poder ya no se expresa bajo la forma de un gradiente modulado por la distancia.
El poder es homogéneo y de idéntica intensidad en todas las regiones que abarca. Su centro está en el dominio del tiempo, el espacio ya no le preocupa" Les elits i el poder econòmic actual és mòbil i nòmada. S'han acabat els temps de sedentarisme.
Lo econòmic es situa al centre de la vida. Si realment volem canviar el món cal desplaçar lo econòmic d'aquesta centralitat. Molts dels nostres problemes tan personals com socials radiquen en aquesta centralitat.
Els grans gurus de l'economia afirmen: "... eres totalment libre de satisfacer unos deseos de los cuales nosotros somos los dueños" En el moment en que no ens deixem dominar pels nostres desitjos, ens podem alliberar d'aquesta presó que suposa l'economia.

No podem estar plenament segurs de res. La inseguretat i la confusió marquen dolorosament les nostres vides. Aspirem a assolir seguretats impossibles, però ens cal estar amatents i no deixar-nos enganyar per falses seguretats. És més agradable viure en un món farcit de lleis indiscutibles, però això equival a viure rodejat de falsedats. Hem d'estar disposats a posar-ho tot en dubte i anar més enllà.





dimarts, 12 d’agost del 2014

La atracció de les biblioteques

"Tots anem perdent coses importants. Oportunitats, possibilitats, sentiments que ja no tornaran ... Forma part de la vida. Però dins dels nostres caps hi ha una habitació on podem anar guardant aquests records. Una habitació organitzada com els prestatges d'aquesta biblioteca. I per saber on és la nostra ànima, hem d'anar fent fitxes. De tant en tant n'hem de treure la pols, airejar-la i canviar-ne les flors. Dit d'una altra manera, cadascú ha de viure dins de la seva pròpia biblioteca"

Haruki Murakami
Kafka a la platja

Les biblioteques són uns espais en els que m'hi sento a gust. M'agrada tafanejar els prestatges, consultar els llibres, llegir els diaris, gaudir de l'ambient de silenci i relax, o simplement passar-hi l'estona. 

Recordo perfectament el descobriment de "La Biblioteca" encara infant amb un grup d'amics que m'hi va portar: podia agafar llibres per llegir i no calia pagar res! Malgrat que aleshores no era massa lector això d'agafar llibres de gratis era tota una sensació. A més a més hi havia una bibliotecària jove que ens agradava a tots.
He escrit "La Biblioteca" amb majúscules, perquè en aquells temps era la única biblioteca que hi havia a Sabadell. En els meus anys d'universitari va passar a formar part important de la meva vida: "La Biblioteca de la Caixa". Hi havia passat tardes i tardes senceres, setmana rere setmana. Era un bon lloc per estudiar i llegir: molt millor que a casa. També era un lloc de trobada i al seu voltant es va crear com una mena de grup d'amics on tothom es coneixia. Al vestíbul de l'entrada, a l'hivern, o als jardinets quan feia bon temps, manteníem animades converses sobre tot el diví i l'humà.

Font: Viquipèdia
Després han vingut altres biblioteques que conservo a la memòria, però aquesta continuarà sent La Biblioteca per molts sabadellencs i sabadellenques d'aquell temps. De ben segur que en aquell espai, i encara que pugui semblar mentida, es van constituir moltes parelles.
Quan la Caixa Sabadell va decidir tancar la biblioteca, vam quedar orfes per molt temps d'aquest servei imprescindible per la ciutat. Vam haver d'esperar, fins que es va construir la Biblioteca Vapor Badia i una important xarxa de biblioteques pels diferents barris de la ciutat, inclosa la Biblioteca de Ponent que tinc ben a prop tant de casa com de la feina: tota una sort.


Un dels escenaris principals de Kafka a la Platja és la Biblioteca Memorial Komura en la que per un temps viu i treballa el protagonista de la història. Els llibres en els que una biblioteca o espai similar esdevé un element important de la trama acostumen a resultar-me atractius. De ben segur, que la fascinació que em generen les biblioteques hi juga un paper important. Sense fer una llista exhaustiva recordo: "El nom de la rosa", "La biblioteca dels llibres buits", "Auto de fe", "La sombra del viento"

El llibre és com una finestra que et posa en contacte dos mons, el de l'escriptor i el del lector. La biblioteca posa al nostre abast tots els misteris que romanen tancats dins dels llibres. Només cal anar i obrir-los, però compte que exerceixen una atracció fatal que acostuma a ser addictiva. Esteu avisats.  

dissabte, 8 de desembre del 2012

Falta de temps

Zygmunt Bauman: "El primer lloc entre les nostre preocupacions més freqüents, entre les preocupacions que consumeixen més energies i crispen els nervis és la falta de temps"

La falta de temps és un dels trets fonamentals de la modernitat líquida. La societat actual ens fa viure en un estat d'emergència i urgència permanent. D'aquí sorgeix la nostra obsessió per la falta de temps. De fet viure contínuament apressat  amb l'angoixa de la manca de temps ens permet no viure l'angoixa del buit, de no tenir o no saber què fer amb temps per pensar i plantejar-se els problemes bàsics.

Elzbieta Tarkowska: "la cultura presentista premia la velocitat i l'eficiència, i no afavoreix ni la paciència ni la perseverança"

Em falta temps, és  una de les expressions que més s'escolten arreu en aquest món occidental en el que vivim. És una sensació que en ocasions ens paralitza i no ens deixa avançar en les nostres tasques diàries, i de ben segur, que moltes vegades, no és cert que ens manca temps, simplement ens manca planificació, un moment per aturar-nos i pensar el que és prioritari i què és superflu i per on ens cal començar.


Thomas Hylland Eriksen: "Les conseqüències de la pressa extrema són aclaparadores: el passat i el futur, com a categories mentals, estan amenaçats per la tirania del moment ... fins i tot l'"ara i aquí" està amenaçat, ja que el moment següent arriba tan ràpidament que es fa difícil viure en el present"

Quan tenim aquesta sensació de manca de temps el que hem de fer és aturar-nos, pensar i viure el present. No ens hem de deixar endur per aquesta angoixa. De ben segur que moltes vegades no és veritat que ens falta temps.

Canterbury



divendres, 29 d’abril del 2011

La llengua

"Canviar de llengua és canviar de país"

Martxelo Otamendi

Detall de Camprodon

dijous, 20 d’agost del 2009

Societat de consum

Dios está más que escondido, ha sido reabsorbido por la sociedad de consumo y desde allí nos mira, y la vida no es más que un espectáculo de mercancías bajo la mirada de la mercancía divinizada

Julia
Kristeva
Los samurais

Ni tan sols la crisi s'ha utilitzat per replantejar aquest consumisme desenfrenat que ja fa molt de temps que vivim. La gran recepta que les instàncies benpensants no ha parat de donar-nos als mortals, ha estat que hem de consumir.
Segurament ens passem una part important de les nostres vides comprant coses inútils que no necessitem i treballant moltes hores per poder disposar dels diners per comprar-les. Amb menys coses de la nostra propietat també viuríem i tindrem més temps per a nosaltres mateixos.
No seriem tots molt més feliços consumint una mica menys ? Pensem-hi


dissabte, 6 de maig del 2006

L'amic Segis

Avui es compleixen 150 anys del naixement de Sigmund Freud, Segis pels amics. En els meus temps universitaris em vaig acostumar a anomenar-lo així.
Encara que moltes de les seves teories es poden considerar d’alguna manera superades, no es pot negar la seva gran influència en l’art i en el pensament de tot el segle XX. Les idees que va posar sobre la taula eren trencadores i revolucionàries; oferien un punt de vista nou i completament diferent respecte al que s’havia pensat fins l’aparició de les seves teories. De fet moltes de les teories psicològiques vigents i també moltes de les obres d’art actual no les podríem entendre sense les aportacions de l’amic Segis. Moltes gràcies per tot Segis. Si no ho heu fet no oblideu de llegir algun dia algunes de les seves obres fonamentals: “Lliçons introductòries a la psicoanàlisi” (un resum de la seva teoria fet per ell mateix en unes conferència que va donar als Estats Units) “La interpretació dels somnis” (un clàssic entre les clàssics), “Psicopatologia de la vida quotidiana” (per poder interpretar tots els nostres oblits diaris), “Totem i tabú” i “Malestar de la cultura” (algunes de les seves idees sobre la societat i la cultura)

dimarts, 7 de març del 2006

Què és un escriptor?

¿Què és un escriptor?
- ¿Què vols que sigui? –em vaig impacientar-. Un paio que és capaç de posar les paraules l’una rere de l’altra i que és capaç de fer-ho amb gràcia.
-Exactament –va aprovar en Rodney-. Però també és un paio que es planteja resoldre problemes molt i molt complexos i que, en lloc de resoldre’ls o mirar de resoldre’ls, com faria qualsevol persona sensata, els torna encara més complexos. És a dir: un tocat de l’ala que mira la realitat, i de vegades la veu.
-Tothom veu la realitat –vaig objectar-. Encara que no estigui tocat de l’ala.
-Aquí és on t’equivoques –va dir en Rodney-. Tothom mira la realitat, però poca gent la veu. L’artista no és pas el qui torna visible l’invisible: això sí que és romanticisme, encara que del pitjor que hi pot haver; l’artista és el qui torna visible el que ja és visible i tothom mira i ningú no pot o sap o ningú no vol veure. Més aviat ningú no ho vol veure. És massa desagradable, sovint és espantós, i cal tenir els pebrots molt grossos per veure-ho sense tancar els ulls o sense arrencar a córrer, perquè qui ho veu es destrueix o es torna boig. Llevat, és clar, que tingui un escut amb què protegir-se o que pugui fer alguna cosa amb el que veu. –En Rodney va fer una pausa i va continuar-: Vull dir que la gent normal pateix o frueix la realitat, però no en pot fer res, mentre que l’escriptor sí que pot, perquè el seu ofici consisteix a convertir la realitat en sentit, encara que aquest sentit sigui il·lusori; és a dir, la pot convertir en bellesa, i aquesta bellesa o aquest sentit són el teu escut. Per això dic que l’escriptor és un tocat de l’ala que té l’obligació o el privilegi dubtós de veure la realitat, i per això, quan un escriptor deixa d’escriure, acaba matant-se, perquè no ha sabut treure’s el vici de veure la realitat però ja no té un escut amb què protegir-se’n. Per això es va matar Hemingway. I per això quan algú és un escriptor ja no pot deixar de ser-ho, fora que decideixi jugar-se-la. Ja t’ho deia: un ofici molt cardat.

La velocitat de la llum”
Javier Cercas