“El primer cop que la Mathilde
va visitar la granja, va pensar: “És massa lluny”. Un aïllament tan gran la
neguitejava”
Mathilde, francesa, i Amine,
marroquí, es coneixen durant La Segona Guerra Mundial i es casen. Quan Mathilde
arriba a Rabat per viure amb l’Amine “va comprendre que era una estrangera,
una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres”
Pocs dies després es traslladen a
Meknés per viure a la casa de la família de l’Amine, una casa més aviat mísera.
A la seva arribada al Marroc va
haver “d’aprendre en pocs mesos a suportar la soledat i la vida domèstica, a
suportar la brutalitat d’un home i l’estranyesa d’un país. Havia passat de la
casa del seu pare a la casa del seu marit, però tenia el sentiment de no haver guanyat
en independència, ni en autoritat” Vivia tal com diu el títol del llibre en
“El país dels altres”.
Finalment s’instal·len a la
granja que Amine havia heretat del seu pare. Però el que se suposava que havia
de ser una granja productiva comença sent un fracàs. Per Amine, “reconèixer
el seu fracàs l’hauria mort. No es tractava ni de les màquines, ni del clima,
ni tampoc de la incompetència dels treballadors agrícoles. No el que el corcava
era el fet que el seu propi pare s’havia equivocat. Aquella terra no era bona
per a res. Només se’n podia cultivar una petita capa, però sota aquella minsa
espessor hi havia la tova, la roca grisa i indiferent, la pedra contra la qual xocava
tota l’estona la seva ambició”
Catalunya Nord, març 2024
Però l’Amine persisteix i
persisteix i amb molt d’esforç aconsegueix prosperar.
Tenen dos fills, l’Aïcha i el
Selim. “D’adolescent, la Mathilde no havia pensat mai que era possible ser
lliure tota sola, li semblava impensable... que el seu destí no estigués íntimament
lligat al d’un home. S’havia adonat massa tard del seu error i ara que tenia
una mica de discerniment i coratge era impossible volar. Els seus fills eren
com unes arrels i estava lligada a aquella terra, encara que no volgués... I
tenia por que un dia, vella en aquella terra estrangera, no posseís res i no
hagués acomplert res”
L’acció principal transcórrer en
la primera meitat de la dècada dels 50, període de revoltes marroquines que
volen fer fora a l’estranger francès i independitzar-se de la metròpoli.
“Un món estava desapareixen
davant dels seus ulls. A tocar, les cases dels colons cremaven... L’Aicha no
podia apartar els ulls d’aquest espectacle...”
El premi Llibreter acostuma a ser
garantia d’un bon llibre. De nou aquesta lectura sense entusiasmar-me m’ha
interessat força. He conegut una autora que no coneixia i que sens dubte seguiré
llegint.
Vaig llegir “L’etranger” a COU dins l’assignatura de francès com a
lectura obligatòria que comentàvem a classe, però no en recordo res. Puc dir
que gairebé ha resultat una lectura inèdita.
Comença amb la mort de la mare del narrador en una residència i el seu
posterior enterrament.
Explica en detall tot el que veu, fa i li passa.... “He pensat, al
capdavall, havia passat un altre diumenge, ... que demà reprendria el meu
treball i que, en definitiva, res no havia canviat”. El temps passa, moltes
vegades de forma molt rutinària. La vida va passant per davant d’aquest estrany
com si estès davant d’una pel·lícula en pantalla gran i en tecnicolor. Es deixa
portar pels esdeveniments sense saber gairebé perquè fa una cosa o una altra.
Potser és així la vida de tots, i anem passant dia rere dia sense més. Ens fem
il·lusions, pensem en projectes i plans que no sempre portarem a terme.
Realment sabem què és la vida?
Bristol, agost 2008
Condemnat a mort, espera l’execució. Rep les visites insistents d’un
capellà. Ell que no creu en Déu ja n’està una mica fart de les seves prèdiques.
“... jo estava segur de mi, segur de tot, més segur que no pas ell, segur de
la meva vida. I d’aquesta mort que venia”. Tots estem condemnats a mort des
del moment del nostre naixement. Simplement no sabem la data de la nostra
execució, però sabem que un dia arribarà sense que ho puguem evitar.
“Havia viscut d’aquesta manera i hauria pogut viure de tal altra. Havia
fet això i no havia fet allò altre. I què?” Al llarg de la vida podem
escollir camins diferents, però és realment important l’elecció què fem?
“Era com si hagués estat esperant des de sempre aquell minut i aquella
matinada en què em trobaria justificat. Res, res no tenia importància” Són
aquells moments lúcids que tenim poques vegades al llarg de la nostra vida,
aquells moments en que tenim la impressió que ho comprenem tot.
“Tothom era privilegiat. No hi havia sinó privilegiats. Els altres també
serien condemnats algun dia. També a ell el condemnarien” És ben estrany
aquest narrador, és ben estranya la seva conducta i els seus pensaments. Tots
som ben estranys. En definitiva, la vida és ben estranya.
ALBERT CAMUS
L’estrany
Ed. La Butxaca, 2011 (ed. Original, 1942); 149 pàgines
Jacqueline Harpman és una escriptora i psicoanalista belga que escriu en
francès. Aquesta és la primera obra seva traduïda al català. M’ha sorprès molt
agradablement. És una novel·la diferent, que transcorre en un escenari distòpic
“... Passo moltes hores en una de les butaques rellegint els llibres...”
“Havia vist com les dones tremolaven, ploraven, cridaven, però jo em
mantenia aliena al seu drama, testimoni d’emocions que trobava
inintel·ligibles, silenciosa...”
“... em vaig adonar que no pensava mai en el passat, vivia en un present
continuo i estava oblidant la meva història”
“Si reculo tant com puc, soc al soterrani... Durant molt de temps, els
dies van passar de manera absolutament igual, fins que em vaig posar a pensar i
tot va canviar... La meva memòria comença amb la ràbia”
Un grup de dones està tancada en un soterrani. Són vigilades per homes que “...
no parlaven entre ells... no ens adreçaven mai la paraula...” “Érem
quaranta vivint en aquella sala subterrània on no hi havia possibilitat que ningú
quedés amagat dels altres...”
“Un cop les reixes tancades, no havien de tornar-se a obrir mai”. No
saben perquè estan tancades. “Què hi fèiem allà, per què ens mantenien en
vida?”... “No tenim ni idea de quin sentit pot tenir tot plegat. No tenim
cap indici”
La narradora és la més jove del grup. No tenia memòria de la vida anterior
al soterrani. “El que jo coneixia eren les parets grises escrostonades, els
barrots cada quinze centímetres, els vigilants que rondaven regularment al
voltant de la sala”
Presó Model, juliol 2017
Intenten recordar com havien arribat al soterrani, però “no sembla que
tinguem cap record coherent que permeti reconstruir el que va passar”... “Els
intents de recordar els primers anys de l’empresonament van quedar pràcticament
en no res. Semblava que les dones havien anat emergint lentament d’una
nebulositat interior i s’havien trobat acostumades a la vida estranya que
duien... ho havien oblidat gairebé tot”
De sobte, els vigilants desapareixen i les dones surten al món exterior,
una immensa plana inacabable. No saben on son, “I què? El que compta és que
som a fora, lliures i que no hi ha vigilants” Però apareixen les pors: la
por a la tornada dels vigilants en qualsevol moment, la por a què fer, a què
menjaran ... Han passat 12 anys en captivitat i ara que son lliures no saben
què fer.
“Va durar temps, la inquietud per si tornaven els vigilants, però no van
tornar mai. Les dones van trigar molt a perdre la por i jo no acabava
d’entendre perquè no es tranquil·litzaven. Els vigilants havien desaparegut de
cop, sense deixar rastre, com si s’haguessin volatilitzat: havien vingut
d’enlloc i hi havia tornat, a mi m’estranyava menys que a les altres, que
havien viscut en un món on les coses tenien sentit. Jo només havia conegut
l’absurditat, suposo que això havia fet que fos profundament diferent d’elles,
tal com de mica en mica vaig anar veient. Érem lliures....En realitat, tan sols
havíem canviat de presó”
“Havia canviat de món, tot m’era desconegut, d’ençà del matí no parava
d’aprendre coses. Em va envair una onada de felicitat: passés el que passés,
havia sortit del soterrani i, igual que les altres, sabia que preferiria morir
que tornar-hi. No entenia ni com havia pogut aguantar de viure-hi”
“Les preguntes van tornar a sorgir: on érem?, què faríem? Era la Terra?”
En el seu deambular per aquella terra van trobar altres soterranis iguals al
seu i abandonats pels vigilants. A tots els soterranis hi havia 40 cadàvers,
algunes vegades d’homes, que no havien pogut sortir.
“La por de veure tornar a aparèixer els vigilants havia desaparegut, no
sabíem què se’n havia fet, però estàvem segures que ja no hi eren”
“Vam caminar dos anys, fent etapes curtes. Després ens vam haver
d’aturar... Suposo que ja no hi havia cap que encara cregués en unes ciutats
que ens salvarien, ni en un soterrani amb les reixes obertes... Per què
continuar? No sabrem pas més on som, deia, sempre seríem a prop d’un soterrani
i ens anirem morint l’una rere l’altra”. Tot era igual, no hi havia
estacions, el temps variava ben poc. Troben un paisatge de turons amb alguns
arbres i plantes, però cap animal, tret d’insectes, però pocs. Després de la
segona mort, van deixar de moure’s i es van instal·lar a prop d’un riu i d’un
soterrani.
“De mica en mica, la inutilitat de tots els esforços esgotava els
esperits... Ens moriríem l’una rere l’altra sense haver entès res de la nostra
història, i amb el pas dels anys, totes les preguntes es van anar fonent. Als
soterranis continuava havent-hi llum... D’on venia l’electricitat? ... Ja no
esperàvem veure aparèixer cap salvador i les poques preguntes que quedaven
sempre parlaven del nostre fracàs” Com tots nosaltres ens morirem un
darrera l’altre i moltes de les nostre preguntes sobre l’existència i el món en
el que vivim quedaran en l’aire, i no apareixerà cap “salvador”.
Passen els anys... “estàvem tan irreductiblement tancades a l’aire
lliure com darrere de la reixa”... “continuaríem vivint com a paràsits dels que
ens havien tancat, esmunyint-nos sota terra per robar les provisions a l’enemic
desaparegut?”. D’alguna manera, nosaltres també vivim en una presó, la
nostra presó. Ens sentim relativament lliures en el nostre petit món, però ho
som en realitat?
La nostra narradora es queda sola. “Vaig sentir el pes del que no es pot
explicar, de la meva vida, d’aquell univers del qual jo era l’únic testimoni.
No tenia res a fer-hi llevat de continuar caminant. Un dia, m’hi moriria”
“No parlaria mai més amb ningú”
En certs moments em recorda “La carretera” però no tant angoixant, més
plàcid, però igual de dur.
“Estic tota sola en aquesta terra on ja no hi ha ni carcellers ni
presoners sense saber que vaig venir a fer-hi, mestressa del silenci, propietària
de soterranis i cadàvers, em dic, que he caminat milers d’hores i que aviat
faré els últims deu passos...” De fet, tots estem sols. Nosaltres també
estem sols en aquest món en que habitem. Ens fem la il·lusió de que vivim amb
altres, però és així?
El fet que les presoneres siguin un grup de dones vigilades per homes també
fa pensar en una novel·la “feminista”: dones sota el domini dels homes. Però no
sé si aquesta és la intenció de l’autora. És un llibre que atrapa i que fa
reflexionar i planteja interrogants, una lectura del tot recomanable.
JACQUELINE HARPMAN
Jo, que no he conegut els homes
Edicions Periscopi, 2021 (ed. Original 1995); 227 pàgines
Immediatament quan es va decretar
l’estat d’alarma que implicava el confinament a casa, com molta altra gent,
vaig pensar en aquest llibre d’Albert Camus escrit el 1947 i que Joan Fuster va
traduir al català el 1962.
El vaig llegir a l’estiu del 1997,
i tot i que m’havia agradat, no recordava gran cosa. Per tant una relectura no
anirà malament.
Ha resultat ser una crònica
perfecta dels nostres dies, escrita fa més de 70 anys.
A Orà tot va començar de sobte
amb la mort de les rates. “Amb només tres dies les rates mortes
s’amuntegaven a centenars per carrers, fàbriques i cases... Durant els dies
següents la situació encara va fer-se més greu”.... Al sisè dia “es feia
evident que aquell fenomen del qual no podíem precisar encara ni la
transcendència ni l’origen era realment amenaçador”.
Als 10 dies les rates mortes han
desaparegut, però ben aviat es produeix la primera mort i “la sorpresa dels
primers temps va convertir-se en pànic de mica en mica”... “En pocs
dies, els casos mortals es multiplicaren, i es feu evident, per als qui es
preocupaven d’aquell mal curiós, que es tractava d’una vertadera epidèmia”.
El protagonista diu: “hi ha
hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes
atrapen la gent igualment desprevinguda”. En ple segle XXI, i quan la
humanitat sembla tenir-ho tot controlat i ens pensem gairebé invulnerables,
apareix un virus minúscul. Entrem en pànic com a societat, i canviem la nostra
manera de viure. La COVID-19 ens ha agafat a tots desprevinguts. No havíem fet
cas als avisos dels científics que ja havien dit que ens podia passar.
La pesta es comença a estendre per
Orà, però costa molt aconseguir un reconeixement oficial i posar-se a la feina.
“Les mesures no eren draconianes, i semblava que s’hi feien moltes
concessions al desig de no inquietar l’opinió pública”. Passa exactament el
mateix al llarg del mes de febrer i a principis de març.
Passen els dies i es produeix el
tancament de la ciutat. Ja ningú pot entrar, ni tampoc sortir. Alguns dels
protagonistes tenen a les seves parelles fora de la ciutat, i els passa una
mica com a nosaltres. “Aquesta separació brutal, sense límits, sense futur
previsible, ens deixava atordits, incapaços de reaccionar contra el record
d’una presència, encara tan pròxima i ja tan llunyana”... “Sabíem que la
nostra separació estava destinada a durar i que calia que intentéssim conformar-nos-hi”
A mesura que passen els dies de
tancament de la ciutat “flotaven més que no pas vivien, abandonats a dies
sense rumb i a records estèrils, ombres errants...” “Als nostres
ciutadans els costava de comprendre què els passava. Hi havia sentiments comuns,
com ara la separació o la por, però continuaven també posant en primer lloc les
preocupacions personals ... La majoria eren sensibles, més que res, allò que
pertorbava les seves rutines o afectava els seus interessos. N’estaven
molestats o irritats... La primera reacció va ser la d’acusar l’administració”.
Tinc la impressió que no ha estat així del tot. Hem estat molts els ciutadans
que em entès que calia aquest confinament tan estricte i que tan poc ens agradava.
Els hi passa el mateix que a
nosaltres, un cop fet el diagnòstic i ingressat a l’hospital, “la família
sabia que només el tornaria a veure o restablert o mort”. No sabem que és
pitjor si la por a la malaltia, la pròpia mort o la por a contagiar als amics i
coneguts. Prenem totes les precaucions, perquè “molts seguien esperant que
l’epidèmia no tardaria a aturar-se i que ells se’n salvarien amb les seves
famílies”
Estem a meitat del segle XX i
l’església intenta utilitzar el seu dit acusador: “si avui la pesta us afecta
és que ha arribat el moment de reflexionar. Els justos no han de témer però els
pecadors tenen motiu de sobres per a tremolar”. Per sort, no hem hagut d’escoltar
massa manifestacions d’aquest tipus, encara que no defujo que més d’un en el
seu interior haurà pensat allò del càstig diví.
“Mentre uns continuaren fent
la seva petita vida i s’adaptaren a l’enclaustració, d’altres, al contrari, ja
no van tenir altra idea que la d’evadir-se d’aquella presó”. En el nostre
cas són les persones que només pensen en continuar fent la seva sense tenir en
compte els perjudicis que puguin causar als demés. En tenim molts exemples, més
dels que voldríem.
“Aquell mateix dia, en el
curs, d’una reunió, els metges aclaparats davant un prefecte desorientat,
havien exigit i obtingut noves mesures per a evitar el contagi”. Els
científics han fet la seva feina i en part han estat escoltats per les
autoritats, encara que no sempre.
“Durant setmanes i setmanes,
els presoners de la pesta van resistir com van poder”... El confinament
estricte no dura tant com la pesta al llibre de Camus, però també l’hem
resistit com hem pogut.
“La pesta ho dominava tot”.
Aquests dies la COVID-19 ho domina tot: notícies, converses, vida quotidiana,
...
“La gran ciutat silenciosa no
era sinó una aglomeració de cubs massissos i incerts”. Els carrers buits i en
silenci imposaven.
“Ja és hora que això s’acabi”
deien els nostre conciutadans... Però això es deia sense l’ardor i sense
l’acritud del principi, ... Al gran impuls esquerp de les primeres setmanes
havia succeït un abatiment que hauria estat un error de confondre amb la
resignació, però que no deixava de ser una mena de consentiment provisional... Els
nostres conciutadans havien passat per l’adreçador, s’havien adaptat, com sol
dir-se, perquè no hi havia manera de fer res més.” Ens queixem de què ha girat
les nostres vides com un mitjó, però ens conformem. Entenem que no ens queda
més remei.
“Justament allò era la
desgràcia, el costum de la desesperació és pitjor que la mateixa desesperació
.... La mirada ensopida ..... Tota la ciutat semblava una sala d’espera ...
Sense memòria i sense esperances, vivien el present ... Per a nosaltres no hi
havia sinó instants”. Sabem que el que tenim a sobre serà molt llarg, més
llarg del que voldríem. Només podem esperar a què la ciència trobi una solució.
Mentre no sigui així ens hem d’adaptar a viure d’una nova manera.
“Alhora que senten la profunda
necessitat d’un contacte que els uneixi, no poden tanmateix abandonar-s‘hi a
causa de la desconfiança que separa els uns dels altres” Necessitem
retornar als contactes amb les nostres amistats, però alhora la por ens lliga
de peus i mans.
“...Sap que la seva llibertat
i la seva vida estan a punt de ser destruïdes”. Veiem planejar per sobre
nostre grans restriccions a la nostra llibertat, i dubtem de si un cop passi tot
plegat les podrem recuperar.
“La malaltia havia arribat a
allò que es deia un replà. D’ara endavant no podia sinó decréixer” El famós
pic que tant ha costat d’assolir, però “la història de les epidèmies
registrava alts i baixos imprevistos”. No hi ha cap seguretat que apareguin
nous rebrots que ens facin tornar enrere.
“Els mesos que acabaven de
passar, per bé que els augmentaren el desig d’alliberació, els havien ensenyat
a ser prudents, i els havien acostumat a confiar cada vegada menys en un pròxim
acabament de l’epidèmia”. Ens agradaria veure proper el final, però sabem
que queda lluny i no ens fiem dels tímids avenços assolits.
“Tothom estava d’acord a
creure que les comoditats de la vida anterior no es recuperarien tot d’una i
que era més fàcil destruir que reconstruir”. El sentiment de que costarà
molt tornar a aixecar-se com a societat està ben arrelat en el fons més
recòndit de cadascú de nosaltres.
Les mascaretes s’han convertit en
normals. Han canviat els nostres gestos. Hem canviat els nostres hàbits, els
nostres desplaçaments, les nostres mirades. Costa reconèixer coneguts darrera d’aquestes
màscares. Tot ha canviat.
Albert Camus ja ens avisava en el
final del seu llibre: “el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, pot
estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, s’espera
pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als
paperots, i, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels
homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat
feliç”. No ha estat la pesta, ha estat la COVID-19, un nou bitxo
desconegut.
