dilluns, 14 de febrer del 2011

Les municipals s'apropen

El passat diumenge 13 de febrer feia dos anys de la mort d'Antoni Farrés, el que al llarg de 20 anys va ser alcalde de Sabadell. Incomprensiblement el divendres a les 16.30 s'inaugurava un monument per recordar-lo.
Em pregunto quines han estat les raons per no fer aquesta inauguració el mateix dia que es complia el segon aniversari de la seva mort que a més era diumenge i podia permetre convertir aquest acte en un homenatge popular a l'anterior alcalde. Qui podia anar a la inauguració un divendres en horari plenament laboral ? Quin interès hi havia en que aquest acte passés desapercebut ?
Finalment els mateixos ciutadans han organitzat un acte d'homenatge popular aquest proper diumenge a les 12.
El monument i el seu emplaçament m'agrada. Al bell mig el que va ser una de les seves obres emblemàtiques i que va marcar un important canvi en la ciutat: el Parc de Catalunya i l'Eix Macià.



Els 20 anys de la seva alcaldia van estar farcits de realitzacions de projectes. Era i és un personatge respectat arreu.
L'actual alcalde que ja fa temps que està en campanya permanent pensat en les properes eleccions municipals del 22 de maig ha parlat de molts projectes, però la major part d'ells han estat castells en l'aire: el zoo, la gran via digital, la ciutat de la música, .... Potser els únics projectes realitzats que en molts casos no depenen directament de l'Ajuntament són les noves estacions de FCG que estan en obres, la xarxa de biblioteques i la pista d'atletisme coberta, així com també, els milers de metres quadrats destinats a futurs polígons industrials dels que els resultats resten per veure. Esperem que no es converteixen en naus desertes.
Tots els partits ho fan, però em molesta molt la utilització de qualsevol obra o actuació a la ciutat per petita que sigui per fer propaganda. Fa poc, el mateix Manel Bustos va venir al barri per explicar el projecte de més de 1500 habitatges protegits al barri de Cifuentes. Encara hi ha tot un barri fantasma i desert just aquí al costat, amb un magnífic parc i uns bons carrers asfaltats i semàfors en funcionament, completament buit esperant la construcció dels edificis. També tenim blocs de pisos d'habitatge protegit acabats en diferents indrets de la ciutat, algunes fa més d'un any, en espera de ser adjudicades. Té aleshores sentit parlar de la construcció de més de 1500 habitatges ? És ara el moment ?
El Complex Alexandra i la Biblioteca de Ponent ja s'han utilitzat per tres jornades de portes obertes, però encara no s'han adjudicat els pisos (ho havien anunciat pel novembre, encara que no van dir l'any). La biblioteca s'inaugurarà el proper 27, evidentment amb un altre acte de propaganda personal. Ja en portaran 4 per una sola obra. Bona mitjana, així si que són rentables les obres. 
El premi a una de les ciutats amb més transparència també l'està utilitzant a tort i a dret, però ben poc ha dit sobre les dates que aquests dies s'han fet públiques de que Sabadell és una de les ciutats amb els graus de contaminació més alt. No s'ha proposat cap mesura per reduir aquestes xifres tan negatives.
Malauradament com que la oposició no es posa d'acord per presentar-se conjuntament, si no tenim un cop de sort és molt possible que tinguem Bustos per 4 anys més. Ens haurem d'aguantar, ja que no podrem fer el que es pot veure en aquest vídeo.
 

dilluns, 7 de febrer del 2011

Olor a colònia

Aquest llibre ha estat tota una sorpresa editorial, escrit per Sílvia Alcàntara una escriptora novell sense massa promoció s'ha convertit en un best-seller que ja fa temps que dura. Des del primer moment va despertar la meva curiositat. El món de les colònies industrial sovint present en les converses dels meus pares quan parlen del poble, així com les construccions abandonades en la llera dels dos grans rius (Ter i Llobregat) i que tantes vegades he vist tot passant amb el cotxe, m'ha interessat.
Ja fa temps que vaig visitar la colònia Vidal, i altres vegades he aturat el cotxe per passejar pels carrers d'algunes d'aquestes colònies abandonades pensat com havia estat la vida en aquests llocs. Des de les nostres ciutats actuals és difícil d'imaginar com es podia viure en aquesta mena de pobles controlats fins el més mínim detall per l'amo i el director, ambdues figures respectades de forma gairebé reverencial per tots “els seus treballadors”.


 Casa de l'amo de les mines de Cercs, actualment en venta

El títol mateix és un gran encert i amb molta relació amb tot el que passa al llarg de la novel·la.
Està molt ben construïda i a mesura que avança l'ambient és va fent més sufocant. Els fets es van desgranant a poc a poc. És una novel·la de la que en pot sortir un bon guió cinematogràfic. Les relacions dins del món tancat en si mateix, aïllat de l'exterior i sense llibertat de la colònia són difícils, plenes d'enveges i d'històries personals. És una vida rutinària només trencada per les constants tafaneries. És parla constantment de la por, amatents al que diran.
Vivint en les ciutats actuals a vegades se'ns fa difícil pensar que no fa tant de temps aquesta era la vida habitual de molta gent que no estranyaven gens tenir que viure així. És més alguns consideraven, fins i tot, que poder viure en una colònia era una sort, ja que permetia assegurar-se la supervivència mentre es podia conservar el lloc de treball i això suposava una garantia de per vida a tota la família.

Us deixo amb l'inici de la novel·la, un inici ple de força

Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrere la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l'alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S'afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.


dimarts, 1 de febrer del 2011

Pare

A principis de l'any passat el pare es queixa de mal a les cames, sense trobar una resposta satisfactòria en els metges. Després de moltes visites i moltes proves, finalment a l'estiu el diagnòstic ja és clar: càncer al ronyó. Una operació per extirpar-li el ronyó no és possible. És massa gran i no la suportaria. Opten per aplicar quimioteràpia. Entre sessió i sessió es va apagant, cada cop amb les forces més limitades. Els recorreguts dels seus passeigs van minvant. Són més curts i més breus i amb molt més cansament.
Estem a la sala d'espera. Esperem que tot d'una s'acabi. Una vida, un passat ben llarg i ben aprofitat, farcit de bons moments. Com ells mateixos han dit moltes vegades, quan eren joves mai havien pensat arribar on han arribat, anar als llocs a on han anat, poder portar la vida que han portat. Es miraven amb delit els reportatges de grans viatges, sobre tot, els paisatges muntanyencs dels Alps. Aleshores, tot semblava molt lluny i molt inabastable.
Després de conèixer molt més món del que mai havia somiat, ara està en l'inici del darrer viatge. El futur és ben cert i ben limitat. L'edat i la malaltia, la maleïda malaltia, el conegut fa anys com el “mal lleig” no perdona. Volta i volta fins que atrapa les teves cèl·lules i les va destruint sense pietat i sense treva.
La situació esdevé difícil per moments. Veure com s'apaga, com s'empetiteix lentament el teu pare és molt dur. El mires, i ja no és el que havia estat. Et travessen pel cap imatges fugaces d'altres temps, dels bons temps, també tot allò que ha quedat pendent i que ja no podreu fer.

La rusca” com l'anomena José Luis Sampedro en una novel·la inoblidable, “La sonrisa etrusca”, va fent la seva feina inexorablement. Apareixen els dolors. En alguns moments encara hi ha esperança en el miracle metge però aquesta s'esvaeix. Ja no hi ha res a fer. I ara què ? Aquesta és la pregunta que em belluga pel cap. Fins quant haurem de contemplar amb passivitat com s'acaba ? Ara encara porta una vida “relativament normal”, però fins quan ? Com esdevindrà tot aquest procés ? Com ho assimilarem tot plegat?
Ara que ja ens han dit que no hi ha solució què hem de fer ? Simplement desitjar que el viatge que resta sigui el més breu possible.