Sísif o l'absurd de la vida

“Los dioses habían condenado a Sísifo a rodar sin cesar una roca hasta la cima de una montaña donde la piedra volvía a caer por su propio peso. Habían pensado con algún fundamento que no hay castigo más terrible que el trabajo inútil y sin esperanza”. I Sísif tornava a pujar la pedra a dalt de la muntanya una vegada i una altra. El pitjor no és pujar la roca sinó baixar a buscar-la per tornar a començar una vegada i una altra. Això mateix és el que ens passa a nosaltres, repetim el mateix dia rere dia. Són ben poques les coses que ens treuen d’aquest cercle absurd. Camus utilitza a Sísif per qüestionar-se l’absurd de la vida.

Si no es troba sentit a la vida una sortida possible és el suïcidi. Però “la gente se suicida rara vez por reflexión”. “Matarse es confesar. Es confesar que se ha sido sobrepasado por la vida o que no se comprende ésta… Vivir nunca es fácil. Uno sigue haciendo los gestos que ordena la existencia por muchas razones, la primera de las cuales es la costumbre. Morir voluntariamente supone que se ha reconocido, aunque sea instintivamente, el carácter irrisorio de esa costumbre, la ausencia de toda razón profunda para vivir”. Ara bé la major part dels pensadors que han pensat en el suïcidi com una solució al problema de l’absurd de la vida no s’han suïcidat.

Si hom s’atura a pensar-hi, la vida moltes vegades no té massa sentit, però ja que estem condemnats a viure en aquest món, aprofitem-ho en la mesura del possible i hi podrem trobar moments que ens ajudaran a continuar vivint. ”El corazón humano tiene una fastidiosa tendencia a llamar destino solamente a lo que le aplasta. Pero también la dicha… es inevitable”. A la vida no tot és negatiu, també té moments molt agradables.

Desitgem viure en un món de certeses que no tenim i la seva comprensió ens resulta difícil. De fet “la única realidad es la inquietud”.

“Hay verdades, pero no verdad”, però tenim una fascinació per les certeses, segurament una fascinació per quelcom impossible. “Si bien puedo, por medio de la ciencia, captar los fenómenos y enumerarlos, no puedo aprehender el mundo mediante ella”. Molt del que ens passa en el nostre dia a dia queda fora de les explicacions de la ciència. Hi ha una gran diferència entre el que creiem saber i el poc què realment sabem. Malauradament tenim molt poques evidències al nostre abast, i hem de viure al mig d’aquestes incerteses. En tenim un exemple ben palès en la pandèmia que estem patint en aquest darrer any. “El mundo está lleno de irracionalidades. El mundo mismo… no es sino una inmensa irracionalidad”

Malgrat no poder negar l’absurditat del món en el que vivim, Camus ens ofereix una sortida digne “Una de las únicas posiciones filosóficas coherentes es la rebelión. Es una confrontación perpetua del hombre con su propia oscuridad” … “Para un hombre no hay espectáculo más bello que el de la inteligencia en lucha con una realidad que le supera”

El hombre “obra como si fuese libre, aunque todos los hechos se encarguen de contradecir esa libertad” però això queda desmentit per l’absurditat de la mort. La mort és un límit a la meva llibertat. “La muerte aparece como la única realidad. Después de ella ya no hay nada que hacer. Ya no tengo la libertad de perpetuarme”

Tenir objectius i una finalitat a la vida ens acaba convertint en esclaus de les nostres eleccions. “Creo que puedo elegir ser esto en vez de otra cosa. Lo creo inconscientemente.” Però un cop escollit en puc acabar sent esclau. Un esclau pot conèixer “la libertad de no sentirse responsable” Quina incongruència! Quin absurd!

Ara bé ni l’absurd ni els límits de la meva pròpia llibertat “no autoriza todos los actos. Todo está permitido, no significa que nada esté prohibido”

Aquest petit llibret que posa a prova la nostra capacitat reflexiva també ens deixa algunes perles més:

“Llega siempre un tiempo en que hay que elegir entre la contemplación y la acción”

“El hombre es su propio fin. Y es su único fin. Si quiere ser algo, tiene que serlo en esta vida”

“Crear es vivir dos veces… Todos tratan de imitar, repetir y recrear su propia realidad”

“Se quiere ganar dinero para vivir feliz y lo mejor de una vida se concentra en ganar dinero. Se olvida la dicha, se toma el medio por el fin”

“La existencia humana es una perfecta absurdidad para quien no tiene fe en la inmortalidad”

“Yo exijo a la creación absurda lo que exigía al pensamiento: la rebelión, la libertad y la diversidad”

De ben segur que no he entès tot el que Camus pretenia exposar en el llibre, però m’ha fet reflexionar. Una recomanació final: llegiu el llibre i penseu.

ALBERT CAMUS

El mito de Sísifo. Ensayo sobre el absurdo

Ed. Gallimard, 1942. Editorial Losada 2006. Pàgines 163

Traducción: Lluis Echávarri

 

El Montcau vist de La Mola dues roques a les que molts pugem sovint per tornar a baixar i pujar al cap d'un temps, una de les moltes absurditats de la nostra vida.

 

Potser és millor acabar amb les paraules del poeta, que tampoc ens ofereix cap solució, però que ens pot donar un punt més d’optimisme en la foscor d’aquest món en el que vivim.

Com va ser per a Sísif,

la vida per a mi és aquesta roca.

La carrego i la duc a dalt de tot.

Quan cau torno a buscar-la

i, agafant-la entre els braços,

la pujo altra vegada.

És una forma d’esperança.

Penso que hauria estat més trist

si mai no hagués pogut pujar una roca

sense cap més motiu que per amor.

Portar-la per amor fins al més alt.

Joan Margarit

Es perd el senyal, 2012

Se'ns passa l'arròs

Ja ha passat una setmana de les eleccions de diumenge passat. S’ha dit i he escoltat de tot. Cadascú hi diu la seva. Es van matisant les opinions i els diferents posicionaments, però no està gens clar com acabarà tot plegat. I per ajudar a complicar-ho més hem tingut ració diària de manifestacions, contenidors cremats, pillatge i actuacions molt dubtoses dels antiavalots.

Des de l’octubre del 2017, amb tot el que va venir després i que es va acabar tancant amb Quim Torra de president, hem fet la travessa del desert. Ha estat un temps perdut, en el que no s’ha avançat res. Malgrat la famosa proclama de “Ni un pas enrere” en tot aquest període hem perdut alguns llençols en cada bogada.

Amb els resultats electorals del 14 de febrer ha arribat el moment del pacte entre els tres actors principals de l’independentisme i que es posin a la feina d’una vegada. Si no ho fan se’ns passarà l’arròs. Hem entrat en temps de descompte. Son masses les veus dels que pensant que ja son grans diuen: “nosaltres ja no ho veurem”. No es tracta de tenir pressa, però al menys per ells ja seria hora de posar fil a l’agulla.

Ja és hora que els comuns deixin de ser equidistants i es mullin definitivament: ¿estan amb la repressió de l’Estat o amb els independentistes? A mi em sembla clar on estan, però son molt hàbils en mantenir aquest equilibri inestable sense caure.

La CUP ha de deixar el seu purisme, i la seva crítica des de fora i implicar-se d’una vegada. Han viscut massa temps en la posició còmode que els permet criticar-ho tot, però sense arromangar-se i posar-se a la feina. Han d’entrar en el govern i posar-se a treballar.

Els votants independentistes ja n’estem farts. Malgrat que no ens acaba d’agradar com porten i han portat la gestió de tot plegat, tot i reconeixent que no ha estat una situació gens fàcil, a cada elecció que passa se’ns fa més difícil anar a votar. El cor ens diu de no anar a votar o de votar a altres opcions, com per exemple Primàries, però acabem optant pel que creiem que pot ser el vot útil. Però si aquesta vegada no ha estat, la propera vegada acabarem engreixant la xifra d’abstencionistes o de votants en blanc.

Estem perdent el temps. Ja l’hem perdut al llarg dels darrers tres anys i ja m’agradaria equivocar-me, però molt en temo que el seguirem perdent i els babaus seguirem esperant un miracle, el famós momentum que mai arriba, i que cada dia que passa està més lluny de produir-se.

No ens podem excusar darrera la pandèmia per justificar l’alt grau ‘abstenció. Estem deixant de confiar en aquest sistema i no veiem cap partit que tingui propostes engrescadores per canviar-ho.  

El 51 % de vot a favor de la independència no ens pot ocultar que s’ha passat de tenir més de 2 milions de vots independentistes fa tres anys, a menys de milió i mig. Pel camí s’han perdut més de mig milió de votants decebuts de com estan funcionant les coses i decebuts de la gestió dels nostres polítics.

Estem davant de la que segurament és la darrera oportunitat. Perilla i molt que se’ns passi l’arròs i es perdin totes les il·lusions que el 2017 havíem posat en un canvi radical. 

 

Foto de Roger Benet

Auster parla d'Auster

“Experiments amb la veritat” no és una novel·la. És un recull d’escrits dividit en tres parts que ens permet conèixer una mica més a Paul Auster:

En la primera part sota el mateix títol del llibre ens explica fets insòlits de la seva pròpia vida que es podrien convertir fàcilment en novel·la. Alguns són tan sorprenents que fan dubtar de la seva veracitat. “La meva vida és plena de dotzenes de fets curiosos i, per molt que ho intenti, sembla que no me’n puc alliberar. ¿Què punyetes és el que fa que sempre estigui involucrat en aquesta mena de disbarats?”

“Els llibres mai s’acaben, és possible que les històries continuïn escrivint-se elles mateixes sense l’autor”

La segona part la formen quatre pròlegs a diferents llibres. És la part que m’ha resultat menys interesant.

La tercera part són entrevistes en les que parla d’escriure. L’entrevista que li fan Larry McCaffery i Sinda Gregory és de llarg la que m’ha resultat més interessant i en la que desvetlla més secrets de la seva forma de treballar.

“Crec que el món és ple d’esdeveniments estranys. La realitat és molt més misteriosa del que podríem arribar a pensar”

“Tots nosaltres vivim envoltats de coses que no comprenem, de misteris i en aquests llibres hi ha gent que de sobte se’ls troba cara a cara.”.

A l’escriure, l’escriptor ha de prendre decisions... “cada fragment elegant, cada detall superficial, tot el que s’anomena bella escriptura; tot això, si no és realment rellevant per al que estic intentant dir, ha de desaparèixer. Tot està en la veu. Tu estàs explicant una història, després de tot, i la teva feina és aconseguir que la gent vulgui continuar escoltant el teu relat. La mínima distracció o divagació porta a l’avorriment, i si hi ha una cosa que tothom odiï d’un llibre és perdre l’interès, cansar-se’n, notar que no li importa quina sigui la frase que vingui després. Al final, no tan sols escrius els llibres que necessites escriure, sinó que escrius els llibres que a tu t’agradaria llegir.”

“Sovint em demano per què escric. No es tracta simplement de buscar la bellesa o de crear relats entretinguts. Sembla que és una activitat que necessito per continuar vivint. Em trobo molt malament quan no ho faig. No és que escriure em proporcioni un gran plaer, sinó que no fer-ho no m’és fàcil”

“L’atzar forma part de la realitat: tots nosaltres estem sotmesos contínuament a les forces de la coincidència; allò inesperat ocorre amb una regularitat gairebé aclaparadora en les vides de tothom”

“Suposo que el que busco és escriure una ficció igual d’inversemblant que el món en que vivim”

“Les nostres vides en realitat no ens pertanyen: pertanyen al món, i, a pesar de tots els nostres esforços per donar-li un sentit, el món està més enllà del nostre enteniment”

“Tots els escriptors s’inspiren en les seves pròpies vides per tal d’escriure els seus llibres, totes les novel·les són, poc o molt, autobiogràfiques. El que és interessant, però, és la manera com el funcionament de la imaginació s’encreua amb la realitat”

“Sembla que tots els meus llibres giren al voltant de la mateixa mena de preguntes dels mateixos dilemes humans. Per a mi, escriure ja no depèn de la meva pròpia voluntat; és qüestió de supervivència. Una imatge sorgeix al meu interior i, després d’un temps, la inquietud s’apodera de mi, i noto que no tinc altra elecció que acceptar-la”

“El material que m’obsessiona, el material sobre el qual em sento obligat a escriure, el vaig desenterrant de les profunditats dels meus propis records. Però, fins i tot després que aquest material m’arribi, mai no puc estar segur d’on prové.”

“Dir “Tots els meus llibres són el mateix llibre” probablement és massa simple. Em refereixo al fet que tots els meus llibres estan relacionats pel seu origen comú, per les preocupacions que comparteixen. Però cada llibre pertany al seu personatge principal ... Cadascuna d’aquestes persones pensa d’una manera diferent, parla d’una manera diferent, i escriu d’una manera diferent que totes les altres. Però, alhora cadascuna és part de mi mateix... Si tots aquests llibres es posessin junts en un sol volum, formarien el llibre de la meva vida fins aquest moment, un quadre amb totes les múltiples cares de qui soc. Però encara queden més coses per venir, espero. Si parléssim de la imaginació com un continent, aleshores cada llibre seria un país en particular. El mapa encara és molt esquemàtic en aquest moment, i té molt espais en blanc i molt territoris inexplorats. Però, si soc capaç de continuar prou temps, potser tots els espais s’acabaran omplint”

“El jo que existeix en el món -el jo el nom del qual apareix en les cobertes dels llibres-, al final no és el mateix jo que escriu el llibre”

“Les novel·les de misteri sempre donen respostes; les meues obres fan preguntes”

“Vull que els meus llibres siguin tot cor, tot nucli, que diguin el que han de dir en tan poques paraules com sigui possible. Aquesta ambició sembla tan contrària a tot el que estan intentant la majoria de novel·listes, que sovint em costa pensar que jo sigui novel·lista en cap sentit”

“La vida veritable té lloc dins de nosaltres mateixos”

“És impossible saber què està pensant algú altre... No podem veure els pensaments de les persones”

“Al final acabes descobrint que dins teu habiten altres existències”

En la darrera de les entrevistes (la que li fa Mark Irvin) explica la forma en com inicia una novel·la: “començo a cegues amb unes quantes imatges, uns quants xiuxiuejos al cap (el murmuri de la veu d’un personatge, un gest). Després la història comença a desenvolupar-se dins meu, i sovint triga anys, abans que la pugui començar a escriure”.

El llibre acaba amb un emocionant epíleg escrit el 1993 dedicat a Salman Rushdie en defensa de la llibertat d’expressió.

“Pertanyem a la mateixa associació: una confraria secreta de solitaris, confinats i excèntrics, d’homes i dones que passem la millor part del nostre temps tancats dins de petites habitacions esforçant-nos per posar paraules damunt de cada pàgina. És una manera estranya de viure la pròpia vida, i només una persona que no tingués cap altra alternativa la triaria com a vocació. És massa dura, massa mal pagada, massa plena de decepcions per ser apta per a ningú més...”

“Per escriure una obra de ficció, cal ser lliure per dir el que s’ha de dir”

“Jo no puc saber com actuaria en el seu lloc .... No estic segur de si podria reunir tot el coratge que ell ha demostrat tenir. A aquest home li han arruïnat la vida, però, de totes maneres, va néixer per escriure i ha continuat escrivint. Sabent com és de difícil fer això fins i tot sota les millors circumstàncies, només puc sentir un profund respecte pel que ell ha aconseguit portar a terme.”

 

PAUL AUSTER

Experiments amb la veritat

Edicions 62, 2001; pàgines 189

Traducció d’Hèctor Hernàndez i Maria Gomila

 

Casa Batlló, gener 2020

Acostumem a fer tard

La Raquel, la mare de la Sara, “tres anys abans de desaparèixer del tot va escriure la seva autobiografia en una llibreta, com si fos una ofrena pòstuma a les filles. No he entès encara si ho va fer per justificar-se o per excusar-se. És això el que ens costa més dels morts: marxen i ja no els podem fer preguntes”

“Les seves impressions m’han trepanat cervell i ànima, sense pietat”

“L’he imaginat escrivint el seu llegat a corre-cuita. Sabia que li quedava poc temps”

La Sara és la filla petita de la Raquel, quan ella neix, les seves germanes ja tenen 12 i 8 anys. Quan mor la seva mare troba una llibreta de tapes daurades amb una mena de memòries. La seva lectura comporta que recordi una part de la seva vida, i en especial, les males relacions que sempre havia mantingut amb la seva mare.

“Estic feta a prova de bombes sentimentals. ¿A quina edat em devia fabricar la cuirassa? De seguida vaig aprendre que amb els crostes no s’hi juga, que si les treus amb les ungles, deixen anar una purulència que cou. Això m’ha convertit en una perpètua somiatruites, una refotuda ingènua, immune al mal”.

La Sara i la Raquel són dos dones ben diferents. La Sara no guarda res, es desfà de tot, fins i tot, dels records més preuats, i la Raquel guarda totes les andròmines per inútils que siguin i que ara, un cop morta, ha hagut de recollir la Sara.

“Tot ho he anat deixant a les cases on he viscut... De vegades em sap greu perquè, amb la meva mala memòria, em servirien de souvenir”

Sara s’enfronta al seu passat. Contrasta els seus records amb les anotacions de la llibreta de tapes daurades de la seva mare. No tenen la mateixa visió del que va passar. També ho contrasta amb la relació actual amb la seva filla i amb el que aquesta pensarà un cop passin els anys: una relació mare-filla ben diferent.

Vinyoles d'Orís

 

Descriu alguns moments de tranquil·litat, al bell mig, de la seva tempestuosa relació, “Petites treves que ara em son tresors, esclats de llum que quedaven apaivagats per la inèrcia, per les capes de brutícia que ens mantenen allunyades, capes fetes de costura, de defensa, de caràcter”

La mare veu proper el seu final i en comença a estar farta: “acabem ja amb aquesta pamplina que jo ja no tinc res a fer, en aquest món”

És un llibre sense massa pretensions literàries però que planteja dubtes i reflexions sobre la mort, i la relació amb els nostres progenitors mentre estan vius i quan s’apropa el final. “L’única seguretat que tinc és que, per més que deixem paraules dites, tots acabem en un silenci. Si hi ha sort, és sobtat, brusc, un punt final sense esperances, però només si hi ha sort”. Segurament, les dues parts, fills i pares deixem coses al tinter. Uns no han explicat tot el que volien explicar i els altres no han fet preguntes que després ja no podran fer.

“I m’he quedat sola, molt sola, tan sola”

“Tu, jo. Jo, tu. I ara només no perquè tu ja no hi ets”

“Res. No queda res... Res de res.”

Un cop traspassats els nostres pares, ja tan sols ens queden els llocs on han viscut, els objectes que han deixat i els records que tenim d’ells. Però, els seus objectes allà sols en un racó o en el fons d’un calaix, ja ni ens els recorden. Són això objectes sense vida, sense ningú, sense sentit.

“M’he desempallegat de tot el que em repugnava de tu per veure’t l’essència. El record ha destil·lat els comentaris banals, l’arrogància, una manera de fer poc substancial i m’ha tornat a tu, la persona que em va portar al ventre. Algú em va dir que no madurem fins que no aconseguim veure les nostres mares com a dones. Ens han quedat tantes converses pendents, però la maleïda pròrroga de degradació que vas patir me’n va regalar algunes. No les oblido. Et va costar tant deslliurar-te del teu cos feixuc. La vida és injusta. Només és justa la mort. I l’únic que em dol és que ja mai no veuràs com et sé, mare.”

ADA CASTELLS

Mare

Editorial La Campana; 2019; pàgines 229

Vida privada

Josep Mª de Sagarra és un autor de reconegut prestigi dins de la literatura catalana. Havia llegit elogis d’ell, i també retrets. Haig d’afirmar que m’agrada com escriu i explica aquesta història de l’alta societat barcelonina, encara que hi ha moments en els que perdo l’interès per la seva lectura, sobretot, quan fa algunes digressions que per a mi no venen massa al cas.

Vida privada segueix la progressiva decadència de la família Lloberola, una família de l’alta burgesia barcelonina al llarg de tres generacions.

Inicialment la narració es centra en Frederic Lloberola, el primogènit, casat amb Maria Carreres.

“Frederic era d’aquella mena d’homes que en la intimitat de l’amor no es preocupen ni poc ni molt de l’element femení que col·labora; la dona era per a ell com un accessori fatal a la completa satisfacció del seu instint. Frederic, excessivament egoista i gens donat a la reflexió, mancat per a tota mena de malabarisme crític, i no havent observat mai la necessitat de comparar les pròpies sensacions amb les sensacions alienes, es pot assegurar que si, per una banda, havia tractat i havia conegut bastantes dones, de fet no tenia la més mínima consciència del que era una dona”

“Maria Carreres era una d’aquelles fisiologies insensibles i poc hospitalàries, que reaccionen amb una fredor de cementeri i provoquen la insatisfacció viril. Frederic va aguantar la seva decepció d’una manera digna; va deixar passar dies i mesos, esperant una possible solució del seu drama conjugal. Però després de tenir el primer fill la situació es va agreujar”

I aleshores ben aviat, “Frederic va arriscar-se a aventures d’una tarda que no el poguessin comprometre ni li compliquessin la vida per a res. En aquestes aventures, Frederic es retrobà a ell mateix, retrobà el gust perdut de l’amor tal com ell l’entenia”

Tomás de Lloberola i Leocàdia són el pares de Frederic, i també de Josefina i Guillem. Pertanyen a la gran burgesia barcelonina, però són una saga en decadència: “Es deia que els Lloberola estaven una mica atrapadets, però ningú no sospitava que una família de tanta tradició i un patrimoni tan important es poguessin desfer amb aquella rapidesa”

Palau Güell, 2019

 

Josep Mª de Sagarra perfila uns excel·lents i acurats retrats psicològics dels membres d’aquesta família, fidel exponent d’una alta burgesia en plena decadència no tan sols econòmica, sinó també moral: intrigues, diners, dones i homes de doble vida omplen les seves pàgines. És una societat en el que el més important són els diners i les aparences, en la que es pot fer el que es vulgui, fins i tot, el vici més depravat, mentre aquest no sigui públic.

“Guillem entre les seves amistats comptava des de la gent més selecta i més original fins a certa mena de subjectes amb els quals es posava d’acord només que picant l’ullet i a vint metres de distància. El món de Guillem era un món completament distint del de Frederic”

“Frederic vivia amb el cervell ensabonat d’una bromera quixotesca; la realitat a cada moment, li demostrava el seu fracàs vulgaríssim, però la sang dels Lloberola servia, si més no, per anar creant il·lusions”. Són dos germans ben diferents.

El llibre repassa les festes d’aquesta alta societat i com grups d’aquesta alta societat baixa a passejar pels sòrdids carrers del Barri Xino a la recerca d’emocions fortes.

“Hi ha famílies de molta tradició, tan evaporades, tan espremudes, d’una eficàcia social tan nul·la, que els seus membres senten un desig fatal de disgregar-se, de fugir de la trajectòria paterna, de destruir l’esperit familiar” Els Lloberola són d’aquesta classe de famílies. I així arribem a la tercera generació de la família. La Maria Lluïsa, filla del Frederic i de Maria Carreres treballa en un banc i fuig una mica del que significa pertànyer a una família d’aquestes característiques “... odiava i renegava a la seva manera dels sentiments i les idees paternes”... “El fantasma familiar ofegava Maria Lluïsa i ella volia alliberar-se saltant al camp de la llibertat i de l’impudor, acceptant tot el risc i acceptant totes les possibles catàstrofes”

Tan és la classe social, les vides de les persones poden ser igual de miserables. La vida privada d’aquesta família ho és.

Ferran, germà mitjà de Maria Lluïsa, és el darrer de la saga. Ha estat un molt bon estudiant, però no deixa de ser un Lloberola. “De seguida els seus entusiasmes van minvant i se sentí a la medul·la la ganduleria i la feblesa peculiar del seu pare, del seu oncle i del seu avi don Tomàs. A Ferran, com a tots els Lloberola, li feia por la vida”

“L’anacronisme dels Lloberola s’havia convertit en una tronada corda fluixa, per passar-hi de punta i de taló, fent totes les concessions sense principis, sense dignitat de cap mena” Una família cada vegada amb una vida més dissoluta, que va baixant graons en direcció a la decadència i  que malgrat que l’alta societat els accepta en aparença, pel darrere és diana de totes les crítiques i maledicències.

JOSEP Mª DE SAGARRA

Vida privada

Primera edició 1932; Editorial Proa Butxaca; 2000 pag. 350

També en parlen a:

• Pas a pas
• Bienvenida Narrativa 
• Birbanabloc