La Raquel, la mare de la Sara, “tres anys abans de desaparèixer del tot va escriure la seva autobiografia en una llibreta, com si fos una ofrena pòstuma a les filles. No he entès encara si ho va fer per justificar-se o per excusar-se. És això el que ens costa més dels morts: marxen i ja no els podem fer preguntes”
“Les seves impressions m’han trepanat cervell i ànima, sense pietat”
“L’he imaginat escrivint el seu llegat a corre-cuita. Sabia que li quedava poc temps”
La Sara és la filla petita de la Raquel, quan ella neix, les seves germanes ja tenen 12 i 8 anys. Quan mor la seva mare troba una llibreta de tapes daurades amb una mena de memòries. La seva lectura comporta que recordi una part de la seva vida, i en especial, les males relacions que sempre havia mantingut amb la seva mare.
“Estic feta a prova de bombes sentimentals. ¿A quina edat em devia fabricar la cuirassa? De seguida vaig aprendre que amb els crostes no s’hi juga, que si les treus amb les ungles, deixen anar una purulència que cou. Això m’ha convertit en una perpètua somiatruites, una refotuda ingènua, immune al mal”.
La Sara i la Raquel són dos dones ben diferents. La Sara no guarda res, es desfà de tot, fins i tot, dels records més preuats, i la Raquel guarda totes les andròmines per inútils que siguin i que ara, un cop morta, ha hagut de recollir la Sara.
“Tot ho he anat deixant a les cases on he viscut... De vegades em sap greu perquè, amb la meva mala memòria, em servirien de souvenir”
Sara s’enfronta al seu passat. Contrasta els seus records amb les anotacions de la llibreta de tapes daurades de la seva mare. No tenen la mateixa visió del que va passar. També ho contrasta amb la relació actual amb la seva filla i amb el que aquesta pensarà un cop passin els anys: una relació mare-filla ben diferent.
 |
| Vinyoles d'Orís |
Descriu alguns moments de tranquil·litat, al bell mig, de la seva tempestuosa relació, “Petites treves que ara em son tresors, esclats de llum que quedaven apaivagats per la inèrcia, per les capes de brutícia que ens mantenen allunyades, capes fetes de costura, de defensa, de caràcter”
La mare veu proper el seu final i en comença a estar farta: “acabem ja amb aquesta pamplina que jo ja no tinc res a fer, en aquest món”
És un llibre sense massa pretensions literàries però que planteja dubtes i reflexions sobre la mort, i la relació amb els nostres progenitors mentre estan vius i quan s’apropa el final. “L’única seguretat que tinc és que, per més que deixem paraules dites, tots acabem en un silenci. Si hi ha sort, és sobtat, brusc, un punt final sense esperances, però només si hi ha sort”. Segurament, les dues parts, fills i pares deixem coses al tinter. Uns no han explicat tot el que volien explicar i els altres no han fet preguntes que després ja no podran fer.
“I m’he quedat sola, molt sola, tan sola”
“Tu, jo. Jo, tu. I ara només no perquè tu ja no hi ets”
“Res. No queda res... Res de res.”
Un cop traspassats els nostres pares, ja tan sols ens queden els llocs on han viscut, els objectes que han deixat i els records que tenim d’ells. Però, els seus objectes allà sols en un racó o en el fons d’un calaix, ja ni ens els recorden. Són això objectes sense vida, sense ningú, sense sentit.
“M’he desempallegat de tot el que em repugnava de tu per veure’t l’essència. El record ha destil·lat els comentaris banals, l’arrogància, una manera de fer poc substancial i m’ha tornat a tu, la persona que em va portar al ventre. Algú em va dir que no madurem fins que no aconseguim veure les nostres mares com a dones. Ens han quedat tantes converses pendents, però la maleïda pròrroga de degradació que vas patir me’n va regalar algunes. No les oblido. Et va costar tant deslliurar-te del teu cos feixuc. La vida és injusta. Només és justa la mort. I l’únic que em dol és que ja mai no veuràs com et sé, mare.”
ADA CASTELLS
Mare
Editorial La Campana; 2019; pàgines 229
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada