diumenge, 10 de gener de 2021

Les ones trencaven a la platja

Virgínia Woolf és una autora nostrada. Des de fa anys la tenia a la llista de les autores de les que havia de llegir quelcom. Una llista, per cert, molt i molt llarga i que no s’acaba mai.

El llibre de “Les Ones” comença amb una descripció espectacular: “El sol encara no havia sortit. La mar es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s’aclaria, a l’horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movien, una rere l’altra, sota la superfície, i se seguien, l’una a l’altra perpètuament”.  Continua amb una acurada descripció de com s’aixeca el dia en aquest indret costaner.

Sant Pol de Mar, agost 2009

 

Difícilment es pot qualificar el llibre com una novel·la. És un llibre coral on ens parlen les veus de sis personatges amb un llenguatge poètic com les ones del mateix títol que van i venen amb suavitat. Veus que s’endinsen en el lector. I als que seguirem en les seves reflexions al llarg de totes les seves vides.

La construcció de la narració és ben curiosa: breus soliloquis dels diferents protagonistes en què expressen els seus estats d’ànim. No hi ha diàlegs ni acció. Ens ofereix els pensaments i sentiments dels diferents personatges, com si es tractés de successives onades. Assistim com espectadors a l’evolució de la seva vida.

Quan acaben els seus dies de col·legi, retornen a les seves respectives llars i ens parlen dels seus projectes:

“La meva llibertat es desplegarà i totes aquestes restriccions que arruguen i clivellen (horaris i ordres i disciplina i ser a un lloc determinat al moment que toca) s’esmicolaran a terra...

Jo no em voldré lligar a una sola persona, només. No vull que em fixin, que em fermin les ales

Ara ja hem rebut tot allò que els mestres ens havien de donar, perquè avui és el darrer dia del darrer trimestre... Nosaltres ens n’anem

És la cerimònia final. És la darrera de les nostres cerimònies. Estem corpresos per sentiments estranys... ens delim perquè s’acabi la cerimònia, però ens sap greu d’anar-nos en ... Molts de nosaltres no ens tornarem a veure mai més

“... Això potser només ha estat un inici, només un preludi... Me’n vaig ple de dubtes, però també ple d’exaltació; i ple de temor de patir dolors intolerables

La vida comença. Ara començo a gastar el meu tresor de vida

I el llibre es segueix omplint de reflexions dels seus protagonistes:

Jo no crec en la separació. Les persones no som individuals

Ara se’m fa clar que no soc un i sol, sinó complex i molts

Som diferents i potser les nostres diferències són massa profundes per arribar a explicar-nos. Però intentem-ho

Encara no tinc vint-i-cinc anys. Existeixo perquè m’esbocinin. Existeixo perquè es riguin de mi tota la vida. Perquè em facin anar amunt i avall entre aquests homes i aquestes dones de rostres contents, de llengües mentideres, com un suro en una mar embravida.”

Son joves i tenen tot un futur, però també un munt de dubtes. “Tenim endavant dies i més dies, dies d’hivern, i dies d’estiu; tot just acabem de començar...

Amb un temps infinit davant nosaltres ens preguntem què farem

Ja no tornarem a fluir lliurament mai més.”

Arriben al punt més àlgid de la seva vida: “El sol havia pujat al punt més alt. Ja no se’l veia només a mitges, ja no calia intuir-lo pels seus indicis i resplendors

Les ones trencaven i escampaven veloçment la seva aigua per damunt la costa. Una rere l’altra, s’acaramullaven i trencaven, i els esquitxos reculaven amb l’energia de la pròpia caiguda. Les ones estaven amarades d’un blau profund, tret d’un dibuix de llum de forma de diamant tallat als lloms, que s’arrissava com els lloms dels cavalls s’arrissen de músculs quan troten. Les ones trencaven, reculaven i tornaven a trencar, com el retruny de les potes d’un animal enorme”.

Les ones com a metàfora de la vida d’aquesta colla de joves. Cadascú d’ells és una ona que avança i retrocedeix en la vida tot sol, formant part del conjunt del mar. Tots avancen i retrocedeixen i ho fan sols i a ritmes diferents. Així és la vida.

Només sé que necessito silenci, necessito estar sol i caminar amunt i avall, i dedicar una hora a considerar què ha passat amb el meu món...”

El temps passa, la vida passa

La vida passa. Els núvols canvien constantment damunt les nostres cases. Jo faig això, faig allò, i novament torno a fer això, i després allò. Quan ens reunim i quan ens separem, encaixem formes diferents, formem dibuixos diferents

La vida ve, la vida se’n va, nosaltres fem la vida... No us puc dir si la vida és això o allò. M’endinsaré entre la gernació heterogènia. Lluitaré contra les ones, m’enfonsaré entre els homes i n’emergiré com un vaixell en mar

El temps passa, sí. I nosaltres ens fem vells

El temps deixa caure la seva gota. La gota formada al teulat de l’ànima cau. El temps que es forma al teulat de lament deixa caure la seva gota... Aquesta gota que cau no té res a veure amb la pèrdua de la joventut... Quan una gota cau... és el temps que cau... La gota cau; s’ha acabat una altra etapa. Etapa rere etapa. I per què s’han d’acabar les etapes? I on porten?”

A la nit m’assec a la butaca... i sento les ones de la meva vida que s’empenten i trenquen al meu voltant

Soc al cor de la vida. Però mira: el meu cos dins aquest mirall. Tan solitari, tan encongit, tan envellit! Ja no soc jove. Ja no participo en la processó” de la vida.

El dia s’acaba. Mentre ha passat el dia en el paisatge costaner, també ha passat la vida dels nostres personatges, primer, joves, després, adults i ara ja grans.

Les ones, així que s’acostaven a la costa, eren privades de llum i trencaven amb un estrèpit allargassat, com una paret que cau, una paret de pedra grisa que no havia estat travessada per una sola espurna de llum... Mentrestant, les ombres, s’allargassaven en la platja; la fosca s’aprofundia

Curiosa la manera d’escriure el llibre, els diferents personatges desgranen els seus pensaments en diferents moments de la seva vida, fent especial esment en el pas del temps. Moltes vegades sense ni connexió entre ells. Parlen diferents veus, però semblen una sola. La seva lectura necessita de molta concentració que potser és el que m’ha faltat per poder gaudir de la qualitat del seu llenguatge i de les seves imatges.

Es desplaça tan ràpidament la vida de gener a desembre! ... Tots som arrossegats pel torrent de les coses... Per alt que botem, tornarem a caure al corrent... Estic engalzat al lloc que em pertoca dins el trencaclosques... Ara els meus pensaments son més desinteressats que no podien arribar a ser-ho quan era jove i em cal cavar delerosament com una criatura que rebosteja dins un sobre sorpresa, per descobrir el meu jo

I el dia i la vida es va acabant: “Ara el sol s’havia enfonsat. El cel i la mar eren indistingibles. Les ones, en trencar, estenien els seus ventalls blancs fins molt endins de la platja i enviaven ombres blanques dins els enfonys de coves sonores i després retrocedien enrotllant-se i sospirant damunt el codolar

V. Woolf ens segueix presentat retalls i fragments de vida d’aquest 6 personatges com si no fos possible mai atrapar la vida sencera i aquesta es redueixi a fragments.

Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la. I així, el viure produeix anells, la identitat es reforça. Tot allò que era fogós i furtiu com un grapat de gra llançat enlaire, esventat per aquí i per allà per bufades esbojarrades de vida sorgides de tots els quadrants, ara és metòdic i ordenat i llançat amb un propòsit. O això sembla

Els nostres amics, tan distrets, tan silenciosos, visitats tan clares vegades i tan poc coneguts. I jo també soc un ésser vague i desconegut per als meus amics, un fantasma vist algunes vegades, no vist gaire sovint. Segurament la vida és un somni

La vida es va acabant, “ara començo a oblidar, començo a dubtar... de la realitat d’aquí i d’ara

Quan arriba el moment de donar forma... a la història de la meva vida, i mostrar-te-la com una cosa completa, he de recordar coses molt llunyanes, molt profundes, coses enfonsades en aquesta vida o en aquella i que ja en formen part; i també somnis, coses que m’envolten, i també els seus estadants, aquells fantasmes que estan a l’aguait dia i nit, que es belluguen quan dormen i que fan crits confosos, que treuen els seus dits fantasmals i m’engrapen quan intento escapar-me, ombres de gent que jo podria haver estat, jos no nats.”

Mires, menges, somrius t’avorreixes, et diverteixes, t’enfades: és tot el que sé

Gràcies a Déu per aquesta solitud. Ara estic sol... Deixeu-me estar sol. Deixeu-me llevar i llançar lluny aquest vel d’ésser, aquest núvol que canvia amb l’alè més insignificant, nit i dia, cada nit i cada dia. Mentre he estat aquí assegut he anat canviant. He contemplat com canviava el cel. He vist núvols que tapaven els estels, que els destapaven i que els tornaven a tapar. Ara ja no miro els canvis. Ara ja no em veu ningú i jo no canvio.

La vida lluita contra la mort. “...La mort és l’enemic. Contra la mort cavalco brandant l’espasa i els cabells que voleien cap enrere... Esperono el cavall. Em precipitaré contra teu invençut i inflexible, ah, Mort.”


VIRGÍNIA WOOLF

Les Ones

La Temerària Editorial, 2019 (edició original, 1931); 260 pàgines

Una excel·lent traducció de Maria Antònia Oliver Cabrer, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2016

 

Cap comentari: