dissabte, 28 de novembre del 2020

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

És el primer que llegeixo d’aquest escriptor basc, Kirmen Uribe, i haig de dir que m’ha agradat. Es tracta d’una edició bilingüe molt cuidada del que en voldria destacar alguns fragments.

 

Mentrestant agafa’m la mà, ens demanava.

No vull cap promesa, no vull cap disculpa,

només un gest d’amor

Què senzilla i elemental és a vegades la vida!

 

Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se.

Si no són els ports, és el penediment.

Si no són els dubtes, la impotència

La nostra vida interior és quelcom molt amagat que en qualsevol moment ens pot sorprendre a nosaltres mateixos.

 

Em diràs que no és veritat, però de vegades sembla

que el món s’atura. Que deixa de girar i,

acollint-nos per una única vegada i com si ens avisés,

ens llarga per sempre aquell moment.

Em diràs que exagero

i que, comparades amb altres coses que passen,

les que dic no són tan rellevants ni extraordinàries.

Aquell dia no va passar res d’especial,

però aquell moment, ...

...sempre serà únic per a mi.”

Per cadascú de nosaltres hi ha instants a la vida que guardarem per sempre més a la nostra memòria, instants que per els altres poden no tenir cap importància, però que per nosaltres són únics i irrepetibles.

 

Estimaves el risc,

i m’he adonat que sense el risc no som res.”

Sempre hi ha risc, fins i tot, en les coses més simples. La mateixa vida ja és un risc que no podem obviar de cap de les maneres. No podem viure sense risc. El risc zero no existeix.

 

No t’escoltis la por,

no diguis mai ni sempre,”

¿Qui no ha tingut que retractar-se d’alguns dels seus mai o sempre?

 

 

 

TECNOLOGIA

El meu avi no sabia llegir,

no sabia escriure. Però era un rondallaire

famós al poble. Era ell qui encenia,

envoltat de canalla, les fogueres de Sant Joan.

La cal·ligrafia del meu pare era inclinada, elegant.

teixia el paper amb precisió,

com si cisellés pissarra.

Tinc sobre la taula la postal que va enviar quan feia la mili.

“Yo bien, tú bien,

Mándame cien”

A la nostra època ens enviem

missatges electrònics.

En tres generacions

hem travessat la llarga història de l’escriptura.

Tanmateix, les preocupacions, les pors

són les de sempre, i ho seran:

“Yo bien, tú bien...”

La tecnologia ens ha canviat la vida en tal sols tres generacions: la meva àvia no sabia llegir ni escriure, els meus pares sempre ho van fer a mà i jo que vaig fer hores de cal·ligrafia amb tinter i plumilla, ja fa molts anys que pràcticament tot ho escric en aquests nous estris moderns. Però amb tot, el que més ens hem preguntat al llarg d’aquest darrer any era si estàvem bé.

 

No sé si ens és possible tornar enrere,

si hi ha alguna manera d’escollir de nou

els camins que hem rebutjat.

Però és veritat que de tant en tant

el que hem sentit en el passat es converteix en real,

encara que sigui només una miqueta.”

 

 

El passat de vegades

es converteix en present...

Podem tornar als camins

que hem deixat enrere?

És possible saber

que caiem i caiem fins

a estavellar-nos al fons de tot?...

Quantes vegades podem canviar?

Quantes vegades per ser millors?”

Ens agradaria tornar enrere per poder viure d’una altra manera, per poder transitar per camins diferents dels que en el seu dia vam escollir, però no és possible. Hem d’aprendre del nostre passat i portar amb nosaltres la motxilla de les decisions que hem pres.

 

La llengua és imperfecta, els signes s’han gastat

com rodes de molí, de tant utilitzar-los...”

La llengua serà imperfecta, però és el mitja més important del que disposem per comunicar-nos.

 

Hi ha una por que ens agafa totalment i d’improvís.

Es para en el nostre ànim

com els albatros de febrer als penya-segats,

i fa que tot es torni ombrívol, feble i encongit.”

 

Tinc tot d’embulls al cap, a les golfes dels anys,

dels enuigs, d’aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,

portar l’ésser humà a la mida del món

Aquests moments de la vida en que tot es veu negre, i no sabem com sortir-ne, són inevitables, però cal cercar la forma de superar-los. No ens hi podem quedar encallats. Cal trobar la sortida.

 

 

CUC

Tots necessitem alguna cosa més

per satisfer el cuc de dintre.

A tots ens falta una paraula

per dir als altres.”

Trobar les paraules exactes per dir als altres ens costa molt.

 

 

Si no tens despeses, no necessites diners.

Com més coses vols,

més gran és el deute.

El millor és tenir poca cosa

Viure amb poc és la millor forma d’apropar-se a la felicitat. Com més necessitem per viure, més fàcil és ser infeliç.

 

UNA LLENGUA

Una llengua no sap res

del bé i el mal.

Això és cosa nostra.

Una llengua és com una ombra.

Si aixeques un puny,

ella també l’aixecarà;

si fuges, ella també

fugirà darrere teu.

 

La llengua no sap res

de la veritat i la mentida.

Això és cosa nostra.

Una llengua no aixeca parets,

les pinta de colors.

La llengua no mata ningú,

ens uneix.

 

Però, això sí, una llengua,

una llengua es pot morir.”

Què important és la llengua!

Què important és la nostra llengua!

Què important és no deixar-la morir!

Què importants són totes les llengües!

 

 

KIRMEN URIBE

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

Edició original en basc, 2001. Edicions Proa, 2010; pàgines 189

Aralar, 2016

 

dimecres, 18 de novembre del 2020

Cela fill parla de Cela pare

Camilo José Cela va ser un referent en els meus inicis com a lector. Vaig llegir una bona part dels seus llibres. El vaig escoltar en algunes entrevistes. Recordo l’entrevista de Joaquin Soler Serrano al programa “A Fondo”. 

M’agradava la defensa que feia d’utilitzar les paraules malsonants que en aquells moment eren proscrites dins del món de la bona educació. Amb el pas del temps, em vaig allunyar tant de la seva figura pública com dels seus llibres.

Aquest llibre escrit pel seu únic fill és útil per conèixer una mica més l’escriptor i també el personatge i d’alguna manera recordar una figura que tenia oblidada.

Apareix un CJC personatge ple de contradiccions. Sembla que jugava a viure immers en elles sense problemes. Quan neix el fill (1946) viuen en plena misèria, però mantenen a casa una criada/cuinera i una mainadera. Mis padres siempre llevaron la miseria económica con mucha dignidad”.

El palo y la zanahoria son las constantes de aquellos años. Con la diferencia de que los palos abundan y las zanahorias se antojan un sueño

Mi padre podía pasar de lo más tierno a lo más bárbaro en apenas un instante, de que en su ánimo convivían la altivez y el desánimo, la crueldad y la misericordia, la timidez y el ímpetu

Descriu els hàbits de treball de CJC: La imagen del escritor bohemio y despreocupado era un marca de fábrica para crear parte de su leyenda; pero poco a poco empezó a reconocer, incluso delante de algún periodista, que la inspiración consiste en sentarse a trabajar todos los días, sin descanso.Corregia i corregia: “La prisa es un concepto sin el menor sentido en la vida del escritor

La utilidad, considerada en los términos domésticos de CJC, pasaba sobre todo por el espacio disponible. Cuanto más mejor, CJC compartía una característica con los gases nobles: se expandía hasta ocupar todo el espacio libre que quedaba a su rededor”. Omple dels més diversos objectes, sobretot llibres i papers, totes les habitacions i racons més insospitats de totes les seves cases.

Quien piense que semejante selva equivale a tumulto se equivoca. Muy al contrario, CJC sufría una verdadera pasión por el orden: todo lo guardaba, lo apuntaba y lo clasificaba”. Com passa gairebé sempre en aquests casos dins del seu caos organitzat era capaç de trobar tot el que buscava.

Siempre llegaba el momento en que las necesidades de espacio exigían el traslado”, i els trasllats acabaven convertint-se en tasques cada vegada més complexes.

El Diccionario Secreto (1968) apuntaló la fama de tremendo malhablado de CJC, haciendo crecer todavía más su popularidad ya por aquel entonces enorme”… “su devoción por la forma de hablar del pueblo llano, al margen de eufemismos y melindres, acentuó su fama de persona malhablada y casi todo el mundo cree que mi padre salpicaba su conversación a cada instante de palabras y expresiones non sanctas. Quizá por eso quienes llegaban a tratarle más de cerca se sorprendían al comprobar lo contrario… Lo que pasa es que alguna que otra vez, de tarde en tarde, (aunque quizá más a menudo de lo aconsejable), a mi padre se le soltaba la vena guerrea y hacía alguna de las suyas

Hubo diversos CJC metidos en el cuerpo de uno solo, distintos Celas ocultos bajo un mismo ropaje

Al darrer capítol qualifica a CJC de “deslenguado, irónico, cruel, ajeno a cualquier pasión, cerebral, chulesco…però també ens parla de les diferències abismals entre la seva imatge pública i la seva realitat en la vida privada més íntima, gairebé com dues persones totalment diferents.

Posa en qüestió moltes de les escenes que s’han escrit en les diferents biografies i en els seus dos llibres de memòries ja que la distancia que va entre invención y recuerdo en un genio de la literatura no es que sea diminuta; es que no existe

I finalmente conclou amb “¿Qué más da en realidad que la angustia, la timidez, los miedos, la amenaza de la soledad dieran paso en CJC a distintos disfraces que iban cambiando su figura con el paso de los días, no digamos ya con el de las décadas? ¿Qué interés conservan sus pensamientos respecto de la política, la amistad o el deber? ¿Por qué regla de tres hemos de ceñirnos a sus filias y sus fobias literarias? ¿A santo de qué tiene sentido convertirle en ángel o en demonio?

Lo que cuenta -no nos engañemos- es el resultado, aquello que el único CJC auténtico de entre todos los que hubo, el escritor, nos dejó en herencia. Por supuesto que me refiero a sus libros”.  Té raó el més important d’un escriptor és el que escriu i no el seu caràcter o el que pensa, però a tots ens agrada saber tafaneries d’ells i aquest pot ser un bon llibre per conèixer una mica més a fons a Camilo José Cela

 

CAMILO JOSÉ CELA CONDE

Cela, piel adentro. Una visión sorprendente del Nobel de Literatura

Ediciones Destino, 2016, pàgines 349

Mallorca, 2017

 

dilluns, 16 de novembre del 2020

A las barricadas

Ramon J. Sender és un autor que m’acostuma a agradar, però no ha estat el cas d’aquest llibre. Malgrat que el tema que tracta m’ha resultat d’interès, no així, la forma d’explicar-ho que en moments se’m feia pesat i poc atraient.

Els tres protagonistes principals són: Samar un periodista de 28 anys que “anda y vive y habla con filosofía” i que “era de regular estatura, fuerte, desgarbado”. Leoncio Villacampa, de 25 anys és l’altre protagonista. Treballa de dependent en un comerç. A tots dos els hi agrada una noia, gairebé adolescent de 16 anys, Star.

El llibre es va publicar al desembre del 1932, poc abans dels successos de Casas Nuevas de gener de 1933, i sobre els que l’autor va escriure una crònica periodística.

El títol fa referència a “siete domingos seguidos. El calendario se ha vuelto loco. El tiempo no rige. Siete domingos seguidos y los siete con números rojos como la sangre”. Dies amb fets violents producte de la mala maror que es vivia en aquells anys en que el moviment obrer es trobava enfrontat amb el govern de torn.

Primer diumenge

Tot comença amb un míting de la CNT-FAI. El mitin no era más que una pequeña diligencia casi una cuestión de trámite en la lucha incesante que los sindicatos sostenían contra lo humano y divino. Contra socialistas, republicanos, frailes y generales. Contra los tenores y los barítonos de la burguesía que actuaba “de temporada” en el Parlamento, contra las “vedettes” de la intelectualidad “de cámara”. Contra todo. Contra sí mismos, también, de vez en cuando

En todos los labios, palabras rojas y rictus de protesta… La revolución social se alzaba sobre negaciones. ¡Apoliticismo! ¡No colaborar! ¡No votar! ¡No transigir! ¡Acción directa!” Què fàcil és protestar! Molt més difícil és fer propostes.

A poc de començar el míting amb molta gent fora que no havia pogut entrar en el recinte, la guàrdia civil carrega i provoca tres morts: Progreso, Espartaco i Germinal, el pare de la Star. Eran cerebros limpios. Como única anormalidad, una borrachera de porvenir… Vísceras y vísceras, saturadas de fe fisiológica, de audacia y generosidad

Arrel d’aquestes tres morts, el sindicat convoca una vaga general per l’endemà.

Segon diumenge

La huelga va bien hasta hora. Los socialistas secundan el paro. No hay que ver más que el aspecto de la ciudad para comprenderlo. La huelga será general esta tarde

Assalten un magatzem de queviures i un magatzem d’armes. Els vaguistes tenen armes (pistoles i granades) i s’enfronten a les forces d’ordre. De nit sabotegen un transformador elèctric que deixa sense llum a tot Madrid.

Domingo rojo, color ceniza caliente, con la ciudad escalofriada y los tres ataúdes cabeceando como los barcos, sobre la multitud. El rojo de las banderas desafía a todas las púrpuras burguesas

Samar està enamorat d’Amparo, una jove burgesa filla d’un coronel però els seus sentiments xoquen amb les seves idees polítiques.

Els protagonistes manifesten dubtes he de vivir una vez, una sola. Somos una consecuencia insignificante de una serie de leyes mecánicas que nos dominan. Ningún poder tenemos sobre ellas. Nacemos, vivimos, morimos fuera de nuestra voluntad. Y nos obstinamos en crear mundos y en seguir los que existen, en infestarlos de ideas. ¿Es preciso que yo lo sacrifique todo por una idea nacida precisamente al calor de una cosa tan ajena, tan advenediza, tan burguesa como un espíritu?

Es fan preguntes com aquestes: “ ¿Por qué lucho? ¿Cuál es la meta? La meta es la destrucción del régimen capitalista. El aniquilamiento del espíritu burgués y de la lógica capitalista. El comunismo libertario

Tercer diumenge

Descobreixen a un confident de la policia i el maten.

Los obreros dormían. No querían ir al trabajo que engorda a los burgueses. No querían sino seguir durmiendo en la ilusión y despertar en un mundo ya sin burguesía y sin esclavitud

Nunca hablan los nuestros de lo pasado, sino de lo por venir. No existe el ayer sino el mañana

Dios dijo: Perdonad a vuestros enemigos, pero nada habló de los agentes de policía y de los guardias. Mi hijo cayó en la calle con la cabeza llena de ideas buenas. Yo no puedo rezar para que Dios lo perdone. Estoy segura de que no necesita que lo perdone nadie

Quart diumenge

Discuteixen i és molt difícil arribar a acords. Discuten por discutir”. Es perden “en el laberinto  intelectual”. És el que acostuma a passar sempre. Es produeixen polèmiques entre anarquistes i comunistes, fins i tot quan estan junts tancats a la presó.

Són traïts Tots són atrapats inclòs Samar, per la delació d’Amparo, la seva novia burgesa, al seu pare, el coronel, ja que tem per la vida del seu pare.

Cinquè diumenge

Desechos los comités, encarcelados los compañeros… quedamos nosotros entregados a la libre iniciativa… La libre iniciativa permite al hombre redimirse de la esclavitud de los convencionalismos burgueses… ¿Qué estímulos nos mueven en esos instantes revolucionarios? Un solo, único y sacrosanto: la libertad

“¿Por qué luchamos y arriesgamos la vida? Tiene que haber un móvil, una razón en la lógica vital y elemental de nuestra juventud… ¿Qué es lo que nos mueve? El ansia de libertad.

 Assalten la presó per alliberar als companys presoners. Però amb poc èxit. La normalidad estaba restableciéndose. La policía había ido cortando hilos con las detenciones y los registros y las multitudes necesitaban una voz ajena para devolver el eco multiplicado. Esa voz cada día iba a ser más difícil que la diera nadie”. La repressió sempre acaba fent el seu efecte.

Sisè diumenge

Tot s’ha acabat. Ja no hi ha vaga general. Els treballadors han tornat a la feina.

Samar soñaba con una fuerza y una armonía superiores, verdaderamente liberadoras y las veía plasmadas en la máquina… Veo un porvenir en que los hombres serán perfectos como máquinas. Hay que ir a eso. Entonces el mundo habrá logrado una nueva y genuina belleza que nos ha estado robando durante siglos las religiones, la filosofía espiritualista

El fracaso como arma de ataque. Séptimo domingo del porvenir.

El Gobierno nos ha vencido, pero … lo bueno de nuestra organización es que no la pueden vencer nunca. Cuanta más sangre nos hacen más nos fortalecen. Ellos a perseguirnos y nosotros a levantar nuestras banderas. Llevamos la de ganar porque, así como un gobierno no resiste el fracaso nosotros atraemos con el fracaso nuevas masas de trabajadores que no pueden hacer otra cosa que protestar y que sólo pueden hacerlo con justicia viniendo a nuestro lado

“¿Por qué será que a pesar de haber fracasado el movimiento yo tengo en lo hondo, una impresión cara, como si hubiéramos triunfado?

Podem qualificar la novel·la de realisme social màgic. Realisme perquè explica fets i situacions que ben bé podien haver estat realitat; social perquè parla de la revolta d’obrers anarquistes i comunistes davant d’un govern que aplica polítiques injustes; i màgic perquè entremig barreja episodis que poden considerar-se irreals com és tot un capítol narrat des del punt de vista de la lluna, entre d’altres.

RAMON J.SENDER

Siete domingos rojos

Editorial Virus 2005; primera edició 1932; 390 pàgines

 


dilluns, 2 de novembre del 2020

El novembre comença

 Uns poemes de Josep Sebastià Pons per entrar a la tardor d'aquest mes de novembre que només acaba de començar.

COLOR DE NOVEMBRE

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar

el bàlsam de la branca tenebrosa,

novembre, a la finestra pots mirar!

El cel és com un vidre rosa.


Teulats molls de claror, color de vi.

S'allisa una fumera esperitada.

La mar al vespre deu tenir

una profunda pau morada.



PELS MORTS

Els olius emmagrits com la cigala

s'estan negres i clars sens moure l'ala

i la vinya té un aire moridor.

Pels morts aquest repòs de la tardor.


Un vol inacabable d'ocells gira.

Amb un foc de sarments la vinya expira

i l'alè de l'estany dispersa el fum.

Pels morts aquesta absència de perfum.



SUBTIL MEMÒRIA

Subtil memòria, guarda aquesta font

amb els tres lledoners que hi fan estada

i senten en les rels viure un pregon

raig d'aigua adelerada.


Brot de menta invisible cap al tard,

merla esquiva, color de fosca trena,

si és d'un blau pur enllà dels rocs la mar,

aquí la terra diu sa cantilena.