Nietzsche, la crítica al cristianisme

M'he matriculat al Màster Universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis. Aniré publicant en aquest blog els diferents textos i reflexions que faci fent al voltant de les diferents matèries. Començo amb la primera PAC de l'assignatura de Filosofia Contemporània.

Nietzsche (1844-1900) és un filòsof del darrer quart del segle XIX que trenca motlles amb el que havia estat la filosofia fins aleshores. És diferent en el que diu i en el com ho diu. La seva lectura no deixa indiferent i es converteix en un dels pensadors més influents al llarg de tot el segle XX.

Si fins la seva arribada, la major part dels filòsofs havien acceptat les idees del cristianisme, ell en fa una lectura crítica i les va destruint una a una sense deixar res per remoure des del seus fonaments fins a la seva teulada. Però Nietzsche no només sotmet a crítica al cristianisme sinó que, també, l’amplia als corrents de filosofia vigents fins el seu moment, des de Plató fins el positivisme, i obre nous camins per explorar.

 

La Manga del Mar Menor, març 2022

El cristianisme es basa en la fe, i tan sols té en compte la seva veritat sense contrastar-la amb altres possibles veritats com queda ben evidenciat en aquestes paraules bíbliques prou conegudes de tots: “Jo soc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 6). Segons el cristianisme, no hi ha cap altra veritat possible més que la seva. Considera que la veritable vida està en el món que s’obre després de la mort. Per assolir el premi d’aquesta altra vida, la veritable, el que cal és portar-se bé en aquest món. I, ¿què vol dir portar-se bé?. Ben senzill fer fil per randa tot el que determinen els seus dogmes, o sigui, un xantatge emocional en tota regla.

En aquest sentit, tenir fe equival a no pensar i a no tenir dubtes, així com a resignar-se en tot el que ens pugui passar en aquesta vida, tot esperant assolir l’altra vida: “Todos los pensamientos son pensamientos malos. El hombre no debe pensar” (Nietzsche 2021, 106).

El cristianisme, per tant, és un cúmul de supersticions disfressades de veritats revelades venudes com la única interpretació veritable del món i de la realitat. S’escuda en que la seva llei i els seus textos son fruit d’una revelació divina, i per tant, són la Única Veritat possible, a la que tan sols ens resta obeir.

Aquesta crítica ferotge de Nietzsche al cristianisme l’amplia i la fa extensiva a tot l’edifici filosòfic començant pel platonisme i també la fa arribar a la democràcia i al socialisme.

“Per a Nietzsche la cultura occidental és fonamentalment un producte de forces reactives, l’expressió, desenvolupada fins a l’esgotament d’una voluntat de poder negativa” (Galán 2010, mòdul 1, 68). La seva crítica, en primer terme, incumbeix tot “l’àmbit de la filosofia, posat en marxa per Plató i culminat pel positivisme contemporani” (Galán 2010, mòdul 1, 68. S’acarnissa especialment en Plató i sobretot, en al seva creació d’un món suprasensible “superior” al món sensible.

Nietzsche també fa arribar la seva crítica a l’àmbit de la política, ja que segons ell, s’ha produït  “un procés de secularització: de la veneració cristiana a Déu, a la veneració política del dret i les lleis; del dret moral al deure polític. A través de la democratització roman l’antiga comoditat, docilitat i submissió de l’home com a animal gregari” (Gómez 2010, 31). La democràcia produeix ciutadans submisos i no ciutadans rebels. Aquesta crítica també l’estén al socialisme quan “observa una fetitxització del valor de la igualtat i la consegüent uniformització dels homes” (Gómez 2020, 31)

I el mateix Gómez conclou amb contundència en “El mètode genealògic en Friedrich Nietzsche” quan afirma: “l’aspiració a la igualtat genera el triomf dels mediocres. La igualtat humana és un mite nascut del cristianisme; i la democràcia i el socialisme, cadascun a la seva manera són deutors d’un mite al servei dels febles” (Gómez 2020, 32)

Totes aquestes interpretacions del món (platonisme, cristianisme, socialisme,), i amb tota seguretat moltes més, volen subjugar la realitat a la seva única i exclusiva interpretació i negar la possibilitat de l’existència d’altres interpretacions possibles. De fet cap interpretació de la realitat es lliura d’aquesta tendència a voler ser exclusiva i no deixar espai a d’altres possibilitats.  Com diu Jesús en una coneguda escena bíblica: “qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra” (Jn 8,1 -11)

 

Per a Nietzsche, no hi ha cap veritat única com pretén el cristianisme. Nietzsche pensa en una multiplicitat i pluralitat de veritats. Proposa mirar la realitat des de diferents perspectives per tenir-ne una visió més aproximada des de diferents òptiques. La seva genealogia és un constant qüestionament de la veritat. Nietzsche “rebutja la idea de veritat absoluta ...  ja que la veritat és només una convenció” (Gómez 2020, 9)

Segons Nietzsche “La veritat és fragmentària” (Gómez 2020, 12-13) i mai és assolible del tot. És millor cercar la interpretació de la realitat, gairebé la mateixa proposta que ens fa Heidegger amb el procés de desocultació de totes les capes que al llarg de la història del pensament s’han acumulat en el discurs “oficial” de la veritat.

 

En la seva crítica al cristianisme, Nietzsche remarca que la vida s’acaba en la mort i que no hi ha res més enllà. On tot es posa en joc és en la nostra vida actual, la que ens ha tocat de viure. De fet, la vida no té cap finalitat transcendent en si mateixa, però per cadascú de nosaltres resulta transcendental, ja que és l’única que tenim.

“Cal ser fort per assumir la veritat de la vida... voler viure, fins i tot, amb el dolor injustificable que inclou” (Galán 2010, mòdul 1, 60). Cal acceptar el seu repte, i així superar els límits, i “travessar els esdeveniments sense demanar responsabilitats, sense buscar culpes...” (Galán 2010, mòdul 1, 60)

Però hi ha molts éssers humans “febles” incapaços d’assumir la vida i als que ja els hi està bé viure dins dels límits imposats, dins les interpretacions de la realitat que li venen donades, i que es deixen portar per les corrents majoritaris que els arrosseguen.

En canvi, Nietzsche ens proposa ser uns esperits lliures i viure la vida amb totes les nostres forces sense les cadenes que suposen tots els -ismes. Ens convida a interpretar la realitat per nosaltres mateixos, i per això cal fugir lluny de la moral dels esclaus, i trobar la nostra pròpia resposta, pensant per a nosaltres mateixos i no acceptar pensaments i interpretacions imposades per un altre. “Propugna que l’home es converteixi en amo de les seves pròpies virtuts i dels seus propis vicis, un individu que no se sotmeti als imperatius.” (Gómez 2020, 27)

“L’home ha de trobar respostes a cada tessitura concreta... Aquesta moral no es fonamenta en la igualtat sinó en la diferenciació entre els individus, en la desigual capacitat de cadascú per arribar a convertir-se en individu, es a dir, en creador de valors” (Gómez 2020, 28).

 

És en aquest punt que hem de situar la mort de Déu. Nietzsche col·loca l’home en el centre del món. Ens proposa caminar per la vida sense suport. Però això no resulta fàcil. Només està a l’abast dels forts. En definitiva del superhome,  algú capaç d’entomar el repte que suposa no deixar-se guiar per ningú altre, no tenir certeses a les que agafar-se i cercar les respostes i la interpretació de la realitat a partir d’un mateix. Se’ns obren un munt de possibilitats per explorar, però també un buit per omplir, gairebé un abisme que ens pot arribar a angoixar. Però com d’alguna manera ens diuen també els existencialistes tot està en les nostres mans, nosaltres som els responsables de la nostra existència i ho hem d’acceptar.

Com afirma Albert Camus en “L’home revoltat”: “En aquest món alliberat de Déu i dels ídols morals, l'home es troba ara solitari i sense amo”. (Camus 2021, 96) i aleshores, “La pregunta "lliure de què?" queda així substituïda per "lliure per a què?" (Camus 2021, 99).  Trobar la resposta a aquesta pregunta ens correspon a nosaltres.

En definitiva, “el revoltat que, d’entrada, nega Déu, aspira després a reemplaçar-lo” (Camus 2021, 100). Ja sense Déu ens toca governar-nos a nosaltres mateixos, però ¿realment en som capaços? ¿Podem ser aquest Superhome que ens proposa Nietzsche?

 

Per acabar, Nietzsche ens proposa el que ell anomena una voluntat de poder afirmativa “per a crear valors, per a obrir perspectives que sotmetin la realitat a una configuració inèdita” (Galán 2010, mòdul 1, 65). La seva solució, per tant, és una solució individual i individualista en què cadascú ha de trobar la seva sortida en el laberint, que és aquest món en el que vivim. Hem de ser forts i valents, per emprendre aquest llarg viatge a través de la vida malgrat tots els perills que podem trobar en el trajecte.

 

Bibliografia

Camus, A. (2021) L’home revoltat. Barcelona. Raig Verd Editorial.

Galán, W. (2010) Els límits de la racionalitat il·lustrada (Mòdul 1). Barcelona. Material docent de la UOC

Galán, W. (2010) El problema del sentit (Mòdul 3). Barcelona. Material docent de la UOC

Gómez, A. (2020) El mètode genealògic en Friedrich Nietzsche. Barcelona. Material docent de la UOC

Nietzsche, F. (2021) El Anticristo. Maldición sobre el cristianismo. Madrid. Alianza editorial

Nietzsche, F.  "Tratado primero". En: Nietzsche, F. Genealogía de la moral. Alianza Editorial. 

Nietzsche, F. (1990) Así habló Zaratustra. Madrid. Alianza editorial