diumenge, 24 de juliol del 2016

Moby Dick

El narrador és l'Ismael, un jove mariner que amb una petita experiència en alguns vaixells mercants desitja conèixer món i aventures fent la balena. Coneix i es fa amic de Queequeg, fill d'un rei salvatge polinesi i experimentat arponer. 
En la seva recerca d'un vaixell balener on enrolar-se en la illa de Nantucket topa amb el Pequod i es posa sota les ordres del capità Ahad. Heus aquí la seva primera impressió sobre el capità Ahad abans fins i tot de conèixer-lo en persona:
"No sé ben bé com, en aquells moments vaig sentir simpatia i compassió per ell; però no sé per quin motiu, com no fos per la pèrdua cruel de la cama. I, per contra, també vaig sentir una estranya por d'ell, però aquella mena de por, que no sé expressar, no era exactament por. No sé què era. Però la vaig sentir. I això no em predisposava contra ell, tot i que estava inquiet envers allò que em semblava un misteri en ell ..."
Tothom coneix la història. Feia temps que tenia interès per llegir el llibre en una versió complerta i no en una versió adaptada i abreujada. No m'ha agradat. Se m'ha fet molt llarg. En alguns moments més que una novel·la m'ha semblat un tractat sobre les balenes, sobre el mar, .... La història es desenvolupa molt lentament. L'enfrontament que tots tenim en el nostre imaginari entre el capità Ahad i Moby Dick ocupa només la darrera part del llibre.


Malgrat estar escrita en 1851 fa afirmacions ben actuals "no faig cap objecció a la religió de ningú, sigui la que sigui, mentre aquesta persona no mati o insulti a una altra persona pel fet que aquesta altra persona no cregui el mateix"

I com gairebé tota lectura té algunes joies que sempre va bé tenir en compte:

"La mar no sols és un enemic de l'home, que li és aliè, sinó que també és un esperit maligne per al seu propi llinatge ... Panteixa i esbufega com un corser foll en plena batalla, perdut el genet; així l'oceà sense amo es desborda per la terra"

"Tots neixen amb la corda al coll, però només quan són engrapats pel terbolí sobtat i vertiginós de la mort, aquests mortals s'adonen dels silenciosos i subtils perills de la vida, sempre presents."

"Mentre que en vida el cos de la gran balena pot haver estat un terror real per als seus enemics, de morta el seu espectre esdevé un pànic impotent per al món"

"Si un home tenia decidit de viure, una simple malaltia no el podia matar"

"Ahad no pensa mai: només sent, sent, sent. Això ja és prou pessigolleig per a un home mortal! Pensar és audàcia. Només Déu té aquest dret i aquest privilegi"

dissabte, 16 de juliol del 2016

Carrer Bolívia: de nou la immigració

Continuo la lectura dels llibres de Maria Barbal. Acabat el Cicle de Pallars i amb el parentesi que va suposar Escrivia cartes al cel, canvia d'escenari, però segueix reblant sobre el tema de la immigració. En el Cicle de Pallars la immigració hi és sempre present, sobre tot a Càmfora la darrera del cicle, una novel·la de la immigració interna on els catalans del món rural baixen a Barcelona a la cerca de fortuna. Ara són una parella d'andalusos que pugen a Barcelona també a la cerca d'una millor vida que no els hi pot oferir el seu territori.

Comença la història a Linares on ens presenta els personatges i d'alguna manera s'inicien totes les trames que s'aniran desenvolupant al llarg del llibre. Ben aviat es desplacen a Barcelona en un llarg viatge en tren per fugir de la misèria. S'instal·len al Carrer Bolívia en un barri sense cap servei que rep la immigració forana. Coneixem diferents personatges del barri i com s'adapten a la nova vida.

"Els somnis de debò són els que cadascú és capaç de fabricar-se, els altres son fantasmes"

Encara que no és la única veu narrativa, la protagonista torna a ser una dona, la Lina. El Néstor, el seu marit, s'embranca en la lluita sindical i ha de fugir a França. Es converteix en una presència llunyana.
La Carlota, la seva fila, es fa gran i se'n va de casa. Aleshores "la Lina Vilches acabava de descobrir aquell espai entre dos mons, que et fa foraster de la terra on has nascut i propietari d'on vius, i viceversa. Mai més no tornaria a ser d'un sol lloc"

"El món era un bloc de gel i jo era un tronc embarrancat en aquella quietud gelada i allí s'aniria podrint i desfent, mira tu, matèria. I, llavors, així de cop, havia de fer un esforç per tot: per llevar-me i per anar-me'n a dormir. El temps no passava, mirava esmaperduda al voltant meu, i vaig pensar que el que havia viscut i recordava em quedava massa lluny. ... Tot quedava retirat com si ho hagués viscut en una altra vida, i em feia una mena de compassió, tot allò, que es confonia amb la que sentia per mi mateixa. M'enyorava també del dolent, mira tu, i no entenia per què havia patit tantes coses que ara em semblaven, petites, com pols en l'aire, aquella que no es pot atrapar."
I decideix tornar al seu poble. Allà es retroba amb el seu passat i descobreix el que podem qualificar d'alguns secrets, però finalment arriba a la conclusió que no és d'aquell món i retorna al seu carrer Bolívia.