diumenge, 22 de maig de 2016

Ningú no ens espera


Des que vaig llegir L'home manuscrit m'he convertit en seguidor de Manuel Baixauli. No vaig poder esperar i el vaig comprar només sortir. N'he fet una lectura pausada i paga la pena. No és una novel·la. Són una selecció dels seus escrits setmanals al Quadern de El País il·lustrats per dibuixos propis. Ambdós són una exquisidesa amb el llenguatge precís que caracteritza a Baixauli.
Us proposo seure i llegir-ne un cada dia, després de la jornada laboral i reflexionar una estona. Us deixo amb unes quantes perles

"La vida val molt la pena. No sols pels incomptables plaers quotidians que l'amenitzen sinó també per aquella bellíssima obsessió que tenim per arribar més enllà del que apunten els nostres límits"
"Oferir al públic, només, obres que simplifiquen, edulcoren, rebaixen -que adulteren, en definitiva- la realitat, tractar els ciutadans com si foren criatures, això si que és un insult"
"En els vint, trenta, quaranta o cinquanta anys de vida que ens queden potser no assolirem l'altura d'un Mozart, o un Masaccio, o ni tan sols la d'un Oliveira, però si l'altura que ens pertoca i que, de segur, encara no hem assolit. Es tracta, senzillament, de moure'ns de no parar. Estar parat esgota. Si et pares, mors".

"Durant segles, la vida de la roba i dels objectes s'allargava al màxim. Ara, a Occident, per la mala qualitat dels productes, per la nostra permanent insatisfacció, hi ha poques coses que perduren, que adquirisquen contingut emocional, que deixen empremta. Tot sembla inconsistent, provisional"

"Estem assassinant el silenci ... La música, que havia sigut amiga del silenci, és, ara mateix, botxí del silenci. ... El silenci és revolucionari: ajuda a pensar. I qui pensa pot canviar el món. Vés a saber si la inanitat moral i cultural que patim, si la passivitat i el conformisme dels ciutadans, no són conseqüència de la falta de silenci. On és ara mateix, el silenci? Enlloc. De fet, el silenci absolut, pur, sense taques, no existeix... Anomenem silenci a una aproximació al silenci"

"Dimissionari és qui té voluntat per dir "no": als diners, a la fama, als plaers o a la vida. I la voluntat és el que ens fa lliures. No és lliure qui fa allò que li demana el cos, sinó qui fa el que decideix, a consciència, fer, per damunt de la pressió d'aquells tirans que són els instints i la vanitat"

"La llum no és mai igual, d'un dia -ni d'un instant- a un altre; la pàgina que llig, tampoc, jo no sols vist distint, sinó que tampoc sóc el mateix. Tot canvia, tot es mou"

"Tota idea, o imatge, o sensació fugissera que ara ens pareix insignificant, pot convertir-se en decisiva sense que un ho puga preveure. El repertori d'imatges, idees o sensacions que tenim al llarg d'un dia és immensa, i els dies se succeixen ininterrompudament. Qui sap quins pocs d'aquests incomptables esborranys prendran cos i esdevindran decisius per la nostra vida? Qui pot distingir, de primeres, si una espurna és efímera, inestable i caduca, o si en canvi és l'inici d'un foc perdurable? L'art i la vida són imprevisibles"

Primo Levi: "Els objectius, en la vida, són la millor defensa contra la mort"

Joan Benesiu "A cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà".

"Cada matí, en alçar-nos, abandonem sobre el llit el cadàver del dia anterior. Un dia perdut, que no es repetirà; ni el dia, ni cap dels seus instants. Mai. Tot mor així que passa, malgrat la tramposa memòria, malgrat les anotacions i les fotos. Tot és irrecuperable, si més no en la seua integritat i complexitat. Ja en l'instant present la realitat se'ns escapa per mil escletxes, car som éssers limitadíssims per assimilar-la sense reduir-la a tosca simplificació. El present té infinites possibilitats, cadascú n'escull, o simplement n'accepta, una mil·lèsima part."

Entrevista a Manuel Baixauli

divendres, 20 de maig de 2016

Com que necessiten millorar, repeteixen

Ja hi tornem a ser, eleccions una altra vegada. De nou es posa en marxa tota la maquinària electoral dels partits polítics. Més aviat hauríem de dir que no s'ha aturat en cap moment i que porten molts mesos que tot el que diuen i fan està en funció de les eleccions. Bé, més aviat només diuen, perquè fer, no és que facin gran cosa.
Patim un govern a Espanya que fa temps que no governa. El seu últim acte de govern va ser aprovar els pressuposts del 2016 abans de temps per tal de guanyar uns quants vots amb la propaganda d'abaixar impostos. Una baixada que ha suposat un augment del dèficit molt per sobre del que la UE havia exigit. I mentre que no governa van cobrant el seus sou,s i en alguns casos ben coneguts "els seus sobresous", i prohibint, dient no i portant al Constitucional tot el que olori a català.
Avui fa 5 mesos de les eleccions del desembre, i què han fet en tot aquest temps els polítics elegits? Unes quantes reunions al Congrés i al Senat i poca cosa més. En aquests cinc mesos no hi hagut cap intent seriós de formar govern. Tan sols alguna reunió molt de tarda en tarda i un pacte PSOE-Cs que tothom sabia que no ens portava enlloc.
Tinc la impressió que cap partit vol realment governar. El seu únic objectiu es presentar-se a les eleccions i fer gestos pensant en guanyar les eleccions que els hi donaran uns calerons. Voleu dir que els partits estan pensant realment en governar? Governar vol dir prendre decisions i no els veig massa disposats a fer-ho.
Mariano Rajoy i els seus s'han omplert la boca dient que eren els guanyadors de les eleccions. Afirmació que era certa. Però res més. Ni tan sols ha presentat la seva candidatura a cap debat d'investidura. No ha fet cap pas seriós per formar govern. Si és el guanyador però no fa res per ser elegit president què espera que passi? Ha estat fidel al seu estil: no fer res i esperar que passi el temps i ho arregli tot.
Pedro Sánchez s'ha presentat a la investidura, però en lloc de cercar aliances a l'esquerra les ha buscat a la dreta. El PSOE s'omple molt la boca amb el concepte de l'Espanya Federal, però no deixa que les seves federacions regionals prenguin decisions per si mateixes. L'exemple l'hem tingut amb la proposta dels valencians. Tot ha de passar per Madrid qui és qui ho ha de validar.
Albert Rivera ha fet el seu paper. Ha aconseguit un pacte amb el PSOE que no l'ha portat enlloc. Intenta presentar propostes atractives de regeneració però diria que no acaba de trobar el seu espai polític.
Pablo Iglesias va massa de prepotent. S'ha postulat de vicepresident de Pedro Sánchez, però en cap moment han negociat el programa. Tampoc sembla que vulguin governar. Li van molt les posades en escena, però crec que té por a governar. Li està molt bé participar en debats mediàtics als mitjans de comunicació que donen bons titulars i poca cosa més. El seu vocabulari comença a sonar a gastat i vell: casta, confluències, hegemonies, ....
I camí de les eleccions dóna la impressió que el 27 de juny estarem al mateix lloc i si no prenen decisions es repetirà el mateix que al llarg d'aquests quatre mesos sense fer res. Si aquest polítics no fan els deures d'estiu no aprovaran l'examen de setembre i potser assistirem a unes terceres eleccions. Qui dia passa, any empeny. Tenim una bona creu de polítics o potser són els polítics que ens mereixem.