És neutral la ciència?

Marcuse en  “L’home unidimensional” reflexiona sobre la ciència i al mateix temps sobre la tècnica. 

Malgrat que en principi considera que la ciència és neutral ja que diu que “la ciencia pura está libre de valores y no estipula ningún fin práctico, es “neutral” a cualesquiera valores extraños que puedan imponerse sobre ella.”  (172). Però, més endavant matisa que “la observación y el experimento, la organización metodológica de los datos, las proposiciones y conclusiones nunca se realizan en un espacio sin estructurar, neutral, teórico” (172). La ciència, el mètode científic no deixa de ser un aparell tecnològic i com a tal també és un aparell ideològic, ja que forma part de la societat en la que es desenvolupa.

La ciència no està aïllada del medi on es produeix, i aquest fet comporta que “El método científico que lleva a la dominación cada vez más efectiva de la naturaleza llega a proveer así los conceptos puros tanto como los instrumentos para dominación cada vez más efectiva del hombre por el hombre. La razón teórica, permaneciendo pura y neutral, entra al servicio de la razón práctica. La unión resulta benéfica para ambas. Hoy, la dominación se perpetúa y se difunde no sólo por medio de la tecnología sino como tecnología” (173)

En definitiva, per a Marcuse la ciència té la pretensió de ser neutral, però no ho és en absolut i encara ho és molt menys quan es converteix en tecnologia.

Palau Sant Jordi

“La ciencia contemporánea tiene una validez objetiva inmensamente mayor que sus predecesoras. Incluso se puede agregar que hoy el método científico es el único que puede pedir para sí tal validez: la acción recíproca de hipótesis y hechos observados. El punto al que estoy tratando de llegar es que la ciencia, gracias a su propio método y sus conceptos, ha proyectado y promovido un universo en el que la dominación de la naturaleza ha permanecido ligada a la dominación del hombre: un lazo que tiende a ser fatal para el universo como totalidad. La naturaleza comprendida y dominada científicamente, reaparece en el aparato técnico de producción y destrucción que sostiene y mejora la vida de los individuos al tiempo que los subordina a los dueños del aparato. Así, la jerarquía racional se mezcla con la social” (180) 

El naufragi dels records

“El naufragi dels records” és un títol atraient i suggeridor. Tots tenim records, però també sabem que la memòria ens traeix moltes vegades i acostumen a modificar el que ens disgusta o que no ens fa quedar massa bé i ho amanim a la nostra conveniència. En altres ocasions simplement  oblidem el que no ens convé. Però en la malaltia d’Alzheimer els records van desapareixent del nostre cervell, sense que si pugui intervenir. Un veritable naufragi que no té cap possibilitat de retorn.

Aviat farà tres anys del diagnòstic d’Alzheimer de la mare. En aquest temps s’ha anat deteriorant i seguirà aquest camí irreversible fins el seu final. Recordo que tot va començar amb dificultats per saber en quin dia de la setmana vivia, en reconèixer les hores i en organitzar-se les rutines més habituals. Cuinar es va anar convertint en un problema. Oblidava com cuinar alguns plats, i es limitava a menjar sempre el mateix. Cada dia que passava la seva vida quotidiana era més imés difícil fins que la vam ingressar en una residència.

Ja fa temps que viu en el seu món, i ara ja fa un parell de mesos que gairebé no parla o parla molt poc. Curiosament el passat dijous, coincidint amb el dia mundial de l’Alzheimer repetia com una lletania “No me’n recordo”. No vaig poder pas esbrinar a que es referia, però estava en el cert, ja fa temps que no els seus records naufraguen.

Fa temps que la ciència intenta furgar en el que passa dins del cervell de les persones que pateixen aquesta malaltia. Jordi Folch, professor universitari i investigador ha escrit aquest llibre per fer-nos entendre als profans per on es mouen les teories més actuals. Segurament no hauré copsat en tota la seva profunditat les idees que tractava d’explicar però vull deixar anotades algunes que han cridat la meva atenció.

Durant molt de temps “la hipòtesi central per explicar la malaltia d’Alzheimer ha estat la de la hipòtesi amiloide.” Per alguns “L’efecte combinat d’aquestes molècules disposades de forma incorrecta afecta molt greument el funcionament normal de les neurones” i per altres  “l’acumulació de proteïnes B-amiloide i tau provocaria la mort massiva de neurones en regions clau per a la preservació de la memòria, com l’hipocamp o el còrtex cerebral.”

Però resulta que aquesta no és la única hipòtesi sobre la que estan treballant els científics. De fet com reconeix el mateix Folch “una vegada presentades les principals hipòtesis adreçades a intentat explicar el que passa al cervell dels pacients, el que queda és una imatge de certa confusió, on al final no queda gaire clar el paper que té cada protagonista” En alguns moments de la lectura tinc la impressió que no hi ha única malaltia d’Alzheimer.

“Un dels experts en Alzheimer més importants del país, el professor Isidre Ferrer, definia fa uns anys el problema que acaba matant les neurones del cervell com una malaltia “multiorgànica”. Les causes que la provoquen són molt diverses” I segurament encara no s’està en disposició de descartar cap de les possibilitats que hi ha sobre la taula dels científics.

El resultat final és que “les neurones moren i que ho fan mitjançant un mecanisme que es coneix amb el nom d’apoptosi, o mort cel·lular programada. ... On es perd tothom és a l’hora d’explicar per què les neurones moren, justament, per apoptosi”

“L’apoptosi és un procediment de mort activa programada, en el qual les cèl·lules se suïciden “obeint ordres””. De fet al malalt de l’Alzheimer li passa el contrari que al malalt de càncer “En un càncer, les cèl·lules es declaren en rebel·lia i es neguen a suïcidar-se -moltes cèl·lules tumorals esdevenen, d’alguna manera, immortals-. A l’altra cara de la moneda, les neurones d’un pacient amb demència se suïciden en massa irremeiablement” ... “En molts sentits i amb la mirada posada en l’àmbit molecular, algunes malalties neurodegeneratives i molts tipus de càncers són les dues cares de la mateixa moneda.”

“L’apoptosi és fonamental per a un desenvolupament embrionari i fetal correcte. Al cervell dels nens, les neurones es formen al sorprenent ritme de prop de 250.000 per minut. La densitat de neurones és màxima al cervell dels nens de dos anys. Posteriorment, s’inicia un procés de pèrdua de neurones, amb ritmes variables i all llarg de tota la vida. Les neurones moren per processos d’apoptosi. Igualment, els processos d’aprenentatge i de memòria demanen el sacrifici d’algunes neurones de manera similar al que es fa quan es poden els rebrots d’una olivera perquè el tronc principal no perdi força. En el cas particular de les neurones, algunes desapareixen per permetre que s’organitzin els circuïts de la memòria.... En particular, els malalts d’Alzheimer presenten un ritme de pèrdua de neurones molt superior al de les persones sanes de la mateixa edat.”

També s’ha discutit sobre el factor genètic. Bé, de fet, totes les malalties tenen sempre un factor genètic, però “estudis poblacionals demostren que la major part de les demències es produeixen en persones que han heretat uns gens en perfectes condicions però que, per causes diverses, al llarg de la vida han deixat de funcionar d’una manera correcta. Naturalment, entre aquestes causes hi ha, de forma molt destacada, els canvis epigenètics”. Entenc que són canvis en el material genètic que es produeixen al llarg de la vida d’una persona per diverses raons. Una de les més evidents és l’exposició a radiacions nuclears, però també n’hi ha moltes d’altres.

La dieta és un altre dels factors que més influencien en totes les malalties. L’Alzheimer no s’escapa d’aquestes sospites, “no seria un despropòsit sospitar que els efectes de determinades dietes enriquides amb àcids grassos saturats, i que avui en dia estan en dramàtica expansió en moltes societats benestants, poden estar relacionats amb les malalties del cervell. Sospitar és de franc, i una altra cosa molt més complicada és treballar per demostrar-ho”

De la mateixa manera que molts científics d’arreu al món van col·laborar per establir el genoma humà, ara una de les tasques més ingents en la que estan avançant és elaborar el mapa de les connexions que s’estableixen en el nostre cervell, el connectoma humà: “els nostres pensaments, actes, emocions, desitjos i records són producte de les connexions que s’estableixen al nostre cervell. Per tant, el que som és en bona mesura producte del nostre connectoma, és a dir, de la nostra particular connectivitat neuronal”

“Sense cap mena de dubte, la millor medicina és la prevenció. Amb l’Alzheimer s’esdevé quelcom semblant al que ja ha passat amb el càncer: la detecció precoç n’és la clau. Mentre que els indicadors que permeten identificar un tumor de forma precoç han evolucionat exponencialment, no passa el mateix amb la demència. Cal cercar indicadors fiables que permetin identificar les futures demències anys abans de l’aparició dels primers símptomes”

Divendres al matí passant pel Parc de Catalunya, prop d’on vivia la mare, i on encara resta el seu pis buit, vaig passar pel davant del banc en el cada tarda dels darrers anys es trobava amb les amigues per xerrar i passar l’estona. Quan anava allà l’Alzheimer ja feia de les seves i ni ella, ni nosaltres ho sabíem. Ara el banc resta allà sol, com també ho està ella amb la seva mirada perduda i el seu cervell cada dia més buit.

Malgrat les dificultats Jaume Folch és molt optimista i cap al final del llibre escriu “No serà fàcil ni ràpid, però la malaltia d’Alzheimer està encerclada i l’episodi final del setge ha començat, definitivament. ... El malson de la malaltia d’Alzheimer té, definitivament, els dies comptats”

“Malauradament no es disposa de la medicina perfecta per guarir la malaltia d’Alzheimer. Malgrat això, la seva silueta va sorgint de la boira i cada dia que passa els seus contorns es van definint més clarament”

Es va equivocar Descartes?

“Somos complejos, frágiles, finitos y únicos”

A.      Damasio

De sempre he estat interessat pel funcionament del nostre sistema nerviós. Em sembla un món fascinant. Moltes de les lectures divulgatives sobre el tema inclouen aquest llibre a la seva bibliografia.  Feia temps que el volia llegir i no m’ha decebut gens.

Partint d’un cas molt famós de mitjans del segle XIX (Phineas P. Gage) i arribant fins les investigacions de la neurobiologia de finals del segle XX ens explica de forma força planera i sense entrar en massa termes científics que podrien dificultar la seva comprensió el funcionament del nostres cervell.

De fet donada la complexitat de tot el sistema podem considerar que és un miracle que funcioni.

“La mente resulta de la operación de cada uno de los componentes separados y de la operación concertada de los múltiples sistemas constituidos por estos componentes separados”. “El cerebro es un supersistema de sistemas. Cada sistema está compuesto por una compleja interconexión de regiones corticales y núcleos subcorticales, todos ellos pequeños pero macroscópicos, que están constituidos por circuitos locales microscópicos y que, a su vez, están formados por neuronas, todas las cuales están conectadas mediante sinapsis”

El punt central del llibre són les relacions que s’estableixen entre cos i ment amb l’objectiu de rebatre les teories d’un dels filòsofs cabdals del desenvolupament filosòfic occidental: René Descartes que postulava que l’ésser humà està compost per dues substàncies separades cos i ànima.  

Segons Damasio “Cerebro y cuerpo están indisociablemente integrados mediante circuitos bioquímicos y neuronales que se conectan mutuamente.” “Nuestro sentido de lo que puede ser el mundo exterior es percibido como una modificación en el espacio neural en el que cuerpo y cerebro interactúan. … La mente forma parte del cuerpo tanto como del cerebro” És fals tractar de diferenciar entre cos i ment, ja que la ment, el cervell, forma part del cos.

Però tampoc podem oblidar l’entorn tant sensorial com social que ens rodeja: “Si el cuerpo y el cerebro interactúan mutuamente de forma intensa, el organismo que forman interactúa de forma no menos intensa con su entorno. Sus relaciones están mediadas por el movimiento del organismo y por sus mecanismos sensoriales”

Disposem d’un sistema nerviós que evoluciona amb l’experiència: “Los circuitos neurales no sólo son receptivos a los resultados de la primera experiencia, sino que son repetidamente dúctiles y modificables por las experiencias continuadas”

“En las sociedades humanas existen convenciones sociales y normas éticas por encima de las que ya proporciona la biología. Estas capas adicionales de control modelan el comportamiento instintivo de modo que pueda adaptarse de forma flexible a un ambiente complejo y en rápido cambio y aseguran la supervivencia para el individuo y para otros”

“El cuadro que estoy trazando para los seres humanos es el de un organismo que llega a la vida diseñado con mecanismos automáticos de supervivencia, y a los que la educación y la aculturación añaden un conjunto de estrategias de toma de decisiones que son socialmente permisibles y deseables que, a su vez, aumentan la supervivencia, mejoran de forma notable la calidad de dicha supervivencia y sirven de base para construir una persona.”

Cos i cervell, o cos i ment, són entitats íntimament interconnectades, depenent estretament una de l’altra I amb un desenvolupament totalment interdependent. Encara que a vegades no ens ho sembli no són dos ens separats, ans el contrari.

També som completament interdependents del món exterior, sensorial, social i cultural. No som només fruit de la nostra genètica. En definitiva som una suma de cos, cervell i món exterior en interrelació constant i que dóna un funcionament extremadament complex.

“Razonar y decidir pueden ser actividades arduas, pero lo son especialmente cuando ello tiene que ver con nuestra vida personal y su contexto social inmediato. ... Decidir bien es seleccionar una respuesta que en último término será ventajosa para el organismo en términos de su supervivencia y de la calidad de dicha supervivencia, directa o indirectamente. Decidir bien también significa decidir prontamente, en especial cuando el tiempo es indispensable.”

“Es todo el organismo, y no el cuerpo solo o el cerebro solo, lo que interactúa con el ambiente. Cuando vemos, u oímos, o tocamos o gustamos u olemos, en esta interacción con el ambiente participan el cuerpo propiamente dicho y el cerebro”

“El cuerpo contribuye al cerebro con algo más que el soporte vital y los efectos moduladores. Contribuye con un contenido que es una parte fundamental de los mecanismos de la mente normal” “Cuando vemos, no sólo vemos: sentimos que estamos viendo algo con nuestros ojos”

“Pienso luego existo (1637)”: “La afirmación, quizás más famosa de la historia de la filosofía. Tomada en sentido literal, la afirmación ilustra precisamente lo contrario de lo que creo que es cierto acerca de los orígenes de la mente y acerca de la relación entre mente y cuerpo. Sugiere que pensar, y la consciencia de pensar, son los sustratos reales del ser”.

Per R. Descartes primer pensem i després som, en canvi per A. Damasio és a l’inrevés, primer som i després pensem: “mucho antes del alba de la humanidad, los seres eran seres. En algún punto de la evolución, comenzó la consciencia elemental. Con esta consciencia elemental vino una mente simple: con una mayor complejidad de la mente apareció la posibilidad de pensar y, aún más tarde, de utilizar el lenguaje para comunicar y organizar mejor el pensamiento. Así, pues, para nosotros en el principio fue el ser y, sólo más tarde fue el pensar. Y para nosotros ahora, a medida que llegamos al mundo y nos desarrollamos seguimos empezando con el ser y, sólo más tarde pensamos. Somos, y después pensamos, y sólo pensamos en la medida en que somos, puesto que el pensamiento está en realidad causado por las estructuras y las operaciones del ser”

Un parell més de reflexions de les moltes que hi ha al llibre m’han resultat rellevants:

• Com és la realitat?: “Si nuestros organismos estuvieran diseñados de manera distinta, las construcciones que hacemos del mundo que nos rodea también serían diferentes. No sabemos y es improbable que lo lleguemos a saber nunca, a qué se parece la realidad absoluta” “Aunque existe una realidad externa, lo que sabemos de ella nos llegaría por medio del cuerpo propiamente dicho en acción, a través de las representaciones de sus perturbaciones. Nunca sabríamos lo fiel que nuestro conocimiento es a la realidad “absoluta”” Encara que ens costi d’acceptar no sabem a ciència certa com és la realitat, ja que el coneixement que arribem a tenir de la mateixa està mediatitzat pels nostres sentits i la forma com ens permeten percebre el món.
• Realment existeix el present?: “Casi nunca pensamos en el presente y, cuando lo hacemos, es solo para ver cómo ilumina nuestros planes para el futuro. Son palabras de Pascal”. “Lo que nos está pasando ahora les está pasando, en realidad, a un concepto del yo basado en el pasado, incluido el pasado que era actual hace tan sólo un momento” “El presente se convierte continuamente en el pasado, y para cuando nos interesamos por él estamos ya en otro presente, consumido con la planificación del futuro, que hacemos sobre los estriberones del pasado. El presente no está nunca aquí. Hacemos tarde, irremediablemente, para la consciencia”

 I una darrera reflexió:

“En el lapso de un segundo de la vida de nuestra mente, el cerebro produce millones de pautas de disparo a lo largo de una gran variedad de circuitos distribuidos por diversas regiones del cerebro” ¿Imagineu quantes milions d’activacions s’hauran produït en el vostre cervell en l’estona que heu llegit aquest post?