diumenge, 23 de setembre de 2018

El naufragi dels records


“El naufragi dels records” és un títol atraient i suggeridor. Tots tenim records, però també sabem que la memòria ens traeix moltes vegades i acostumen a modificar el que ens disgusta o que no ens fa quedar massa bé i ho amanim a la nostra conveniència. En altres ocasions simplement  oblidem el que no ens convé. Però en la malaltia d’Alzheimer els records van desapareixent del nostre cervell, sense que si pugui intervenir. Un veritable naufragi que no té cap possibilitat de retorn.

Aviat farà tres anys del diagnòstic d’Alzheimer de la mare. En aquest temps s’ha anat deteriorant i seguirà aquest camí irreversible fins el seu final. Recordo que tot va començar amb dificultats per saber en quin dia de la setmana vivia, en reconèixer les hores i en organitzar-se les rutines més habituals. Cuinar es va anar convertint en un problema. Oblidava com cuinar alguns plats, i es limitava a menjar sempre el mateix. Cada dia que passava la seva vida quotidiana era més imés difícil fins que la vam ingressar en una residència.

Ja fa temps que viu en el seu món, i ara ja fa un parell de mesos que gairebé no parla o parla molt poc. Curiosament el passat dijous, coincidint amb el dia mundial de l’Alzheimer repetia com una lletania “No me’n recordo”. No vaig poder pas esbrinar a que es referia, però estava en el cert, ja fa temps que no els seus records naufraguen.

Fa temps que la ciència intenta furgar en el que passa dins del cervell de les persones que pateixen aquesta malaltia. Jordi Folch, professor universitari i investigador ha escrit aquest llibre per fer-nos entendre als profans per on es mouen les teories més actuals. Segurament no hauré copsat en tota la seva profunditat les idees que tractava d’explicar però vull deixar anotades algunes que han cridat la meva atenció.

Durant molt de temps “la hipòtesi central per explicar la malaltia d’Alzheimer ha estat la de la hipòtesi amiloide.” Per alguns “L’efecte combinat d’aquestes molècules disposades de forma incorrecta afecta molt greument el funcionament normal de les neurones” i per altres  l’acumulació de proteïnes B-amiloide i tau provocaria la mort massiva de neurones en regions clau per a la preservació de la memòria, com l’hipocamp o el còrtex cerebral.”

Però resulta que aquesta no és la única hipòtesi sobre la que estan treballant els científics. De fet com reconeix el mateix Folch “una vegada presentades les principals hipòtesis adreçades a intentat explicar el que passa al cervell dels pacients, el que queda és una imatge de certa confusió, on al final no queda gaire clar el paper que té cada protagonista” En alguns moments de la lectura tinc la impressió que no hi ha única malaltia d’Alzheimer.

Un dels experts en Alzheimer més importants del país, el professor Isidre Ferrer, definia fa uns anys el problema que acaba matant les neurones del cervell com una malaltia “multiorgànica”. Les causes que la provoquen són molt diverses” I segurament encara no s’està en disposició de descartar cap de les possibilitats que hi ha sobre la taula dels científics.

El resultat final és que “les neurones moren i que ho fan mitjançant un mecanisme que es coneix amb el nom d’apoptosi, o mort cel·lular programada. ... On es perd tothom és a l’hora d’explicar per què les neurones moren, justament, per apoptosi

L’apoptosi és un procediment de mort activa programada, en el qual les cèl·lules se suïciden “obeint ordres””. De fet al malalt de l’Alzheimer li passa el contrari que al malalt de càncer “En un càncer, les cèl·lules es declaren en rebel·lia i es neguen a suïcidar-se -moltes cèl·lules tumorals esdevenen, d’alguna manera, immortals-. A l’altra cara de la moneda, les neurones d’un pacient amb demència se suïciden en massa irremeiablement” ... “En molts sentits i amb la mirada posada en l’àmbit molecular, algunes malalties neurodegeneratives i molts tipus de càncers són les dues cares de la mateixa moneda.

L’apoptosi és fonamental per a un desenvolupament embrionari i fetal correcte. Al cervell dels nens, les neurones es formen al sorprenent ritme de prop de 250.000 per minut. La densitat de neurones és màxima al cervell dels nens de dos anys. Posteriorment, s’inicia un procés de pèrdua de neurones, amb ritmes variables i all llarg de tota la vida. Les neurones moren per processos d’apoptosi. Igualment, els processos d’aprenentatge i de memòria demanen el sacrifici d’algunes neurones de manera similar al que es fa quan es poden els rebrots d’una olivera perquè el tronc principal no perdi força. En el cas particular de les neurones, algunes desapareixen per permetre que s’organitzin els circuïts de la memòria.... En particular, els malalts d’Alzheimer presenten un ritme de pèrdua de neurones molt superior al de les persones sanes de la mateixa edat.”

També s’ha discutit sobre el factor genètic. Bé, de fet, totes les malalties tenen sempre un factor genètic, però “estudis poblacionals demostren que la major part de les demències es produeixen en persones que han heretat uns gens en perfectes condicions però que, per causes diverses, al llarg de la vida han deixat de funcionar d’una manera correcta. Naturalment, entre aquestes causes hi ha, de forma molt destacada, els canvis epigenètics”. Entenc que són canvis en el material genètic que es produeixen al llarg de la vida d’una persona per diverses raons. Una de les més evidents és l’exposició a radiacions nuclears, però també n’hi ha moltes d’altres.

La dieta és un altre dels factors que més influencien en totes les malalties. L’Alzheimer no s’escapa d’aquestes sospites, “no seria un despropòsit sospitar que els efectes de determinades dietes enriquides amb àcids grassos saturats, i que avui en dia estan en dramàtica expansió en moltes societats benestants, poden estar relacionats amb les malalties del cervell. Sospitar és de franc, i una altra cosa molt més complicada és treballar per demostrar-ho

De la mateixa manera que molts científics d’arreu al món van col·laborar per establir el genoma humà, ara una de les tasques més ingents en la que estan avançant és elaborar el mapa de les connexions que s’estableixen en el nostre cervell, el connectoma humà: “els nostres pensaments, actes, emocions, desitjos i records són producte de les connexions que s’estableixen al nostre cervell. Per tant, el que som és en bona mesura producte del nostre connectoma, és a dir, de la nostra particular connectivitat neuronal

Sense cap mena de dubte, la millor medicina és la prevenció. Amb l’Alzheimer s’esdevé quelcom semblant al que ja ha passat amb el càncer: la detecció precoç n’és la clau. Mentre que els indicadors que permeten identificar un tumor de forma precoç han evolucionat exponencialment, no passa el mateix amb la demència. Cal cercar indicadors fiables que permetin identificar les futures demències anys abans de l’aparició dels primers símptomes

Divendres al matí passant pel Parc de Catalunya, prop d’on vivia la mare, i on encara resta el seu pis buit, vaig passar pel davant del banc en el cada tarda dels darrers anys es trobava amb les amigues per xerrar i passar l’estona. Quan anava allà l’Alzheimer ja feia de les seves i ni ella, ni nosaltres ho sabíem. Ara el banc resta allà sol, com també ho està ella amb la seva mirada perduda i el seu cervell cada dia més buit.
Malgrat les dificultats Jaume Folch és molt optimista i cap al final del llibre escriu “No serà fàcil ni ràpid, però la malaltia d’Alzheimer està encerclada i l’episodi final del setge ha començat, definitivament. ... El malson de la malaltia d’Alzheimer té, definitivament, els dies comptats

Malauradament no es disposa de la medicina perfecta per guarir la malaltia d’Alzheimer. Malgrat això, la seva silueta va sorgint de la boira i cada dia que passa els seus contorns es van definint més clarament